A mon tio Santiago per tot el que li dec.

Batalla del Puig de Santa Maria.  Reataule de Sant Jordi. Marzal de Sas (1410-20)Tu em parlares d’aquest quatre, el de La Batalla del Puig, i de la vergonya que estiguera a Londres en lloc d’ací. El van vendre per trenta monedes. Després en seguirien venent més.

Tio, estic molt trist, tant trist que em fa mal tanta tristesa. Te n’has anat. Ho has fet amb tota dignitat, quasi sense queixar-te. T’envege perquè ets valent, molt més del que puga ser jo que em sent com un xiquet buscant a sa mare per protegir-se. Però ma mare tampoc no hi és. No hi ha ningú. Estic a soles amb la meua pena. No és cert, sí que n’hi ha, però jo em sent sol. Estic escoltant el cicle de Mahler sobre els xiquets morts. Ningú com Berstein o el seu amic i deixeble Bruno Walter per interpretar la seua música. Canta com un àngel, àngel de la mort, el baríton Thomas Hampson, tan bo com Dietrich Fischer-Dieskau que també és mort. Tots es moren. Dins de poc sentiré en directe aquesta música. La mezzo Waltraud Meier, ja saps, la meua deessa, i em recordaré de tu, tio volgut de l’ànima. El foc consumí el teu cadàver, però no el teu record, que estarà amb mi durant tota ma vida. Tio, et vull tant que només pense que hauria d’haver estat més amb tu i parlar de «les nostres coses.» En compartíem tantes… Mai no trobaré ningú com tu, tio de l’ànima. Amb tu podia passar-me la vida parlant i parlant. Una volta vas dir-me que era un «plaer». En tot cas eixe plaer era mutu. Ja no et tinc, tio volgut de l’ànima, però mai oblidaré el que em deies. Jo seguiré creient en allò que tu creies i diré el que tu deies.

Tu ets per a mi el País Valencià, Ausiàs March, Estellés, Neruda, Raimon… Si fores wagnerià desitjaria que estigueres en el Walhalla. Ni tu ni jo som creients o millor dit, sí que ho som. No en déus ni reis sinó en el poble, en la classe obrera, en la cultura i la felicitat per a tothom. I odiem les mateixes coses: l’explotació, el capitalisme, la misèria, la fam i tot això. Te’n recordes, tio? «Visca el País Valencià lliure i socialista!» Mai no oblidaré ni la teua veu ni el teu clauer amb les quatre barres. Tingueres collons, eh, tio? Sempre el portares damunt encara que tingueres algun disgust per això. Jo t’imitava. A mi em punxaren les rodes del cotxe per dur una enganxina amb els colors de la Senyera i les lletres PV. Doncs sí, encara estan asseguts en la poltrona els fills de puta que feren o consentiren aquestes coses, però et jure que ben aviar se n’aniran a pastar fang. Anem a guanyar la batalla, tio. Brindaré amb cava català a la teua salut, tio, sí, haurà de ser català perquè nosaltres som això: «cavallers valencians de nació catalana» com deia Muntaner en la seua Crònica. Jaume I, Muntaner i Desclot estan en la nostra sang i amb ella morirem.

Regí, el teu nebot, el teu company i el teu amic.

Adéu, tio. Jo continuaré el que tu continuaves i estimaré el que tu estimaves. El cant serà ja realitat i el nostre treball guanyarà.

Tu vas demostrar que ser nacionalista no està renyit amb ser universalista i que en aquest món de desigualtats socials hem d’estar sempre al costat dels oprimits siguen del punt de la terra que siguen, parlen la llengua que parlem i creguen en el déu que creguen sense renunciar a la nostra llengua i les nostres idees.

Jo crec en el que tu creies i seguiré sempre el teu exemple. República, socialisme i País Valencià lliure.

Tu m’ensenyares que allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble. Tu em descobrires l’Estellés, El mural del País Valencià i el Llibre de meravelles.


Te’n recordes, tio. Va ser un 25 d’abril, Dia Nacional del País Valencià.

senyeres 25 d'abril valència

Vos vull parlar

Vos vull parlar d’un país que vol viure
vos vull parlar d’un país que no ha mort.
La terra la coneixeu:
Alacant, València i Castelló,
és la nostra amics
és la vostra companys.
La meua mare en deia
on anirem demà?
La meu mare em deia
son tant i tants els qui marxaren.
Però el Raimon i el seu crit,
Fèlix Stop i Els Quatre Z,
M.Carme Girau i Marian Albero;
però l’Ovidi Montllor,
Enric Ortega i Araceli
i tots aquells que cridaren:
llibertat.

Jo me’n recorde d’aquell temps,
d’aquelles velles paraules;
jo vull cantar al vent
que parla la meua llengua.
Però la Muntanyeta dels Sants,
la trobada dels pobles,
L’Escola d’estiu
i un dia de maig al saler;
16 de gener a València,
l’Aplec de la Plana
i el 9 d’octubre
son fites de llibertat.

Paco Muñoz. Adaptació lliure del poema de Miquel Martí i Pol Lo país que vol viure.

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Política, Uncategorized, Vivències i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s