Kora i els cascos blaus de l’ONU.

Qui se’n recorda del genocidi armeni?

(A. Hitler)

Kora i la seua amiga, de xicotetes.

Eren dues xiques en la flor de la vida. Estudiaven infermeria i sentien cançons sense trellat fent broma de manera desenfadada sobre els xics que els agradaven i reien sense motiu com solen riure els joves i els adolescents. Coses de l’edat. Hi havia guerra, però quedava lluny. La podien veure en els telediaris i els periòdics, però no en la seua vida real. La guerra sempre passa en un altre lloc.

Un dia va tancar la facultat. La guerra s’hi acostava. Elles, que eren del mateix poble, decidiren anar-se’n amb les seues famílies. Pel camí no trobaren gran cosa. Gossos morts i fum sobre l’horitzó. Sentien una cançó italiana La dolce vita i cantaven alegrement com si no passara res al seu costat. Eren joves, plenes de vida i volien viure. Sentien i sentien una i altra vegada la mateixa cançó mentre la cantaven. Algun dia anirien a Itàlia. Tenien tota la vida per davant.

Soraya “La Dolce Vita”

Quan estaven a dos quilòmetres de sa casa uns soldats van aturar el cotxe. Parlaven la seua llengua. Eren del seus. Les feren eixir del vehicle i les dugueren a una espècie d’hotel. Quan preguntaren què passava, els van propinar uns colps de culata amb els fusells i caigueren a terra. Els llevaren la roba i les violaren una i una altra vegada. No eren pas les úniques, hi havia moltes altres dones de totes les edats, nues i sanguinolentes. La sang eixia de tot el cos. No comprenien què passava. Van veure el que semblava una Pietà humana. Una dona amagava entre els braços i el ventre la seua filla. Li posaren una pistola en les mans i encanonaren la vagina de la xiqueta. La van obligar a disparar i li digueren que ja mai no seria àvia. Va perdre la cordura i va seguir protegint el cadàver com si res no hi haguera passat.

De sobte, s’acostaren uns soldats amb navalles en les mans i començaren a fer-los talls en tot el cos més o menys profunds. Tenien especial predilecció pels pits i el baix ventre. Un soldat portava alguna cosa blanca en una bossa. Era sal. La tirava sobre les ferides de les navalles. El dolor era insuportable, encara que el talls no eren massa profunds. Aleshores hi aparegué un altre soldat amb cara de dimoni i un matxet en les mans. Va fixar-se en les dues joves que hi acabaven d’arribar. Les va assenyalar alternativament a veure a qui li tocaria ser l’elegida. Li tocà a una d’elles. La que conduïa el cotxe. Li va clavar l’arma tatuant-li una greu gammada al pit i al ventre. El de la sal s’hi aplicà. L’altra desitjava amb tot el cor que l’amiga morira i deixara de patir. Però no, la capacitat de patir és infinita. Com que la sang eixia molt ràpid i els botxins volien que la mort fora lenta, li van cosir les ferides amb fil de cosir sacs. Els crits de dolor i d’espant eren esgarrifosos. Els torturadors reien i reien. Tanta gràcia els feia que s’excitaren i les tornaven a violar una vegada i una altra, per davant, per darrere, per dalt, per baix… fins arribar-los a la mateixa ànima. Els que ho feien eren joves, molts  no tenien ni vint anys. Algun d’ells fins i tot demanava perdó molt espai en l’orella de la xica mentre la violava. “Perdona, perdona, perdona.” Ja no podia suportar tant de dolor. El que més mal li feia era sentir els crits de terror i de dolor de la seua amiga de la infantesa. No, no podia més. Era impossible que això durara més. Segur que en el pròxim minut acabaria tot. Però no. Després d’un minut que durava una eternitat venia una altre, un altre i un altre. Començà a cridar com una boja que volia morir. “Vull morir! Vull morir! Vull…!” El soldat s’excitava més i més; tant s’exità que, sense traure el membre de la vagina, li va pegar un colp a les orelles tan fort que li va rebentar els timpans per a sempre. Per fi deixà de sentir els esgarrifosos crits de l’amiga que acabava de morir desagnada després d’hores i hores de vexació i tortura. Va morir en mig d’una bassa de sang, merda, pixum i esperma. Ella va perdre la consciència mentre li paregué entreveure que dos soldats se’n portaven el cadàver de l’amiga.

Van tirar-lo junt a altres en un descampat a mercé de gossos i aus carronyeres. En això, va arribar un jeep amb cascos blaus. Parlaven anglés i temien dòlars. Van intercanviar unes paraules entre ells. Solament es va sentir alguna cosa com: “No TV. No photos”. Van entregar els mòbils i uns papers verds anomenats dòlars. Eren veterans que feia mesos que no havien vist una dona i s’aplicaren molt bé en l’eslògan make love, not war. Començaren a llevar-se la roba mentre jugaven a cartes a veure a qui li tocava primer. No va faltar whiskey. Va guanyar un xic de Pennsilvanià d’origen jueu. La xica era croata. Els feixistes croates van assassinar la família del jove americà en els anys quaranta I estava ple d’odi. Ni tan sols sabia si la xica era ustasha o no. La ustasha era una organització feixista catòlica que amb el recolzament de l’església va cometre crims de genocidi contra jueus, gitanos, serbis i comunistes en la II Guerra Mundial. Va regentar camps d’extermini. Assasssinà un milió de persones. Horroritzà per la seua crueltat fins i tot amb dones embarassades. 

Realment, la xica no era més que una xica a qui li agradava ballar en la discoteca la música de moda i eixir amb els amics a prendre una cervesa. “Això pel meu avi; això per la meua àvia, això…” I així li va tatuar amb la navalla una creu formada per dos triangles en un pit mentre l’estava violant. Ella no es va moure. No va dir res. Pensaven que estava morta, però qui paga mana i no la van tirar al descampat fins que tots i cadascun dels violadors va violar-la una i una altra volta més. “Aprofiteu, que encara està calent” va dir un dels soldats. Fins i tot li van punxar l’altre pit per assegurar-se que estava morta. No hi va haver resposta. Com a compensació, el soldat va tornar part del diners. Els cascos blaus se n’anaren a continuar la seua missió de pau. Però el que hi havia no era pau, sinó guerra. De sobte, una forta contraofensiva va produir-se. L’aviació no va distingir entre blaus, rojos o grocs… sinó que va desencadenar un bombardeig formidable on van morir fins i tot els gossos i les aus de rapinya, els cascos blaus i els soldats que van violar les joves. No s’havia produït cap acte de justícia divina com algun ingenu podria pensar. Tot va ser pur atzar. Els aviadors tenien la missió de bombardejar les coordenades marcades en un plànol i això fan fer sense saber ni importar-los a qui mataven. Pur atzar.  

De nou, en la carretera solament hi havien gossos morts, com al principi. Fins que va arribar soldats amb una altra bandera disposats a borrar de la faç de la terra aquella població. “Per Deu i per la Pàtria, que no quede viu ningú.” Aquests soldats  no eren pas millors que els primers. Casa per casa afusellaren els homes que trobaren, des de xiquets a ancians, violaren a totes les dones que no pogueren fugir, amb la ràbia i la rancor que et fa sentir el fet que ton iaio, ta mare o ta germana moriren de la cruel manera que tu ara fas servir. Un odi cerval més fort que la vida i que la mort que et converteix en una bèstia sense compassió. Ja no ets un ser humà, ets un canalla capaç de travessar amb la baioneta el cos innocent d’un bebé. Tanta barbaritat, tant d’horror no és obra de criatures assassines o que tenen algun trastorn mental. No. En absolut. Tots som capaços d’eixes coses i de molts de pitjors perquè tot tenim un deu i dimoni dins que surt segons les circumstàncies. Tu que m’estàs llegint i jo, que estic escrivint som dos soldats més assassinant xiquets innocents, violant dones indefenses, massacrant ancians i bebés perquè el que acabes de llegir va passar realment prop de Dubrovnik fa no massa temps i ho vam sentir en les notícies sense fer res. Tots som culpables. Tots tornarem a repetir el mateix quan arribe el moment. És la condició humana. El cel no existeix, solament és una quimera per a crèduls; l’infern, ja ho crec que sí: està davant de tots nosaltres.

El poble era petit i la neteja ètnica no va durar molt de temps. Les tropes partiren cap a un altre lloc. Mort i desolació era el que van deixar. Solament van salvar-se els que pogueren fugir al bosc quan començà el bombardeig. Passat un temps que estaven tan aterrits que no podien ni pensar, un grup d’unes deu persones tornaren al poble entre crits d’espant. De sobte, van veure que alguna cosa es bellugava entre un grup de cadàvers en descomposició. Era la xica que emprengué un viatge sentint La dolce vita. Estava nua i tenia el cos ple de marques de navalla. La seua expressió resultava inexpressiva. Quan li preguntaren qui era, no contestà. Estava sorda i no se’n recordava de res. Havia sofert un shock tan brutal que li havia salvat la vida passant per morta. Aquella bona gent la va recollir i la va cuidar. Vint anys després, la guerra ja havia acabat, en despertar-se li va dir a qui creia que era sa mare. “Mamá, sóc Kora. Tinc 17 anys i vull ser infermera.” Per la ràdio sonava una cançó italiana recordant el 90: La dolce vita.

Regí.


Ens els presenten com a herois de la pau, però el cert és que són capaços de torturar, violar i matar. Tenen una perversa inclinació per la infància. Han violat xiquets de 5 anys i fins i tot ho han gravat com feien els nazis. No respecten ni els bebés.

Acciones heroicas de los cascos azules”. Aquest Youtube denuncia els “excessos” dels cascos blaus. Destaquen les violacions especialment de menors. Tenen impunitat total. Solament és possible actuar si hi ha alguna filmació i no sempre. De fet, solament s’ha jutjat a un casc blau que va violar una xiqueta de 5 anys. Destaquen els canadencs per violacions pedòfiles. No se’ls condemna. Hi ha centenars de denúncies per violació sense resposta. Amb el temps, tota aquesta gent és condecorada i puja en l’escala militar. Cap país vol admetre que els seus  han fet accions deshonestes, però és molt més habitual del que es pensa. Els soldats estan per a matar. Eixa és la seua funció. No són una ONG. Els cascos blaus formen part de l’estatus que governa el món, com el FMI o el Banc Mundial.

Abusos sexuales cometidos por cascos azules a mujeres y a niños.” (7:45) Muchos. Solo se juzgó y condenó un caso de un francés que violó a una niña negra de 5 años. “Cometió el error de grabarlo con una cámara”. Poco más. En Yugoslavia se produjeron violaciones. No sucedió nada porque no había grabaciones. En otros lugares hubo grabaciones, lo que no garantizó que se castigara el delito. “Los cascos azules tienen patente de corso.” Los cascos azules están al servicio del capital. Muchos canadienses están acusados por violar niños. Todos impunes. Los cascos azules son una mentira. Han llegado a tener prostíbulos con menores de edad. Impunes. Hacen lo que quieren. Hay fotos de cascos azules torturando civiles en Somalia. Arrojaban un bebé a un río con cocodrilos para ver cuánto tardaban los padres en tirarse al agua. Si ves a un casco azul, huye…


Genocidi ustacha: un milió de morts. Molts eren obligats a convertir-se al catolicisme abans de ser assassinats. El líder, Ante Pavelic, aliat de Hitler i Mussolini va morir plàcidament a Espanya. El Papa i Franco van protegir-lo. El govern actual de Croàcia és hereu dels ustachi. Fins i tot vesteixen igual, de negre i saluden a la feixista. És habitual trobar la “U” a la bandera. Alemanya va ser, igual que en el passat, el seu valedor.

CONVERSIÓ FORÇOSA AL CATOLICISME

L’ESGLÉSIA CATÒLICA VA SER LA VALEDORA DELS USTACHI

JOVE CROATA USTACHA EN 2.007

LA CROÀCIA ACTUAL NO RENEGA DELS SEUS ORÍGENS FEIXISTES NI EUROPA HI INTERVÉ

CAMP DE CONCENTRACIÓ CROATA PER A XIQUETS

LA JOVENTUT CROATA NO RENEGA DEL PASSAT USTACHA. LA CAMISA NEGRA, LA “U” DE LA BANDERA I EL BRAÇ ENLAIRE HO DEIXEN BEN CLAR. DARRERE LA “U” HI HA UN MILIÓ DE MORTS.

Dirigente croata nazi Ante Pavelic, a la derecha, estrecha la mano a ...

HITLER I EL CAP DELS USTACHA PAVELIC

Lors de la guerre de Bosnie, des légions de barbus cannibales sont ...

KOSOVARS ALBANESOS AMB CAPS SERBIS (ANYS 90)

BOSNIANS MUSULMANS NAZIS

USTACHA XIQUETS

Xiquets croates durant la Segona Guerra Mundial vestits amb l’uniforme ustacha. Van ser adoctrinats d’acord amb una ideologia feixista nacional-catòlica que preconitzava la superioritat racial dels croates front a jueus, gitanos i serbis. Contaren amb el recolzament de la jerarquia catòlica des del principi, en la formació del moviment, fins el final, evitant que foren capturats per criminals de guerra. Van exterminar un milió de persones en camps de concentració i fora d’ells. Els seus mètodes eren extremadament cruels. Incloïen decapitacions, esquarteraments, amputacions al viu de pits de dones, atrocitats a joves embarassades. El seu líder, Pavelic – aliat de Hitler i Mussolini – va ser protegit al final de la guerra pel Papa i per Franco. Va morir tranquil·lament a Espanya. Amb la Guerra Freda, els americans i aliats van fer la vista grossa i van aliar-se amb els ustacha i musulmans nazis per lluitar contra el comunisme. No van pagar pel que feren. En l’actualitat governen a Croàcia, Bòsnia i Kosovo amb el beneplàcit de la Unió Europea.

En els 90 van tenir lloc les guerres en els Balcans. Els mitjans de comunicació ens bombardejaren amb la idea que els serbis eren els culpables i únics culpables de tot. Era fals. Tots, absolutament tots cometeren atrocitats. Les guerres balcàniques sempre han segut molt cruels i tenen segles d’antiguitat. En començar el segle XX, la tercera part de la població de Croàcia era sèrbia. Hui en dia el número de serbis en aquell estat és pràcticament nul. Centenars de milers de serbis foren exterminats o deportats.

PRESENT I FUTUR. TOTA LA FAMÍLIA USTACHA. SERAN CAPAÇOS DE REPETIR ELS CRIMS DELS SEUS ANTECESSORS?

De totes estes fotos, la que més m’espanta  és aquesta última, especialment la de la xiqueta més gran que sembla que estiga mirant-me. Què deu estar pensant? Li hauran ensenyat sos pares que és d’una raça superior elegida per Déu per a dominar sobre les inferiors? Li hauran dit com als xiquets de la foto de dalt que els jueus, gitanos, serbis i comunistes no són humans sinó escòria que eliminar? Qui sap el que pensaran sos pares. La història està feta per a repetir-se. Sempre ha estat així. De moment, porten el mateix uniforme.


 Epíleg.

Kora, que era croata com podia ser eslovena o hongaresa, tenia una amiga que es deia Marija, que era bosniana per part de pare i croata per part de mare. Kora no la va oblidar mai. Quan es recuperà del shock que va sofrir en la guerra tornà a la ciutat a acabar els estudis d’infermeria. La seua cara reflectia una pena estranya al temps que una profunda determinació. Dedicaria sa vida a ajudar els altres. Quan va acabar la carrera es va apuntar a Metges sense fronteres. Estava sorda de d’aquell dia funest. Podia sentir gràcies a un aparell que portava als oïts. Quan sonava algun himne, fora el que fora, l’apagava per no sentir-lo. En la seua documentació posava Kora-Marija en honor de la seua amiga. Quan l’envaïa la malenconia, agafava un vell mp3 i es posava a sentir una antiga cançó que ja ningú no recordava, La dolce vita. Tancava els ulls i veia Marija rient, cantant i ballant com quan eren adolescents. Va ajudar moltíssima gent, però mai no va conéixer l’amor. Aquest sentiment va morir prop de Dubrovnik en els noranta. Els cicatrius de la seua ànima no es tancaren mai del tot, com els del cos.

Un dia, va morir mentre atenia xiquets a Gaza. Va complir-se la seua darrera voluntat. Hi acudiren les dues famílies junt amb gent de totes les ètnies imaginables. Cap bandera, caphttps://rexvalrexblog.wordpress.com/2014/11/20/kora-i-els-cascos-blaus-de-lonu/ himne, cap discurs… res de tot això. Sota un silenci absolut van mesclar-se les cendres de les dues amigues. El plor trencà la soledat sonora. Després d’anys d’odis i rancúnies gent que tant s’havia odiat es fongué en una abraçada de perdó. Croates, serbis, bosnians… catòlics, ortodoxos, musulmans… Oprosti mi (perdona’m) van dir-se els uns a altres mentre amb llàgrimes als ulls s’abraçaven. Com va demanar Kora, les cendre foren llançades al bell mig de l’Adriàtic, en un lloc que no era de cap país. Sense déus pels qui morir o matar, amb una sola paraula: mir, que significa pau en tots els nous i vells idiomes eslaus de la zona: eslové, croata, serbi, bosnià, macedònic. Mir, mir, mir, mir…

Regí

Advertisements

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Documental, Història, Literatura, Uncategorized i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s