Algú va dir que Wagner era El mag de Bayreuth. És cert, la música de Wagner hipnotitza realment. A mi em passa molt amb Tristan i Parsifal, especialment si aquesta música va acompanyada d’imatges tan suggeridores com les de Lars von Trier o Syberberg en Melancholia y Parsifal. No són els únics casos, però aquests dos em subjuguen. John Boorman en Excalibur també em produeix aquest sentiment que va més enllà de la raó. Charles Chaplin en The Great Dictador em fa riure i sentir coses profundes. M’emociona el final de la pel·lícula. Sóc un romàntic visceral i m’és molt difícil explicar el que per a mi és inefable. Millor serà deixar-se dur per les sensacions i no parar-se a analitzar-les. M’arriben molt a dintre, més enllà de la raó, directament a l’ànima si és que en tenim. Són músiques i escenes que mai no em canse de veure i sentir. Fascinació és el mot.
Comencem per la darrera que he vist, la del danés Lars von Trier, un director no convencional que pot provocar atracció o repulsió segons la sensibilitat de l’espectador. Conta el que passarà el dia del fi del món, quan una gran planeta desconegur fins aleshores, Melancholia, impacte la Terra.
Darrer dia al món. Una boda. Por. La fantasia d’un xiquet. Hecatombe final.
Opening.
Melancholia Intro (Kirsten Dunst) – Tristan & Isolda by Richard Wagner
Sembla que Wagner composara el preludi de Tristan per a aquestes imatges, que són totalment surrealistes. Música i imatge en una amalgama que crea una gran sensació de bellesa plàstica i musical.
Contra la mort és la vida. Eros contra Thanatos. El paisatge més bonic és el del cos humà, per això Gustav Klint va pintar eixos quadres tan bells.
Les tres edats de la dona (detall). G. Klimt.
“Wagner: Tristan und Isolde / Act 3 – “Mild und leise wie er lächelt” (Isoldes Liebestod)”, de Margaret Price
Aquesta pel·íicula va marcar-me com a wagnerià.
Excalibur – In The Land Of Dreams
El món dels somnis i dels malsons. La música de Wagner acompanya molt bé escenes oníriques.
Ginebra and Lancelot
Excalibur: La irrefrenable passió entre Ginebra i Lancelot
La força de l’amor és més forta que la de la vida o la mort. El cor no entén les raons de la ment. La part irracional i primària del nostre cervell és molt més poderosa que la raó.
Tot el que és finirà. Ja ho va dir Erda en Der Ring des Nibelungen.
This video’s music theme ending is from Richard Wagner’s Götterdämmerung – Twilight of the Gods/Siegfried’s Funeral March.
Esta pel.li em feu wagnerià. En puc recitar fragments de memòria. Se’m posa la pell de gallina. En ella trobe tant el meu gust per la literatura medieval com el musical per Wagner.
The grail found – Excalibur
Meeting Venus (1991) es un film de István Szabó que conta els problemes que es presenten per a preparar una gran producció de Tannhäuser a París. És una pel·lícula molt especial per a la meua dona i jo. Ens vam casar l’any de l’estrena. Aleshores, Tannhäuser era la meua primera òpera wagneriana completa. La primera que m’arribà directament al cor. A la meua dona li encantaven fragments com ara el Cor dels Pelegrins. No puc vore aquest final de la pel.li sense emocionar-me. Glenn Close amb la veu de Kiri Te Kanewa, fent d’Elisabeth, vestida de blanc i il·luminada per darrere aconsegueix una bellesa que embriaga els sentits i arriba al cor. Quan intervenen els pelegrins majors em sent transportant a una altre món. Llàstima que el film – Cita con Venus a Espanya – no haja estat editat en DVD. El que sí que va ser editat va ser el CD de la banda sonora. Una pel.li per a melòmans, especialment wagnerians.
Glenn Close com a Elisabeth en Meeting Venus.
Tràiler
L’escena final es correspon a la representació de l’òpera una vegada s’han solucionat els problemes. Si solament voleu veure la part operística, la podeu veure ACÍ.
István Szabó/ Ending Meeting Venus 1991
El cinema de Syberberg té els seus partidaris i els seus detractors. Jo em trobe en el primer grup. M’encisa aquest senyor. Els seus treballs no són convencional. Té estil, que és el que a mi m’importa. El seu Parsifal resulta senzillament hipnòtic.
El Sant Grial i les tres preguntes amb música de Parsifal. El tema de les tres preguntes el trobem també en Siegfried, en l’escena de Wanderer i Mime.
Gurmenanz condueix Parsifal al castell del Grial.
“Parsifal : Act 1 “Wein und Brot des letzten Mahles” [Gurnemanz, Chorus, A Voice]”, de Armin Jordan
“Parsifal : Act 2 “Hier war das Tosen! Hier, hier!” [Flower Maidens, Chorus, Parsifal]”, de Armin Jordan
Parsifal : Act 3 “Gesegnet sei, du Reiner, durch das Reine!” [Gurnemanz, Parsifal] [Karfreitagszauber – Good Friday Music]”, de Armin Jordan
Parsifal, el redentor, és el ser humà complet on es reuneixen simbòlicament el principi masculí i el femení.
Parsifal és representat alhora per una xica i un xic. Hi hagué qui pensà que era una extravagància del director. No sé quin coneixement devia tenir-ne, però el cas és que respon al que Wagner va escriure. Segons ell, el ser humà és la suma de l’home i de la dona, del principi masculí i del femení. Per això, diu que el redemptor no pot ser Siegfried a soles, sinó que necessita la participació de la dona, de Brünnhilde. Parsifal tracta de respondre a la interrogació final de l’Anell. Qui és el redemptor? La llança és el símbol que apareix en els dos drames. Parsifal es la suma dels dos herois esmentats. En ell es dona la unió simbòlica d’aquests principis. Per això, és un ser humà complet: el redemptor. En Wagner, la redempció no ve de cap déu, sinó del ser humà. En cas contrari, l’expressió “Redempció al redemptor” no tindria cap sentit. Déu no por ser redimit, en tot cas seria el redemptor. Déu no pot pecar, així doncs, déu no necessita ser redimit. A més. Els déus sucumbiren en l’incendi del Walhalla. L’home sense déus. La redempció solament pot vindre de l’home. El film concorda clarament amb el pensament de Wagner. El que passa és que hi ha wagnerians que volen veure en el que és un compendi complex una missa catòlica, i d’això no hi ha més que l’aparença. El redemptor és un home que necessita ser redimit. Redempció al redemptor.
Ludwig: Requiem per un rei verge.
Una altra pel·lícula interessant del mateix director es Ludwig : Requiem für einen jungfräulichen König (Ludwig: Requiem per a un rei verge). També té música de Wagner. El film té un caràcter oníric. El seu estil no és gens convencional. Sobre Ludwig II s’han filmat diverses pel·lícules. Per al meu gust, la de Visconti no ha estat superada, encara que aquesta té un interés especial.
Comença amb el principi de Rheingold. Les ondines ens conten una sèrie coses, com ara l’affaire de Lola Montez, amant de l’avi de Ludwig.
The “O Sink Hernieder – Sleigh Scene” taken from Hans Jurgen Syberberg’s “Ludwig: Requiem for a Virgin King”.
Fotograma del fil sobre Hitler de Syberberg.
També va fer una pel·lícula sobre Hitler, Hitler, ein Film aus Deutschland (Hitler, una pel.licula d’Àlemanya) en quatre parts i una altra sobre Winifed. Malauradament no són massa conegudes per estes terres. La que tracta de Hitler té música de Beethoven, Mahler i Wagner. El fragment que ve a continuació té música de Götterdämmerung i Parsifal. Pot subtitular-se en diverses llengües:
Winifred
La segona, Winifred Wagner und die Geschichte des Hauses Wahnfried 1914–1975 (Winifred Wagner y la historia de la casa Wahnfried) és una extensíssima entrevista-documental on Winifred no oculta el seu amor per Hitler i el seu règim. Ací tenim un fragment on diu que no sent en absolut el que va passar amb la música de Mahler i altres compositors per ser considerada degenerada la seua música. Mahler era jueu i wagnerià. Hitler l’admirava com a director de les obres de Wagner. La dona no va mostrar mai cap problema de consciència per la seua ideologia. Segons el director, encara estava enamorada de Hitler.
Winifred Wagner sobre Mahler
Acabem aquest recorregut per la música de Wagner en les pel·lícules amb un film que va tenir problemes per ser una sàtira anti-nazi i antifeixista en molts països i durant molts anys: El Gran Dictador.
Si hi ha una escena que m’hipnotitza és la final de The Great Dictator. Una volta acaba el memorable discurs, Chaplin li diu unes bellíssimes paraules a Hannah amb música de l’eteri preludi de l’acte primer de Lohengrin de fons. Com que em commouen cada volta que les sent, vaig a traduir-les al català:
“Hannah, em sents? Allà on sigues, alça els ulls. Els núvols s’estan esvaint, el sol s’obri pas. Deixem les tenebres per entrar en la llum. Entrem en un món nou, un món millor on els homes s’elevaran sobre el seu odi, la seua avarícia i la seua brutalitat.
Alça els ulls, Hannah! L’ànima de l’home té ales i per fi comença a volar. Vola cap l’arc de Sant Martí, cap a l’esperança, cap el futur, cap el gloriós futur que et pertany a tu, a mi i a tots nosaltres.
Alça els ulls, Hannah!”
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 