Dudamel i l’Orquesta Sinfónica Juvenil Simón Bolívar.

Dudamel amb l' Orquesta Nacional Juvenil de Venezuela

Dudamel amb l’Orquesta Nacional Juvenil de Venezuela

Al gener Gustavo Dudamel donarà un concert al Palau de la Música de València amb la seua orquestra. El programa anunciat és molt atractiu per a un wagnerià com jo. La Quinta de Beethoven i moments orquestrals del Ring de Wagner: Entrada dels déus en el Walhalla, Cavalcada de les walkíries, Viatge de Siegfried pel Rin, Els murmuris del bosc, Mort i marxa fúnebre. Ja tinc les entrades. Ara sols cal esperar amb il·lusió. M’agrada molt Dudamel, el director jove més reconegut a nivell internacional, pense que el Sistema d’orquestres infantils i juvenils de Veneçuela és una meravella feta realitat.

El que Wagner no va estar capaç de fer, ha tingut lloc entre els joves sense recursos del país boliviarà. Wagner pretenia redimir amb la seua música adreçada al poble. Malauradament, Bayreuth no és un lloc de redempció on puguen acudir els humils, sinó un teatre elitista per a persones adinerades que van a exhibir el modelet, cosa que el mestre  tant van criticar en la seua època. El somni de Wagner de redimir el món amb la música – els seus drames musicals – es fa realitat a Veneçuela cada vegada que un xiquet pobre és redimit per la música i salvat del futur negre que l’esperava. El saxó va teoritzar sobre la relació entre Revolució i la Música. Confiava que la revolució política i social fora el que fera possible la revolució artística. Així ha estat a Veneçuela. Encara que el Sistema d’orquestres de Veneçuela data del anys 70, ha estat ara amb la Revolució Bolivariana de Chávez quan aquest concepte ha adquirit una eclosió majúscula i els seus fruits són coneguts i admirats en tot el món. Lògicament, els sectors més reaccionaris del món musical – i polític – es neguen a reconéixer el mèrit i la importància del fenomen com ja ho feren amb Claudio Abbado, mentor del Sistema i patrocinador de Dudamel, per raons purament ideològiques. Hi ha qui ha nascut en un piano en sa casa de bona família i té un concepte elitista de l’art. Els mateixos que exclouen al poble humil i el llancen a l’exclusió social no poden admetre de gust que la música culta arribe a tothom. És un concepte no sols classista, sinó també racista, ja que van units. No els fa gens de gràcia veure en bones orquestres, com ara la que ens ocupa, de fama internacional, a persones que tenen la pell més fosca que ells. Ja se sap, aquest concepte exclusivista de la música solament admet blancs – de vegades fan excepció amb algun oriental – en les orquestres, com si un negre, un amerindi o un mestís no tingueren les mateixes facultats.

Vegem-los en acció. El director i l’orquestra en els últims minuts de la presentació de l’Orquesta Juvenil Simón Bolívar de Venezuela en el Festival Proms 2007 en què després dels aplaudiments es ponen la jaqueta amb els colors de Veneçuela i interpreten Pajarillo, Alma LLanera i finalment Mambo.

És curiós – o no tant – però el cas és que qui no ha obert la boca sobre Karajan, amb dos carnets oficials del partit nazi, sí que ho han fet sobre Abbado ahir i Dudamel ara, senzillament perquè són d’esquerres. No crec que siga necessari dir que la qualitat d’un director d’orquestra no té res a veure amb les seus idees polítiques encara que sempre trobarem qui no compartisca aquestes paraules. En puc donar fe. Recentment he mantingut una conversa amb unes persones a propòsit de la vinguda de Dudamel a València. Un d’ells confonia Chávez amb Dudamel i li posava pegues suposadament musicals en un principi, encara que s’ha passat al terreny polític ràpidament. Un altre contertulià, professor de Música, ha hagut de dir que no es referia a la política sinó a la música, que – segons ell – és de primera qualitat. Jo opine el mateix que el professor, però no m’importa banyar-me en aquest terreny i he descobert les meues cartes. Ben clar ho he dit. A diferència del que el neoliberalisme està fent per estes terres – tancar conservatoris, llançar globus sonda sobre l’eliminació de l’educació musical en les escoles – allí s’ha seguit una política moralment admirable: la música com a mitjà d’inclusió social amb uns resultats artístics altament positius. Dudamel – titular entre altres orquestres de la Filharmònica de Los Angeles, que ha dirigit formacions de tan alt nivell com ara la Berliner – és el resultat d’aquesta revolució musical que es vol imitar en altres països.

Un comentari més. Fa anys un d’aquells que pensen en clau classista-racista va dir-me que li agradava molt Claudio Arrau. Potser perquè Claudio no és un nom anglosaxó o germànic va afegir. Es chileno, PERO se ha educado en Alemania. Repulsiu però cert;  no el fet, sinó el que donen a entendre les paraules.

Dudamel – malgrat la seua joventut – conta amb un repertori molt ampli. Sense dubte, Mahler – va ser guanyador del prestigiós Concurs de Direcció Gustav Mahler per a joves directors, que se celebrà a Bamberg, Alemanya en 2004 – siga on més destaque. Va publicar en DG una excel·lent Novena amb la F. De Los Ángeles. Ací el tenim amb l’Orquesta Sinfónica de la Juventud Venezolana “Simón Bolívar”, interpretant la primera part del del quart moviment d’aquesta simfonia:

dudamel - abbadoEl director veneçolà va nàixer al si d’una família humil. Claudio Abbado va ser el seu mentor i amic. El gran director milanés pensava que la música havia d’arribar a tothom perquè ens ennobleix i ajuda a realitzar-nos com a persones. Era un intel·lectual compromés amb les causes justes, a l’estil de Britten o de Liszt, que van tocar davant de gent humil per amor a l’art i a la humanitat. Al costat del seu amic, el pianista Pollini, va tocar en fàbriques, hospitals, presons … i va pressionar perquè el preu de les localitats als auditoris estiguera a l’abast de qualsevol. Com l’anglés i l’hongarés va ser aclamat pels obrers.

Abbado, impulsor de l'Orquesta Juvenil Bolivariana i Dudamel.

Abbado, impulsor de l’Orquesta Juvenil Bolivariana i Dudamel.

En Abbado tenim un músic de primera i una persona excepcional. Quan va morir, Dudamel va dirigir el Rèquiem de Berlioz com a homenatge. En el bloc del meu amic berlozià, enriquedeburgos (consulteu ACÍ) podem llegir aquestes emotives paraules del deixeble cap el mestre:

Claudio Abbado pertenecerá para siempre al selecto grupo de genios de la historia de las artes. Su inagotable generosidad y su cariño me conmovieron a una edad muy temprana y los recordaré como uno de los más valiosos tesoros de mi vida. No sólo me adoptó como parte de su familia, sino que también lo hizo con nuestro Sistema Nacional de Orquestas Juveniles e Infantiles de Venezuela, que es mucho más importante.  Nos concedió su amor sincero y su profunda sabiduría. En nombre de mis colegas y del maestro Abreu, me gustaría, pagar un tributo eterno a nuestro querido maestro Abbado, con la fe de que su espíritu y su inspiración estarán siempre con nosotros.”

(Gustavo Dudamel)

El citat mestre Abreu és el fundador del Sistema, on Dudamel va fer-se músic. En aquest vídeo podem escoltar-lo:

El Sistema musical venezolano: un ejemplo para el mundo.

Video realizado con extractos de la película documental de “El Sistema”. Producido por Paul Smaczny y Maria Stodmeier (Euroarts) 2008

Això li diu un compatriota anònim:

Maestro Abreu, un abrazo de un patriota de nuestra patria grande. Usted es el Bolívar de la música y el amor. Muchos años de vida, muchos, maestro.

La tierra de las mil orquestas. Documental de Televisió Espanyola sobre la Fundación del Estado para el Sistema Nacional de las Orquestas Juveniles e Infantiles de Venezuela

Interesant entrevista amb moments musicals:

Gustavo Dudamel nos habla en torno al Sistema Nacional de Orquestas de Venezuela. El famoso Director de la Orquesta Sinfónica Juvenil Simón Bolívar, de extraordinario talento y reconocimiento mundial nos expone que está pasando en Venezuela en materia de Revolución Musical. Resalta que el creador de este sistema es Jose Antonio Abreu en lo 70 y que finalmente se le dió el lugar que siempre debió tener.

El Sistema es un proyecto artístico de rescate social”. (Dudamel).

Sense dubte, aquest sistema d’orquestres és admirable; de fet, és un model a imitar en altres llocs. Tot un projecte de base ètica i gran rendiment artístic. Em recorda a Barenboim i el West-East Divan Orchestra, formació de joves músics palestins, jueus i espanyols, i em fa pensar en Wagner, compositor que coneix Dudamel. De fet, va dirigir Tannhäuser i ve a València amb música d’aquest compositor.

Liebestod de “Tristán e Isolda” de Richard Wagner. 2do. bis de la Orquesta Sinfónica Simón Bolivar de Venezuela, dirigida por Gustavo Dudamel, el 3 de abril de 2013. Teatro Colón, Buenos Aires, Argentina.

Preludio al Acto 3ro. de “Lohengrin” de Richard Wagner. 1er. bis de la Orquesta Sinfónica Simón Bolivar de Venezuela, dirigida por Gustavo Dudamel, el 3 de abril de 2013. Teatro Colón, Buenos Aires.

Gens malament per a un jove que s’estrenava en Wagner.

Gustavo Dudamel conducts Gothenburg Symphony (where he is music director) in Symphony no 5 by Beethoven. This is the first movement. Recorded in May 2009.

Excel·lent el seu Beethoven. Em muir de ganes per sentir-lo en directe a València. Serà el 19 de gener, dilluns, a les 20.00 hores al Palau de la Música de València. Entrades ACÍ.

Acabem sentint les seues paraules en ser nomenat doctor honoris causa.

 

Advertisements

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Directors, Documental, Educacó, Política, Xiquets i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a Dudamel i l’Orquesta Sinfónica Juvenil Simón Bolívar.

  1. Eulogi d'Antioquia ha dit:

    Sí, crec que portar la música, l’educació (amb majúscules) als desheretats és una iniciativa immensa, digna del Premi Nóbel, a copiar, imitar i desenvolupar ara que en nom de l’economia (in abstracto) s’intenta esborrar tota marca de civilització i humanisme en nom de la subcultura mercantil depersonalitzadora impolsada per allò tan groller que es denomina “moda”. I és tota una alegria que haja pruduït un director tan universal, malgrat la seua joventut, com Dudament. Esperem que aquest projecte es propagui arreu de tot el món i servisca per a rescatar els deseredats de la misèria humana que és la base de l’econòmico-social. I curiosament, no crec que aquesta iniciativa de tall voluntarista costi gaires diners (tal vegada, la compra d’instruments i la cessió d’algun local). Entenc que ací, el gran capital és l’esperit filantròpic.

    Potser que, en certes ocasions, sí que hi haja un cert regust xenòfob (tal vegada més subconscient que conscient) en referir-se a Arrau com “educat a alemanya”. No obstant jo sempre ho he interpretat en el sentit de que pertanya a l’escola interpretativa germànica-romàntica (a l’igual que Baremboim, en oposició a pianistes més “intel:lectuals” com Pollini), i no com un intent de “redimir-lo” dels seus origens xilens. També alguna vegada hom s’ha referit a Abbado o a Giulini com a directors de l’escola alemanya, precisament perquè la seva manera de dirigir el gran repertori és (sembla) poc italianitzant (en menor mesura quan dirigeixen els grans títols verdians o puccinians) en contrast amb les seues nacionalitats i els seus cognoms, i en sóc conscient que parlar d’escoles interpretatives i assignar a determinades etiquetes geogràfiques determinades característiques interpretatives és totalment relatiu. Però entenc que la majoria de vegades, quan hom es refereix a Arrau com a “educat a Alemanya” es fa en aquest sentit i no intentant redimir-lo (?) de la seua “com-païsania” amb Pablo Neruda. En aquest sentit, no recordo haver-hi sentit o llegit mai cap referència a un altre xilé genial, el baríton-tenor (i baix a estones perdudes) Ramón Vinay, cap referència en el sentit de “cantant xilé o sudamericà d’escola germànica, o educat a Alemanya”, ni crec que això li importés el més mínim a artistes indiscutiblement “germànics” com els directors wagnerians Karajan, Knappertsbusch, Keilberth o Krauss…

    A Arrau el vaig veure al Palau de la Música Catalana interpretant l’Emperador de Beethoven amb l’OCB, sota la direcció de Franz-Paul Decker. Recorde un home ja vell, baixet, encorvat, amb el ventre marcadament soreeixit per la faixa del frac. Ja era molt gran i va fallar alguna nota però va ser una interpretació memorable, de les que et marquen.

    • rexval ha dit:

      Sobre Dudamel hi ha qui diu que és un “geni”; altres, que és un “payaso chavista nulo musicalmente” (sic); fins i tot hi qui – condescendent – li fa el “favor” de dir que la seua orquestra és com “qualsevol orquestra europea” (sic), etc. Tots sabem que l’art ha estat utilitzat políticament per a bé o per a mal – Wagner per citar un exemple ben evident – però el que és indiscutible és que mirat de manera objectiva, tant Wagner com Dudamel – cadascú en el seu camp – tenen “qualitat.” No reconéixer això és senzillament ridícul.

      L’educació – en aquest cas, musical – és fonamental. Abbado va dir que “L’educació musical és l’educació del ser humà.” I no sols ho digué, sinó que s’implica desinteressadament.

      Cites a Giulini i Abbado i la seua relació amb l’estil o escola germànics. Jo crec que són grans que arrepleguen tant la tradició italiana com la germànica sense deixar de tenir el seu segell propi. Als dos he tingut oportunitat de veure’ls una sola vegada, a València, em van deixar una molt agradable agradable sensació. Giulini ja estava molt vell i dirigia assegut a una formació juvenil. Com el seu compatriota, va recolzar l’educació musical dels joves. Estes persones són per a mi dignes d’elogi. Bondat / solidaritat i excel·lència musical.

      L’exemple del Sistema veneçolà ja està imitant-se. Sense anar més lluny, a Los Ángeles, on Dudamel és titular de l’orquestra. Quan pense en el cas de València no sé si plorar a anar directament a les barricades. Tenim una gran afició musical. En tots els pobles hi ha una o dues bandes, però la cosa no passa d’ací. Per què? Perquè ni els mateixos valencians les valoren com cal ni se les recolza com tocaria fer. La majoria dels abonats al Palau de la Música solament acudeixen als concerts de l’Orquestra de València perquè estan inclosos en el abonaments. Qui compra entrades soltes en fuig, a no ser que vinga acompanyada d’algun solista de prestigi internacional com ara la Meier. Quan feren a colp de talonari l’orquestra del Palau de les Arts, solament van triar estrangers preferentment de països de cabells rossos. Els valencians no hi foten res. Podem comptar-los amb els dits de les – jo diria “la” – mà, i això em sembla vergonyós i mostra d’un complexe d’inferioritat evident. Ara, amb la crisi i els retalls, se n’han anat els anglosaxons i germànics; solament hi queden eslaus, ja que encara que els baixen el salari els ix més a compte que tornar als seus països d’origen. Jo no vull dir que siga partidari d’un xovinisme ridícul de paella i orxata, però el contrari em sembla menyspreable. Diuen que ningú no és profeta en la seua terra, però el que demostren els valencians és un autoodi evident. Així ens va. “Yo solo voy al Palau escuchar orquestas extranjeras” (sic). És una sentència que que sentit en nombroses ocasions.

      El comentari sobre Arrau era literalment com vaig dir. No feia referència a escola musical, sinó a la genètica. És tan ridícul que em fa pensar en Maria Joao Pires, una de les millors pianistes en actiu de tot el món. Potser si es diguera “Helga Brown” alguns pensarien que seria millor. Pires també participa desinteressadament en l’educació musical del desfavorits. Desconec – i no m’interessa – si ha rebut classes en països més freds que Portugal. El que és evident és la seua categoria i nivell.

      Ramón Vinay ha estat un dels grans, dels millors, però és una excepció. Si mirem la llista de grans cantants wagnerians podrem comprovar que la immensa majoria és de “raça ària”: escandinaus, germànics i anglosaxons (o “assimilats”). A Bayreuth no podem dir que hi hagen estat cridats massa llatins o negres. Crec que podem comptar-los amb els dits: Estes, Bumbry, Domingo, De los Ángeles i poc més. Quan Boulez hi va anar, no va ser acceptat per una determinat sector del wagnerisme. Era francés.

  2. Retroenllaç: Dudamel al Palau de la Música de València. | El Cavaller del Cigne

  3. Retroenllaç: Dudamel al Palau de la Música de València. |

  4. حاجة ha dit:

    Reblogged this on حجة خالد.

  5. Retroenllaç: ¡Viva la Revolución Bolivariana! | EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*//

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s