Bakunin i Wagner. Art i Revolució (I). Destrucció i Construcció. L’espasa front l’establert.

anarchy_largeAl meu oncle, de qui vaig heretar el nom i bona part de les idees.
Al seu record, pel seu exemple de milicià que agafà l’espasa de Siegfried per tallar-li el cap a la serp del feixisme.
Al meu oncle, que va rebutjar medalles i honors perquè lluitava per un ideal i no per xapes.
Al meu oncle, que va ser assassinat per lluitar per la llibertat.
Al meu oncle, que no vaig conéixer, però que viu en mi.
In memoriam. Salut!

“Tot passarà, i el món perirà, però la Novena simfonia sobreviurà.”

(Mikhaïl Bakunin)

Segons la imatge estereotipada i falsa, Wagner és un protonazi, una espècie de profeta que anuncia el que vindrà després, és a dir, un sistema inhumà i assassí anomenat nacionalsocialisme, responsable de la mort de milions de persones. Wagner és presentat com l’autor intel·lectual dels crims comesos dècades després per Hitler. És l’instigador de l’Holocaust. Mor en 1883. Hitler encara no havia nascut. Fins a 1933, és a dir, mig segle després, el criminal del bigoti no es fa amb el poder. Però res no importa. Hi ha qui parla del “Hitler que hi ha dins de Wagner”. Es diuen moltes mentides ridícules en forma de pel·lícules i llibres que s’asseguren les vendes difamant a qui va ser el millor compositor de la història de la música entre moltes altres coses.

Jo pretenc traure el que hi ha de Bakunin en Wagner. Vull cridar als quatre vents que Wagner no té cap relació amb el nacionalsocialisme ni combregà en res que se li assemble per més que filonazis, sionistes i progres de saló estúpids i snobs repetesquen dia si i dia també les mateixes falsedats de qui va ser qualificat com “El millor home del món.” Estes paraules són d’una suposada víctima wagneriana, el gran director jueu Hermann Levi, fill de rabí i el sacerdot oficiant de Parsifal des de la première fins després de la mort del compositor. Wagner va ser íntim amic de molts jueus.

                  Bakuninfull      wagner mk

Bakunin i Wagner, companys d’ideals i d’armes.

Vull reivindicar el Wagner de l’esquerra radical revolucionària (B. Magee), el de les barricades contra l’ordre burgés del seu temps, el que fou amic de la figura més important de l’anarquisme, Bakunin, amb qui compartí ideologia i amistat, i  va influir-lo en la seua vida i la seua obra. Aquesta influència s’ha tractat de negar tant per part dels filonazis com dels seus opositors, els progres de pacotilla i els sionistes. Wagner mateix va llevar-li importància a aquesta relació anys després quan havia de demostrar davant d’un rei que ja no era el revolucionari d’abans i que realment no ho va ser tant. Va fer com Beethoven quan es va veure forçat a relacionar-se amb els aristòcrates que tant odiava després del fracàs de la Revolució i de la decepció que va sofrir.

A Wagner li va passar igual. Agafà les armes contra l’ordre establert jugant-se el futur i la vida per un ideal quan tenia la vida assegurada en la Cort de Saxònia; un càrrec musical vitalici com a mestre de capella que no li satisfeia perquè no volia ser lacai de cap rei. Esperava de la Revolució un clima on el seu art compromés i redentor contribuïra a l’arribada del paradís sobre la terra per a tota la Humanitat (Feuerbach). No cap dubte que la influència de Bakunin hi és present. La seua postura és nihilista. Cal destruir-lo tot des dels seus fonaments perquè la construcció d’un món millor ha de partir de les cendres de l’actual a través del foc purificador en una dialèctica de destrucció-construcció com va escriure en un bell pamflet anomenat Die Revolution (La Revolució) que ningú no esmenta mentre es repeteix ad nauseam el contingut del seu escrit antisemita donant-li una interpretació que no és la correcta. Resulta curiós perquè els dos textos són de la mateixa època, principis dels 50, i l’autor és el mateix. Quan Wagner veja com fracassa la Revolució sofrirà una decepció i haurà d’acomodar-se a la situació, però mai sofrirà un canvi polític que el faça sentir-se conservador. Sempre tindrà un pensament d’esquerres (Magee).

foc

Foc purificador

En aquesta idea de destrucció-construcció coincideix plenament amb l’anarquista rus. El foc del teatre de Dresden el podem trobar en el final del Ring, en l’incendi del Walhalla, morada dels déus i símbol del poder que la força de l’amor destruirà (Feuerbach). En Der Ring podrem trobar molt de Bakunin en Siegfried (B. Shaw), l’anarquista que destruirà la cobdícia capitalista simbolitzada per Fafner i l’educació tradicional reproductora de l’establert que és Mime. En els dos casos ho farà des dels fonaments, donant mort als seus enemics abans que el maten a ell. Wagner no és políticament correcte ni es ven per un plat de llentilles. És ben conscient que les paraules no aprofiten de res davant aquests engendres, per això farà ús de l’espasa com els revolucionaris de Dresden davant les tropes prussianes. No acabarà ací la seua violència. S’enfrontarà a Wotan, el déu suprem i li trencarà la llança del poder amb la seua espasa quan el barre el camí cap el amor, quan s’opose a la seua voluntat perquè és un home lliure disposat a acabar amb la religió i l’estat que simbolitza el pare del déus i senyor de les batalles. Religió i Poder, íntimament units, seran destruïts amb la violència revolucionària, amb l’espasa sense la qual res no es pot fer perquè el poder, la riquesa i la seua justificació ideològica en forma de política i religió nasqueren de la violència i al seu través es perpetuen. Sap que la xerrameca que diu que tot és es pot fer seguint les regles del joc inventades pel poder menteixen dient que tot és possible si es fa pacíficament. És una mentida del mateix calibre que aquella que diu que els pobres i oprimits seran jo-què-sé en un paradís inventat per alienar l’home de la realitat. I ho pagarà car, ja que morirà assassinat per l’esquena, que és com assassina qui ansia la riquesa i el poder. No obstant això, l’amor – sentiment revolucionari – completarà la seua feina de destrucció violenta. Brünnhilde ho farà en la seua immolació redemptora que provocarà l’incendi del Walhalla, símbol suprem de la religió i l’estat. Quedaran els homes, sense deus, ni amos, sense propietat, ni poder en un món on regnarà l’amor, la fraternitat universal. Homes millors i lliures crearan un nou món al servei fraternal de la Humanitat.

Siegfried_et_Fafnir_A4

Siegfried, a imatge de Bakunin segons Shaaw

Aquest és el missatge de Bakunin. Cal destruir-ho tot des dels fonaments per crear un món millor. El rus, com Siegfried, no té cap profecia de com serà el nou món. Ambdós són els destructors. Bakunin no és cap predicador, cap profeta, ni cap dirigent que pronostica o preveu com serà el món que vindrà. No hi ha cap profecia. Els homes que vindran – amos i senyors de tot – són qui construiran un societat millor.

La lluita contra l’establert i injust és un deure moral malgrat les conseqüències. Si Siegfried va ser assassinat, Bakunin i Röckel – amic dels dos titans – va ser empresonat i Wagner s’hagué de exiliar durant més d’una dècada. És el preu a pagar contra l’opressió i l’explotació dels sers humans.

Seguint André Rezsler en L’estètica anarquista anem a parlar de Bakunin i de Wagner, d’ètica i d’estètica, de política i art. Els dos homes tan singulars coincidiran en part, però cadascú mantindrà la seua personalitat.


“Tot passarà, i el món perirà, però la Novena simfonia sobreviurà”. És Mikhaïl Bakunin qui pronuncia aquesta frase, uns dies abans de la seua mort. L’home que, als ulls dels seus contemporanis, és l’encarnació mateixa de l’esperit de revolta del seu segle, no renega, en actitud de nihilista penedit, dels seus anteriors anatemes sobre l’art romàntic o reaccionari. No rectifica, tampoc, la seua actitud tradicionalment hostil a tot art “revolucionari” subordinat a la causa socialista, anarquista o marxista. És en el “gran art” del passat, etern i insubmís, on percep un potencial pròpiament revolucionari: el “retorn de l’abstracció a la vida”. A l’home amenaçat pel poder alienant del món modern, només l’art pot mostrar la imatge de la plenitud que li havia estat sostreta, i tornar-li el sentit de la vida.

Bakunin no ha consagrat cap estudi específic a l’art. Per conéixer el seu pensament estètic cal relacionar les observacions ocasionals que ha formulat en articles i pamflets militants amb el conjunt de la seua visió, i confrontar-los tant amb el testimoni dels seus propis actes com el testimoni dels seus familiars i amics. L’home que va ser, des de 1861, data del seu retorn de l’exili siberià, fins a la seua mort en 1876, el cap indiscutible del moviment anarquista europeu és sobretot el poeta del meravellós, del fantàstic revolucionari.

En abandonar la interpretació “científica” de la història en profit de la realitat i de la sensualitat de l’acció, atorga a les llegendes i els mites eterns de la humanitat un contingut revolucionari nou. Més que per la paraula, s’expressa i es fa creador per l’acció. El jove aristòcrata rus que recorre amb passos febrils, en 1848 i 1849, els camins del continent europeu per encendre les fogueres de la revolta és l’encarnació de Wotan, de Dionís, del “Jueu errant”, amb el qual li agrada comparar-se. Embargat pel déu de l’embriaguesa, del frenesí, del conflicte, arrela els conflictes socials del seu temps en el somni. En la seua vellesa, identificarà al rebel amb Satan, el primer lliurepensador. I això en el moment mateix en què Marx, el seu rival en el si de la Primera Internacional, s’identifica cada vegada més amb Déu.

Marx_color

Marx, rival i oposat a Bakunin

Marx encarna el principi de l’ordre i de la creació. Bakunin s’identifica amb el caos i la revolta. Col·loca al món nou que desitja, “sense lleis i per tant lliure”, sota el signe de la tempesta, paraula per a ell sinònim de vida. L’un i l’altre són la presa dels déus. Per a Marx, els déus són “la passió eterna sense desordre”. Per al “gran exiliat”, són “la passió eterna en el desordre.” Les antinòmies Déu-Satan, creació-revolta, ordre-anarquia, es reflecteixen en l’actitud dels dos adversaris respecte dels sistemes filosòfics i socials. Per a Marx, la revolució és pensament; per Bakunin, és instint. El primer tracta de descobrir les lleis de la història; és el creador d’un sistema. Per a Bakunin, els sistemes, pel que tenen de tancat, d’immutable, ofeguen l’espontaneïtat, la creativitat de l’home. “L’home no és una criatura, sinó un creador”.

“Jo no sóc ni un filòsof ni un creador de sistemes, com Marx”, diu. I en una altra oportunitat afegeix orgullosament: si no m’adheresc a cap sistema és perquè sóc el “veritable investigador”. És la veu de la vida la que ell escolta, de la vida “sempre més àmplia que no importa quina doctrina”, no busca els seus valors sinó en l’acció. Refusa  elaborar projectes per a la societat anarquista – Com codificar el desconegut, el meravellós? – ; no vol fer malbé els obrers, com Marx, “fent-los teòrics”
.
“La nostra missió és destruir, no construir; altres homes construiran, altres millors que nosaltres, més intel·ligent i més lliures”, escriu Bakunin en la Confessió que dirigeix el tsar com a explicació del seu rebuig a esbossar la visió d’una societat futura. La seua negativa a elaborar un sistema de l’art es basa en raons anàlogues. El culte al desconegut que desenvolupa a partir d’aquesta negativa no és, però, més que una de les actituds anarquistes respecte de l’avenir; desitjós d’accentuar els aspectes “positius” del seu anarquisme Bakunin es veu obligat a precisar, per exemple, els seus conceptes sobre el contracte, la federació obrera, la comuna, el federalisme, elements tots ells d’una teoria federalista de la societat. Però, no creu que ell puga preveure el futur. El màxim que pot fer és arrancar petites parcel·les per mitjà de l’acció.

La Revolució és la revelació del desconegut a l’acció: “Era una festa sense principi ni fi”, escriu a propòsit de la Revolució de 1848; “jo veia tot el món i no veia ningú, ja que cada individu es perdia en la mateixa multitud innombrable i errant; parlava amb tothom sense recordar ni les meues paraules ni les dels altres, ja que l’atenció era absorbida a cada pas per esdeveniments i objectes nous, per notícies inesperades.” En l’embriaguesa general, el desconegut es realitza: “Semblava que l’univers sencer estigués a l’inrevés; l’increïble s’havia convertit en habitual, l’impossible en possible, i el possible i l’habitual en insensat!”

miliciano anarquista

Milicià anarquista. Siegfried amb l’espasa

Com a manifestació del desconegut, la revolució pertany al domini del meravellós model fantàstic. Sense aquest amor al meravellós que descobreix en si mateix, Bakunin potser no s’haguera llançat a l’agitació revolucionària. Escoltem en la seua Confessió: “Hi ha hagut sempre, en la meua naturalesa, un defecte capital: l’amor al fantàstic, a les aventures extraordinàries o inaudites, a les empreses que obren a la mirada horitzons il·limitats i el resultat no pot ser previst per ningú”.

Experiència lúdica, ritu, cerimònia, la revolució resol les contradiccions de l’ànima romàntica, volta alhora cap al social i cap al meravellós, abolint les fronteres entre el conegut i el desconegut, l’antic i el nou, el possible i l’impossible, entre la banalitat i la poesia de l’existència. El propi revolucionari és l’home impossible. En el moment en que s’esvaeixen les seues esperances d’una nova epopeia revolucionària, Bakunin afirma encara: “Vull seguir sent aquest home impossible, mentre que els que avui són “possibles” no canvien”. Està disposat fins i tot a fer de timbaler, bufó, pallasso, si l’èxit de la lluita així ho exigeix. Kropotkin presenta al rebel com un boig. En contra dels teòrics de la revolució que l’excomuniquen i cobreixen d’anatemes, és el “boig” -l’anarquista- qui té raó, doncs desperta la simpatia de les masses i les arrossega amb el seu exemple.

Des de la seua adolescència, Bakunin ha trobat la seua pàtria literària en la literatura fantàstica, voltada únicament pels “horitzons il·limitats” de l’imaginari; en els contes de ETA Hoffmann, en l’obra novel·lesca de Jean-Paul, troba les síntesis inesgotables, sempre renovades, del conegut i el desconegut. Des de llavors, ha esperat de cada obra que el pose en contacte amb el pervindre, que se sostrau als ulls dels mortals, per mitjà del fantàstic, únic vincle veritable entre el passat mític de l’home -la infància meravellosa- i el seu futur. Cosa curiosa, retrau a l’art dramàtic de Wagner, sobretot a L’holandés errant, del qual Wagner li fa escoltar amplis fragments, no respondre més que a les necessitats de la “mala societat present”, en comptes de sobrepassar els límits d’un romanticisme efímer. La seua fe en l’acció, en l’acció sola, l’obliga a desconéixer el valor revolucionari de l’art. Veurem més endavant que si menysprea l’art revolucionari, no deixa de reconéixer les qualitats revolucionàries d’un art sense pretensions messiàniques.

Bakunin no llançarà mai crides als artistes, als escriptors. L’amic d’Ivan Turgueniev, de Wagner, l’admirador fervent de l’obra social de George Sand, no fa el menor gest per associar-los a la seua lluita revolucionària. La seua actitud respecte d’Alexander Herzen, de Nikolai Ogarev, se situa en un pla diferent: veu en ells abans l’home d’acció que al somniador.

Jesucristo,_por_Carl_BlochBarba-roja, Frederic Iring45

Bakunin va rebutjar els projectes de Wagner sobre Jesús de Natzareth, Frederic I Barba-roja i Siegfried. 

Recordant la seua actitud en vigílies de la insurrecció de Dresden en 1849, Wagner fa notar, si escrit autobiogràfic La meva vida: “Ja no buscava als intel·lectuals. El que ell volia eren natures enèrgiques i prestes a l’acció”. Per aquesta raó, es mostra hostil als projectes que Wagner, el futur compositor de L’anell del Nibelung, li comunica a l’època de la seua amistat. El Wagner revolucionari de Dresden creu que l’art -el seu- serà el mitjà pel qual la humanitat podrà regenerar-se. Esbossa a Bakunin, que viu en aquesta època clandestinament a la ciutat (estem a l’abril de 1849), els tres projectes en els quals estava obstinat. El seu drama sobre Barba-roja està acabat. Al mateix temps, la idea de tornar cap el mite es precisa en la seua ment (La mort de Siegfried). El llibret d’un Jesús de Natzareth està a punt d’acabar. En cada un d’aquests projectes tracta de delinear el rostre d’un heroi exemplar. Siegfried o Jesús? O ? Quin nom donar al rostre del rebel? Bakunin no creu en el poder revolucionari d’un art “compromés”. No és l’artista qui deu canviar les estructures de la societat. Arribat als “últims límits del radicalisme” -l’expressió és de Wagner- Bakunin rebutja els projectes wagnerians. No pot construir-se un món nou amb els elements d’un món gastat. Un art revolucionari? I si cap acció sorgira d’ell?

No per això deixa d’oferir la seua pròpia versió d’un Jesús de Nazareth. Malgrat la seua intenció purament negativa, revela una sensibilitat molt per davant del seu temps. Per arrossegar l’auditori a la vora del vertigen, el drama ha de ser una obra de demolició, un atac profund al mite del cristianisme. El Jesús del llibret ha de ser feble; la seua fi, apocalíptica. El tenor simplement repetix una línia: “Tallen-li el cap!”, mentre la soprano canta “Pengeu-lo!” i  el baix udola sense descans: “Foc! Foc!” Farsa o premonició? Sembla que tractava de portar l’espectador al llindar de l’acció; de fer-lo reaccionar i d’intervenir en el drama de manera activa.

Com hem vist, Wagner i Bakunin diferien sobre l’art i la seua influència en la revolució. El primer creia que el seu art podia regenerar la societat mentre que el segon afirmava que la revolució era tasca d’homes d’acció i no de poetes idealistes.

En el proper post seguirem parlant de Bakunin i de Wagner, d’art i revolució i d’un compositor a qui ambdós s’estimen per damunt de qualsevol altre: Beethoven i la seua Novena simfonia.

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Llibres, Política, Uncategorized, Wagner i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s