Mort d’un adolescent. L’escola que vull.

L’educació ha de ser com el treball: amb temps lliure per dedicar-se a altres coses.

Aquesta és una història sobre l’adolescència, l’educació, la desigualtat social i la mort. En una petita població alemanya naix un infant al si d’una família pobra. Destaca en els estudis. Això marca el seu futur ja que l’única eixida de la pobresa per aquestes famílies és que el nen estudie per ser pastor protestant. I a això es dedica. Mentre els seus companys es diverteixen, ell està estudiant com un boig ja que ha de traure notes molt altes. Un bon dia, quan van a celebrar que ja és pastor, el xic no apareix. S’havia suïcidat llançant-se al riu. Algú va dir: «Ara que per fi havia aconseguit el que volia, el dimoni se l’emporta».

Efectivament, el dimoni, però quin? El de la pobresa i la desigualtat social. Els xics rics podien anar-se’n de festa, però ell, que era pobre, no. Havia de complir amb la seua obligació. Estudiar i estudiar per a algun dia ser ministre de Déu, cobrar un bon sou i traure la família de la misèria. Quina injustícia. Havia d’immolar la infantesa, l’adolescència i la joventut per obtenir quelcom que un jove amb més possibles podia aconseguir sense tant d’esforç. Els pares dels xics rics els pagaven la matrícula i compraven tot el que necessitaven per a estudiar. El que acabaria suïcidant-se depenia d’una beca per a pobres i se li exigia una nota molt alta per conservar-la. El seus pares no podien comprar-li els llibres; per això, a més d’estudiar havia de fer qualsevol classe de treball per ajudar en casa i comprar-se el material escolar.

El sacrifici va ser insuportable per a ell. A la seu classe solament hi estudiaven xics. Mai no va tenir temps per conèixer una xica com la resta dels seus companys. Per no tenir no tenia més amic que el seu gos. Massa va aguantar. Va ser el número u de la seua promoció. El dia de la graduació, cum laude, va estar unes hores amb la família. En acabant la celebració va anar a passejar vora riu. Sense pensar-ho, sense pena ni por s’hi va endinsar. Va sentir-se alliberat. M’entre s’ofegava s’imaginava a si mateix besant una xicona que mai no havia conegut.

Regí.

Una exigència extrema en el rendiment de l’alumne pot conduir-lo al suïcidi.

L’ESCOLA QUE VULL.

Paulo Freire, fundador de la Pedagogia de l’oprimit.

L’educació mai no és neutra. O és conservadora i té com a missió reproduir els esquemes socials tradicionals o es progressista i pretén fer de l’escola una eina per al canvi, per a la renovació de la societat. El brasiler Paulo Freire va plantejar la pedagogia de l’oprimit.  Normalment, els oprimits han segut analfabets perquè era el que l’interessava al sistema . Tota revolució, el primer que ha fet ha segut alfabetitzar a tota la població. Va fer-se a Rússia, després a Nicaragua amb la Revolució Sandinista i ara a Veneçuela amb la Revolució Bolivariana. Deia Freire que l’oprimit per a autoalliberar-se el primer que ha de fer és ser conscient de la seua opressió. L’establishment fa que els oprimits no se n’adonen de la seua situació o que l’accepten pensant que és inevitable. La religió els enganya fent-los creure que és voluntat de Déu i que els pobres heretaran el Cel. La primera lluita és la ideològica. L’educació ha de fer que ens llevem la bena que ens han posat als ulls per no veure la realitat. Una vegada que siguem conscients de la nostra opressió ja prendrem mides pera acabar amb ella. No hi ha un altre camí. Com va dir el poeta: “O ells o nosaltres; o tot o res”.

Hans Küng, teòleg progressista represaliat pel Vaticà.

El franquisme va assassinar i represaliar milers de mestres. L’Església ha fet callar la boca als teòlegs i religiosos que s’han posat a favor de l’oprimit. Això han fet amb els partidaris de la Teologia de l’Alliberament a Llatinoamèrica o amb Hans Küng a Europa. Küng participà en el Concili Vaticà II, un concili que no accepten els ultramontans coneguts per tots, alguns dels quals han segut pedòfils consentits i amagats. Esperem que amb el papa Francisco l’Església es pose en sintonia amb els papes Joan XXIII i Pau VI, que tan poc agradaren a Franco i la cúpula eclesiàstica espanyola.

La llei Wert suposa un retrocés de dècades en educació i cultura.

Sóc partidari de l’escola pública, laica, de qualitat i en valencià. L’educació ha de ser un dret universal, no un negoci al qual solament una minoria pot accedir. Ha d’estar en mans de les institucions públiques democràtiques, no d’uns empresaris amb ganes de fer negoci o de l’Església pel mateix motiu. Crec que és immoral adoctrinar els xiquets. Per això no sóc partidari que cap institució religiosa controle l’educació o que es facen classes de Religió confessional en l’escola. Adoctrinar és el contrari d’educar. S’educa per formar el futur ciutadà en la llibertat i la responsabilitat. La religió hauria de ser una qüestió personal, com la política, que cadascú hauria de plantejar-se una vegada tinguera bastant maduresa pera fer-ho. Contar contes fantàstics i faules als xiquets com si foren la veritat suprema és un atac a la seua personalitat i integritat, una violació moral. La religió solament hauria de tenir espai en l’escola no com a doctrina dogmàtica sinó com a Història de les Religions, ja que es tracta d’un tema cultural. Per a poder triar, primer hem de conéixer les diferents possibilitats, sense imposicions. Per a adoctrinar-se ja hi són les parròquies, mesquites, sinagogues o temples.

 

L’adoctrinament religiós hauria de fer-se fora de l’escola en edificis religiosos.

Si volem una escola de qualitat haurem de dedicar un pressupost que siga suficient. Els llibres de text, el menjador i el transport haurien de ser gratuïts, com passa en alguns països, perquè si l’educació és obligatòria, aleshores ha de ser gratuïta. Conec pares que no poden compar els llibres als fills, fins i tot que no tenen llum i aigua a casa i que apenes tenen per a menjar el que els dona la caritat. Això s’ha d’acabar. Per a rendir un xiquet en l’escola, primer ha d’estar ben alimentat i ha de disposar del material escolar necessari. Tot és qüestió de diners, que n’hi ha, però se’ls gasten en altres coses.

Manifestació en defensa de la llengua i el país.

També opine que l’escola ha de ser en valencià.  Un model com el català o el quebequés – immersió lingüística – és el millor. Els joves catalans en acabar l’educació obligatòria tenen un bon nivell tan de català com de català. El mateix passa a Quebec amb el francés i l’anglés. A més, s’ha demostrat que els xiquets bilingües tenen més facilitat per a prendre llengües estrangeres. En el meu cas, puc defensar-me en anglés i francés. És fals que el valencià no aprofite per a res. Una llengua no és solament una via de comunicació asèptica sinó que també és una manera de comprendre el món segons la cultura de què és expressió. Som valencians perquè parlem valencià. Si el valencià desapareguera seríem manxecs o murcians.  Per a això necessitem el que ens han furtat o no hem tingut. Una ràdio i una televisió valencianes i en valencià, periòdics i revistes, que les pel·lícules es doblaren al valencià… Però el més important és que els valencins prenguem consciència del que és nostre i el defensem . Si això no és així, deixarem d’existir com a poble diferenciat, l’acta de naixement del qual prové del segle XII, quan Jaume I va conquerir estes terres i va fundar el Regne de València i va atorgar Els Furs, la nostra constitució. No podem oblidar el poemes d’Ausiàs Marc, la novel·la Tirant lo Blanc o la resta d’obres que s’han escrit en la nostra llengua. Si ho férem seríem una traïdors i uns renegats.