L’Anell del Borbó o quan la llança de Wotan és una escopeta per matar elefants.

ReyElefanteAquest post no és de la meua autoria. L’he pres d’un bloc de Lleida que he trobat a VilaWeb,  periòdic digital en català altament recomanable. Es diu Saviesa de Gos. Us anime a entrar-hi. He felicitat efusivament l’autor perquè em sembla que ha encertar el tret. Ha dit el mateix que jo haguera dit. Als dos ens encisa Wagner i no sembla que tinguem massa ganes de ser súbdits de cap rei. Llegiu, que val la pena. L’única cosa meua són les il·lustracions.

L’Anell del Borbó: Un altre Wagner.

Amb el feliç record d’haver gaudit “La valquíria” al Liceu el passat 31 de maig; quan al cap de dos dies em vaig assabentar de l’anunci d’abdicació de Juan Carlos, em va venir al cap un munt de coincidències plantejades per Wagner a la seva tetralogia de “l’Anell del Nibelung” i l’actual situació que viu la monarquia borbònica. Amb unes veus de molta qualitat (remarcables sobretot les de Klaus Florian i Mihoko Fujimura) l’obra no decep, ni tampoc la trama desenvolupada en quasi cinc hores que no es van fer llargues.

Però què representen els nibelungs i el seu anell forjat en el pròleg de “l’Or del Rin”? Doncs són precisament els infatigables treballadors i els revolucionaris burgesos, menyspreats per les classes aristòcrates, que tenen sempre molt present la lletra petita de tot contracte social, conscients de la fragilitat del poder d’aquelles classes que volien viure sense treballar, que la seva vanitat i ambició feia caure en tots els paranys que la nova classe ascendent els parava, provocant la seva caiguda.

rei-soldata e mL’actualitat de l’obra wagneriana es fa més palesa que mai si comparem la trajectòria del rei Juan Carlos Wotan amb el drama que s’estableix en les quatre fases del drama operístic. No és cap casualitat, l’obra va ser escrita en un temps crucial de grans canvis a tot Europa. La revolució per derrocar els antics règims havia recorregut el 1848 i el primer esborrany de l’obra es va escriure el 1851. Eren temps de grans canvis. Les velles monarquies absolutistes es resistien a transformar-se en monarquies parlamentàries, més adaptades a uns nous temps, que en el camp cultural s’aixoplugava dintre el moviment del romanticisme, revolucionari en aquell decisiu moment per la construcció europea. Mai hi ha un temps igual, però les concordances ens faciliten les lliçons de la història.

rey y francoEls nibelungs, avui serien les classes populars, les classes productives, les que encara contenen una escala de valors lligada al mèrit i l’esforç, que reiteradament són menyspreades per les classes financeres, els grups de pressió i les elits extractives. Aquestes classes populars són les dipositàries del pensament, dels valors i de l’organització democràtica de la societat. La democràcia en tota la seva plenitud i grandesa és el seu anell, el seu Or del Rin. I és aquest anell el que dóna o treu poder i legitimitat al qui el vol posseir.
El paral·lelisme entre Wotan i Juan Carlos és més que evident. El rei Wotan, per obtenir l’anell d’or ha d’enganyar primer als altres déus fent-los creure que mai es barrejarà amb uns éssers tan menyspreables com els nibelungs, els que extreuen de la naturalesa la riquesa mitjançant un gran esforç, però la seva ambició per poder construir la seva fortalesa del Walhalla, no sols es barreja amb ells sinó que els hi roba l’anell mitjançant enganys. El franquisme va donar el poder a Juan Carlos a condició de mantenir-se fidel al règim sorgit de la guerra dels tres anys. Però com Wotan, els va trair cercant una legitimitat democràtica que no tenia, però al mateix temps furtant en el fonamental al debat polític el qüestionament del passat i intentant establir un pacte de silenci. Això van ser els pactes de la Transició i la Constitució aprovada i tutelada per l’Exèrcit.

rei colpLes coincidències no s’acaben aquí. Cercant tenir l’anell, la legitimitat democràtica que encara no posseïa, fa jugar a alguns membres de l’Exèrcit per muntar un cop d’Estat, per desacreditar-lo i desmuntar-lo ell mateix, apareixent així com el salvador de la democràcia i assolint la seva legitimitat, el seu anell. En aquella hora gloriosa Wotan Juan Carlos devia creure’s el rei del món, per fi tenia el seu anell i ara podria dedicar-se al seu somni. Per poder construir el seu Walhalla, el rei Wotan Juan Carlos pacta amb els Gegants de les elits extractives la construcció del seu palau i dels seus negocis, a canvi de cedir-los la sobirania econòmica, pensant que després la podrà recuperar quan li convingui. Pel camí ha deixat unes quantes víctimes, apartades sense miraments quan ja no responen als seus desitjos, com Adolfo Suàrez. I així s’acaba la primera jornada, la de l’Or del Rin.

reyesSense fil de continuïtat comença la segona jornada, de la Valquíria, la que es desenvolupa en l’actualitat. Amb el temps, Wotan Juan Carlos és presoner dels seus propis compromisos, dels seus embolics, dels seus escàndols i infidelitats, dels seus propis negocis, el temps va descobrint el seu joc i aleshores intenta fer jugar al seu fill com taula de salvació, per recuperar definitivament l’anell, la legitimitat democràtica que cada cop s’allunya més d’ell. Fins i tot la reina Sofia Fricka, fa el mateix paper que a l’òpera. Quan encara no s’ha apagat el ressò de la seva declaració que “els reis mai abdiquen”, al cap de pocs mesos Juanito Wotan, que sempre ha fet el que li ha donat la gana, anuncia la seva abdicació en el seu fill, doncs ha constatat que els nibelungs catalans i de Podem poden assaltar  i ensorrar-li el seu estimat Walhalla. De pressa i corrents han improvisat una nova estratègia per impedir finalment la caiguda dels déus. Caldrà no oblidar que la filla de Wotan, la Valquíria Felipe, per salvar el Walhalla, només pot reclutar espectres d’entre els cadàvers polítics, que a la fi resultaran com a l’obra de Wagner, del tot inútils. I cal no oblidar que la Valquíria, intentant intervenir en contra de les ordres de Wotan Juan Carlos, es condemna ella sola a perdre la seva condició divina i transformar-se en simplement humana.

bandera españa  bandera-republica-2006

En la nova jornada que estem a punt d’encetar, la de Siegfried, no sabem encara si el nibelung seguirà el mateix guió que Wagner i salvarà finalment la Valquíria Felipe amb un nou pacte que li aconsegueixi recuperar l’anell del Rin, amb un nou pacte constitucional però no evitant finalment la caiguda de la Monarquia Walhalla, i l’adveniment d’una nova república. La incògnita és saber qui farà finalment de nibelungs en l’assalt i caiguda dels déus: o Catalunya o la nova esquerra sorgida del 15M. No sabem encara si finalment hi haurà una República espanyola amb Catalunya, només una República Catalana o bé les dues alhora. Però el que sí sabem la majoria i donem per cert és que el Walhalla dels Borbons caurà, l’ocàs dels déus, serà tan actual com l’obra de Wagner. El que em meravella és que la reina Sofia Fricka, tan amant i coneixedora de la música, no hagi previngut a Juan Carlos que està seguint fil per randa el dictat de Wagner, com un robot dramàtic. O potser sí que ho ha fet, i Wotan li hagi contestat com a Die Walküre: “Sempre l’eterna disputa”? No és d’estranyar, que Catalunya sigui tan wagneriana.

catalonia is not spain

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Òpera, Política, Wagner i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s