Tristan. Thomas Mann.

tristan-tapaEn un apunt anterior ja van parlar d’aquesta obra. Ara incidim en el tema. Tristan és una novel·la curta que Thomas Mann va escriure en la tardor de 1902 i publicar l’any següent. És una sàtira burlesca que  descriu la sensació de conflicte que sorgeix entre la interpretació excèntrica de l’ideal de bellesa estètica i la realitat concreta de cada dia.

La novel·la conté moltes referències al mite de Tristany i Isolda, i en particular es refereix a la versió operística de Richard Wagner, fent una paràfrasi irònica entre l’heroisme romàntic dels personatges de Wagner amb els seus homòlegs de la història, individus sense cap rastre d’heroisme o romanticisme; de fet l’acció té lloc en un sanatori on van acabalats malalts a respirar l’aire de la muntanya i sotmetre’s a les ordres mèdiques que ells no són capaços de seguir pel seu compte. El sanatori es correspon a l’acte tercer de l’òpera, quan Tristan està convalescent esperant l’arribada benèfica d’Isolda. Es tracta d’un lloc de luxe on l’oposició entre els sans i els malalts, entre els actius que participen de la vida i els malalts donats a l’ensomni, a la música, en realitat incapacitats per les exigències de la vida.

Gabriele Klöterjahn ingressa en el sanatori Einfield a causa d’un lleu patiment de la tràquea i per recuperar-se d’un part. Allà coneixerà Spinell, un estrany personatge que és un escriptor fracassat i frustrat. Es passa el dia escrivint cartes que ningú no contesta. Havia anat al sanatori per respirar l’aire net de la muntanya sense tenir cap dolència. Realment, s’hi queda perquè li agrada la decoració. Spinell introduirà Gabriela en converses sobre idees estètiques, el que és sublim i la música wagneriana que la van allunyant de la realitat, del seu marit i del seu fill, a qui no pot cuidar per estar malalta.

Ella és l’esposa d’un home de negocis del nord. Un matrimoni de conveniència. El seu home és l’extrem oposat a l’escriptor. És groller, pràctic i vitalista, amb els peus en terra. Spinell experimenta una profunda atracció per la dona com per art de màgia i d’una manera molt intensa. S’assabenta que va ser una bona pianista però va haver de deixar la música quan va casar-se amb el soci de son pare.

_Tristan_4159-bookEspinell roman fortament impressionat per la delicada gràcia de la dona, per l’encant que emana d’ella, per la impressió de debilitat cap a l’exterior que dona. Una vesprada que estaven a soles, tracta de persuadir-la que tocara alguna cosa al piano i, després de molta insistència, aconsegueix convéncer-la (tot i que els metges li ho havien prohibit expressament per ser perjudicial per als seus nervis i no podia fer esforços després del part). Comença amb alguns Nocturns de Chopin i, a petició seua, interpreta el duo d’amor de l’acte segon de Tristany i Isolda. L’atmosfera que els envolta s’impregna amb aquestes notes: la història d’un gran amor, portat endavant fins al final tot i les moltes dificultats trobades, dos éssers units del desig amorós en la recerca de l’etern i absolut. Spinell queda completament absort per aquesta experiència celestial. Va ser com un adulteri espititual.

Agraït i ple d’admiració per la bella intèrpret, cau de genolls amb les mans creuades davant d’ella, en un estat d’abandonament i l’alegria extàtica. Intenta consumar l’adulteri com si fos Tristany, però ella, que està totalment dominada pel seu marit, no l’estima i el rebutja.

En aquest triangle amorós, es produirà un enfrontament directe entre el dos homes, l’artista i el burgés, dues concepcions de la vida i el món radicalment antitètiques i absolutament irreconciliables, mentre la dona empitjorarà i vomitarà una gran quantitat de sang com a preludi de la seua mort.

Tot això acompanyat de la música de l’òpera wagneriana Tristany, el simbolisme d’una passió amorosa que porta a la mort. Espinell representa l’esteticisme amoral exasperat; Herr Klöterjahn encarna la vitalitat pràctica i quotidiana. La seua esposa és la dona fràgil, en principi completament sota la influència del seu marit. Espinell pot descobrir les ambicions ocultes i les aspiracions de la personalitat de Gabriele, però quan això passa, l’alienació del món segur que li proporciona el seu home la portarà a la mort.

A continuació el començament del relat i l’episodi de la interpretació de Tristan al piano.
mann u¡He aquí el sanatorio “Einfried”!, blanco y rectilíneo, con su alargado edificio central y su pabellón lateral, en medio del espacioso jardín, agradablemente provisto de glorietas, pérgolas y pequeños cenadores de corteza; al fondo, tras sus tejados de pizarra, se elevan hasta el cielo las montañas, gigantescas, ligeramente resquebrajadas, cubiertas del verdor de los abetos.

Ahora, como antes, dirige el establecimiento el doctor Leander. Con su negra barba bipartita, áspera y rizada como la crin con que se acolchanlos muebles, con sus gafas de gruesos y brillantes cristales, y este aspecto de hombre a quien la ciencia ha vuelto frío y duro, y ha colmado de plácido, indulgente pesimismo, hechiza con sus maneras bruscas y reservadas a los pacientes, a todos estos individuos que, demasiado débiles para ponerse prescripciones a sí mismos y observarlas, le entregan sus fortunas para obtener la gracia de dejarse proteger por su severidad.

sanatoroEmpezaba a anochecer. Fuera, en la terraza, caía la nieve espesa y silenciosa. Los dos candelabros daban una luz escasa y vacilante. – El segundo acto – su surró el escritor. Y ella volvió las páginas y empezó a tocar el segundo acto. Un sonido de trompas se perdía en la lejanía. ¿Cómo? ¿O era quizás el susurro del follaje, el suave murmullo del manantial? La noche había extendido ya su manto de silencio sobre el bosque y la casa, y no existía súplica y advertencia capaz de detener el ímpetu de aquel anhelo. El misterio sagrado se consumó. La lámpara se apagó; el motivo de la muerte descendió con una extraña mezcla de sonidos, repentinamente velada, y con fogosa impaciencia el ansia hacía revolotear su velo blanco frente al amado, que se acercaba a ella con los brazos extendidos a través de la noche.

¡Oh!, ¡Oh, júbilo delirante e insaciable de la unión en el eterno más allá de las cosas! Despojados de la tortura del error, libres de las cadenas del espacio y del tiempo, del tú y del yo, de lo mío y lo tuyo se fusionaban en un deleite sublime. Pudo separarles la insidiosa fascinación del día, pero su mentira presuntuosa ya nunca sería capaz de engañar a los videntes de la noche, desde que la virtud del filtro mágico santificó su mirada. Quien contempló con pasión las tinieblas de la muerte y su dulce secreto, a éste no le quedó en la ilusión de la luz más que una ansia, la nostalgia de la noche sagrada, la eterna, la verdadera, la unificadora… ¡Desciende, noche del amor! ¡Concédeles el olvido que anhelan! ¡Cúbrelos con tu deleite y líbralos del mundo del engaño y la separación!

Mira, se ha extinguido la última llama. Pensamiento e imaginación se hunden en un crepúsculo divino, que se extiende sobre lo s suplicios de la ilusión redimiendo al mundo. Luego, cuando la fascinación desvanezca, cuando mis ojos se hundan en éxtasis, entonces, ¡oh milagro de los deseos colmados!, yo mismo seré aquello de que la mentira del mundo me privó, lo que me brindaba engañosamente para martirio irresistible de mi anhelo; y en aquél momento yo seré el mundo… Y el tenebroso canto de Brangania “Tened precaución” fue acompaña do de aquel inefable vuelo de violines, inasequible la razón.

– No lo comprendo todo, señor Spinell. Hay muchas cosas que sólo puedo entrever. ¿Qué significa, por ejemplo, este “y en aquel momento yo seré el mundo”?

El señor Spinell se lo explicó brevemente en voz baja.

– Sí, esto es. Pero, ¿cómo es posible que usted, que lo comprende tan bien, no sea capaz de tocarlo?

Por extraño que parezca, el señor Spinell no pudo conservar su serenidad ante esta pregunta inocente. Se ruborizó, se retorció las manos y quedó como hundido en su silla.

-Esto rara vez coincide en una misma persona – dijo fin angustiado -. No, no sé tocarlo … Pero continúe usted.

Y se hundieron de nuevo en los embriagadores cantos de aquella música misteriosa. ¿Moriría alguna vez el amor? ¿El amor de Tristán? ¿El amor de Isolda? ¡Los zarpazos de la muerte no alcanzan a los que son eternos! ¿Qué otra cosa podría morir más que lo que nos perturba, lo que desune con engaños a los que están unidos? El amor los juntó con dulce lazo… Si la muerte lo rompiera, ¿de qué otra forma le sobrevendría a uno la muerte sino con la vida del otro? Y un dúo misterioso los enlazó en la inefable esperanza de la muerte de amor, del abrazo eternamente ininterrumpido en el reino maravilloso de la noche. ¡Dulce noche! ¡Noche eterna de amor! ¡Región beatífica que todo lo abarca! ¿Cómo podría despertar jamás sin temor a la soledad diurna quien alguna vez te presintió? ¡Conjura tú los temores, muerte favorable! ¡Libera ya de la congoja del despertar a los sedientos de amor! ¡Oh tempestad desencadenada de los ritmos! ¡Oh éxtasis de la comprensión metafísica que sublimas a través de la música! ¿Cómo asir, cómo desprenderse de este goce alejado del tormento de la separación al amanecer? ¡Suave añoranza, sin engaño ni inquietud! ¡Muerte sublime y sin dolor! ¡Crepúsculo bienaventurado en el infinito! Tú eres Isolda, yo soy Tristán… Ya no hay Tristán, ya no hay Isolda.

Text complet ací.

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Literatura, Llibres, Uncategorized, Wagner i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Tristan. Thomas Mann.

  1. Retroenllaç: Thomas Mann, wagneriano antinazi. La muerte. | El Cavaller del Cigne

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s