Sense Wagner ningú no se’n recordaria de Meyerbeer (II). Samuel Lehrs.

Wagner: envejós?, desagraït?, megalòman?

← pàgina anterior

Diuen que Wagner va ser un envejós desagraït a Meyerbeer, que li havia ajudat al principi de la seua carrera. És cert? Com diem a casa nostra “tot té un mig i dos vores”.

Meyerbeer va heretar una immensa fortuna.

L‘estatus de Meyerbeer era envejable i envejat per molts, no solament per Wagner. Procedia d’una família jueva immensament rica amb fortes influències en la societat i en el món artístic. Entre els Meyerbeer, hi trobem banquers, pròspers comerciants i industrials, reconeguts rabins… fins i tot la loteria del país estava en les seues mans i van fer una fortuna com a proveïdors de les tropes prussianes. La seua influència en el món de la música queda ben palesa: rei de l’Òpera de París, on va triomfar en la grand opéra, gènere que no va crear però que li va donar la seua forma definitiva. A Berlín va ocupar els llocs més alts de l’administració musical. Des de 1832 va ser Kapellmeister de la cort prussiana. En 1843 va ser nomenat Generalmusikedirektor. El càrrec el va obtindre a costa d’un altre envejós, Spontini, que va ser despatxat per motius polítics. Una dècada després, en 1851, com a compositor oficial de la Cort, va presidir l’Acadèmia de les Arts de Berlín, que s’encarregava de la supervisió dels concerts i el control de la vida musical. De fet és el que tria el programa i els artistes per a aquests concerts. Era, doncs, una persona molt influent en el món de la música.

Envejosos de Meyerbeer: Berlioz, Mendelssohn i Schumann.

El triomf a París amb Robert le diable va ser – segons asseguren alguns – fruit de la seua immensa fortuna que va fer servir per subornar crítics i persones influents. Entre els envejosos podem trobar Berlioz, Mendelssohn o Schumann, que van fer comentaris negatius sobre Meyerbeer, el seu art i la seua fortuna. Wagner, en canvi, en va ser un entusiasta admirador en aquella època. Així, en 1841 va escriure aquest comentari laudatori:

“L’Òpera de París jau moribunda. Busca per a la seua salvació al Messies alemany, Meyerbeer; si el manté en espera molt més de temps, començarà a agonitzar … És per això … que tan bon punt Robert le Diable i Les Huguenots apareixen que les mediocritats es veuen obligades a retirar-se.”

Wagner, el recomanat de Meyerbeer.

Abans d’anar a París, Wagner li va mostrar a Meyerbeer Rienzi, grand opéra al seu estil, i li va demanar ajut. Segons sembla va recomanar-lo i – diuen – el va ajudar econòmicament. Fora com fora, el que és cert és que no li aprofità de res. Les recomanacions de Meyerbeer no li aprofitaren per a res en l’Òpera de París. Per a sobreviure, el saxó hagué de dedicar-se a escriure crítiques musicals, relats curts – com ara Una peregrinació a Beethoven i Un músic alemany a París – sense que això li impedira quedar-se en la misèria. Minna, la seua dona, i ell empenyoraren totes les seues possessions, hagueren de vendre’n els rebuts i abandonar a la seua sort el seu gos – a qui estimaven com a un fill – perquè no podien alimentar-lo. Van patir fam. Es quedaren en els ossos i Wagner estigué a punt de tornar-se boig. El seu suposat protector – que era milionari – es trobava fora de París. Així que, fora per això o pel que fos, va deixar-lo totalment desprotegit.

Samuel Lehrs i els seus amics amb Wagner i Minna.

En aquestes circumstàncies, naix l’antisemitisme de Wagner al parer d’alguns; ja que Meyerbeer era jueu i abans de París no es coneixen declaracions antisemites del saxó. Però jo no hi estic d’acord per una raó molt elemental. Wagner va ser ajudat REALMENT per un altre jueu, el filòleg Samuel Lehrs i els seus amics, que eren persones humils amb treballs intel·lectuals i bohemis – un pintor i un bibliotecari –  que recorden força La Bohème de Puccini. Aquesta gent va compartir el poc que tenia amb els Wagner i els salvaren de morir d’inanició. Wagner no ho oblidà mai. El seu amic jueu va ser qui li va passar llibres de Proudhon i, possiblement, de Feuerbach. Aquestes lectures les trobarem després materialitzades en Der Ring i en els escrits de l’etapa revolucionària.

No va oblidar-lo mai. Samuel Lehrs va ser un dels tres dels amics propers de Wagner durant els dos anys d’estada del compositor a París. En un moment en què estava greument malalt Wagner li va escriure una carta dient: “Sigues valent, mon estimat germà. Tard o d’hora estarem junts de nou …” Més endavant en la seua autobiografia Mein Leben diu que la seua relació amb Lehrs era “una de les més belles relacions de ma vida”. No encaixen aquestes boniques paraules en el clixé antiwagnerià que el tatxa de furibund antisemita, aprofitat i desagraït que no falta mai quan es parla de les relacions amb Meyerbeer. Per què?

Aquests fets s’oculten quan es narra la relació entre Wagner i Meyerbeer per fer la sensació que el saxó era èticament reprovable i que mossegà la mà de qui el va ajudar. És cert que ho va fer després quan va recomanar-lo en la cort de Dresden on va poder estrenar Rienzi i i L’holandés errant i va ser nomenar Kapellmeister de la cort de Saxònia, càrrec vitalici que assegurava la seua vida sempre que estiguera disposat a vestir com els criats i dedicar-se a entretenir al rei. Com sabem, això no va ser així, ja que s’ho jugà tot per la seua intervenció en la revolució en 1849.

Molts desconeixen perquè els francesos li diuen Le Vaisseau fantôme al que a Alemanya va dir-se Der fliegende Holländer. L’explicació ens dona una idea de la misèria que va patir Wagner a París. Malgrat el suposat recolzament de Meyerbeer, que era el rei de l’Òpera de Paris, el saxó es va veure forçat a vendre per una misèria l’esborrany en prosa per a la futura òpera sobre el marí condemnat. La institució parisenca no li va confiar a ell la composició de l’òpera sinó a un compositor francés ja oblidat en contra del que se suposava estava acordat. Quan Wagner va abandonar París cap a Dresden i va veure el Rin de nou va emocionar-se i va prendre una determinació que el guiaria en el futur. Això va escriure en una autobiografia de joventut:

“Vaig acabar per enviar el meu nou treball a Meyerbeer, que estava a Berlín, pregant-li procurara la seua admissió en el teatre Real d’aquesta ciutat. La cosa es va fer bastant de pressa. Estant ja admés el meu Renzi al Teatre Real de Dresden, en veure en perspectiva la representació de dues de les meues obres a les principals escenes alemanyes, em va assaltar involuntàriament el pensament que per sort singular París m’havia servit extraordinàriament per a Alemanya. Pel que fa a Paris mateix, no tenia res a fer-hi ara durant el curs d’alguns anys; el vaig abandonar, doncs, a la primavera de 1842. Per primera vegada vaig veure el Rin … amb els ulls humits de llàgrimes, vaig jurar, pobre músic!, una fidelitat eterna a la meua pàtria alemanya.”

(Records de la mi vida (1813-42). R. Wagner. Traducció de Regí a partir del castellà.

 Weber, Marchsner i Meyerbeer van influir en la música del jove Wagner.

Al principi de la seua carrera Wagner no tenia encara el seu estil posterior. Va començar seguint a Weber, Marchsner i Meyerbeer fins que arribà el moment de matar el pare. Amb Rienzi va tenir molt d’èxit, però no corresponia a la seua estètica sinó a la meyerbeeriana. Va ser descrita com la millor òpera de Meyerbeer, el que li emprenyava quan els seus gustos estètics eren precisament els oposats als de la grand opéra francesa. Això va escriure en carta a Liszt el 18 d’abril de 1851 a propòsit de Das Judenthum in der Musik, que he traduït a partir del castellà:

“Les meues relacions amb Meyerbeer tenen un caràcter molt particular. No el deteste, però m’és antipàtic més enllà de tota expressió. Aquest home eternament amable i complaent em recorda, en l’època en què encara es donava aires de protegir-me, el període fosc, diria gairebé el més immortal de la meua vida, era el període de les altes relacions, quan som guiats per protectors per als que no tenim la més mínima estima. Aquestes són relacions completament immorals: cap sinceritat per part de cap de les dues bandes; tant un com l’altre es cobreixen amb una màscara d’afecte i els dos s’exploten mútuament fins que els convinga. No li retrec de cap manera la ineficàcia a posta de la seua disposició cap a mi: al contrari, estic content de no ser el seu deutor en el mateix grau que B . per exemple. Però era hora que trencara definitivament aquestes relacions equívoques: mai vaig tenir oportunitat de fer-ho obertament, ja que la prova material dels seus sentiments poc lleials amb mi no podia sorprendre, i sobretot no podia crear-me cap dret, donat que en el fons jo m’havia enganyat voluntàriament amb la seua persona. Però raons d’ordre moral m’ordenen fer callar, en el que li fa, consideracions de vulgar prudència.

Jo no puc existir, pensar i sentir com a artista davant els meus ulls i davant el dels meus amics sense dir-me i repetir ben alt que  Meyerbeer és l’antípoda de la meua naturalesa; ho faig amb veritable desesperança quan em trobe amb l’error dels meus amics, que es figuren que tinc alguna cosa en comú amb Meyerbeer. Només puc presentar-me entre els que m’estimen sota una forma clara i definida, amb tot el que vull, tot el que sent, si aconseguesc fer desaparéixer ens els seus ulls aquesta imatge de contorns vagues i flotants amb els quals apareixia encara davant de tanta gent. És aquest l’acte necessari per a la completa realització del meu ésser arribat a la maduresa, i si Déu vol, pense fer-li un favor a més d’un en complir amb aquest acte amb tant de convenciment.”

Wagner, que havia arribat a ser servil amb Meyerbeer per buscar el seu recolzament en la seua primera joventut, es considera en el moment d’escriure la carta – 1851 – un artista madur amb una estètica pròpia oposada a la grand opéra i l’opera tradicional italiana com va exposar en L’Art i la Revolució, L’obra d’art del futur i Òpera i Drama. Meyerbeer representa l’antipoda de les seues tesis. D’ací que vulga desmarcar-se de la imatge que es tenia aleshores de la seua obra a partir de l’èxit de Rienzi, que va ser composada a l’estil de Meyerbeer.

Wagner afirma que la relació que va tenir amb Meyerbeer no va ser sincera per part de cap de les dues parts i que la ineficàcia de la protecció del compositor jueu cap a ell va ser volguda per qui “es donava aires de protegir-me”. Evidentment, no solament hi ha raons de tipus artístic, sinó de personals també en aquesta disputa: “No el deteste, però m’és antipàtic més enllà de tota expressió”. Com podem veure, en la carta no es fa cap relació a l’antisemitisme. Tampoc es coneixen – pel que jo sé – escrits de Wagner anteriors on aparega aquesta temàtica. El fet que tant Meyerbeer com Mendelssohn foren jueus hi deu tenir molt a veure.

Hi ha una anècdota que ens deixa ben clara la classe de recomanació que Meyerbeer li va fer a Wagner quan aquest va anar a París. Podem trobar la informació en el llibre de Gregorio Doval Errores, lapsus y gazapos de la historia:

”En 1839, un joven alemán, poeta y músico, intentaba abrirse camino en Francia. Llegó a París con una carta de recomendación para Meyerbeer. Y este mismo músico le dio otra carta de recomendación para el director de ópera Léon Piller, que se la dio cerrada, lo cual no era de muy buena etiqueta. La carta decía: “Querido amigo: Deshazte como puedas de este imbécil.” Aquel “imbécil” era Wagner.”

M’agrada intercanviar parers. Si vols opinar, t’ho agrairia molt. Pots fer-ho baix en Deixa un comentari. ↓↓

Moltes gràcies.

pàgina següent →