Sense Wagner ningú no se’n recordaria de Meyerbeer (I). Vicent Martín i Soler.

Meyerbeer_d'après_P._Petit_b_1865

Giacomo Meyerbeer. (Nascut Jacob Liebmann Beer)

Hi ha compositors que en la seua època van ser molt coneguts perquè hi van triomfar però que amb el temps han passat al somni dels justos perquè van ser eclipsats per altres col·legues o perquè els gustos del públic van canviar. És un fenomen habitual que s’ha donat al llarg del temps i no sols en música. El que és absurd és pensar que l’oblit s’ha produït com a conseqüència d’una confabulació eixida d’una ment malvada. Es dona el cas que alguns d’aquests compositors van ser els més representants i valorats al seu temps. Podríem citar Martín i Soler, Salieri, Pasiello i Meyerbeer entre altres. Es dona la circumstància que els que va eclipsar la seua fama van ser coneguts i/o admiradors seus. Es tracta de Mozart i Wagner, dos genis de la música que la història ha posat molt per damunt dels primers, que va ser oblidats i no han comptat amb el favor del públic per molt famosos que foren al seu temps. Evidentment, no són genis i estan molt per davall dels que sí que ho són.

Mozart-1

Sense Mozart no es coneixeria Martín i Soler ni Salieri.

Encara que, de quan en quan, es represente alguna de les seues obres, si són d’alguna manera recordats és en relació als que van esborrar-los del repertori i deixar-los per a ús i estudis de musicòlegs, però desconeguts per al gran públic. Així, gràcies a Mozart sabem qui eren Martín i Soler i Salieri. El valencià va ser citat en l’escena del banquet de Don Giovanni i l’italià ha passat a la posteritat per una suposada rivalitat amb l’austríac adobada per la llegenda del seu assassinat, arreplegada per la literatura, el teatre, l’òpera i el cinema. La magnífica pel·lícula de Milos Forman, Amadeus, no sols va produir la mozarmania comercial, sinó el descobriment per a molts de Salieri.

Amb Meyerbeer, passa el mateix. Gràcies a Wagner es diu alguna cosa del que va ser rei de la Gran Opéra francesa. És impossible trobar algun text sobre el compositor jueu on no s’hi esmente Wagner i sempre per atacar-lo despietadament. Fa l’efecte que el saxó siga una espècie de Salieri envejós, traïdor, mala persona, aprofitat, rancorós i vaja vosté a saber què més. En el cas de l’italià és pura ficció, una llegenda sense base històrica. I en el cas de Wagner? És cert el que conten els seus enemics?

En un altre post he tocat aquest tema, que reprenc a continuació. Veure Ni déu, ni dimoni. Ja n’hi ha prou! Wagner era un geni humà, massa humà.

A continuació, l’escena final de Rienzi, el darrer dels tribuns, òpera de Wagner qualificada com a la millor de Meyerbeer.

Enguany es commemora el 150 aniversari de la mort de Meyerbeer, que està passat pràcticament desapercebut encara que s’ha fet algun recital amb moments orquestrals i vocals del compositor, com ara el protagonitzat per Pappano, O. Santa Celicia i la soprano Diana Damrau a principis de mes, que circula per Internet procedent del projecte Pappanoinweb. El concert inclou música de Wagner, l’obertura de Das Liebesverbot (La prohibició d’amar) en concret, corresponent al seu període de joventut, quan encara no tenia el seu estil personal i s’inspirava en Weber, Marchner i Meyerbeer. Com era previsible, hi ha hagut qui ha aprofitat l’avinentesa per recordar-nos quina classe de dimoni emplomat era el saxó. Com vaig dir abans, sembla impossible escriure sobre el jueu sense atacar a Wagner.

És clar que ens movem en un terreny subjectiu i variable que és susceptible de canvi i que no pot ser entés de manera absoluta, però si haguérem de comptar amb els dits de les mans els millors compositors d’òpera de tota la història, hi entrarien Mozart i Wagner; de cap manera, Martín i Soler o Meyerbeer per molt d’interés que puguen despertar entre els aficionats, sempre molt minoritaris, des que van ser oblidats. La raó és ben obvia. Mozart i Wagner marcaren, amb el seu geni, la història no sols de l’òpera, sinó de la música en general. Començarem amb el meu paisà i seguirem amb Meyerbeer.

Martin_y_Soler1Vicente_martin_y_solerMartin_y_Soler1

El compositor valencià Vicent Martín i Soler va tenir en vida més èxit que Mozart.

Vicent Martín i Soler va composar, entre altres coses, més de 30 òperes i més de 20 ballets. En vida va ser més reconegut que Mozart i molt més representat. Se’l disputaven reis i emperadors de tota Europa, com ara Josep II o Caterina la Gran. Les seues òperes va ser representades en els teatres més prestigiosos i va comptar amb els cantants més afamats del moment. Daponte era amic seu. Tothom coneix la trilogia dapontiana de Mozart – Le nozze di Figaro, Così fan tutte i Don Giovanni – però desconeixen que el valencià va comptar amb llibrets de l’italià en cinc de les seues, destacant pel seu èxit Una cosa rara, obra que es va representar en més de 50 ocasions a Viena en pocs anys. El de Salzburg l’admirava, com el jove Wagner a Meyerbeer, i també era dels qui demanen diners i no els tornen. No gosaria dir si l’envejava pel seu èxit, encara que motius no li’n faltaven; això sí, en el cas de Wagner sembla que siga lícit afirmar-ho rotundament i fins i tot criminalitzant-lo per un sentiment tan humà com aquest. Tan popular va ser Martín i Soler que a ells se li atribueix el naixement del vals vienés a partir de la seu música. Ara és conegut com el Mozart valencià.

Martín i Soler va ser cridat per la tsarina Caterina la Gran, com deia. A Sant Petersburg va composar òperes amb llibret en rus – algun d’ells escrits per la pròpia Caterina – i ballets que foren la base dels futur ballets russos, famosos en tot el món. Va caure en desgràcia quan la cort va deixar el gust per l’òpera italiana – especialitat del compositor – i la francesa va ocupar el seu lloc. Va sobreviure com pogué dedicant-se a l’ensenyament. L’èxit del repertori mozartià entre el públic va exclipsar fins i tot el record del seu. Les sues obres no van seguir representant-se i el compositor va passar a l’oblit. Això mateix passà amb les òperes de Meyerbeer quan declinà el gust per la grand opéra i creixia l’interés per Wagner d’una va forma arrolladora. Ningú no va atacar Mozart per això; amb Wagner no passà el mateix ni després de mort. Hi ha qui vol explicar aquests fets assenyalant Wagner com a culpable arribant sense enfit a aventurar que darrere de l’eclipsi del rei de l’òpera a París hi era la mà envejosa i desagraïda del saxó ficat a mag negre. Klingsor en persona – o més bé, en dimoni – emulant Salieri. Un mort matant un altre de tomba a tomba… I és que quan es vol atacar Wagner qualsevol cosa aprofita, fins i tot les més ridícules, encara que siguen absurdes. És un fet curiós, ja que amb cap altre compositor s’apliquen aquests criteris.

pàgina següent →

Si vols comentar, m’agradaria saber la teua opinió.

Gràcies.

Regí.

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Òpera, Hª Música, Música, Uncategorized, Wagner i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Sense Wagner ningú no se’n recordaria de Meyerbeer (I). Vicent Martín i Soler.

  1. Retroenllaç: Sense Wagner ningú no se’n recordaria de Meyerbeer (II). Samuel Lehrs. | El Cavaller del Cigne

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s