Jueus, catalans i bascos.

si eres español habla españolJa fa molts anys, vaig anar a una conferència d’Aranguren. Deia que Castella ha mantingut cap als catalans una hostilitat que no ha mostrat cap a ells bascos, durant segles. I és cert. A Castella ser “biscaí” – és a dir – basc era senyal de puresa de sang, ja que els semites no van arribar al seu territori. Cervantes parla dels biscaïns en un sentit humorístic que recorda al de Dumas amb els gascons, comunitat que té certa relació amb la basca, però en territori francés i de llengua occitana.

És curiós això dels acudits. Si accedim a Internet en trobarem un munt referits a catalans, bascos i gallecs, en aquest ordre. Sobre els catalans hi ha una cosa en comú: se’ls equipara als jueus, és a dir, garrepes, avariciosos, interessats, aprofitats, que ho volen tot per a ells … Fins i tot es pot trobar un en què Judes resulta ser un català. No és estrany. En diferents articles, el racista, reaccionari i filonazi Pío Baroja, que publicà un llibre on carrega contra “Comunistas, judíos y demás ralea” (Ed. Reconquista, 1ª edició 1938), va afirmar que els catalans són els jueus d’Espanya, ja que els associa a la feina, l’estalvi, el comerç …. activitats i actituds de què abomina, ja que comparteix el ridícul esperit “hidalgo”, propi de segles anteriors que porta a detestar la “modernitat”. I és que la burgesia catalana, a diferència de la valenciana, balear o gallega es va imposar sobre l’aristocràcia. Va mantenir la llengua pròpia i no va castellanitzar-se  ni es va fer sucursalista com les altres burgesies. És un cas únic, ja que el normal és que les classes dominants de les nacions sense Estat adopten la llengua dels dominadors.

Corona d'Aragó

Corona d’Aragó

Aquest fenomen ja l’observem a l’antiga Corona d’Aragó, formada en principi per Catalunya i Aragó i, més tard per les seues conquestes: Mallorca, València, Sicília … Mentre a Aragó dominava l’aristocràcia, a Catalunya la burgesia ja era la que marcava el camí a seguir en època de Jaume I (segle XIII), podent-se dir que l’aristocràcia catalana estava aburgesada com va succeir en les repúbliques del nord italià. Aquest fenomen augmenta amb el control del comerç mediterrani, en el qual també participen valencians i balears.

Mentre al segle XV desapareix la llengua aragonesa – reduint-se a zones dels Pirineus d’Osca – la catalana continua viva en els nostres dies. Aragó es castellanitza i perd la seua identitat diferenciada, sense que hi haja cap exèrcit invasor, i acabarà confonent-se amb la castellana-espanyola. Per molt que hi haja qui pretenga el contrari, el factor lingüístic és fonamental a l’hora de consolidar una cultura i nació pròpies. Per això, hi ha nacionalisme en els territoris que conserven la seua llengua. A la resta, més que de nacionalisme hem de parlar d’imperialisme espanyolista centrat en el castellà, que confon l’espanyol amb el castellà, és a dir, Espanya amb Castellà. D’ací la batalla que des de Madrid o París s’ha realitzat durant segles per eliminar les llengües que sobren, a les que anomenen despectivament “dialectes” o “patois”. El lema centralista en què es basa el d ‘“una, grande y libre”, amb democràcia o sense, ha estat:un sol estat, un sol país, una sola llengua, una sola raça, una sola religió “. “O todos moros o todos cristianos”, tolerància zero amb la diferència. És una constant històrica que afecta la pràctica totalitat dels estats. En el cas de l’Espanyol, també, amb democràcia o sense. Quan Franco va guanyar la guerra, les parets dels territoris bilingües van omplir-se de cares del dictador acompanyant aquesta ordre: “Si eres español, habla en español”. Ara mateix, la Constitució obliga a “todos los españoles” a conocer el castellano, única llengua oficial de tot l’Estat, mentre que “las otras lenguas españolas” – sense citar-les – podran ser oficials en els seus territoris. Obligatorietat del castellà, voluntarietat de la resta de les llengües de l’Estat. No es reconeix la igualat jurídica de totes les llengües com passa en països de tradició federal com ara Canadà, Bèlgica o Suïssa on totes les llengües tenen el mateix estatus. A Espanya, l’espanyol és l’única llengua oficial a tots els efectes. Al Congrés no es pot fer servir més llengua que el castellà.

L’odi als jueus és l’odi al diferent provinent del fanàtic de la unitat, entesa com a uniformitat. Per a això, en diferents països, s’ha fet de tot: prohibir la llengua, les religions, discriminació, deportació massiva, matances, expulsions, genocidis, etc. La història és plena d’exemples, com ara Turquia i la seua repressió fins al genocidi d’armenis, grecs o kurds, segons el cas. El lema és el mateix: tots turcs, tots musulmans, tots parlem turc.

A l’Estat espanyol els catalans són vistos com els  jueus en l’Antic Règim. Existeix una mescla d’odi i enveja evidents. Són els diferents, els caps de turc als quals s’insulta i menysprea cada dia a través dels mitjans de comunicació, la política o el mateix carrer. Lògicament, se’ls atribueix als catalans les característiques associades als jueus, especialment les que tenen a veure amb l’economia, i és per pura enveja. Si els jueus van ser la palanca econòmica, i d’altres tipus, cap a la modernitat; en el cas d’Espanya, ho és Catalunya, que sempre ha estat més emprenedora que Castella precisament pel seu esperit burgés enfront del “hidalgo” de Castella, poc inclinat al treball i a les activitats econòmiques. Recordem “El “Lazarillo” i l’esperit del gentilhome pobre que prefereix morir de gana abans de patir la “vergonya” de treballar. Cervantes és autor de “Los trabajos de Persiles y Segismunda.” i de “El Quijote”, que participen d’aquesta mentalitat. El treball és una cosa dolenta o vergonyosa. Un pensament propi del sistema feudal.  En això rau l’endarreriment secular espanyol. Que en ple segle XX, Unamuno, l’antieuropeu, el defensor de l’Espanya-Castella diguera una frase com aquesta: “¡Qué inventen ellos!”, ens dóna una idea del concepte pre-tridentí del nacionalisme espanyol tradicional.

L’hostilitat cap al català resulta vergonyosa i recorda a la del jueu durant el nazisme: campanyes de boicot, declaracions de polítics i periodistes a sou de qualsevol espectre polític espanyolista, denegació de seleccions esportives que sí tenen escocesos o gal·lesos, predicació de l’apocalipsi secundum Madrid dels mals que comportaria una consulta sobiranista – el que no ha passat en països amb més tradició democràtica en els casos del Quebec o d’Escòcia – dels que s’evita parlar a TV siga quin siga l’ideari del medi. Estem com en l’època de José Antonio i Calvo Sotelo: “Prefiero una España roja a una España rota”, i així ens va. Britànics i canadencs no solament han estat més democràtics que els espanyols, sinó més intel·ligents. Uns aprengueren la lliçó d’Irlanda, que es va independitzar després d’un guerra cruenta que va deixar durant dècades el problema del conflicte de l’Ulster. Els altres sapigueren guanyar-se als quebequesos indecisos mitjançant concessions i reconeixements, de manera que el resultat del referèndum va ser 51-49 a favor de la unió; una unió on la major part del quebequesos s’hi va sentir bé. Ací van les coses justament al contrari. Mai hi ha hagut tant independentisme a Catalunya com ara. Paradoxalment, és justament des d’Espanya que es creen nous independentistes a base d’insults, arrogàncies i exclusions. Molts catalans que mai havien estat independentistes ara ho són fermament. Ningú vol formar part d’una col·lectivitat on és tractat malament.

Tants anys de “transició” i “democràcia” en què no s’ha aprés a acceptar al diferent, en què la identificació Castella-Espanya, castellà- espanyol segueix tan fossilitzada com sempre. En els quals els drets es restringeixen, com passa amb els lingüístics: deixen a una comunitat autònoma com la Valenciana sense cap mitjà de comunicació en la llengua pròpia; impedeixen que la televisió catalana puga sintonitzar-se al País Valencià o la basca a Navarra en contra del que diu la legislació europea sobre llengües minoritàries i minoritzades.

Mentre a la immensa Canadà les dues llengües oficials en pla d’igualtat són l’anglés i el francés; o a Bèlgica, el francés i el neerlandés; ací només ho és el castellà, “lengua común de todos los españoles”. En lloc d’afavorir la integració i l’harmonia, com van fer al Canadà amb el Quebec i estan fent en RU en el cas d’Escòcia, ací hi ha qui fa crides televisives a la Brunete i s’atia la catalanofòbia o l’anticatalanisme tots els dies sense que això tinga conseqüències legals. Probablement siga delicte: incitació a l’odi per motius de bla, bla, bla, però ja sabem qui nomena els jutges.

     cuba pr...   Jose_Marti_head

José Martí, líder independentista cubà.

No s’ha après la lliçó. Quan jo era un xiquet, ens deien que Espanya estava composta per no-sé-quantes províncies, dues places de sobirania: Ceuta i Melilla i la “província” espanyola d’Àfrica del Sàhara i les “ultramarines” de Rio Muni i Fernando Poo, al golf de Guinea. A la fi del segle anterior, havia més províncies: les que componien Cuba, Puerto Rico i Filipines. Més lluny quedava la “província de la Florida” cedida als EUA. Quan Cuba es va revoltar perquè no se li concedia l’autonomia, va esclatar la guerra, llavors se li va proposar, però ja era tard. Segueixen sense aprendre.

France_departements_regions_narrowEn el cas francés – el model centralista es copia a Espanya – no hi ha “províncies”, sinó “departaments”. Sense entrar a Europa, encara conserven “departaments d’ultramar”, que formen l’anomenada per ells “França d’ultramar” amb territoris en diferents oceans. És curiós i hilarant, però quan els francesos “culturitzaven” als algerians els deien “els nostres avantpassats els gals” (sic). Ací ens parlen de “celtibers” o de “visigots” i donen la murga amb el Gibraltar espanyol i ni esmenten que França té territoris navarresos i catalans. Molt queixar-se i no acceptar la “Pau d’Utrecht” i ni recordar la “Pau dels Pirineus”, senzillament perquè el concepte centralista d’Espanya que han construït es basa en Castella i el castellà o espanyol. Com a curiositat dir que la “Santa Inquisició” va actuar sempre en castellà, fins i tot on es parlaven altres llengües i encara tenien els seus furs vigents. La Inquisició dels RRCC va ser la primera organització comuna a tot el que després seria Espanya.

I això no afecta només la gran política, sinó al dia a dia. Jo no puc parlar en valencià a la meua dona a MADRID, SEVILLA o LAS PALMAS sense haver de sentir alguna estupidesa sobre els “catalans”. També es queda un de pedra quan sent a familiars castellans que visiten la nostra terra que semblem “estrangers”; es queden atònits en sentir una llengua diferent del castellà que no siga anglés, francés, alemany … i ja em toca la moral quan sóc tractat com estranger en la meua terra per parlar la meua llengua per forasters castellans que han vingut ací perquè no tenien treball en la seua terra. Els castellans de l’Espanya profunda no tenen assumit – en general – que aquest és un Estat plurilingüe i plurinacional. Admeten de millor grat l’anglés que el català. No senten com a “propi” ni el gallec, ni el català ni el basc. Ens fan estrangers. Les “altres llengües espanyoles” que diu el paper mullat de la Constitució no són tingudes com a tals pels monolingües castellans. Són ells els primer a rebutjar i separar. Els molesta la seua existència.

lenguas espAquest rebuig cap a les llengües catalana, gallega o basca és tan evident que no es possible sentir cançons en estes llegües en cap televisió espanyola, en cap. Abans en francés, anglés o finlandés. A Eurovisió solament en castellà. Ja sabem què va passar amb Joan Manuel Serrat. I així en cap mitjà de comunicació o en Internet. El català els produeix al·lèrgia i provoca manifestacions d’un odi tan atàvic que queda clar que no és possible cap tipus d’acostament ni de negociació.

Les coses no pinten gens bé, especialment quan la catalanofòbia dóna vots ara com abans l’antisemitisme. Per això, l’atien. Més d’un politicastre ocupa una poltrona gràcies a això. Mireu per on, Baroja acaba tenint raó, els catalans són els nostres jueus. Quan un escolta, ja sense espant, parlar a algun bisbe o representant de la Conferència Episcopal de la “moralitat” o “immoralitat” de trencar la sacrosanta unitat d’Espanya, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, pensa que encara és un nen i el seu professor és un falangista de pro, per molt que se li ompli la boca amb la paraula “constitució”.

Si ja està malament que els capellans es fiquen en política, pitjor és el cas de determinats militars i les seues amenaces alenades des de determinats mitjans de comunicació. El Govern no pot consentir determinades declaracions. Atempten contra la legalitat que diuen defensar. En alguna tele fatxa algú s’ha manifestat a favor d’enviar la Brunete a Catalunya. Sánchez Dragó va dir, còmplice i desitjós, “NO HAY COJONES”. Ja veurem qui en té més…

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Política, Uncategorized i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s