Cançons i àries franceses dels segles XIX i XX. Lletres en català-valencià.

opera_de_paris_415_570x_opt

Òpera de París

Diuen que els francesos són molt xovinistes. No diré que no. El cas és que mentre que en tots els països l’òpera – invent italià – es cantava en italià, a França es va fer en francés. D’aquesta manera, els francesos s’avançaren en segles al que seria habitual segles després en el XIX, quan el romanticisme i el nacionalisme musical van promoure l’òpera en la llengua del país iniciant-se les escoles nacionals.

Ací tenim una mostra de música francesa que inclou tant moments operístics con chansons. Les lletres les he traduïdes al català-valencià a partir de l’original.

Complainte de la Seine.

Música de Kurt Weill. Text de Maurice Magre.
Es tracta d’una cançó molt trista. El Sena convertit en un dipòsit de cadàvers.

Complainte de la Seine. Jacob Bogaart (piano). Elisabeth von Magnus.

Complainte de la Seine.

Au fond de la Seine, il y a de l’or,
Des bateaux rouillés, des bijoux, des armes…
Au fond de la Seine, il y a des morts…
Au fond de la Seine, il y a des larmes…

Au fond de la Seine, il y a des fleurs;
De vase et de boue, elles sont nourries…
Au fond de la Seine, il y a des coeurs
Qui souffriront trop pour vivre la vie…

Et puis des cailloux et des bêtes grises…
L’âme des égouts soufflant des poisons…
Les anneaux jetés par des incomprises,
Des pieds qu’une hélice a coupés du tronc…

Et les fruits maudits des ventres stériles,
Les blancs avortés que nul n’aima…
Les vomissements de la grand ville…
Au fond de la Seine, il y a cela…

O Seine clémente où vont les cadavres,
O lit dont les draps sont faits de limon,
Fleuve des déchets, sans fanal, ni havre
Chanteuse berçant, la morgue et les ponts,

Accueil’ le pauvre, accueil’ la femme,
Accueil’ l’ivrogne, accueil’ le fou,
Mêle leurs sanglots au bruit de tes lames,
Et porte leurs coeurs, parmi les cailloux…

Au fond de la Seine, il y a de l’or
Des bateaux rouillés, des bijoux, des armes…
Au fond de la Seine, il y a des morts…
Au fond de la Seine, il y a des larmes…

Complanta del Sena.

En el fons del Sena, hi ha or,
vaixells oxidats, joies, armes …
En el fons del Sena, hi ha morts …
En el fons del Sena, hi ha llàgrimes …

En el fons del Sena, hi ha flors;
de llim i fang s’alimenten …
En el fons del Sena, hi ha cors
que van patir molt per viure la vida …

I a més còdols i bestioles grises …
L’ànima de les clavegueres exhalant verins …
Anells llançats per incompresos,
peus que una hèlix tallà del tronc …

I fruits maleïts de ventres estèrils,
els innocents avortaments que ningú va voler …
Els vòmits de la gran ciutat …
En el fons del Sena, hi ha això …

Oh clement Sena on van els cadàvers!
Oh llit on els llençols són de llim!
Riu de deixalles, sense far ni refugi
cantant que balanceges la morgue i els ponts,

Acull el pobre, acull a la dona
acull el borratxo, acull el boig,
barreja els seus sanglots amb el soroll de les teues ones,
i porta els seus cors, entre les pedres …

En el fons del Sena, hi ha or,
vaixells oxidats, joies, armes …
En el fons del Sena, hi ha morts …
En el fons del Sena, hi ha llàgrimes .

Mon cœur s’ouvre à ta voix.

Música de Saint-Saëns . Lletra: Ferdinand Lemaire basat en el Llibre dels Jutges de l’Antic Testament. És el típic duo d’amor entre una parella que pertany a grups antagònics. Un amor impossible que acaba en tragèdia. En concert sol interpretar-se com a ària eliminant la part del tenor.

Saint Saens: “Samson et Dalila”:”Mon coeur s’ouvre a ta voix”- Olga Borodina, Placido Domingo

Mon cœur s’ouvre à ta voix

Mon cœur s’ouvre à ta voix,
comme s’ouvrent les fleurs
aux baisers de l’aurore!
Mais, ô mon bienaimé,
pour mieux sécher mes pleurs,
que ta voix parle encore!
Dis-moi qu’à Dalila
tu reviens pour jamais.
Redis à ma tendresse
les serments d’autrefois,
ces serments que j’aimais!
Ah! réponds à ma tendresse!
Verse-moi, verse-moi l’ivresse!

(Dalila! Dalila! Je t’aime!)

Ainsi qu’on voit des blés
les épis onduler
sous la brise légère,
ainsi frémit mon coeur,
prêt à se consoler,
à ta voix qui m’est chère!
La flèche est moins rapide
à porter le trépas,
que ne l’est ton amante
à voler dans tes bras!
|: Ah! réponds à ma tendresse!
Verse-moi, verse-moi l’ivresse!:

(Dalila! Dalila! Je t’aime!)

El meu cor s’obre a la teva veu

El meu cor s’obri a la teua veu,
com s’obrin les flors
als besos de l’aurora!
Però, oh! estimat meu,
per assecar millor les meues llàgrimes,
que la teua veu parle encara!
Digues-me que a Dalila
tornes per a sempre.
Recorda la meua tendresa
els juraments d’altres temps.
aquests juraments que m’estime tant!
Ah! Respon al meu afecte!
Vessa’m, vessa’m l’embriaguesa!

(Dalila! Dalila! T’estime)

Així com del blat
les espigues s’ondulen
sota la la brisa lleugera,
el meu cor s’estremeix,
llest per consolar-se
amb la teua veu que m’és tan estimada!
La fletxa és menys ràpida
per portar la mort,
que és el teu amant
per a volar als teus braços!
Ah! Respon a la meua tendresa!
Vessa’m, vessa’m l’embriaguesa!

(Dalila! Dalila! T’estime!)

Havanaise.

Música: Bizet. Lletra: Henry Meilhac y Ludovic Halévy basada en el relat de Mérimée.
La famosa Havanera de l’òpera Carmen es un cant a l’amor lliure que va i ve segons el seu caprici.

Carmen: Habanera; Meier Domingo; Levine; Opéra Métropolitain1997

Havanaise

CARMEN, CHOEUR

L’amour est un oiseau rebelle
que nul ne peut apprivoiser,
et c’est bien en vain qu’on l’appelle,
s’il lui convient de refuser!

Rien n’y fait, menace ou prière,
l’un parle bien,
l’autre se tait;
et c’est l’autre que je préfère,
il n’a rien dit, mais il me plaît.
L’amour! L’amour!…

L’amour est enfant de Bohème,
il n’a jamais, jamais connu de loi,
si tu ne m’aimes pas, je t’aime,
si je t’aime, prends garde à toi!…
L’oiseau que tu croyais surprendre
battit de l’aile et s’envola…

l’amour est loin, tu peux l’attendre,
tu ne l’attends plus,… il est là…
Tout autour de toi, vite, vite,
il vient, s’en va, puis il revient…
tu crois le tenir, il t’évite,
tu crois l’éviter, il te tient!
l’amour! L’amour!…

Havanera

CARMEN, COR

L’amor és un ocell rebel,
que ningú no el pot engabiar,
i és inútil cridar
si ell no vol contestar.

De res serveixen amenaces o pregàries,
un diu coses boniques,
l’altre calla;
i és a l’altre a qui jo preferisc,
ell no diu res, però m’agrada igual.
L’amor! L’amor! …

L’amor és un gitanet,
que mai va conèixer cap llei,
si tu no m’estimes, jo t’estime,
i si jo t’estime, vés amb compte! …
L’ocell que vas creure sorprendre
baté les ales i se’n volà …

Si l’amor és lluny, ja pots esperar-lo,
si ja no l’esperes… ja hi és…
Al teu voltant, ràpid, ràpid,
ve i va, després torna…
si creus que el tens, ell t’evita,
si creus que l’evites, ell et té.
L’amor! L’amor! …

Les Nuits d’Été – Villanelle

Música: Berlioz. Lletra: Théophile Gautier
Es trata de la primera d’un cicle de cançons – poemes musicats – anomenat Les nuits d’été. En aquesta cançó es fa una lloa a la primavera i a la felicitat que proporciona.

Jessye Norman – Berlioz – Les Nuits d’Été – Villanelle

Villanelle

Quand viendra la saison nouvelle,
Quand auront disparu les froids,
Tous les deux nous irons, ma belle,
Pour cueillir le muguet aux bois.
Sous nos pieds égrenant les perles
Que l’on voit, au matin trembler,
Nous irons écouter les merles
Siffler.

Le printemps est venu, ma belle;
C’est le mois des amants béni;
Et l’oiseau, satinant son aile,
Dit ses vers au rebord du nid.
Oh! Viens donc sur ce banc de mousse,
Pour parler de nos beaux amours,
Et dis-moi de ta voix si douce:
Toujours!

Loin, bien loin égarant nos courses,
Faisons fuir le lapin caché,
Et le daim, au miroir des sources
Admirant son grand bois penché.
Puis chez nous, tout heureux, tout aises,
En paniers, en laçant nos doigts,
Revenons, rapportant des fraises
Des bois.

Villanelle

Quan arribe l’estació nova,
quan hagen desaparegut els freds,
els dos ens n’anirem, bella meua,
per agafar els lliris al bosc.
Sota els nostres peus desgranant les perles
que es veuen al matí tremolar,
anirem a escoltar les merles
xiular.

La primavera ha arribat, bella meua;
és el mes pels amants beneït;
i l’ocell, satinant la seua ala,
diu els seus versos a la vora del niu.
Oh! Vine doncs a aquest banc de molsa,
per parlar dels nostres bells amors,
i digues-me amb la teua dolça veu:
Sempre!

Lluny, ben lluny, extraviant els nostres passos,
fem fugir el conill amagat,
i la daina, en el mirall de la font
admirant la seua gran cornamenta.
Després, a casa nostra, feliços i contents,
entrellaçant els nostres dits,
tornarem, portant cistelles de maduixes
del bosc.

Au cemetière.

Música de Gabriel Fauré. Text de Jean Richepin.
Una trista cançó sobre els morts. Si ja és trist morir en terra, més ho és, en la mar. Les imatges dels emigrants morts encara dona major sensació de tristor i d’indignació en aquest cas. La Mediterrània és un cementiri.

Barbara : Au cimetière (Gabriel Fauré)

Au cemetière

Heureux qui meurt ici,
Ainsi que les oiseaux des champs!
Son corps, près des amis,
Est mis dans l’herbe et dans les chants.
Il dort d’un bon sommeil vermeil,
Sous le ciel radieux.
Tous ceux qu’il a connus, venus,
Lui font de longs adieux.

À sa croix les parents, pleurants,
Restent agenouillés;
Et ses os sous les fleurs, de pleurs,
Sont doucement mouillés.
Chacun, sur le bois noir,
Peut voir s’il était jeune ou non,
Et peut, avec de vrais regrets,
L’appeler par son nom.

Combien plus malchanceux sont ceux
Qui meurent à la mer,
Et sous le flot profond
S’en vont loin du pays aimé!
Ah! pauvres! qui pour seuls linceuls
Ont les goémons verts,
Où l’on roule inconnu, tout nu,
Et les yeux grands ouverts!

En el cementeri

Feliç qui mor ací,
com les aus del camp!
El seu cos, a prop del dels seus amics,
jau a l’herba entre cants.
Dorm plàcidament
sota el cel radiant
Tots quants el van conéixer, han vingut,
el comiat és llarg.En la creu els parents, plorant,
romanen agenollats;
i els ossos sota les flors, de plor
són regats dolçament.
Qualsevol, sobre la negra fusta,
pot veure si era jove o no,
i pot, amb sincer pesar,
cridar-lo pel seu nom.

Quant més desgraciats aquells
que moren al mar,
i sota les profundes aigües
se’n van lluny del país estimat!
Ah! Pobres! Per únic sudari
tenen les algues verdes
que els envolta, anònims i nus,
amb els ulls ben oberts!

Ne me quitte pas.

Música i lletra: J. Brel.
És la cançó més coneguda del cantautor. Ha estat versionada en moltes llengües. Lluís Miquel la va traduir i interpretar al català com a No te’n vages mai. Conta la història de dos amants que se separen.

Ne me quitte pas. J. Brel.

Ne me quitte pas

Ne me quitte pas
Il faut oublier
Tout peut s’oublier
Qui s’enfuit déjà
Oublier le temps
Des malentendus
Et le temps perdu
A savoir comment
Oublier ces heures
Qui tuaient parfois
A coups de pourquoi
Le coeur du bonheur
Ne me quitte pas (4 fois)

Moi je t’offrirai
Des perles de pluie
Venues de pays
Où il ne pleut pas
Je creuserai la terre
Jusqu’apres ma mort
Pour couvrir ton corps
D’or et de lumière
Je ferai un domaine
Où l’amour sera roi
Où l’amour sera loi
Où tu seras reine
Ne me quitte pas (4 fois)

Ne me quitte pas
Je t’inventerai
Des mots insensés
Que tu comprendras
Je te parlerai
De ces amants là
Qui ont vu deux fois
Leurs coeurs s’embraser
Je te raconterai
L’histoire de ce roi
Mort de n’avoir pas
Pu te rencontrer
Ne me quitte pas (4 fois)

On a vu souvent
Rejaillir le feu
De l’ancien volcan
Qu’on croyait trop vieux
Il est paraît-il
Des terres brûlées
Donnant plus de blé
Qu’un meilleur avril
Et quand vient le soir
Pour qu’un ciel flamboie
Le rouge et le noir
Ne s’épousent-ils pas
Ne me quitte pas (4 fois)

Ne me quitte pas
Je ne vais plus pleurer
Je ne vais plus parler
Je me cacherai là
A te regarder
Danser et sourire
Et à t’écouter
Chanter et puis rire
Laisse-moi devenir
L’ombre de ton ombre
L’ombre de ta main
L’ombre de ton chien
Ne me quitte pas (4 fois)

No em deixes

No em deixes
Cal oblidar
Tot es pot oblidar
Qui ja se’n va
Oblidar el temps
Dels malentesos
I el temps perdut
A saber com
Oblidar eixes hores
Que mataren de vegades
A colps de preguntes
El cor de la felicitat
No em deixes (4 vegades)

Jo t’oferiré
Perles de pluja
Dels països
On no plou
Cavaré la terra
Fins a la meua mort
Per cobrir el teu cos
D’or i de llum
Faré un país
On l’amor serà el rei
On l’amor serà la llei
On seràs la reina
No em deixes (4 vegades)

No em deixes
M’inventaré
Paraules nècies
que tu entendràs
Et parlaré
D’aquells amants
Qui han vist dues vegades
Els seus cors en flames
Et contaré
La història del rei
Mort per no haver-te
Pogut trobar-te de nou
No em deixes (4 vegades)

Hem vist sovint
Renàixer el foc
De l’antic volcà
Que es creia massa vell
Sembla que
Les terres cremades
Donen més blat
Que un millor abril
I quan arriba la nit
Perquè el cel flamege
Cal que el vermell i el negre
No es mesclen
No em deixes (4 vegades)

No em deixis
No vaig a plorar més
No vaig a parlar més
Me’n vaig a amagar allà
Per a mirar-te
Ballar i somriure
I escoltar-te
Cantar i després riure
Deixa’m que ser
L’ombra de la teua ombra
L’ombra de la seua mà
L’ombra del teu gos
No em deixes (4 vegades)

Aquesta és la versió de Lluís Miquel, un excel·lent cantant valencià que va ser boicotejat per la dreta local per cantar en valencià. Vergonya per a ell i els que ho han consentit. Lluís Miquel era un bon cantant. Molt bo. Les seues versions de Brel són de gran qualitat. Ací tenim la que va ser sobre Ne me quitte pas.

No te’n vages mai:

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Òpera, Cançó, Literatura, Poesia, Uncategorized i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s