No vull ser súbdit de cap rei.

JUAN CARLOS I i FRANCISCO FRANCO

No vull ser súbdit de cap rei. No sóc lacai de ningú. No accepte cap autoritat que no haja eixit de les urnes. No em trobe obligat a retre li homenatge a ningú perquè sóc un ciutadà lliure que s’estima la igualat i aquesta no existeix si el Cap de l’Estat ho és per dret sanguini, per herència, com si estiguérem en l’Edat Mitjana.

No accepte una Monarquia que va ser imposada per un dictador feixista responsable de la mort d’un milió de persones. Una monarquia que està relacionada amb els dos Dictadors Militars que patírem en el segle XX: Primo de Rivera i Franco.

Isabel II

El poble va expulsar els Borbons del país en 1868. Isabel II va ser destronada en la Gloriosa Revolució, que ens conduí a la I República. El colp d’Estat del general Pavía va restaurar la casa Borbó en la figura d’Alfonso XII. Cánovas va organitzar amb Sagasta un sistema pseudodemocràtic caracteritzat pel caciquisme i l’alternança del poder. La corrupció – igual que ara era la norma – i no existia democràcia real. Alfons XIII va seguir el mateix model potser amb més intervenció directa en política que son pare. Com que els problemes no es resolien i la gent estava farta de tanta opressió, aquest Borbó instaurà la Dictadura de Primo de Rivera a imitació del rei d’Itàlia i la dictadura de Mussolini. Anys 20. Són coetanis. Caigué la Dictadura i amb ella el rei. El poble volia democràcia i democràcia és República, no una monarquia corrupta. I s’instaurà la II República.

Proclamació II República a Eibar.

Ací hi havia una República elegida pel poble que acabà amb l’ajut de Hitler, Mussolini i els Borbons, que va defensar la causa de Franco i el seu colp. Però aquest dictador no anava a anar-se’n com l’anterior. Don Juan va perdre la seua oportunitat malgrat els serveis prestats. El monàrquic Franco era més franquista que monàrquic i no volia cap rei més que després de mort. I va triar a un dels seus fills -l’altre va morir en estranyes circumstàncies – segons la versió oficial franquista, d’”accident”. Juan Carlos va ser educat en el feixisme per a continuar el franquisme sense Franco. Tenim declaracions del que seria rei alabant al dictador que va ser botxí de tanta gent.

Se’ns ha venut, per a legitimar la Monarquia que Franco va instaurar amb la Ley de Successión a la Jefatura del Estado, que gràcies a ell tinguérem democràcia i ens salvà del colp de 23-F. Qui vulga creure en contes de reis i reines, que ho faça. Era impossible un estat feixista en Europa Occidental en eixa època. Ja estava prevista la democràcia burgesa pels que posseïxen el poder real. La CIA, igual que després va encarregar-se que Felipe guanyara el congrés socialista a França pels motius que hem vist – enganyar als treballadors i començar les retallades, privatitzacions, “medicamentazos”, escoles de l’església subvencionades, manteniment del Concordat amb la SS de Franco, no moure un dit pels morts republicans, etc. – va encarregar-se de l’autèntic escoll: Carrero Blanco, de l’ala més dura. Carrero no haguera acceptar la traïció de los Principios del Movimiento. A més, tenia unes relacions dolentes amb els americans-OTAN, on anaven a ficar-nos per exigència del sistema amb l’ajut de Felipe, que és un dels punters més sòlids de la casta actual. Segons diuen alguns estudiosos, encara que l’atemptat fora obra d’ETA, la CIA va tindre part en el tema.

En qualsevol cas, Juan Carlos no era acceptat per bona part del poble, ja que el relacionaven amb Franco. El moment clau per obtenir eixa legitimitat que no tenia va ser el 23-F. Va quedar com un rei que havia salvat al seu poble. Però ja fa anys, que diferents observadors mantenen que el suposat colp era realment un auto-colp, com va fer-se en època de De Gaulle a França o ara mateix a Grècia.

El colp no va fracassar, ja que va aconseguir els seus objectius: detenir el procés de traspàs competències a les autonomies (LOAPA) i provocar el pànic entre l’esquerra perquè les enquestes deien que anaven a triomfar. Així Felipe tenia una excusa per a no fer una política realment socialista. Tenien pànic dels militars. Va renunciar corrents al marxisme i no va tocar els privilegis de la classe dominant. Per això, en aquella època es parlava del “desencanto”. Felipe va estafar 10 milions de votants i la seua gestió es va embrutar per la corrupció i el terrorisme d’Estat, el GAL.

La Constitució va fer-se amb el continu soroll de sabres dels militars i de la pressió de l’Església, que sapigué mantenir els seus privilegis. Però això, la Constitució va nàixer més per a impedir demandes democràtiques que milions de persones demanen que per a satisfer-les. Va ser una enganyifa al servei de la casta governant, començant per la Monarquia i acabant pels partits que s’han tornat en el poder. Aquesta casta, s’ha enriquit de manera escandalosa sense que cap llei de transparència hi haja existit. Quants milions d’euros a Andorra i altres paradisos fiscals? Quant han cobrat i quant tenen els que se senten en empreses que ells mateixos privatitzaren per afavorir als amics i empobrir l’Estat? Aniran a presó tots i totes els que han furtat? Evidentment, no. Això passaria si el poble, fart dels retalls i dels abusos del poder isquera al carrer i imposara el principis d’igualtat davant la llei; però tots sabem que és mentida. Un conte per a xiquets d’emperadors ben plantats i de Sissís de pacotilla.

Per què ha abdicat Juan Carlos? Per què tanta pressa per aforar-lo?

El referèndum que no va fer-se en el seu moment sobre la forma de l’estat havia d’haver-se fet ara. Si en la Constitució es parla de la igualtat davant la llei, el cap de l’Estat ha de ser elegit democràticament.

El text que ve a continuació és de Juan Carlos quan encara era príncep. Es troba a wikipedia:

“El general Franco es verdaderamente una figura decisiva históricamente y políticamente para España. Él es uno de los que nos sacó y resolvió nuestra crisis de 1936. Después de esto, él actuó políticamente para sacarnos de la Segunda Guerra Mundial. Y por esto, durante los últimos treinta años, él ha sentado las bases para el desarrollo de hoy día (…). Para mí es un ejemplo viviente, día a día, por su desempeño patriótico al servicio de España y, por esto, yo tengo por él un gran afecto y admiración.”

(Entrevista concedida en los jardines del Palacio de La Zarzuela para la televisión francesa.)

A continuació una informació trobada a youtube:

Uno de los argumentos más recurrentes que se han usado es el rol que jugó el monarca en la llamada “Transición española” tras la muerte del dictador Francisco Franco en el año 1975. La prensa y el poder político han reiterado en numerosas ocasiones que el Rey ayudó a dar el paso hacia una democratización del sistema político y social del país.

Sin embargo, algunos hechos históricos y fragmentos de vídeo de archivo permiten llegar a la conclusión de que el Rey de España fue un firme defensor del dictador.

En el año 1947, Juan Carlos fue propuesto como sucesor de Franco a título de Rey, una propuesta que fue ratificada por las Cortes Españolas el 22 de julio de 1969, ante las que el joven príncipe prestó juramento de guardar y hacer guardar las Leyes Fundamentales del Reino y los principios del Movimiento Nacional, es decir, el ideario franquista.

Durante una entrevista realizada por la televisión francesa en el Palacio de La Zarzuela, el monarca defendía la figura del dictador: “El General Franco es, verdaderamente, una figura decisiva, históricamente y políticamente para España, él es uno de los que nos sacó y resolvió nuestra crisis (Guerra Civil) de 1936. Después de esto él jugó un papel político para sacarnos de la Segunda Guerra Mundial. Y por esto, durante nuestros últimos 30 años, él ha sentado las bases para el desarrollo de hoy en día, tal como usted mismo puede constatar”.

Y ante la pregunta del periodista francés sobre qué representaba el General Franco para él, respondía: “Para mi es un ejemplo viviente, día a día, por su desempeño patriótico al servicio de España y, por esto, yo tengo por él un gran afecto y admiración”.

En el mensaje de nochebuena del año 1975, Juan Carlos lamentaba la pérdida “del que fue durante tantos años nuestro generalísimo”, en alusión a la muerte del dictador.

“El testamento ofrecido al pueblo español es sin duda un documento histórico, que refleja las enormes cualidades humanas y los sentimientos llenos de patriotismo sobre los que quiso asentar toda su actuación al frente de nuestra nación”, afirmaba ante miles de ciudadanos y ciudadanas en su mensaje televisivo.

Hasta la fecha el Rey Juan Carlos no ha condenado el franquismo.

Fuente: youtube