Els fanàtics i els que se’n riuen. Charlie Hebdo i El Jueves.

http://www.elpunt.catCharlie Hebdo és la revista satírica francesa que ha estat atacada per tres joves fonamentalistes islàmics. Van assassinar a sang freda 12 persones i van ferir greument a quatre. Els assassins estan disposats a morir com a màrtirs en les seues paraules i estan molt orgullosos d’haver castigat a aquells que havien fet mofa de Mahoma i de l’Islam. Una barbaritat que ens retrotrau a l’Edat Mitjana i les creuades, quan es matava per recuperar Terra Santa i es tenia el Paradís com a premi per assassinar persones innocents. Dic això perquè de fanàtics disposats a matar i morir podem trobar casos en totes les religions, ideologies i maneres de pensar.

Ara més que mai em ve a la memòria Imagine de John Lennon quan ens anima a pensar en un món sense fronteres nacionals ni religions, sense res per què morir o per què matar. Malauradament va ser assassinat per un fonamentalista cristià pertorbat. Anys abans, en l’etapa Beatles, van dir que eren més populars que Jesucrist. La resposta per part del fanàtics cristians va consistir en amenaces, campanyes radiofòniques, crema de discos, etc.

el papusDic això, perquè de vegades, els arbres no ens deixen veure el bosc. ¿Algú se’n recorda de El Papus? Doncs bé era una revista satírica feta a imitació de les franceses Hara Kiri o Charlie Hebdo. Humor satíric, polític incorrecte i corrosiu. El Papus va eixir al final del franquisme aprofitant la Llei Fraga quan era ministre de l’Interior. Es llevava la censura prèvia però havies d’aplicar-te l’autocensura si volies evitar el segrestament de la publicació, molt pitjor que la censura prèvia pels diners balafiats que suposava. Doncs bé, aquesta revista es referia a dues coses bàsicament: la política i el sexe. Va ser segrestada en nombroses ocasions. Les amenaces per part de l’extrema dreta no hi mancaven. Un dia van assassinar a una persona. El conserge no de la revista a soles sinó de tot l’edifici. Finalment, la revista tancà en plena Transició.

El lloc de la revista anterior va ser ocupat per El Jueves, seguint la mateixa línia i tenint els mateixos problemes, en aquest cas per satiritzar al Rei i l’aleshores Príncep. Solament un estúpid es pot creure que tots els ciutadans som iguals i que tenim llibertat d’expressió. Això és mentida. El monarca no és un ciutadà més. Existeix el delicte de injurias a la Corona. Tampoc existeix llibertat en terreny religiós. Encara és vigent el delicte de escarnio a la Iglesia Católica. Potser molta gent no ho sàpiga, però és aixi. Quan ma mare era xicoteta va sentir que els feixistes que entraven en el seu poble cantaven: «Por Dios, la Patria y el Rey lucharon nuestros padres; por Dios, la Patria y el Rey lucharemos nosotros también.» Es tractava del carlistes o requetés, és a dir, els fonamentalistes nacional-catòlics espanyols. Encara en tenim residus.

el jueves secuestradaAlgun crèdul podria pensar que una revista com ara El Jueves semblant a la francesa atacada pels fonamentalistes islàmics no es possible que tinga cap problema en un Estat tan democràtic com el nostre. Impossible total. Doncs no senyors, la revista va ser segrestada com en l’època de FragaFranco per ordre d’un jutge. Motiu. Zapatero va dir que donaria uns diners com ajuda per cada fill tingut. En la portada apareixien els Prínceps fent l’amor – como un español más, que solen dir – i, ja que sí tenien un fill cobraven una ajuda, l’actual Rei deia més o menys que això era el més paregut que havia fet en sa vida a treballar. Els responsables van haver d’anar al jutjat i foren condemnats, etc., etc. Visca la democràcia i la llibertat d’expressió!

Algú podrà dir que és una falta de respecte. No senyor. Es tracta de personatges públics i, de la mateixa manera que se’ls pot adular hauria de poder fer-se tot el contrari. De fet, recorde que en certa ocasió en la portada d’una d’aquestes revistes apareixia el rei del Marroc anterior, Hassan II, pixant-li en la boca al ministre d’afers estrangers espanyol. Que jo sàpiga, cap jutge va fer res.

el JUEVES-PORTADA-REY-PABLO-IGLESIAS-570Segur que molts no ho saben, però fa escassament uns mesos, El Jueves va ser atacat de del poder. Raó. La portada, com sempre. Amb motiu de l’abdicació del rei, aquest li passa la corona al fill plena de marrons, o siga, de caques. Per evitar problemes major com ara multes, judicis o segrestaments l’empresa propietària de la revista, RBA, ordenà canviar la portada. Una caricatura del líder de Podemos. Diversos dibuixants va presentar la dimissió. Jo no he sentit res en la tele. El cas és que cuidadín- cuidadín amb el cap de l’Estat que és inviolable i moltes coses més. L’Edat Mitjana no és massa lluny. Fins fa poc, el rei del Marroc era diví, ara, com és tan democràtic solament és inviolable, com els nostres Borbons.

Tot això fa referència, doncs, a reis i prínceps, però en el cas de París, el mòbil ha estat la religió. Hi ha qui es creu en el dret o obligació d’atemptar, fins i tot matar a qui es pren a broma o satiritza les seues creences religioses. Sobre això no es por fer broma perquè el maten. A Espanya això no passa, veritat? No ni poc. Abans si que mataven. Ara s’han de conformar amb multes, presó o coses semblants. Us en recordeu del cantant Javier Crahe, acusat de blasfèmia per una boutade sobre cómo cocinar un Cristo. En la premsa posava: «El Centro Jurídico Tomás Moro pesentó una querella criminal por escarnio de las creencias religiosas invocando el artículo 525 del Código Penal, que establece una pena de hasta 12 meses por ofender “los sentimientos de los miembros de una confesión religiosa”. El cas ja havia segut arxivat en dues ocasiones, però sempre hi havia algun jutge preparat per a traure el cas de nou. Finalment, va ser absolt, però la cosa durà un temps, visites al jutjat, etc.

Com cantava ma mare: Dios, Patria, Rey. Les injurias a España, su bandera, etc., etc., també es paguen. Perquè va morir abans, que si no… En una època en què la dreta no parava de donar la tabarra sobre la unidad de España, l’humorista Pepe Rubianes, que era talment un personatge de El Papus o El Jueves va donar la seua opinió sobre el tema amb el llenguatge que el caracteritzava: Que se metan la unidad de España por el… Això va dir-ho en TV3, a Catalunya, on la gent està acostumada a vore cremar senyeres en les televisions fatxes i a ser titlat de nazi per ser nacionalista. Jo vaig presenciar en directe a l’humorista el dia de autos. Amenaces de bomba, boicots, intents d’agressió per part dels que serien capaços de matar-lo, jutges, jutjats, etc. Però va morir i no li pogueren fer res, encara que la mamprengueren amb el presentador del programa.  Això és el que va dir: “A mi la unidad de España me suda la polla por delante y por detrás. Y que se metan a España ya en el puto culo, a ver si les explota dentro y les quedan los huevos colgando del campanario”. Posteriorment, davant la commoció causada per aquestes declaracions, es disculpà públicament i matisà que tals comentaris anaven referits a una determinada concepció d’Espanya: “…jo vaig insultar l’Espanya que va matar Lorca. Respecto l’Espanya democràtica i constitucional. Aquesta Espanya em mereix tots els meus respectes i, a més, hi pertanyo”. Cal dir que el públic present va riure molt i plaudor mente Rubianes es referia a la puta España referint-se a la dels cavernícoles espanyolistes.

wagnerWagner va escriure en la seua etapa revolucionària coses sobre la religió i l’estat que no van agradar als sectors més conservadors.

El tema de la Religió i l’Estat és molt espinós. Wagner va haver d’escriure un article sobre el tema per presentar-lo al rei Ludwig II ja que els seus ministres l’havien acusat de revolucionari i de descregut. Personalment em repugna que existesquen certes institucions, creences o el que siga per damunt de la llibertat, en aquest cas d’opinió. Si és lícit fer proselitisme de la religió – la que siga – o d’institucions, com ara la monarquia, també hauria de ser possible la postura contrària, és a dir, desacreditar-les i riure’s sempre que es faça de manera pacífica. Si això no és possible perquè hi ha tabús, no hi ha llibertat d’opinió ni d’expressió. Hi ha països on cremar la bandera nacional no és delicte perquè es considera que la llibertat d’opinió hi és per damunt. Si ací cremes la bandera constitucional, comets un delicte penat per la llei.

Contra els fanàtics està la burla. Chaplin ho va fer en The Great Dictator. Va riure’s de Hitler i Mussolini. El film va ser prohibit en molts països durant anys. De vegades, la rialla és una manera molt sana i eficaç d’enfrontar-se al totalitarisme polític i religiós, però et pot costar car. Dotze persones assassinades – dos d’elles policies – i quatre ferits de gravetat per fer dibuixos sobre el tema que lliurement havien triat i que ningú no té dret a prohibir. Descansen en pau i que no es torne a repetir mai més.

Es tracta d’un desig que expresse com a desideràtum sabent que no serà possible mentre existesquen les causes que el produeixen. Lennon somniava amb un món sense països ni religions; el premi Nobel Bertrand Russell en el seu llibre Why I am not a Christian? afirmava que totes les religions – on inclou també les doctrines polítiques totalitàries – tenen dues coses en comú: són falses i són danyoses. Que siguen falses o no és una cosa que pertany a la consciència de cadascú. El que ningú no pot negar és que en nom de déu – del que siga – s’han comés crims intolerables. Igual té que els assassins cridaren Viva Cristo Rey! que Alà és gran! Hi ha qui pensa que el problema no és la religió, sinó la mentalitat assassina dels que maten i prenen la religió com a excusa. Estan en el seu dret de pensar-ho; això sí, jo no ho compartisc. Estic convençut que una lectura fanàtica i integrista de la religió és el germen d’un futur assassí en nom d’eixa religió. Ho he vist en xiquets de 6 i 8 anys als que se’ls ha rentat el cervell. L’única solució és el més rigorós laïcisme. La religió ha de quedar en l’àmbit privat i no tenir cap influència pública o política. Si no és així, serà inevitable l’enfrontament, fet indesitjable que s’ha d’impedir. Tot tipus de fanatisme és rebutjable, tant el polític com el religiós, però aquest és pitjor, ja que mentre que el primer obeïx a un home, el segon, ho fa a un déu i déu és sagrat per als que hi creuen.

 

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Política, Religió, Uncategorized i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Els fanàtics i els que se’n riuen. Charlie Hebdo i El Jueves.

  1. Robert Sendra ha dit:

    Un post molt complet i reflexions interessants sobre el fanatisme que apareix en totes les societats i ens fa a tots plegats una mica més prehistòrics. Sorprèn molt aquests dies clamar per la llibertat d’expressió líders del nostre país que han fet tot el possible per limitar-la.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s