Carta de Wagner a Röckel. Gener 1854. Selecció i comentari.

August_Röckel

August Röckel, amic de Wagner i company de barricades.

L’amor, en la realitat més perfecta, només és possible entre sexes; només com a home i dona els éssers humans poden estimar-se realment. Qualsevol altra manifestació d’amor procedeix del sentiment absorbent real, del qual provenen tots els altres afectes excepte una emanació, una connexió o una imitació. És un error observar com una de les formes en què es revela l’amor, com si hagués altres formes del mateix rang, o fins i tot superiors. Qui preferesca irrealitat a realitat segons costum dels metafísics, i deriva el concret de l’abstracte i en resum col·loca la paraula abans del fet, pot tenir raó calculant la idea d’amor més elevada que l’expressió de l’amor, i potser afirme que l’amor real manifestat per sentiments no és més que l’exteriorització i signe visible d’un amor preexistent, no sentit i abstracte; i farà bé en menysprear aquest amor i la seua funció sensitiva en general. En qualsevol cas segurament aquest home mai ha estimat o ha estat estimat com ho poden fer els éssers humans, o es creuria que menyspreant aquest sentiment, el que condemnava era la seua expressió sensual, el brot de la naturalesa animal de l’home, i no amor humà real. La major satisfacció i expressió de l’individu només es pot trobar en la seua completa absorció, i això només és possible a través de l’amor.

siegfriedimage3Ara un ésser humà és dues coses home i dona, i només en estar units els dos hi ha l’ésser humà real, i encara només és a través de l’amor que home i dona aconsegueixen la màxima mesura d’humanitat. Però quan avui en dia parlem d’ésser humà, la nostra ment és tan estreta i descoratjada que gairebé involuntàriament pensem només en els homes. Només en la unió d’home i dona a través de l’amor (sensorial i suprasensorial), hi ha l’ésser humà; i com l’ésser humà no pot elevar-se a res superior que la seua pròpia existència, el seu propi ésser, així l’acte transcendental de la seua vida és la consumació de la seua humanitat a través de l’amor. Només pot renovar-lo, sent tota la vida després de tot res més que renovació constant de la multiplicitat de fenòmens vitals; i només és aquesta renovació que explica la naturalesa real de l’amor, semblant-se a la marea alta i baixa, canviant constantment i només cessa per començar de nou. (…)

En resum, només el que és real pot ser etern, i és a través de l’amor que vam arribar a la més perfecta manifestació de realitat; per això només l’amor és etern.

erda

Erda

Per a mi el poema [llibret] només pot ser interpretat de la següent manera: Pressentiment de la realitat en el sentit que l’he interpretat anteriorment. (…)

En lloc de les paraules: – “Un dia fatal està decaient pels déus / I voldran ells no lliurar l’anell? / Llavors t’assegure que la seua raça aviat s’extingirà / La seua noble raça – sense vergonya desaprofitada.”

Ara faig dir a Erda, només: “Un dia fatal decau per als déus: / T’aconselle que vigiles l’anell.”

Hem d’aprendre a morir, i morir en el sentit més ampli de la paraula. La por a la fi és la font de tota la falta d’amor, i aquesta por només es genera quan l’amor es comença a esvair. Com pot ser que aquest sentiment que inspira la major benedicció a totes les coses vivents, estava tan apartat de la raça humana que per fi va arribar a això: tot el que va fer, va ordenar i va establir la humanitat va ser concebut només amb por a la fi? El meu poema expandeix això. Revela la naturalesa en la seua realitat desemmascarada, amb totes les seues inconsistències que en la seua multiplicitat sense fi, abasten encara elements conflictius directament. Però no és el rebuig de les filles del Rin a Alberich – el rebuig era inevitable per la seua naturalesa – la causa de tot el desastre. Alberich i el seu anell no hagueren tingut poder per fer mal als déus si ells mateixos no hagueren estat susceptibles al diable. En quin sentit s’ha de buscar l’arrel de l’assumpte? Examina la primera escena entre Wotan i Fricka, que porta a l’escena en el segon acte de La Valquíria. La necessitat de perllongar després del canvi la subjecció a la lligadura que els lliga – un lligam resultat d’una il·lusió involuntària d’amor, el deure de mantenir a tota costa la relació en la qual han entrat i així col·locant-los en oposició desesperançada a la llei universal de canvi i renovació, que governa el món dels fenòmens – aquestes són les condicions que porten a la parella a un estat de turment i desamor mutu.

anelli12El desenvolupament del poema complet comporta la necessitat de reconèixer i produir un canvi, les moltes cares, la multiplicitat, la renovació eterna de la realitat i de la vida. Wotan s’eleva a les tràgiques altures de voler la seua pròpia destrucció. Aquesta és la lliçó que hem d’aprendre de la història de la humanitat: voler el que imposen les necessitats, i realitzar nosaltres mateixos. El producte creatiu d’aquesta voluntat suprema i acte destructiu, la seua consecució victoriosa, és d’un ésser humà sense por, el que mai cessa d’estimar: Siegfried. Aquest és tot l’assumpte. En detall, el poder del mal, el verí que és fatal per a l’amor, apareix sota la disfressa de l’or robat de la natura i mal utilitzat – l’anell dels Nibelungs, per no ser redimit de la maledicció que el segueix fins que siga retornat a la naturalesa i l’or s’enfonse novament en les profunditats del Rin. Però només gairebé al final Wotan s’adona, quan ell mateix ha arribat a la finalitat de la seua tràgica carrera; el que Loge li va predir al principi amb molta insistència, i el déu consumit per l’ambició havia ignorat. Més tard en els fets de Fafner va reconèixer merament el poder de la maledicció; només quan l’anell porta a terme el seu malefici destructor sobre Siegfried s’adona que només retornant el robat es pot anul·lar el mal, i deliberadament fa les seues pròpies destruccions que són part de les condicions de les que han de dependre l’anul·lació del desastre original.

L’experiència ho és tot. Més encara, Siegfried sol (home de per si) no és l’ésser humà complet: només és la meitat; només juntament amb Brünnhilde es converteix en redemptor. Per a l’ésser aïllat no totes les coses són possibles; cal més d’una, i és la dona qui patint i volent sacrificar-se ella mateixa és la redempció conscient: ja que l’amor no és més que “l’eternament femení”. (…)

wotan besa walkyDesprés del seu comiat a Brünnhilde, Wotan és en realitat un esperit mort; real per a la seua resolució, haurà de deixar les coses soles, i renunciarà a qualsevol poder sobre elles, no influir-hi. Per això ell sol és ara el Wanderer (caminant). Mira-ho bé perquè en tot s’assembla a nosaltres. Representa la real suma de la intel·ligència del present, mentre que Siegfried és l’home desitjat i anhelat per nosaltres per al futur. Però nosaltres que l’anhelem no el podem crear; ell s’ha de crear per si mateix i per mitjà de la nostra aniquilació. Pres d’aquesta manera, has d’acceptar que Wotan és altament interessant; mentre que ens semblaria sense sentit si apareguera com un subtil intrigant, que sens dubte seria si donara aparent consell contra Siegfried, encara que en realitat favorable a l’heroi i conseqüentment a ell mateix. Això seria una decepció mereixedora dels nostres herois polítics, però no del meu déu jovial, doblegat sobre la seua pròpia aniquilació.

Mira-li en la seua juxtaposició a Siegfried en el tercer acte. En presència de la seua destrucció imminent, el déu s’ha convertit per fi en tan completament humà que  el seu antic orgull va ressorgir per la seua gelosia per Brünnhilde. Ell no permetrà, per així dir-ho, ser apartat; prefereix caure davant la força conqueridora de Siegfried. Però aquesta actitud està tan poc premeditada i intencionada que en un sobtat sentiment de passió el desig de victòria li guanya, encara més una victòria que ell admet només li hagués pogut fer més miserable. Mantenint els punts de vista que faig, només podria donar la indicació més feble i subtil del meu disseny. Naturalment no pretenc que el meu heroi done la impressió d’una criatura totalment inconscient: al contrari, he intentat representar en Siegfried el meu ideal d’humà perfecte, la més alta consciència es manifesta en la ratificació que tota consciència s’ha d’expressar en la vida present i en la acció.

sieg ondinesL’enorme significat que incloc en aquesta consciència que difícilment pot expressar-se adequadament en meres paraules, es veu clarament en l’escena entre Siegfried i les filles del Rin. Ací veiem que una intel·ligència infinita ha arribat a Siegfried, ja que ha agafat la més alta veritat i sap que la mort és millor que una vida de pors: la saviesa de l’anell li ha arribat també, però no presta atenció al seu poder, ja que té alguna cosa millor que fer; el guarda només com a prova que ell a la fi no ha sabut el que era la por. Confesse, en presència d’un ésser així, l’esplendor dels déus reduït.

El que més m’estranya és la teua pregunta: “Per què veient que l’or és retornat al Rin, cal que els déus muiren?” Estic segur que en una bona representació l’espectador més senzill no tindrà dubte sobre aquest punt. (. ..)

Quan finalment Wotan expressa aquest sentit de necessitat, només proclama que tot el que hem sentit durant aquest temps ha de ser així. Al final de l’Or del Rin quan Loge veu als déus entrar al Walhalla i diu aquestes fatídiques paraules: “Es dirigeixen inexorablement cap a la seua fi, ells que es creuen tan poderosos en les seues forces,” ell en aquest moment només expressa les nostres pròpies conviccions; per a qualsevol que haja seguit el preludi amb simpatia i no amb un esperit hipercrític o buscant innecessàriament errors, sinó abandonant-se un mateix a les seues impressions i sentiments, estarà completament d’acord amb Loge.

I ara permet-me dir-te alguna cosa sobre Brunilda. Tu la malinterpretes també en atribuir, la seua renúncia a lliurar l’anell a Wotan, a duresa i obstinació. ¿No pots veure que es va separar de Wotan i de tots els déus pel bé de l’amor, perquè on Wotan s’aferrava als esquemes ella només podia estimar? Abans que res, des del moment que Siegfried la va despertar no té un altre coneixement que el de l’amor. Llavors el significat d’això, després de la marxa de Siegfried, és l’anell. Quan Wotan li ho demana, només hi ha una cosa present per al seu esperit, que és el que originàriament la va separar d’ell, haver-lo desobeït en pro de l’amor; i només d’això ella encara és conscient, que per amor va renunciar a ser deessa. També sap que només hi ha una cosa més poderosa que els déus i és l’amor; per això deixa que l’esplendor del Walhalla caiga en ruïnes, no renunciarà a l’anell (el seu amor). Imagina’t només quan pobre, avariciosa i simple ens hauria semblat si hagués rebutjat l’anell per haver sabut (possiblement a través de Siegfried) de la seua màgia i del poder de l’or.

walky anellSegurament no havies pensat seriosament que tal grandiositat podia ser duta a terme per una dona. Però si et desagrada perquè, sent la dona que és, hauria d’haver conservat justament aquest anell maleït com a símbol d’amor, llavors hauràs comprés el meu significat i la maledicció dels Nibelungs en el seu significat més terrible i tràgic; llavors admetràs la necessitat de tot l’últim drama La mort de Siegfried. Havia de causar desgràcia perquè la influència maligna de l’or fos enterament revelada. Per què Brünnhilde  es va rendir tan ràpidament al disfressat Siegfried? Simplement perquè li va llevar a ella l’anell, en el qual tenia tot el seu poder. El terror, la fatalitat, el demoníac que subratlla tota l’escena sembla haver-se’t escapat. A través del foc que va ser preordenat perquè ningú excepte Siegfried pogués passar, que realment ningú no el va travessar excepte ell, un altre va arribar a ella amb no poca dificultat.

Tot trontolla al voltant de Brünnhilde, tot està desencaixat; en un terrible conflicte està vençuda, deixada de la mà de Déu. I encara més és Siegfried en realitat qui li ordena compartir la seua vida; Siegfried, inconscientment i fet un salvatge, a qui ella gairebé reconeix, pels seus brillants ulls malgrat la seua disfressa. Deus percebre que alguna cosa passa que no pot ser expressada amb pures paraules i no està bé que em reptes a explicar-ho amb paraules. (…)

Però preferiria una superficialitat de la naturalesa en la meua vida abans que em traguera el lloc de la vida real, és a dir de l’amor. En aquest aspecte sóc com Brünnhilde amb l’anell. Millor és morir que renunciar a les teues pròpies creences. (…)

Per a August Röckel. Zuric, 26 gener 1854. Selecció i traducció de Regí a partir del castellà.


Sigurd finds Brunhild

COMENTARI

La primera part de l’extracte està escrita en clau feuerbachiana. Fa referència a l’amor, a l’amor sexual i carnal en contra de qualsevol elucubració metafísica tan pròpia de Schopenhauer a qui encara no ha llegit com és evident. Ho farà en la tardor del mateix any, però en gener de 1854, el pensament de Wagner és el propi de la seua etapa revolucionària. Ens torna a repetir el que va escriure anys abans en Die Revolution: No hi ha res més alt que el ser humà, és a dir, manifesta un pensament ateu. Per altra banda es mostra molt modern quan afirma que el ser humà és la sum de l’home i la dona units en el amor carnal. Afirma que només l’amor i el que és real és etern.

Després li aclareix al seu amic una sèrie de punts sobre el que encara es deia Siegfrieds Tod. En la primera versió els déus no moren. Ara sí. Wotan accepta el seu tràgic destí i espera, desitjós, la mort. Wagner afirma que hem d’aprendre a morir. La figura de Wotan sembla un personatge de Schopenhauer, però – i ací ve el que ens interessa, es tracta de la intuïció poètica de Wagner; del seu instint dramàtic i poètic. Encara no ha llegit al filòsof del pessimisme, com resulta obvi, mai no l’esmenta – el que farà sovint després de la tardor. Resulta doncs totalment fals el que algunes persones diuen en el sentit que Wotan i Brünnhilde foren ideats o retocats d’acord amb la lectura del voluminós llibre de Schopenhauer El món com a voluntat i representació.

El que ocasiona l’hecatombe dels déus no és el fet que Alberich furtara l’anell, sinó la falta d’amor entre Wotan i Fricka. Ell anhela el canvi, la multiplicitat, mentre ella tracta de mantenir una unió fictícia a través dels pactes en què es basa la llei i el poder. Aquesta dialèctica amor-poder forma part de l’ideari de Feuerbach així com també la redempció per amor, el caràcter humà dels déus o la negativa de Brünnhilde de tornar l’anell a les ondines per salvar els déus ja que és el símbol del seu amor; de nou, la dialèctica poder-amor.

Resulta patètic llegir que Wagner havia llegit el famós llibre abans del que està demostrat, la tardor de 1854. Alguns diuen que ja en el 1852 havia començat a llegir-lo. Sembla molt dubtós. Una lectura superficial? De què? No existeix cap evidència en aquest sentit que haja segut acceptada pels especialistes.  En qualsevol cas Wagner no hi fa esment i tenim aquesta carta de prova. En el mateix sentit podem llegir en Mein Leben la sorpresa que va ser per Wagner en la tardor de 1854 quan en llegir el llibre per fi va comprendre Wotan. El compositor afirma que es va posar a llegir amb molt d’interés el llibre, mai que pensara fer canvis en el llibret, que mai no va fer, amb l’excepció d’eliminar els possibles finals que havia escrit i canviar els títols de les dues darreres jornades com ja abans havia fet el pròleg. Com he dit en alguna ocasió, solen ser persones de dretes o clarament filonazis qui s’empenyen a demostrar que Der Ring és alguna cosa així com la poetització del llibre de Schopenhauer. Fins i tot, asseguren que no es pot comprendre la magna obra de Wagner sense conéixer aquesta filosofia, el que és rotundament fals,  ja que el llibret és clarament deutor de Feuerbach, Proudhon i Bakunin. Resulta hilarant que fora precisament un marxista qui li passara el llibre a Wagner, el seu amic Herwegh, exiliat per haver participat en la revolució de Badem i persona pròxima a Marx, amb qui es cartejava.

Regí

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Carta, Uncategorized, Wagner i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s