Sense Wagner ningú no se’n recordaria de Meyerbeer (III). La Grand Opéra.

Robert_le_Diable_by_Gustave_Courbet_-_The_Metropolitan_Museum_of_Art_436015_(cropped)

Robert le diable, primera grand opéra de Meyerbeer.

← pàgina anterior

En el segle XIX Meyerbeer va ser el compositor d’òperes amb més èxit i el més representat fins que Wagner – i també Verdi – van eclipsar-lo. En qualsevol llibre sobre òpera veurem que el saxó i l’italià estan considerats els millors compositors del gènere no solament del segle citat sinó de tota la història de la música. Això no vol dir que el compositor jueu- alemany no tinga el seu lloc, especialment en un gènere a què ell va donar el seu caràcter definitiu.

El nostre compositor va passar per diverses etapes en la seua carrera, destacant la parisenca amb la grand opéra, on va aplicar el que havia aprés durant la seua estada a Itàlia. Podríem dir que aquest gènere arreplega tres tradicions: la del bel canto italià – les àries de Meyerbeer recorden les de Rossini – , els ballets procedents de la tragèdia lírica francesa – de la cort de Versalles – i del simfonisme alemany. Es substitueixen els llibrets basats en temes mitològics – al gust de l’antiga aristocràcia – per d’altres inspirats en temes històrics – segons les demandes de la burgesia emergent – mantenint-se l’obligada historia d’amor on les àries da capo barroques són reemplaçades per les àries belcantistes d’inspiració italiana. També es manté l’espectacularitat de la producció, amb efectes especials, grans masses corals, varietat de personatges i costosa escenografia.

L'Africaine_1865_-_4_principals_-_Gallica

L’Africaine, òpera pòstuma de Meyerbeer.

Aquest espectacle, on es combina el cant, la música i el ballet, és grandiós. Les òperes tenen de quatre a cinc actes i un o més ballets. Es prima l’espetacularitat per damunt de la teatralitat, ja que les àries de pirotècnia vocal i els ballets – que solen ser extensos – detenen el curs de l’acció dramàtica, cosa que Wagner va criticar quan feu la seua proposta estètica segons el concepte d’obra d’art total i Musik-Drama.

Aquest gènere – creat a l’estil de la gran burgesia – era eminentment mercantilista. De fet, Meyerbeer va incrementar la seua fortuna amb els beneficis que va obtenir de les representacions de les seus òperes, que van portar-se a l’escenari de manera ininterrompuda i amb gran èxit.

La massacre del dia de Sant Bartolomé. Francois_Dubois_001

La massacre del dia de Sant Bartolomé.

Tot això va fer-se amb un nombre reduït de títols que es representaven contínuament: Robert le diable, Les Huguenots, Le prophète i L’africaine (obra postuma).

Robert le diable és la primera de Meyerbeer en aquest gènere, del qual es convertí en el màxim exponent. L’obra assolí un gran èxit, i els anys següents serví d’inspiració per a la composició de nombroses fantasies escrites, entre d’altres, per autors com Chopin o Liszt. No només va delinear l’òpera francesa durant el període romàntic sinó que va marcar l’èxit de Meyerbeer, transformant-lo en el compositor més estimat del públic parisenc, que es va rendir als seus peus. És una òpera de terror amb llibret d’Eugène Scribe basada en la llegenda medieval del mateix nom.

Finale. Samuel Ramey en el rol que dona títol a l’òpera.

Les Huguenots va superar l’èxit de l’opera anterior. Va representar-se mil vegades en el segle XIX tant a Europa com a Amèrica. Possiblement siga l’òpera més popular del segle. El llibret es d’Eugène Scribe i Émile Deschamps.  Acaba amb la matança del hugonots – protestants francesos – a mans dels catòlics. Meyerbeer es pogué permetre el luxe d’estar cinc anys composant-la d’una manera perfeccionista. Entre el repartiment va contar amb la participació dels cantants més exitosos del món de la lírica. Berlioz va qualificar la partitura d’enciclopèdia musical.

Finale en una producció moderna.

Le prophète va continuar la dinàmica anterior amb el mateix llibretista – Eugène Scribe –  i representacions als principals teatres de tot el món. Està inspirada en fets històrics: les guerres de religió a Alemanya durant el segle XVI. Inclou Les patineurs, ballet que sol ballar-se de forma independent a l’òpera.

Ballet Les patineurs:

L’Africaine, com les anteriors òperes, té llibret d’Eugène Scribe. Meyerbeer la va retocar i revisar durant anys, morint un dia abans de la darrera revisió. Va tenir, així mateix, molt d’èxit en la seua època. Conta les aventures del navegant portugués Vasco de Gama i inclou la millor música del compositor.

Plácido Domingo: “Pays merveilleux!…O paradis”

Malgrat l’èxit d’aquestes produccions, a final de segle van perdre popularitat i durant el XX van ser pràcticament oblidades encara que en les darreres dècades s’hi ha despertat un cert interés i es representen de quan en quan però sense arribar a formar part del repertori on Wagner i Verdi sempre han estat presents de de les estrenes de les seues obres ençà.

Wagner b n meyerbeer feo

La música de Wagner va imposar-se a la de Meyerbeer fins eclipsar-la totalment.

Els gustos del públic van canviar, crec que afortunadament. Els ballets no feien sinó trencar la unitat dramàtica i la seua música és anodina i avorrida, de qualitat molt inferior al de Wagner en Tannhäuser – la Bacanal – que va haver de composar per exigència de la Òpera de París. Les àries – el cant en general – no són originals sinó que imiten les de Rossini i els belcantistes italians sense superar-les, encara que algunes són molt belles. El més atractiu de Meyerbeer és el melodisme que trobem en àries, duos i concertants, però trobe que és  belcantisme italià en francés que no supera el model original. Potser per això, les òperes de Rossini van recuperar-se i encara són presents al repertori.

En definitiva, el mèrit del compositor jueu va consistir a reunir en un sol espectacle les creacions de diferents procedències preexistents. Meyerbeer no crea un llenguatge musical nou, com si fa Wagner, ni podem considerar-lo rellevant dins de la història de la música. El seu estil operístic no va sentar escola. No tingué hereus que el continuaren. En el cas de Wagner és diferent. Sense ell, no podem comprendre ni la música ni el teatre musical posterior, com va dir Daniel Barenboim. En aquest sentit, Meyerbeer és irrellevant. Si no fora per la polèmica extramusical – el morbo de l’antisemitisme, especialment – ningú no parlaria d’aquest compositor en l’actualitat. No es parla de Meyerbeer sense citar a Wagner per denigrar-lo.

Aquesta és la meua opinió, clar, sense ànim de pontificar. M’agradaria saber la teua. Hi ets d’acord? Si t’abelleix pots escriure el teu comentari.

Gràcies.

Regí.

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Òpera, Hª Música, Wagner i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s