Anàlisi de Der Ring. Wagner i Feuerbach (II) Rheingold.

oro rin arco iris

Rheingold. Arc de Sant Martí i Wahalla.

En la introducció ja vam veure que el filòsof a qui Wagner seguia mentre escrivia el llibret de la seua magna obra era Feuerbach i que el posterior coneixement de Schopenhauer no li va fer canviar res del llibret. Feuerbach no era un filòsof que es conformara establint un inventari de teories i coneixements sobre la forma en què els éssers humans es comporten en el present o s’han comportat en el passat, i res més. Ans al contrari, la seua era una filosofia profundament prescriptiva del futur. Una idea que amb molta convicció va ser subscrita pel jove Wagner, inclinat políticament cap el final de la dècada de 1840 cap a postures d’esquerra. El llibre de Feuerbach Els Principis de la filosofia del futur (1843) va donar resposta a moltes de les preguntes plantejades en els anteriors escrits del filòsof i també va inspirar a Wagner per escriure el seu polèmic llibre teòric de 1850, L’obra d’art del futur. «La nova filosofia es basa en la veritat de l’amor, en la veritat del sentiment … En l’amor, en la sensació en general, tot ésser humà confessa la veritat de la nova filosofia».

Totes les creences anteriors en déus, o en un sol Déu, no són ja presents en la filosofia del futur de Feuerbach, «L’amor no és objectivament a soles sinó també subjectivament el criteri de ser, el criteri de la veritat i de la realitat.» Wagner certament tenia aquestes idees en ment, quan va posar aquestes paraules orientades al futur en la boca de Wotan, el protagonista de tot el cicle de l’Anell. El líder dels déus es dirigeix a la seua esposa, una declaració que també pot ser entesa com Wagner parlant al públic:

«La teua preocupació
és per les coses que han
passat;
però el que està per venir
és el que ocupa tots els meus pensaments.»

Wagner va adoptar la teoria de Feuerbach que els éssers humans creen Déu a la seua imatge, projectant sobre ells el les seues virtuts i personalitat idealitzats així com els aspectes més preuats de la societat dominant del moment. Cada déu en Der Ring simbolitza una virtut de la societat que envolta Wagner a mitjan del segle XIX. Els déus pagans de la tradició nòrdica representen característiques de la psique humana.

La societat sembla més favorable a la justícia acompanyada pel poder d’imposar el seu compliment. Per tant Wotan, el déu dels contractes i al mateix temps el déu de la guerra, és vist com el líder dels déus nòrdics. La societat accepta l’agressió com una condició necessària de les interaccions humanes, especialment quan s’enfronta al mal, per això Donner, el déu del tro, és la projecció d’aquesta petita part de tot ésser humà que desitja simplement aniquilar els seus enemics més que fer servir la raó i l’empatia en la resolució de conflictes.

El matrimoni ha estat una part sagrada dels costums humans durant milers d’anys, de manera que la necessitat de crear una deïtat intransigent per protegir aquesta unió és clara. Fricka és poderosa i gelosa guardiana del matrimoni. Un examen de la naturalesa deessa ofereix una idea important dels sentiments intuïtius dels éssers humans sobre la base real de molts matrimonis tradicionals. L’amor és una emoció universal experimentada per tots els éssers humans d’una forma o una altra. Per això, és natural pensar que és una emoció necessàriament positiva i ben intencionada. Per tant, quan va arribar el moment de crear una deïtat per encarnar el sentiment de l’amor, aquesta particular figura sobrehumana havia de ser percebuda com a pura, bella i honesta. La deessa Freia és aquest bell ideal i símbol d’ingenu i innocent amor. Els éssers humans, però, són massa ràpids a abandonar aquest ideal; en canvi, quan s’amenaça el seu poder personal o social, com han demostrat a través de la història les classes dominants i com Wagner representa amb honestedat dolorosa al llarg de Der Ring, la lluita per conservar el poder és violenta.

feuerbach nm

Wagner compartia les idees atees de Feuerbach.

Un dels aspectes principals de la nostra personalitat és l’amor, precisament el que es descuida amb més facilitat davant d’una amenaça. Wagner va manifestar-ho explícitament en Das Rheingold. L’amor, o Freia, és vist com prescindible quan Wotan es torna mig cec d’ambició pel poder. Rescatar l’amor sembla raonable per al cap dels déus, especialment perquè li ho exigeixen els altres déus i perquè sense les pomes de Freia moririen. A més a més, pel fet que ell, juntament amb tots els personatges, excepte Alberich, valora l’amor com un concepte teòric abstracte. Wagner veu com una de les formes més vils dels éssers humans la hipocresia en l’amor. Al llarg de tota la Tetralogia ho podem veure. Considera una vilania la unió sense amor; el que s’aconsegueix per la força, els diners o l’engany. Wagner, el poeta dramàtic, mostra els actes deshonrosos dels déus davant de l’audiència per manifestar el seu disgust. Els ideals morals són, suposadament, exemplars per aquestes personatges mítics. Els déus, com a creació de l’home a la seua semblança, són imperfectes; humans, massa humans.

wotan

Wotan, el pare dels déus, té característiques humanes perquè és una creació humana.

Segons Feuerbach, és la lluita entre l’amor i el poder el que ha donat forma a la història cultural i teològica del món. Wagner li dóna a l’espectador una breu història daquesta dicotomia en Das Rheingold. La primera escena de tot el cicle de l’Anell és el forma més simple de conflicte, tan simple que fins i tot un infant podria entendre les implicacions de les accions dels personatges sense entendre una sola paraula de lidioma. A les profunditats del riu Rin, Alberich és l’encarnació física de la luxúria sense amor, les ansies de poder o la cobdícia i les Filles del Rin són les protectores de l’amor genuí de la natura en forma d’or. Més tard aquesta simplicitat serà una de les primeres víctimes de la confrontació entre l’amor i la guerra. La presumpció de les Filles del Rin que cap home mai voluntàriament renunciaria a l’amor, fins i tot si guanyara el poder total sobre aquest món, mostra el concepte de Wagner-Feuerbach de l’amor com l’estat suprem de la interacció entre els éssers humans i l’entorn natural. Woglinde diu amb confiança a sa germana Wellgunde:

«Ell ha de renunciar
a totes les alegries de l’amor,
abans d
e dominar la màgia,
un anell
ha de forjar amb or.»

Al que Wellgunde respon:

«I això és una cosa
que mai
no serà:
tots els homes que viuen ha
n d’estimar;
ningú
no podria renunciar-hi.»

Per descomptat Alberich sí que ofereix la seua renúncia, «Amor, jo et maleïx per sempre», l’acte singular que posa en moviment la posterior caiguda dels déus i la destrucció del món governat per ells. L’anàlisi superficial d’aquesta cadena d’esdeveniments és obvia. El món sense amor és creat i destruït per la violació de la natura i l’ordre natural no només per un nan malvat sinó també per un déu. Wotan i Alberich són les dues cares de la mateixa moneda. Un va robar l’or, però l’altre va fer malbé el freixe per fer-se la llança. Wotan tracta de trobar fora de casa el que no troba amb la seua dona, Fricka, perquè ja no l’ama. Ambdós van atemptar contra la natura per obtenir el poder i també els dos van renunciar a l’amor Aquest no és l’únic missatge de Wagner. En aquesta primera escena, Alberich és el el desfigurat símbol sense amor de les societats industrials dels segles XVIII i XIX. Una vegada que aquestes persones pobres s’adonen del seu miserable estat és només qüestió de temps que donen l’esquena a les qualitats que defineixen la seua existència, de les quals l’amor és la més important. La cultura que resulta de la industrialització antinatural i sense amor, és enganyosa, on ningú és no és honest i la naturalesa és vista com a secundària en els desitjos materials dels éssers humans. La freda realitat d’aquest món és el que Wagner aborda en els següents tres escenes de Das Rheingold.

ALBERICH met

Alberich simbolitza la societat industrial sense amor on regna la cobdícia i les ànsies de poder.

Fasolt i Fafner presenten una versió en miniatura del conflicte entre l’amor i el poder. Han construït el Walhalla junts i cadascun espera rebre el pagament promés, Friea, la deessa de l’amor. No obstant això, hi ha un problema obvi; només una deessa de l’amor es reparteix entre dos gegants «necessitats». Fasolt s’entesta a tenir Friea, «una dona tan encantador i bella» per viure en els seus braços. Per contra, Fafner està només interessat en el poder que sobre els déus podrien tenir posseint Freia. Fafner explica el seu parer a Fasolt, «els encants de Freia no signifiquen res», però els déus depenen de les seues pomes d’or per a romandre joves. Si els gegants controlen Freia, els déus envelliran i s’afebliran permetent així a Fasolt i Fafner fer-se amb el poder. La tensió entre l’amor i el poder és clara, però, l’eventual resolució és gairebé tan simple com un compromís entre els dos gegants. Loge li dóna al públic una perspectiva clara de la creença personal de Wagner sobre la situació:

«En aquest món tan ampli
res en absolut
és de més valor a un home
que la bellesa i l’amor de la dona!»

Loge esmenta l’única excepció a aquesta regla, Alberich, que va renunciar a l’amor i robà l’or. Com si la història estiguera condemnada a repetir-se, ara és Fafner qui està també disposat a «renunciar» a l’amor de Friea com a mitjà per aconseguir el poder il·limitat. Fafner ofereix acceptar l’or d’Alberich com un pagament just per haver construït el castell, però primer ha de persuadir Fasolt, que és poc inclinat a sacrificar el seu desig per l’encantadora Freia. Fasolt s’enfronta a la qüestió essencial de l’existència: renunciar o no a l’amor per tal d’obtenir riquesa, poder, fins i tot la immortalitat? Al final, de mala gana cedeix a la voluntat de Fafner, començant així de nou la reacció en cadena fatal de robatori, la traïció i l’assassinat. El poder ha triomfat sobre l’amor en aquest cas, i a causa d’això, totes les parts estan condemnades a patir un final tràgic.

fafner  fasolt (1)  freia

Els gegants simbolitzen el conflicte entre l’ amor – Freia – i el poder i la riquesa – l’anell i l’or. Es repetirà la cadena robatori-traïció-assassinat.

Abans que Fasolt mostrara per primera vegada el seu desig de Freia, els déus habitaven en un món sense amor, desproveït de qualsevol afecte pur i passió. Així, la ironia que siga un gegant grotesc qui introduesca el concepte de l’amor en el món dels déus. Quan Fasolt parla de Freia, el motiu de l’amor s’escolta per primera vegada a Der Ring. És el motiu que sona només en casos de veritable amor. La visió tradicional d’aquesta situació no donaria suport a la idea d’una deessa sent rescatada per un parell de gegants com un exemple ideal de la felicitat conjugal. I Wagner no tracta de presentar Fasolt i Freia com un ideal, sinó més aviat com una de les moltes formes en què l’amor pot prosperar, una visió molt diferent de la de les societats dominants llarg de la història. Fasolt i Freia no són marit i muller, de fet, mai havien coincidit, i quan la deessa fixa els ulls en els gegants, s’horroritza davant la perspectiva de passar tota la vida amb les dues bèsties. Però res d’això fa que l’amor que Fasolt sent per Freia menys honest i veritable. Va treballar durant anys al majestuós «Saló dels morts»(Walhalla) amb Freia com la seua única motivació. Aquest poderós gegant no està interessat en l’or d’Alberich, ni a domininar cap criatura, ell simplement vol viure la resta dels seus anys amb «Freia, la bella». És aquest amor ingenu el que li costa la vida a mans de son germà, i el que exigeix que Wotan col·loque l’anell maleït a la pila per ocultar la bellesa de Freia dels seus ulls. D’aquesta manera el poder relega l’amor a una posició subordinada com una emoció feble que mor en l’instant en què l’estaca de Fafner descendeix amb la seua força letal sobre el cap de Fasolt.

Escena del fratricidi i contemplació del  Walhalla.
pàgina següent →


Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Òpera, Filosofia, Fonts wagnerianes, Uncategorized, Wagner i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Anàlisi de Der Ring. Wagner i Feuerbach (II) Rheingold.

  1. Retroenllaç: Anàlisi de Der Ring. Wagner i Feuerbach (I) Introducció. | El Cavaller del Cigne

  2. Retroenllaç: Anàlisi de Der Ring. Wagner i Feuerbach (III) Die Walküre. | El Cavaller del Cigne

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s