Wagner, autor de diversos escrits autobiogràfics.
Diuen que tot el que escrivim és, en certa mida, autobiogràfic. Crec que és cert especialment en els textos amb intencions literàries o filosòfiques, on no es demana una actitud neutral o imparcial, ja que són l’expressió del que pensem i sentim. És inevitable. S’escriu d’allò que es coneix, i a qui millor coneixem és a nosaltres mateixos. La vida és realment per a cadascú la seua pròpia experiència vital o la de persones amb qui se sent pròxim.
Això no vol dir que una novel·la, un poema o un assaig siguen una autobiografia fidel d’un mateix. En el judici d’Oscar Wilde per sodomita, va presentar-se com a prova el seu llibre The picture of Dorian Gray (El retrat de Dorian Gray). L’autor va protestar i va dir que no es podia jutjar un home pel que escriu. Tenia raó encara que quan un escriu es retrata vulga o no, fins i tot en textos no literaris com ara els de tipus històric. L’inconscient és més poderós que el conscient i sempre tracta d’eixir a la superfície. En l’art la intuïció és un factor essencial i aquesta es nodreix de l’experiència, idees i sentiments que té l’artista.
Sense ànims de donar-me-les d’artista, la veritat és que sempre m’ha agradat escriure. Evidentment, el que jo puga escriure estarà condicionat per la meua experiència i manera de pensar o sentir, lectures, gustos, etc. Per això, no serà difícil trobar en el que ve a continuació a Wagner, Estellés o Ausiàs March. No es tracta de plagiar-los, clar, sinó de reconéixer la seua influència. Podria escriure una explicació de cada text a imitació del porta místic Juan de la Cruz, però no em sembla necessari, sinó excessiu.
Ací teniu unes coses que he escrit avui mateix mentre sentia The Wall (El mur) de Pink Floid, un disc que m’encanta així com la pel·lícula que se’n va fer, que considere molt recomanable. No només de Wagner viu el wagnerià… El que he fet està escrit d’una tirada. Potser la ponentada d’avui ha estat la causa de la meua inspiració.
Amants en mitjanit.
Així com els herois en el sagrat foc de l’amor.
Amor meu, fes-me oblidar que el món existeix. Vull fugir de la llum del dia i perdre’m entre els teus pits i les teues cuixes. Vull beure del sant Grial del teu sexe tebi el secret de la vida. L’únic que existeix és el teu cos nu i salvatge; l’única saviesa és la que s’amaga entre les teues cames. Em vull perdre en el jardí sagrat dels teus cabells i el teu sexe. Jo sóc el pelegrí que ha trobat en el teu cos el misteri de la vida i de la mort. Companya, amiga, germana i mare, no hi ha res més sagrat que els nostres cossos esdevinguts un, el misteri de la vida i de la mort. Renunciaré a tot menys a tu, perquè tu i jo no som tu i jo. Tu i jo som nosaltres i nosaltres ho som tot. Res no importa ni la llum ni la foscor, la nit o el dia, la vida o la mort, sinó la unió dels nostres cossos fent l’amor. Vull aplacar la meua set en la teua font sagrada fins dissoldre en les seues aigües el meu cos i la meua ànima. Morirem junts perquè sense tu no podria viure. Jo no sóc jo si tu no hi ets. Jo sóc aquell qui viu en la mort amb tu. El foc del nostre amor ens fa herois en les flames divines que sagradament ens consumeixen i ens fa immortals units per a sempre.
La darrera bala de la pistola.
La darrera bala de la pistola et farà tornar a la realitat. Vas creure que res no estava escrit i que tot era possible. Però tot ho van escriure ells i tot és impossible. Esperaves un miracle, però no va passar res perquè els miracles no existeixen. Tenies por, molta por, i li vas pregar a Déu. Li vas demanar una mica de pau, però perderes el temps perquè en lloc de Déu només trobares el no-res. Pensaves que Déu era ton pare, que et protegiria com un nen, però ton pare estava mort i res no podia fer. Creies que ton pare tot ho sabia i tot ho podia. Un dia descobrires que era una formiga en un formiguer, un entre tants imperfecte i impotent. Ton pare no era més que un home més que, com tu, va ser un xiquet que plorava de por en la nit. Va plorar, com tu, quan el destí el va trair. El destí estava marcat segons les lleis de la genètica i del capital. Creies que eres lliure, a imitació de Déu creat, però no eres més que una formiga en un formiguer. Vas eixir del cau buscant la llibertat, però la bota d’un militar et va rebentar. T’unires als qui eren com tu buscant fraternitat. Ells et manipularen i et van enganyar. Quan els vas veure convertits en lacais dels opressors a canvi d’una part de la propietat i el poder, t’adonares que tot és mentida i que et van prendre els cabells. Maleïres el món i la vida. Ja no creies en res. Els posares amb odi la bomba que els convertira en cendra i oblit, però de les seues cendres isqueren cucs i rates que tornaren a ocupar el poder. Volgueres fugir del món i et refugiares entre núvols artificials que et transportaren a un paradís somiat, però tot era fals. Quan despertares vas descobrir que el somni era un malson fet realitat. Ja no tenies cap eixida. El món era un parany on hi havies caigut com una mosca en una teranyina. Descobrires que el futur no existia, que no hi havia solució, que tot era mentida, Déu, la pàtria i la revolució. Que no existia ni l’amistat ni l’amor, només la fam d’uns i d’altres la cobdícia. Que el cel no existeix, però és un infern la vida. Per a tu guardaves l’última bala… Vas dir “prou!” ben alt. Agafares la pistola de la pau i l’oblit, posares la música ben forta, a tota pastilla, i t’acomiadares de tot sentint la teua música favorita. Quan el teu cervell va eixir pel forat del crani, deixares d’existir.
Els xiquets i el futur.
No deixeu que els xiquets s’acosten a mi!
Tota influència que exercim sobre els altres és immoral perquè no aprofita més que per a reproduir els errors que nosaltres reproduïm. Si hi ha alguna possibilitat d’esperança al món, aquesta es troba en els xiquets perquè són verges i ningú no els ha contaminat amb el fem que arrosseguem.
Que ningú no gose adoctrinar els infants!
En els ulls de les criatures es troba l’espurna de la divinitat. Ells són el futur que no coneixerem i que no tenim dret a conéixer. Aquest món ha de ser destruït fins els seus fonaments en les purificadores flames. Ells n’han de construir un altre partint de zero. L’experiència és un pesat llastre. La millor previsió del futur és la que no es fa. El futur l’han de fer els altres, els que vindran. Si no és així, aleshores és que no n’hi ha. L’únic que podem fer és destruir el present perquè no en quede res.
Regí, 7 d’octubre de 2.014
A qui va escriure alguna cosa sobre uns cossos nus fent l’amor li van posar una multa per ferir la sensibilitat puritana dels hipòcrites mentre que a qui va fer les fotos dels xiquets que fugien del bombardeig li concediren un premi prestigiós. El cos nu de la xiqueta aterrida era art; els dels amants, obscenitat.
On és la immoralitat?
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 