Nou d’octubre de 1238. Nosaltres els valencians.

PENO conquesta

Penó de la Conquista (1238)

Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans.”
(Joan Fuster).
Per a ofrenar noves glòries a Espanya…”
(Himne oficial de la Comunitat Valenciana).

 

Fa unes dècades, el 9 d’octubre se celebrava el Dia Nacional del País Valencià. Era l’època del canvi. Governava l’esquerra impregnada de nacionalisme. Els socialistes valencians havien agafat la senyera quatribarrada i, amb la resta de l’esquerra i dels nacionalistes, es proposaven fer país. Van aprovar la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià que avui és paper mullat per al PP, però que aleshores va suposar un gran avanç en el procés de normalització lingüística i motiu d’esperança. El franquisme es resistia a desaparéixer – mai no ho ha fet, com sabem – i la dreta va veure en el fantasma del pancatalanisme un mitjà per a manipular i enganyar a un poble despersonalitzat.

Bandera del Consell Preautonòmic del País Valencià.   Bandera oficial des de la creació de l'Estatut d'Autonomia.

Bandera del Consell Preautonòmic del País Valencià i l’aprovada per l’Estatut de la Comunitat Valenciana. El camí que va d’una bandera a altra estigué marcat per un inusitat clima de crispació política que va dividir els valencians, especialment a la ciutat de València i comarques centrals.

Es va produir el que va dir-se Batalla de València, orquestrada i finançada des de Madrid amb la dreta cavernícola local que va actuar violentament protagonitzant intimidacions i atemptats que incloïen bombes com les que els col·locaren a Fuster i Guarner. La Llibreria Tres i Quatre va ser atacada amb pintades, còctels molòtov, trencament de vidres, incendis, agressions, increpacions als clients i treballadors, etc. contínuament sense que la policia espanyola intervinguera mai. Aquestes accions començaren durant el final del franquisme i seguiren durant la tan modèlica Transició. No hi havia conferència sobre temes valencians que no fora intentada rebentar fins i tot en la Universitat per la presència violenta de la versió del búnquer barraqueta de les SA nazis. Terrorisme justificat i alenat des de l’Estat suposadament democràtic. Es tractava de fer-se amb el poder local com fora criminalitzant l’esquerra acusant-la de venuda a l’or català amb un discurs mediocre de caire populista i feixista que apel·lava a les vísceres i no pas a la raó. L’espanyolisme de sempre emmascarat amb una suposada valencianía que el que buscava era destruir el recolzament popular a les idees progressistes i fer malbé la recuperació nacional del país. Els socialistes es desmarcaren del nacionalisme i cediren a totes i cada una de les demandes del blaverisme començant pels elements simbòlics definitoris com ara nom del territori, el caràcter nacional, la bandera, l’himne o nom i filiació de la llengua. L’última trinxera la constitueix l’ús i ensenyament de la llengua en les escoles d’acord amb la normativa científica, que es manté malgrat el recolzament polític i econòmic al secessionisme lingüístic.

Ara celebrem el Dia de la Comunitat Valenciana. Tenim l’Himno de la Exposición Regional (1909), la Senyera tricolor o coronada – franja blava – i en l’Estatut es parla de l’Idioma Valencià. El que no tenim es prou places escolars per estudiar en valencià ni Ràdio Televisió Valenciana.  Tampoc no tenim un territori vertebrat, un poble amb consciència de ser poble ni massa il·lusions per al futur.

El Molt Honorable President Fabra – que es incapaç de llegir durant un minut en valencià sense fer el ridícul – atemorit davant la possibilitat de perdre el poder, està intentant reviure vells fantasmes postulant-se com a “dique de contención del catalanismo” front a l’esquerra, que acusa de catalanista i de mirar amb bons ulls el procés sobiranista català. Ací el tenim demostrant el seu amor per la llengua dels valencians, una llengua que no és la seua i que desconeix de manera vergonyant ocupant el càrrec que ocupa com abans passà amb Zaplana. Vergonya, cavallers, vergonya!

Acabem aquest recorregut per la competència lingüística dels nostres governants amb la consellera d’educació i cultura, que parla valencià, però diu el que diu. Tota una lliçó de filologia romànica:


Nosaltres els valencians. Edicions 62.Nosaltres els valencians, va aparéixer en 1962 i ha estat reeditat en diverses ocasions. Va tenir un gran impacte entre els ambients intel·lectuals, universitaris, progressistes i nacionalistes de la societat marcant un abans i un després en el nacionalisme i la historiografia. La dreta blavera i espanyolista va atacar-lo virulentament i va acusar l’esquerra de pancatalanisme creant un ambient d’intransigència i violència política que va culminar en el que s’ha anomenat Batalla de València.

Malauradament, les tesis fusterianes no van arribar a grans sectors del poble, que van ser manipulats pel blaverisme militant, fomentant el rebuig cap a elles amb finalitat electoralista. Front al suposat perill català van amagar una intencionalitat antivalenciana al servei del centralisme i la destrucció de la pròpia personalitat que deien defensar. Van instrumentalitzar el món de les falles i del futbol front al de la intel·ligència.

Més informació sobre el llibre ACÍ.

Aprofitant la commemoració del 9 d’Octubre, ací tenim el començament del llibre, que tracta sobre l’acta de naixement del nostre poble, la nostra història i l’essència nacional del país, que Fuster deixa ben clara: som vers catalans, com afirma Muntaner en la seua Crònica. Sentim abans Joan Fuster en el seu discurs sobre la unitat i pervivència de la llengua en Castelló en 1982:

Acta de naixement

Batalla_del_Puig_por_Marzal_de_Sas_(1410-20)

Batalla del Puig de Santa Maria. Retataule de Sant Jordi. Marzal de Sas (1410-20)

9 d'octubre. Entrada de Jaume I a València. Ceràmica popular.

9 d’octubre de 1238. Entrada de Jaume I a València. Ceràmica popular.

Pràcticament, entre el 1233 i el 1244 va acomplir-se la gran empresa militar i diplomàtica de la Conquista. València, la capital, es rendia a Jaume I en 1238, i per a la posteritat local, la data del 9 d’octubre —dia en què, segons creu la gent, el rei entrava a la ciutat amb una discreta pompa de vencedor— tindrà un particular valor simbòlic. Una coneguda tradició commemorativa, mig oficial mig folklòrica, marca al llarg dels segles l’abast especial de l’efemèride. Sense excepció. Les successives generacions valencianes hi han vist el principi de llur estirp. De valencians, indiscutiblement, bé que n’hi havia abans de la vinguda de Jaume I: n’hi ha hagut sempre, sobre aquest tros de geografia on ara vivim —almenys d’ençà que apareix el topònim València. Però nosaltres, els d’avui, som uns valencians que datem del XIII. Potser el nostre dret a dir-nos valencians no serà major ni millor que el dret que, en llur temps, van poder-se arrogar ibers, romans, gots i sarraïns, establerts a la mateixa terra. El fet és, tanmateix, que entre ells i nosaltres hi ha una absoluta o gairebé absoluta, solució de continuïtat. Som «uns altres», i tenim l’acta de naixement a la vista.

El record encomiàstic de Jaume I va lligat, en bona part, a un esdeveniment polític transcendental: aquell rei va erigir en «regne» les comarques conquistades, un «regne» distint i autònom, diríem «independent», dins el conglomerat d’Estats que constituïa la seva Corona. Per al particularisme valencià ulterior, això és una fita solemne: significa la taxativa «creació» del país en els termes —ja que no amb els límits— en què avui subsisteix. No va annexionar-lo a Aragó ni al Principat, i així li conferia una virtual coherència interna, susceptible de les més diverses diferenciacions.

Crec, però, que el fervor dels valencians per la figura de Jaume I tenia una altra arrel. D’una manera no sempre clara, i, això no obstant, segura, el nostre poble comprenia que la Conquista era el seu punt de partida d’«ésser valencians». Abans hi havia els moros; després hi hagué els valencians. I els valencians —neovalencians, si voleu— eren una «nació» altra que els moros. Precisament els moros van seguir essent-hi moros —«els moros de la terra»—, comunitat segregada i ferma: aborigen. Els cristians venien de fora, invasors, i eren ells els qui adquirien, ara, el monopoli del nom i del domini: encetaven la condició de valencians, en el sentit actual de la paraula.

La fundació del País Valencià per Jaume I, en efecte, no era solament jurídica: era també, si m’és tolerat l’adjectiu, que trio amb totes les reserves, racial. Modernament, un cert amateurisme etnogràfic i arqueològic ha volgut negar o pal·liar les conseqüències traumàtiques que la Conquista va tenir en la demografia autòctona. Hi ha hagut interès a reduir la importància de la colonització cristiana iniciada al segle XIII, i hom ha mirat de provar que la massa substancial de la nostra població havia perdurat inalterada des de les èpoques més remotes. Segons aquesta teoria, entre els pobladors pre-romans i nosaltres no ha existit cap interrupció violenta, ni en l’ordre del llinatge, ni, per tant, en les determinants profundes de la mentalitat col·lectiva. Cada conquista sobrevinguda —la dels romans, la dels àrabs, la dels catalans i els aragonesos, per citar les tres més qualificades— no hauria influït sobre aquell grup humà permanent sinó amb una intensitat ben morigerada. La idea que la mateixa llengua és resultat d’una evolució cultural autàrquica s’intercala en aquest esquema interpretatiu. Però en tot això hi ha una bona dosi de fantasia. La creença popular, que s’aferrava al lleu mite del 9 d’octubre, tenia més justificació.

Si sembla probable que els colons romans instal·lats al País Valencià foren pocs en nombre, també és evident que la romanització —en idioma, en costums, en religió— va tenir una amplitud considerable. El dialecte dels mossàrabs, romànic, encara en donarà testimoniatge, segles després, dins la societat musulmana. L’impacte islàmic seria, a la llarga, prou més incisiu que el romà. Les incorporacions ètniques de procedència africana, intermitents però sovintejades, ja van pesar-hi amb una força decisiva. De més a més, la població indígena es va arabitzar totalment. L’esplendor dels petits Estats musulmans en què van quedar repartides les terres valencianes era, sens dubte, obra i benefici d’una casta dominant, estrictament sarraïna. De tota manera, el poble sotmès no en restà al marge, i l’assimilació fou completa i, en la major part dels casos, irreversible. Només unes minories s’hi van resistir i no adoptaren les formes de vida —idioma, costums, religió— dels musulmans: eren els mossàrabs. La tònica venia donada pels altres: per l’adhesió definitiva a l’Islam i a tot el que l’Islam portava i comportava en la seva expansió sobre la Península Ibèrica.

Cal mesurar pulcrament aquest fet, perquè serà una premissa essencial del desenvolupament històric del País Valencià. En arabitzar-se fins al màxim possible, els valencians pre-islàmics es converteixen en «moros» i són «moros» per sempre més. Els nuclis mossàrabs, que podien representar una supervivència «nacional» anterior, van desaparèixer de mica en mica. Molts d’ells van seguir els castellans quan, en 1102, mort el Cid, abandonaren València; d’altres s’agregaren en 1125 a les forces d’Alfons el Bataller que atacaven València i Dénia, i es retiraren amb elles a territori cristià; bastants dels que van restar-hi foren exiliats al Marroc pels almoràvits. Jaume I ja no degué trobar al País Valencià massa mossàrabs. La població vençuda era unànimement musulmana. De raça dubtosa, compartia la fe, la parla i els hàbits generals d’al-Àndalus.

I enfront de l’atracció assimilista de la nova casta dominadora —els cristians—, els nostres «moros» van oposar una repugnància i una fortalesa recalcitrants. L’arabització, insisteixo, havia estat irreversible. Les conversions dels moros, després de la Conquista, foren escasses o precàries. Els valencians islamitzats van formar un bloc compacte, suspicaç, refractari a tota integració en la societat cristiana. I el «problema morisc», que tanta virulència aconseguiria en el XVI, n’era una aspra seqüela.

No —com romànticament hom ha volgut creure— per una mena de liberalisme generós, sinó per pura necessitat material, Jaume I va procurar que els moros no deixessin el país. El rei no estava en condicions d’intentar una colonització de repoblament. Els conquistadors —catalans, aragonesos— no comptaven aleshores amb un potencial demogràfic suficient per a realitzar-la. Pensem que en 1270 encara no hi havia en tot el nou regne més de trenta mil cristians. Una expulsió en massa dels moros hauria estat difícil de compensar, i les derivacions econòmiques que s’hi preveurien, calamitoses. Jaume I, en avançar sobre el País Valencià, evità tant com va poder l’extorsió i la batalla. Li convenia de guanyar súbdits —guanyar-se’ls. I va preferir les victòries diplomàtiques a les militars: així estenia els seus dominis sense eliminar-ne els habitants. Amb capitulacions més o menys oneroses, els moros obtenien dels cristians una àrea de respecte i de llibertat, i no desemparaven la terra. Per molt de temps la població musulmana fou numèricament superior a la cristiana dins el regne de València. Els trenta mil cristians de 1270 hi devien conviure amb uns cent mil musulmans, aproximadament. En 1383 fra Francesc Eiximenis podia afirmar que la capital era «quasi morisca». A la darreria del XV, la xifra de moros no devia baixar de cent seixanta mil.

Les primeres tongades de repobladors cristians van assentar-se, sobretot, a les ciutats i en algunes comarques —com les més septentrionals— que havien estat desertades pels sarraïns. A la resta del país continuava predominant l’element musulmà. Santiago Sobrequés ha pogut escriure, i no sense raó, que, fins al final del Quatrecents, els cristians no representaven, en l’àmbit valencià, més que una superestructura urbana dirigent. Però aquesta «superestructura» és la que determinarà, en eixamplar-se, el tremp nacional dels valencians. Els moros van mantenir-se’n a un costat. Hi quedaven desplaçats, en principi, per llur situació de classe servil: també, en última instància, per llur retracció irreductible. Van preservar-se la llengua —l’algaravia—, el credo, les lleis, els vestits, contra qualsevol mira absorcionista dels cristians. Quan, en 1609, eren desterrats per ordre de Felip III, els altres valencians —els valencians per antonomàsia — no van sentir llur absència com una amputació del propi cos social. «Hago gracias a Dios que en Valencia ya no se siente hablar en lengua arábiga»: tal és el comentari que algú hi feia. O només ho lamentaren pel dramàtic daltabaix econòmic que va seguirse’n. Els moros —els moriscos— eren l’autèntica prolongació del món ètnic i cultural valencià d’abans de la Conquista. Una prolongació que, a partir del XIII, tingué vida aïllada i que fou abolida bruscament. Els valencians, de fet, eren els altres: els «no moros». I amb ells s’articula la nostra història, la nostra societat, el poble que som —en la mesura en què ho som.

(…)

Som «vers catalans», que diria Muntaner. Uns catalans descolorits i invertebrats, podria objectar-hi algú. Torno a subratllar que el nom de «catalans», amb la seva ambivalència, permetria aquesta última precaució reticent. Acceptant-lo, però, en el seu valor més ampli, que abraça tots els pobles de llengua catalana, l’equívoc ja no és possible. La nostra realitat regional hi té el seu lloc, com la del Principat i la de les Illes. Fill d’un empelt català en la faixa litoral del sud de l’Ebre, el País Valencià no desment aquest origen: més encara: «és» en tant que el perpetua en les seves concrecions locals. Dir-nos «valencians», en definitiva, és la nostra manera de dir-nos «catalans».

Text complet ACÍ procedent de la web d’Antiblavers, que us anime a visitar.

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Assaig, Llibres, Política, Uncategorized i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

7 respostes a Nou d’octubre de 1238. Nosaltres els valencians.

  1. Eulogi d'Antioquia ha dit:

    Lamentablement, és un discurs que la gent sovint accepta (vol acceptar) i interioritza més conscientment que no subconscientment, no ho oblidem, més enllà del groller engany per a guanyar els vots de la visceralitat, especialment, quan les perspectives electoral són tan poc engrescadores, i més quan ja fa temps que des de Catalunya s’ha renunciat a la denominació de “Països Catalans” i cada vegada hi ha una major indiferència cap a València i Mallorca. “Surrealista” el diàleg entre el periodista i la Consellera que curiosament té un cognom d’allò més “valencià”. Jo crec que se l’hauria de canviar o dimitir. És altament significatiu que el cognom de la Consellera siga la denominació lingüística estigmatitzada i satanitzada al Regne.

  2. rexval ha dit:

    Doncs sí, et done tota la raó. El problema és que aquestes coses cada vegada interessen a menys persones. De fet, el PP del Reino està tractant sense èxit de recuperar l’anticristianisme “popular” – de la gent, vull dir – però no funciona. Com va dir una companya al treball: “Jo no tinc manies”. Va ser fa uns anys quan li preguntaren si era “Xelo” amb X o “Chelo” amb CH. En el DNI posava “Consuelo”. D’això se’n diu “meninfotisme valencià”. Així ens va.

  3. SrGato ha dit:

    Como siempre, el ”nacionalismo” valenciano converge hacia el catalanismo, igual que el regionalismo valenciano converge al españolismo. Al final, Valencia siempre será una región, o bien de España o bien de Cataluña, pero al menos los blaveros lo dicen claramente.

    • rexval ha dit:

      Moltes gràcies per comentar i torne quan vulga.

      Amb tots els respecres, he de dir-li que cno estic d’acord amb vosté. El nacionalisme valencià – sense cometes – no pretén ser “regió” de ningú, sinó “país”. Reivindica el País Valencià com a successor de l’antic Regne de València. En els dos casos parlem d'”estats”. El Regne de València era un estat amb lleis, moneda, exèrcit, etc. propis. I això és el que volem per al País Valencià modern, una República Valenciana” dins d’Europa. El que és indiscutible és la nostra germanor amb altres pobles que parlen la mateixa llengua que nosaltres, Catalunya i les Illes. Ens convé a tots per a poder subsistir. Jo no vull ser de cap “regió” de ningú. Estic molt orgullós que el segle d’or de la literatura catalana es produïra sobretot a València. La València del XV era hegemònica. Es tracta de fer una relació de germanor amb catalans i illencs, no de subordinació.

      L’altre costat, el dels “regionalistes” que tiren cap a Castella-Espanya sí que és sucursalista i falsament valencià. El castellà és la seua llengua, i la seua capital és Madrid. La seua relació amb el feixisme és tan clara que fa falta desconéixer la realitat per no comprovar la relació entre feixisme i blaverisme amb noms i cognoms. Per a aquesta gents sí que són una “regió”, la “Región Valenciana” o el “Levante -español – Feliz”. No és el mateix, sinó tot el contrari. El PP de València arribà al poder gràcies a esta gent.

      Jo mai no acceptaria una relació política de subordinació regional ni cap a Madrid ni cap a Barcelona. Hem segut un Estat fins 1707 i tenim dret a tornar a ser-ho. El Regne de València va ser fundat per Jaume I com a entitat política pròpia, sense subordinació a cap altre territori. Eixe és el meu model. Valencià per damunt de tot.

      Salut i gràcies de nou de la seua participació. Si li apeteix dir alguna cosa més li ho agrairé molt.

      Regí, ciutadà valencià.

  4. SrGato ha dit:

    Lamento no coincidir con usted en este tema, en otros por fortuna sí.

    Todos los 25 de abril veo como las manifestaciones que supuestamente reivindican la nación valenciana se llenan de esteladas catalanas, de cuatribarradas (siquiera con el escudo) y de cánticos que usan el dialecto oriental del catalán, extranjero totalmente a nosotros.

    De igual manera, uno lee a Joan Fuster y siente que no se refiere a ”nosotros los valencianos” sino a nosotros los valenciano-catalanes. Igual que la mayoría de la gente que defiende con uñas y dientes la independencia de la Comunidad espera unirse después a los hipotéticos Países Catalanes.

    ¿Por qué rechazar la bandera con banda azul, atribuida en el XIX a todo el antiguo reino como bandera del País Valenciano? ¿Por qué adoptar la cuatribarrada? ¡O peor, el pendón de conquista! ¿Qué clase de pueblo con amor propio celebra su conquista? Porque el reino cristiano de Valencia tiene, aunque a muchos les duela, el antecedente en la Taifa de Valencia, donde no se hablaba catalán. Y ya que las naciones son invenciones, todas sin excepción, hagámoslo bien y seamos inclusivos y tolerantes.

    ¿Por qué rechazar las fallas o los Moros y cristianos y en cambio intentar extender la muixeranga de Algemesí por todo el territorio? ¿Acaso porque se parece a los ‘castellers’? Y así con miles de cosas; el abandono de la cultura valenciana y de las formas de expresión valencianas son sustituidas por las orientales.

    Evidentemente que el ‘blaverisme’ está muy ligado a movimientos neofascistas y de ultraderecha totalmente repugnantes, pero eso no quiere decir que lo contrario a ellos sea más ‘nacionalista valenciano’. Unos con un ojo puesto en Madrid y otros con un ojo puesto en Barcelona, ninguno es capaz de crear una identidad valenciana que no de risa. Hoy por hoy, la única identidad valenciana palpable es la de robar en las instituciones y crear infraestructuras inútiles, común a todo el territorio.

    Saludos.

    • rexval ha dit:

      Està bé discrepar, que la raó està molt repartida. Crec que és molt difícil que un valencià puga cantar càntic en català oriental, ja que el nostre valencià és català occidental. Raimon, que és de Xàtiva, i ha viscut durant dècades a Barcelona perquè ací estava vetat segueix cantant en occidental (valencià) i no ha perdut l’accent. Una altra cosa és Llach, que és de Verges on es parla oriental. El terme “nació valenciana” és confús. Normalment, el fan servir aquell que realment pensen en termes de “nación española”. El Regne de València va nàixer dual català / aragonés. Pense que Requena-Utiel i Villena no han estat mai valencianes sinó castellanes (manxegues), quan en època d’Isabel II, sobre 1833 es crearen les províncies – còpia dels departaments francesos – no van respectar-se les realitats històriques. Requena-Utiel va ser incorporat a la província de València perquè el marqués d’alló tenia negocis a València ciutat. Villena s’afegí a la província d’Alacant. Durant l’Edat Mitjana, els valencians eren dits “catalans” en l’estranger. Per exemple. El papes Borja – valencians – eren dits “catalans” pels romans. Sant >Vicent Ferrer, parlant dels “serrans” és a dir, la comarca de Segorb deia que tenien un llenguatge “mesclat” perquè estaven entre Castella – cert – i Catalunya – la part del regne valencianoparlant. O siga, que per al sant, València era Catalunya. També era comú fer servor l’expressió: “Cavaller valencià de nació catalana” – expressió amb què m’identifique. He segut un país dual. ara bé. La part valencianoparlant ha estat la més important des de tots els punts de vista, fins i tot legalment. Les lleis s’escrivien en llatí o en valencià, mai en aragonés o castellà. Es por comprovar visistant Segorb o oriola, poblacions importants fins i tot eclesiàsticament, capitals de diòcesis. Doncs bé. La documentació que conserven estan en valencià (català), la llengua de ELs Furs de Jaume I, junt al llatí, la llengua culta.

      Si he de triar entre Sanchis Guarner i Joan Fuster per la manera d’escriure, m’estime més Guarner. Fuster en “Nosaltres els valencians” fa servir el català oriental, jo m’estime més Guarner, que utilitza l’occidental. Les dues variants són igualment correctes i catalanes, però l’occidental és la nostra. El professor deia que la normativa deu ser “policèntrica” i “convergent”. I jo hi estic d’acord com a filòleg. Hi ha dos models sobre normatives: el centralista – francés, castellà – i el policèntric – portugués, anglés -. En el primer cas s’imposa un dialecte a la resta. En el segons hi ha diferents centres normatius, sense oposició. Així, tenim el Bristish-English i el portugués de Portugal i el de Brasil. Hi ha alguna diferència, clar, dins de la unitat però la normativa s’acosta més a la parla. En el cas del català, la normativa és policèntrica. Tan correcte és dir “Xiquet” com “noi” o “al.lot”; “t’estime, t’estimo, t’estim”. Això dóna riquesa a la llengua. Em sembla ridícul que un valencià diga “Vingui” quan tant correcte és dir “vinga”. Igual que no accepte supeditació a Madrid, tampoc a Barcelona encara que siguen “cosins germans” com fa la dita.

      Sobre la bandera, l’única correcta heràldicament és la quatribarrada. Les cròniques deien “l’oriflama”. Tot el que no siguen quatre pals rojos sobre fons groc són afegitons. De totes maneres no crec que passe res per conviure senyeres diferents. DE fet sempre ha passat. Quan jo era un xiquet anava a Mestalla en mon pare. En l’escut del València no hi havia blau. Li’l van pintar després. Sobre el tema, Pere Maria Orts va escriure un llibre molt ben documental sobre el tema que no deixa lloc a dubtes. El Penó de la Conquesta va servir de model pera la Senyera de la ciutat de València. En aquella època es parlava de “la ciutat e Regner de València” ja que València era el “cap i casal ” del Regne. Fins el XIX no apareix cap franja i es tracta d’un “afegitó blavós grisenc” que se li va cosir a l’antiga bandera, que ja estava vella.

      L’expressió “Països Catalans” no és invenció de cap català, sinó d’un valencià que la va fer servir en el sentit de “territori de parla catalana”. El nom no fa la cosa, però la cosa existeix. Jo puc anara Barcelona, Andorra o Mallorca parlant la llengua que parle en ma casa i que jo dic “valencià” sense negar la seua “catalanitat”. D’alguna manera haurem de referir-nos als territoris catalanòfons. Els països on es parla francés es diuen “francòfons” o la Francofonia”. Són denominacions descriptives, geogràfiques. Una altra cosa és la qüestió política. Haurien de formar un estat o federació d’estat els territoris que parlen català? És una opció política tan respectable com qualsevol altra sempre que siga pacífica i voluntària. Siga com siga, en el cas valencià és ciència-ficció i, al meu entendre no té sentit. La raó és obvia. Abans que res tots els valencians hem de sentir-nos valencians i oblidar-nos de provincianismes separadors. He treballat a Alacant i he patit l’odi d’algunes persones que odien als valencians de València igual que aquest als catalans de Catalunya. Deien “Puta València” com a València diuen alguns “Puta Catalunya”. “Soy de la Daya Nueva, alicantina y española pero no valenciana”. Mentre no existisca un sentiment valencianista des de Morella a Pilar de la Horadara anem malament. Si mirem el fenomen de Compromís, podrem comprovar que és molt més votat on es parla Valencià que on es parla castellà. I és que la llengua és el més important. Fins que no l’apreciem – és a dir, parlen i escrivim – tos, anem malament.

  5. rexval ha dit:

    M’ha quedat un poc. Tots els pobles tenen un naixement. El valencià actual és la conquista de Jaume I, el Penó de la Conquesta i Els Furs. Nosaltres no tenim res a veure amb les taifes valencianes. Per altra banda, la franja blava mai ha esta acceptada fora de la província de València. Vaja a les festes de Castelló (franja verda) o d’Alacant. La Senyera autèntica és la bandera del rei, i sols n’hi ha una. Jo no m’opose a la franja blava si s’accepta també la quatribarrada. Al cap i a la fi, les quatre barres també hi són, com en els escuts de la majoria del pobles valencians.

    Tampoc m’opose a les Falles de València, al Moros i Cristians d’Alcoi o als Castellets i la Muixaranga d’Algemesí. Per què hauria de fer-ho? Sobre les falles cal dir una cosa. En les novel.les de Blasco Ibáñez es conta que eren populars, que no eren ben vistes pel poder ja que el criticaven i fins i tot es tocava La Marsellesa. Molts problemes tenien per culpa de l’autoritat. El que va passar després de la República és que van ser manipulades pel franquisme. Falleres saludant a la feixista, copia de la “Ofrenda de Flores a la Virgen del Pilar” que el bisbe de València implantà ací; substitució de la vestimenta de llaurador valencià per la dels manxecs, etc. D’eixe ambient van eixir persones com Lizondo i d’altres que foren els responsables de la “Batalla de València”.

    No es tracta de “llevar” res ni substituir res senzillament hi ha coses ací que vénen d’allà, per exemple, els bous al carrer són originaris de les Terres de l’Ebre i el que fan a Algemesí ve dels “Xiquets de Valls” (així diuen a Valls, Tarragona) i el seus castellers.

    De totes maneres això és pur folklore. Ser valencià és parlar valencià. Si desapareix el valencià serem unes províncies més de Castella-La Manxa amb vista al mar. La millor manera de defensar la identitat valenciana és parlar i viure en valencià, i malauradament, ens queda molt de camí.

    Jo vull falles, sí, però en valencià.

    Cordialment,

    Regí

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s