Correspondència amb la música del Festspielhaus de fons i amb el perill de Bieito el destructor.

Bayreuth Festspielhaus_

Acaba hui el que possiblement haja estat el pitjor Festival wagnerià des que el seguisc. Afortunadament, no se podia veure les genials escenes perpetrades per autèntics, no iconoclastes, sinó gamberros de l’escena per dir-los d’una manera suau. Solament ens arribaven a les orelles els sorolls escènics injustificats, com ara de metralladores soviètiques, o les merescudes escridassades de rigor per als que estan destrossant no ja Wagner, sinó l’òpera en general. He aprofitat per posar-me en contacte amb aficionats per conéixer la seua opinió. Com sempre, el tema de les escenografies provoca més situacions violentes que el política, la religió o el sexe. La gent no sol acceptar de bon grat una opinió que no concorde amb les seues opinions estètiques. Aquest problemàtic tema quasi quasi és millor no tocar-lo. Et busques rotllos dolents i tot acaba igual que ha començat però amb la sensació que t’has dedicat a ofendre tiris i troians. És preferible mantenir la boca closa, ja que és pitjor dir el que penses de determinats regidors que atacar la religió o la moral establerta. I no aprofita per a res, ja que els gustos són de cada qual, inalienables, intocables i sagrats, i és molt més perniciós que blasfemar posar en dubte la competència d’alguns d’aquests dictadors de poca munta i gran pressupost que solen amenitzar el públic amb les seues “genialitats”.

Pegaré una selecció de la correspondència, lògicament solament de la meua, que un és defensor del copyright i de la moral establerta, sense fer esment del contertulià, respectat escrupolosament la seua intimitat. Respecte per a tothom excepte per al treball, per dir-ho d’alguna manera, d’algun d’aquests pretensiosos i sabuts mitjaners o demiürgs entre la divinitat artística i el comú dels mortals, tot incloent-hi compositors i llibretistes a qui s’ha d’alterar les seues obres al·ludint a la llibertat artística. Les òperes ja no són dels autors, sinó dels versionistes coberts d’una aureola divina. Art i religió mentre el rei de la lírica està nu per culpa dels estafador i la complicitat dels que els riuen les gràcies. Les persones mereixen respecte; les seues idees o obres, no sempre, especialment si atempten contra l’art o són un insult a la intel·ligència.

Anem-hi, esperant no ferir ningú en el més sagrat de les seues conviccions estètiques. Diuen que ètica i estètica van units. Potser. En tot cas, sempre es pot respondre lliurement, que jo no censuraré, sinó que agrairé la col·laboració. Cosa difícil, ja que hui en dia no agrada ni llegir ni escriure si és que algun dia ha agradat.

Les besnétes.

I

Permet-me unes paraules. Jo crec que la diferència no és entre escenografies “modernes” i “conservadores”, sinó entre “bones” i “dolentes”. Una escenografia com la de l’Anell d’enguany no pot ser bona perquè la missió de l’escena i el treball actorial és servir el drama, ajudar a comprendre’l. No pot haver-hi divorci entre el que es veu i el que se sent, i més en Wagner, autor de tot: llibret, música, indicacions escèniques, treball d’actors… Està tot escrit. El problema és que els regidors actuals arriben a jactar-se que no els agrada l’òpera, ni la coneixen, ni hi tenen interés. Almenys això va dir a València Carlus Padrissa que, sent del poble de Vinyes confessà que no en tenia ni idea. Això és una barbaritat. Per treballar la part teatral d’una obra s’ha de conéixer no solament l’obra, sinó l’autor i les circumstàncies que els envolten. S’ha de servir l’obra i no pas servier-se’n com a excusa per altres fins com ara cridar l’atenció produint voluntàriament l’escàndol.

Jo sóc wagnerià. Porte 40 anys amb el tema. Me sé els llibrets, els he treballat, he fet adaptacions per a xiquets en les llengües que sé. He llegit les fonts literàries, les influències filosòfiques, etc. Per això em pose de tan mala llet quan es destrossa una obra d’art que ha estat comparada literàriament a Èsquil i Shakespeare fins i tot Ibsen. Això ho diu Thomàs Mann, Premi Nobel i gran coneixidor, i Derick Cooke entre altres. Baudelaire, Mallarmé, Rimbaud i els simbolistes francesos apreciaven sobretot la poesia wagneriana.

Que un senyor que presumeix de “destructor” i “analfabet” faça el que estan fent a Bayreuth és un atemptat contra la cultura.

És possible que creues que sóc un reaccionari o que solament escolte Wagner. No és així. Les meues preferències són molt variades: des de Monteverdi a la II Escola de Viena, passant per Mozart, sense oblidar-me de Puccini, Berlioz o Mussorgski. Això sí, el meu repertoti favorit és – a banda del wagnerià – el que ve a continuació, quan el bel canto passa a la història i l’opera és drama musical. Així, el primer Strauss i alguna obra més seua predilecció. I em sent en l’estratosfera davant una bona representació de Wozzeck, La ciutat morta o Mort a Venècia per citar-ne solament tres.

Directors escènics. No en tinc manies sempre que no posen un cocodril en l’escenari wagnerià. M’ha agradat Chéreau, Kupfer, Ponelle, Schenk, Decker… no sempre, clar. Depén de l’obra. Com tu dius, l’òpera és teatre i el teatre és un llibret que s’ha de conéixer – llegir, per tant – i s’ha de representar. Representar implica abans que res fer “creïble” el que passa en l’escenari d’acord amb la música i el cant. Quan es fa el que es diu, “acció paral·lela” és impossible que funcione perquè s’està traint la intenció de l’autor. Madama Butterfly no es pot ambientar en el Far West amb dues pistoles, ni es pot fer botar ridículament en l’escenari als cantants-actors d’un Don Giovanni per exemple. Les “extravagàncies”, els sorolls escènics que no hi pinten res o les postures a que obliguen a cantar i actuar és antidramàticatic i antimusical, a banda de mal gust.

Siegfried del petroli.

Un Don Giovanni com el de Furtwängler en DVD, dels anys 50 no té ni punt de comparació amb el de Bieito, i no solament per la part musical sinó actorial. Jo no dic que no haja d’interpretar-se una obra i repetir una escenografia fins a la destrucció del món, però és indubtable que aquesta escenografia clàssica s’acompanya d’una dramatúrgia correcta i el producte final és excel·lent. Si un no coneguera l’acció de Don Giovani – cosa més habitual que es puga pensar – i va al Liceu a vore una representació bietiana, no comprén res. Una parella magrejant-se en un cotxe. Un bèstia amb un bat de baseball trencant-ne la lluna, etc. Què és això? De què va l’obra? Si a més estàs llegint els títols i veus que no hi ha concordança entre l’escrit i el que has vist.. és que no te n’assabentes de res. En l’anell de hui apareixen uns cocodrils copulant… No crec que faça falta ni comentar-ho. És un excés de pallassades per ser clar. Què hi fa un OVNI en Parsifal? I una via tren? I una mòmia? I El Darrer Mohicà? Sincerament, no puc creure que això li agrade a ningú a no ser que els seu concepte d’òpera siga sentar-se en la foscor o vore unes quantes coses rares amb música de fons sense impotar-li ni l’obra ni el director musical sinó que el “sorprenguen” amb alguna “ocurrència”.

Parsifal Bayreuth-2008

II

Un punt comú és afirmar alegrement que si una producció no està plena d’aquestes coses és avorrida i no té direcció d’actors. Això és absurd. Que els actors estiguen millor o pitjor dirigits no depén de l’escena. Chéreau era excel·lent en el tema. Ho podem veure en Der Ring amb Boulez i Tristany amb Barenboim i Waltraud Meier, tan bona actuant com cantant.

Però algú pot dir que les referencials lectures de Rosenkavalier d’Otto Schenk, a banda de tenir una escenografia esplèndida i preciosa, no estiguen ben dirigides en la part actorial i excel·lentment dirigides i cantades en lo musical? Algú pot dir que siguen avorrides les bellíssimes produccions monteverdianes de Ponelle, amb un Tristany emblemàtic també? Tant en aquest cas com en l’anterior parlem de produccions considerades “conservadores”. Això sí, l’Anell del primer falla perquè falla- entre altres coses – la direcció d’actors, molt avorrida igual que la plúmbia direcció musical de Levine.

Jo m’estime més els anells de Chérau, Kupfer o La Fura, que són moderns. Cadascú té coses bones i dolentes, però en conjunt són de molt agradable recepció. Altres coses de Kupfer, en canvi, no m’han agradat gens, com el seu Tannhäuser. Decker crec que va fer un treball dolent en el Ring del Real , però em va deixar bocabadat en La ciutat morta, una meravella que em fa ver passar una bona estona pensant i reflexionant. La diferència la tinc ben clara. En el primer cas, no es respecta el llibret i es dedica a fer favades com allò de les cadires en Siegfried que quasi produeix un accident. En el cas de La ciutat morta, ja crec que havia, no sols llegit el llibret, sinó que feu el que s’ha de fer: servir-lo. I ho feu amb una escena preciosa acompanyada d’un treball d’actors de categoria. El seu Boris quedaria al bell mig. M’agradà, però amb reserves. Matti Salminem quasi cau de la cadirota de quatres metres on s’havia de pujar. Coses del guió, ja que representava el poder.

Bé, no sé si m’he explicat. Sóc molt eclèctic i puc gaudir del Don Giovanni de Furt dels 50 o amb l’Anell de La Fura, que va quedar millor del que esperava. Carlus sí que es prengué seriosament el llibret i va dir que la fase d’enfant terrible la donava per acabada. Crec que es poden fer moltes coses. El que no es pot fer és fer irreconeixible una obra pel caprici d’un senyor que posa cocodril en Der Ring, per posar un exemple. L’òpera és drama musical, teatre musical, i tots els seus elements han d’estar al servei de l’obra de manera conjunta: música, cant, escena, actuació, etc. Pense que la funció dels intèrprets és “interpretar” no “distorsionar”. L’altre dia vaig esmentar Kupfer, gens “tradicional” manifestant el seu desaprovament pel que fan senyors com ara Bieito, el meu enemic mortal. Jo crec que hi ha una expressió que ho resumeix tot: ”sentit comú”. A mi no em molesten les noves tecnologies, al contrari, làser, vídeo, neons o el que siga i no reclame tornar a la naftalina o el cartró pedra, cosa que tampoc no rebutge, que està prohibit? El que importa és la funció dramàtica. Una entrada al Walhalla amb làser queda meravellosa, però una senyoreta calva, de verd, amb el cul en pompa en l’obertura de Tannhäuser és una estupidesa com Mime masturbant-se. És antidramàtic, una ocurrència perquè es parle de qui no s’ho merix; a falta de talent, pallassades. Els cavallers del Grial vestits de SS és un insult per qui coneix la historia de l’obra. Parsifal va ser prohibida pels nazis durant la guerra en tota Alemanya. Es considerava “pacifista”, que és cert, i contrària a l’esperit nazi especialment en temps bèl·lics. I no una sinó mil vegades hem vist creus gammades en aquesta obra, i més que en veurem perquè el que importa no és el drama musical, sinó l’escàndol, si es que algú pot escandalitzar-se hui en dia per estes xorrades pròpies del XIX i del dadaisme.

Sobre la tirania dels directors d’escena, dir que s’apropien de l’obra. Del director musical ni se’n parla. Una pena, ja que si hem de fer un tall i quedar-nos amb una part, la imprescindible és la musical com ho demostra el fet de les retransmissions radiofòniques, el CDs o l’experiència de les persones cegues.

Si algú se sent malament perquè manifesta – com molta més gent pensa però calla, no t’enganyes – que hi coses inadmissibles en òpera, estic en el meu dret de manifestar-ho. Si em sembla vomitiu que posen merda en una escenografia per a fer biogàs, que res té a vore amb l’obra, ho diré. Si em sembla repulsiu un conill podrit menjat per cucs i que llançava merda, ho diré. Si és per a morir-se de riure Lohengrin en pantalons curts, ho diré i tu no em faràs callar. Si considere vomitiva la porqueria de Bieito en Don Giovani: pixades, embrutar-ho tot, la samarreta del Barça, el bat de baseball, etc. ho diré quantes voltes crega convenient. Jo no em fique amb ningú més que amb el responsable de tal pallassada. I en tinc el dret, ja que és un personatge públic que a més ho fa a posta, o siga, és ell qui busca la “provocació” i la polèmica per fer-se propaganda. Que hi ha gent que diu que li encanten aquestes estupideses, al menys així les trobe jo, ja ho digué Einstein: L’estupidesa humana és infinita. És la meua opinió, que no val menys que la teua ni la d’aquell que diu qui li encanta tanta eixida de to en públic, però en privat et diu que menteix, que el que volia era fer-se el “modern”. Eixe no és el meu concepte de modernitat.

Una passada. En aquests temes és més perillós afirmar el que és obvi que no dir res. L’any passat el “divo” del petroli i de Mao i Stalin va increpar el públic, va insultar-lo i li va fer un tall de mànegues. La cosa durà molt de temps.

Vaig assistir a L’Or i Walkira del Tirol del Festival de Santander amb déus esportistes del XIX, Donner llançant martell però olímpic, Walkiries en bicicleta i amb ninos per morts, Hunding de segurata fatxa i coses per l’estil. Ens vam partir de riure quan vam llegir la critica bavosa en un diari d’un “crític” venut. “EL lanzamiento de martillo olímpico de Donner fue un genial hallazgo wagneriano” (sic). I això és solament un exemple entre molts. A banda del desastre a nivell musical amb una Araiza de Loge que no era ni ombra del Pamino que va ser. Saps què? La majoria de la gent va aplaudir. No en tenien ni idea. Jo vaig escridassar-los tot el que poguí.

Per altra banda, el que pugues opinar no m’interessa gens ni mica. Tinc criteri propi i un poc de sensibilitat. Si a tu t’encisa un tio pixant per ordre de Bieito en el Don Giovani que vaig veure en directe en el Liceu perquè encara no sabia què feia eixe impostor és cosa teua el que opines. A mi em fa fàstic. També vaig vore eixe Lohengrin tan modernet dels xiquets de parvulari. És una monada, oi què sí? I així hi ha moltes i moltes…

Ja he dit que m’agraden postes modernes ben fetes com les de Chéreau o Kupfer qui- per cert va posar a caldo a determinats impostors de l’escena…i a més no crec que siga un marcià perquè m’agrade que es respecten el llibrets com es respecten, per ara les partitures. Quan coneixes amb certa profunditat una obra -cas de Kupfer, al que he seguit tant a Madrid com a Barcelona en directe i amb DVD – i veus com la destrossen…jo ho dic i denuncie.

La resposta és la que dona el maleducat del petroli fent un tall de mànegues al públic. Saps que hi hagué qui l’aplaudí quan feu eixe tall de manegues? Hi ha gent per a tot. Segur que hi haurà gent que li semble molt modern. Per a mi és un maleducat com molta més gent que va de culta per la vida de l’òpera i fa de menys als que creu que no estan a la seua alçada per no aplaudir a un indecent pixant en un escenari. És de psiquiatra, com l’Holandés de l’altre dia que pots trobar-te en DVD i per Internet.

III

Sobre el tema Thielemann, sóc dels que pensen que si algú pot aconseguir que el Festival deixe de ser el que és actualment és ell. Per què?, perquè és un senyor que CONEIX I AMA l’obra de Wagner. Començà un tant fluix, al meu parer, molt per baix de Barenboim – un dels meus favorits, però el cert és que ha anat millorant progressivament i hui en dia és un dels millors directors wagnerians i molt bo en Strauss. El berlinés arribà amb un llistó molt alt que ell mateix es va proposar. Volia i ho està aconseguint , seguir la gran tradició directorial alemanya que s’inicià amb Wagner i segueix en Hans von Büllow, Hermann Lévi i altres contemporanis de Wagner, i arriba a Willhem Furtwängler i Hans Knappertsbusch -sense el qual, el Nou Bayreuth no haguera existit, perquè la modernitat s’ha de basar en la tradició i ELL era la tradició. Hem tingut excel·lents directors wagnerians, com ara Daniel Barenboim, però no hem arribat als estàndards dels anys 30, 40, 50 i part dels 60. Uns nivells tan alts que ni un règim genocida ni una guerra mundial van fer baixar. El gran Hans Hotter, Mr Wotan per excel·lència, va començar a fer-se un nom tan sublim en aquells foscos anys.

I és que el no ja tan jove berlinés té les idees clares i tant de bo se l’escoltés. No vaig a ocultar que no combrega amb les direccions escèniques i actorials actuals. Està escrit. Alguns han arribat a titllar-lo de nazi, amb totes les lletres. Ell va contestar sense immutar-se que no troba res de feixista entre un Do sostingut i un Fa memoll. Realment, en “l’altre bàndol” es troba més d’un a qui eixa etiqueta li va millor. Parlant del tema, una mezzo del prestigi de la madrilenya Teresa Berganza, no sols coneguda pels seus mèrits artístics, sinó també per les seues idees polítiques democràtiques i progressistes, manté que els nous directors escènics són uns tirans que estan matant l’òpera entre altres coses. Abans els tirans eren els directors musicals semidivins, tipus Herbert von Karajan entre altres. I si ens remuntem en el passat, eixe paper van ocupar-lo els divos. És qüestió de modes. Jo pagava perquè passés aquesta. Mai aniré a Bayreuth fins que no canvien les coses. Enguay, després de 10 anys d’espera, m’arribaren les localitats, li les vaig oferir a algun amic, i les tirí al fem. Pel que he vist en DVD o m’han contat en tinc prou. La senyoreta Katharina m’enterra com – cas molt poc probable – la retiren d’un lloc de responsabilitat per al qual no està preparada. Sembla que odie els gens que li permeten la vida de luxe que porta.

Des del meu punt de vista qui ha de portar la batuta és el director musical. L’escènic ha d’estar coordinat amb ell. Tot ha de supeditar-se al drama què haurien de servir i no servir-se’n. Wagner va ser el primer director escènic i d’actors, en el sentit modern dels termes, i sempre va posar-ho tot al servei del drama, que és el que menys importa avui, ja que s’ha convertit en una excusa per a “lluïment” no de “castrati” i “prime donne” barroques, sinó de senyors que insulten i fan talls de mànegues al públic que paga una entrada.

Molt difícil pense que ho té. Possiblement la cosa no tinga remei i tire la tovalla deixant el “negoci familiars” per als qui sabem. Una meravella coberta de glòria. Pel que sabem del pròxim Bayreuth, al menys fins 2020 les coses no van per eixe camí, sinó per la bufonada, com la d’aquell que anava a “traure tot el Hitler que té Wagner”, fent una còpia deformada de les paraules de Thomas Mann, escriptor wagnerià perseguit pels nazis a qui probablement no ha llegit mai. Sembla que la lectura és un art del passat que s’ha d’oblidar.

Dic que Thielemann ho té molt difícil perquè després de son pare Wolfgang – en el comandament del qual Bayreuth o abans ja va deixar de ser el que va ser – ens ha arribat un regal del Walhalla anomenat Katharina, que no solament ja ha demostrat del que és “capaç” sinó que no oculta la seua simpatia i amistat amb Bieito, que va dir que “volia més Wagner” , al que considere capaç de les eixides de to més elevades si això fa que parlen d’ell. Eixa és la meta, fer-te de conéixer per donar la nota. Amb el Tirant de la Fira de Frankfurt ja va demostrar com és capaç de faltar el respecte als catalanoparlants amants de la nostra literatura. La gent no llig, però no es sorda i sent les escridassades, que és el que la portadora de l’ADN i altres busquen conforme han dit en diferents ocasions. “Ladran, luego cabalgamos” (atribuït a Francisco Franco). Mals temps per a la lírica que diria Bertold Brecht, poeta i dramaturg al que he llegit… Una mania com una altra qualsevol. Sempre ens quedaran els CDs i algun DVD.

IV

Fora d’interpretacions, el Ring de València és l’únic que s’ha fet dues vegades seguides en dues setmanes, superant el de Gerguev a Canàries, que es va representar solament una setmana i que va ser clarament inferior al de València malgrat Gergiev. D’açò en puc donar fe. Vaig estar en els tres Anells. Això no ha passat mai ni a Madrid, Barcelona , Sevilla o Bilbao. Molts no ho creien possible. El fet va ser una fita en la història del wagnerisme solament superada per Bayreuth (tres cicles l’any). Són dades objectives i no un orgull provincià perquè és “el meu teatre.” Hi havia molta gent de fora. Ni Barenboim a Berlín quan tractava d’evitar el tancament amb competència amb Thieelmann, que va representar totes les òperes canòniques de Wagner arribà a fer dos Anells seguits que jo sàpiga. Jo, que sempre he segut molt crític amb Les Arts, Helga i cia estic sanament d’orgullós de que al costat de ma casa tinguera lloc un esdeveniment de què, com a valencià i wagnerià em sent plenament satisfet. Hi ha alguna ciutat al món on s’haja representat dos cicles seguits del Ring? Que jo sàpiga, solament Bayreuth,

V

Tienes todo el derecho del mundo a tener los gustos que tengas y a manifestar tu opinión estética como consideres oportunos, faltarás más, como cualquiera, incluido yo mismo.

A mí también me gustó bastante más el trabajo que hicieron en Oro y Walkiria, pero no por ello tiro al cubo de la basura el resto de los que muchos dijeron era “El Anillo de Siglo XXI”. Yo no soy quien para afirmar tal cosa y no me extrañaría que fuera marketing, pero que este Anillo valenciano es de los memorables no es que lo diga ya, que no soy más que un wagneriano de a pie. Es que es Vox Populi en boca de especialistas en inglés, francés, italiano… Era general.

Yo no soy “furero” ni “antifuereo”. He visto poco, pero me gustó, excepto su último trabajo en València, Los Troyanos también me gustó del Anillo de Kupfer del Liceu No soy chovinista, me parece una estupidez. Ahora bien, puestos a comparar, musicalmente el de València está mucho mejor. Solo hay que fijarse en la batuta, orquesta y cantantes. No hay color. De Billy no es nadie comparado con Mehta. Y podríamos seguir con el elenco al completo. En València, ahora lo pagamos, se pagó a los mejores cantantes wagnerianos del momento. Es así. Se tiró la casa por la ventana. Me compré y conservo los DVDs de BCN, era mi primer Anillo al completo y, además Ttenía subtítulos en catalán. Hubo algún entendido, señores que saben de música, que me desaconsejaron su compra, ya que la relación calidad precio era abusiva y aseguraron que mejor me comprara la primera versión de Kupfer con Barenboim y una orquesta a años luz. Con el tiempo me compré las dos, pero no la de València porque como no soy un provinciano, exijo lleve subtítulos en mi lengua lo que he pagado yo con mis impuestos. Manías mías según muchos de mis paisanos de los que prefiero no hablar. Yo no ofrendo glorias a España…

En Wagner hay dos temas que provocan polvaredas en cualquier lugar: que si nazi que si las escenografías, temas estrechamente relacionados y manipulados desde 1933 y desde 1951 aunque en sentido contrario.

Me parece una estupidez supina relacionar derecha con puestas respetuosas y lo contrario, izquierda con las irrespetuosas. Voy al tema, si alguien me dice que no comprende cómo es que una persona “progresista” como yo no disfrute con las espléndidas moderneces del Konzept, me quedo a cuadros y eso que no es la primera vez que me lo habían dicho. Cierta persona me decía que ya sabía que no era demostrable empíricamente, pero que estaba convencido de que cuanto más rojete es uno más le gustan las lindezas a lo Gran Macabro de Ligeti con Fura o sin ella. Creo que este argumento es falaz, tanto como que los gustos son tan variopintos que hay gente de derechas y orden del ala más extremista del PP que suspiran por Bieto y progres, que comparten gustos.

Adolf Hitler with Wolfgang and Wieland Wagner in Bayreuth.

El problema está en buena parte debido a dos fechas, 1933-1951, y dos nombres, Hitler y su desagradecido sobrino Wieland que se vendió al mejor postor. Este es otro de los “iconos” del asunto. El “genial” Wieland y su “desnacificación” de Bayreuth a la que él precisamente contribuyó en los años 30 y 40 como comenté en otro POST.

Relacionar gustos estéticos con ideologías políticas es arriesgado, aunque pueda y de hecho tiene relación. Hablando claro, porque los nazis fueran partidarios de escenografías conservadoras e incluso – mediante Ley del Reich – se prohibieran las avanzadas no tiene por qué decir, que si un regidor respeta el libreto, indicaciones escénicas incluidas, sea un retrógrada, posiblemente, un facha, y sus trabajo una porquería. Y viceversa , cuanto más iconoclasta sea uno, rompedor con cagadas, meadas, masturbaciones, felaciones y lindeces varias, algunas de psiquiatra, eso es lo más avanzado. Es absurdo, me recuerda el cuento del rey – o emperador desnudo – Y el problema nace en Alemania, especialmente en Bayreuth por razones obvias, por su complejo de culpa histórica. Stalin, que no era opuesto a Hitler, sino paralelo. La política cultural de este genocida era un calco de la nazi. Aquí también se apostó por lo tradicional a la fuerza y se prohibió la moderno, impidiendo las innovaciones y la libertad artñistica.

No solo se están cargando a Wagner, es que se están cargando a la ópera. Por último, ya que ayer unas ratas circularon por el escenario de Bayreuth, reto públicamente a cualquiera que lea esto y le guste, que me explique paso a paso el Konzept del enfant terrible de turno, cordones umbilicales incluidos, y me explique el sentido de esta dramaturgia, si es que lo tiene, y su supuesta relación con Lohengrin. No creo que nadie pueda, en cierta ocasión lo hice con el Parsifal del conejo, la sangre y la caca, y a los más que llegó un caballero, supuestamente muy “viajado” que lo vio el directo, fue a decir una tontería sobre los conejos/conejitas Play Boy y la fecundidad de los animalitos. Res de res, tonterias que, además había plagiado de otro sitio. Yo sí que conozco a una amiga que lo vio en directo porque no sabía de qué iba y se moría por ir a Bayreuth. Sé que chilló, pataleó y lloró, y no fue la única. Si Wagner no es dios, que jamás lo diría, los enfants terribles mucho menos, quizá “dimoniets” de fiestas populares que se están cargando el invento de Pieri, Cacchini y Monteverdi.

Animo al aficionado “de a pie” a que se atreva decir lo que verdaderamente siente y piensa, sin temor a ser tildado de nada porque en este mundo hay mucha mentira e hipocresía. Sin ella, dudo que determinados señores fueran tristemente conocidos. El estado les subvenciona con los impuestos de los que los pagamos. Por eso su trabajo queda bastante limitado a los teatros públicos y dentro de las funciones de abono. Lo tomas o lo dejas.

Espero no haber herido a nadie en sus gustos o convicciones más íntimas. Doy mi opinión y trato de argumentar, cosa que echo a faltar. Me viene a la cabeza la “genial” “composición” de Cage (jaula, en inglés, lo digo porque en mi tierra se usa la expresión “Estar com una gàbia” en el sentido de estar majara) titulada 4’33” que tiene forofos y fans, incluso extensos ensayos que explican su vacío contenido. Casi cinco minutos con un señor ante un piano sin tocar ni una tecla o toda una orquesta sin que la batuta se mueva. La nada. A mí me han dicho “reaccionario” por dar mi opinión, que es la misma que a que tengo sobre los bieitos. El día del “estreno” en los años 50, el público no se lo esperaba. Se quedó atónito y no sabía cómo reaccionar. La claca se lo indicó, incluso alguien gritaba “Bravo!”. Parafraseando a Raimon, jo no sóc d’eixe món.

VI

  M’has fet una relació de representacions que a tu t’han agradat i que jo deteste profundament, però no has donat motius ni raons. No has explicat els per quès. És clar que la primera funció de l’art és eixa “agradar al públic”. Un quadre, una òpera, un llibre de literatura…t’agrada o no t’agrada en principi sense parar-se a analitzar per què. És normal. Jo seria incapaç d’explicar racionalment perquè Barenboim, Thielann o Waltraud Meier m’han fet “levitar” en diverses ocasions. M’ha passat i punt. És un acte del sentiment i per tan irracional, possiblement inefable. Però en el cas de les escenografies sí que podem dir-ne alguna cosa més. És el que, amb major o menor fortuna, he tractat d’explicar fent ús (argument d’autoritat) de persones prestigioses com ara Kupfer, Berganza, Salmem, Meier, Domingo, etc. Amb algunes la informació la tinc de primera mà, ja que hi he parlant.

He fet referència a tres conceptes: el Konzept, les històries paral·leles i l’afany de protagonisme excessius dels que no jo, sinó, molta gent considera “tirania”, la dels directors escènics. Les meues opinions no són “exclusives” meues. Les comparteix meritíssima i moltíssima gent. Georg Solti va tenir problemes amb el director escènic que li va tocar en sort i ho digué ben clar: “Vull dirigir l’Anell de Wagner i no pas el de Marx”, opció, la marxista perfectament acceptable, però no obligatòria com passava en aquella – i aquesta època – a l’hora de les escenografies. En el fons era copiar-se de Chéreau i punt perquè entre aquesta gent que tant reclama la “llibertad artística” quan no respecte a l’autor, hi ha molt de plagi i d’autoplagi. Bieto, i amb ell comence, n’és un clar exemple.

Un geni destructor anomenat Bieito.

Comences la teua intervenció amb una errada d’òpera, no per culpa teua, sinó de Bieito, massa aficionat de destrossar cotxes no ja en el XIX (Carmen), sino en el XVIII (Don Giovani). És una copia vulgar de La Fura a la que deu conéixer per proximitat geogràfica. Abans d’ells, aquest senyors ja feien espectacles consistent a destrossar en públic cotxes, símbols de la societat de consum o per pur gamberrisme pseudointelectual.

Realment em referia a Don Giovani made in Liceu. En tinguí prou, de Bieito per sempre. I conec més coses d’aquest senyor, no solament en òpera. Desteste el seu treball sense pal·liatius i així ho dic per escrit. El que no faig és faltar el respecte als seus seguidors. Bieito no és que “no m’agrade” és que representa el que odie en una activitat que m’estime: l’òpera.

El fet que a tu t’haja fer pensar en Carmen solament demostra una cosa. La seua dramatúrgia igual aprofita per a una obra que per a una altra perquè no hi ha respecte a l’original. Bieito aprofita com a excusa ja Don Gionanni ,ja Carmen per a mostrar-nos els seus fantasmes. El que hauria de fer, si tinguera talent, seria tenir el valor d’escriure una obra seua, com fa Carles Santos a qui no li tire res encara perquè no se aprofita del bon nom d’un compositor per a donar gat per llebre. Interpretar no és manipular ni deformar fent irreconciliable una obra, sinó aprofundir en les seues essències per explicar-la i fer-la entendre al públic actual sense trair la idea original de l’artista, que és l’únic veritable creador. Dit d’una altra manera, l’interpret és un intermediari entre l’artista i el públic, que ha de ser capaç de transmetre el contingut de l’obra fent-lo entenedor en un context i situació deferent al que hi havia quan va ser creada posant-lo a l’abast del públic actual. Cosa que no és cap demèrit, ans al contrari. Gràcies a l’interpret ens arriba l’obra. Sense ell, el procés de comunicació entre el creador i el receptor (públic) es trencaria. Barenboim, és un intèrpret genial de Tristan que ens fa sentir el que Wagner es proposava, però l’artista, el creador, és Wagner i no és acceptable la seua manipulació o tergiversació.

Tornat a Bieito, podem comprovar que també els finals de les seues produccions són molt semblants: tot l’escenari ple de fem. Igual té que siga Don Giovani, L’Holandés o Parsifal. Tot porqueria per en terra. Fa l’efecte que aquests senyors tinguen algun tipus de mania que reflectixen reiteradament sense que tinga cap relació amb l’obra. Ni Chéreau, ni Decker, ni Kupfer – tots moderns – són comparables als que són blanc de la meua critica airada, que no pas a les persones que puga agradar-los aquestes escenografies als qui respecte com es mereixen, faltaria més. En els tres casos que he citat estem parlant de professional amb idees més o menys exitoses, però treballades i amb “trellat” , que en diem per ací. Com vaig dir, Kupfer els rebutja. No trobaràs dues posades en Kupfer que s’assemblen; de fet els seus dos Rings són diferents. A més, Kupfer sí que fa un treball intel·lectual, sí que estudia, s’informa i reflexiona. Coneix l’obra perfectament, especialmnt la de Wagner. El que fan els altres és muntar-se una “historia paral·lela” que dificulta la comprensió de l’original i destorba la música i no diguem el cant. Els “bieitos” tendeixen a una repetició de la mateixa història amb ocurrències gratuïtes que solen copiar-se d’altri amb un menyspreu total per l’original que no oculten, ans al contrari. I no ho neguen. Diuen ben clar que el que volen és “provocar”, cosa que agradarà als que volen que “els sorprenguen” amb qualsevol ocurrència destarifada com ara amb cocodrils fornicant, rates immundes o conills reals podrint-se fins a ser devorats per cucs mentre són filmats per a produir una reacció de repugnància entre el públic amb sensibilitat.

Destruïda l’escena, el següent a fer és carregar-se el text i la música. Ja ho han manifestat el propi Bieito: “¿Quién ha dicho que el texto y la música sean sagrados”, Castorf: “El libreto y la partutura son una cortaprisa para la libertad artística.” i algun altre.

Et propose una passejada per Bieito. Si lleves la música no pots saber-se quina òpera és com no siga que la pre-conegues per haver-hi assistit. Això sí, tenen el seu “segell” que no comente perquè és obvi. El soroll que fan en l’escenari resulta cacofònic i no deixa sentir la música. Kupfer també tenia eixe problema a vegades. En els CDs del seu primer Ring hi ha una nota de l’editora. S’adverteix que es tracta d’un enregistrament en viu i que té soroll escènic.

Retornant al senyor Bieito, el seu producte em resulta lleig, fins i tot repulsiu. Pixades, cagades, brutícia, fem, nus que no vénen a compte, violència gratuïta, mal gust… ferixen la meua sensibilitat, i puc assegurar-te que no sóc cap persona de ment estreta que s’espante o ruboritze per un no-res. Se suposa que una persona interessada per l’art és una persona cultivada i senzible. Creus admissible el començament de Il Ballo o l’acabament de Lulú? Jo no. Ja sabem que tots caguem i hem vist bosses de fem en els contenidors, però una persona, no sensible, sinó, “normal” no es recrea en això; tira de la cadena i tanca la porta. Què hi fot una senyora en pilotes en el preludi de Parsifal entre una espècie d’astronauta o un cor de jovenets també en pilotes en la darrera escena de Wozzeck? Res en absolut. No tenen res a veure amb l’obra. És una manera de cridar l’atenció per fer-se de notar. No té cap valor dramàtic. La desfà. No em mereix cap respecte, com et dic. Ací tenim la cagada col·lectiva en Il Ballo que el dugué a la “fama”:

A qui li agrade, molt bé, no ho compartisc en absolut, però cada qual és lliure de tenir uns gustos o altres. El problema és quan un senyor que és el responsable amb els impostos de tots de programar solament programa “espectacles” d’aquesta classe. Per això fa anys que no vaig ni al Liceu ni al Real. Els seus respectius “enfants terribles”, un d’ells no fa molt, desaparegut, no són de la meua estima artística. La immensa part de les escenografies pertanyen al mateix grup de “gustos”. Chacun à son goût. Els del públic són ben diferents, però tot va junt en l’abonament. Ja saps què passà al Liceu amb Lohengrin “de xiquets” en la reposició fora d’abonament. Entrades a meitat de preu perquè el públic no s’hi apuntava. Per què? Per ser una reposició? No. Tu saps que s’han fet reposicions amb molt d’èxit. Quan ningú no comprava Lohengrin-escolar, s’exhaurien les localitats per a una Madama Butterfly paral·lela i de tall “convencional”.

Vegem Bieito en plena marxa. Comence amb l’escena de cotxe, molt semblant en Don Giovanni i en Carmen. Per què? Perquè és una dèria d’aquest senyor i una falta “d’imaginació”. Com que no respecta l’obra ha d’inventar. Inventar és crear i això és treball d’artistes. Ell no ho és.

També és un altre “tic” seu traure un xic o una xica lleugers de roba tapant-se amb la bandera de espanyola. Va fer-ho a Carmen i a una obra de teatre clàssic grec, que va deixar irreconeixible, on situa demagògicament l’acció a Afganistan amb soldats espanyols:

Una altra “mania” és traure sense que tinga cap relalció ni amb el llibret ni amb l’esperit de l’obra, persones nues en solitari com va fer en el preludi de Parsifal o en l’escena final de Wozzeck:

En el cas de Wozzeck, tinc enté que volia despullar al cor, que s’hi negà:

La brutícia és una altra constant d’aquest senyor que és tan lletja com avorrida i reiterativa:

En el cas de Don Giovanni en el Liceu, una cantant va esvarar amb un ou batut que formava part de la porqueria solida i líquida que cobria l’escenari en l’escena final:

El Parsifal de Nikolaus Lehnhoff l’aní a veure malgrat el cavaller que el destrossava. Tenia molt d’interés a veure Placido que, per aquella època estava molt bé en Wagner. La tirania d’aquesta gent els du a apropiar-se de l’obra. Solem dir el Parsifal del… regidor de torn, quan és de Wagner i no d’ell. Tampoc ni s’esmenta el director d’orquestra com si estiguera de sobra. Qui està de sobra és el director artístic. Jo tinc molt més gaudi en una òpera versió concert que amb aquest senyor. De fet, durant anys vaig assistir a totes les que es feren al Palau de la Música abans i després de la constucció de l’OVNI de Calatrava, llibret en mà. Una obra on apareix una mòmia en lloc de Kundry , una via de tren que fa riure, un Parsifal vestit de samurai i de mohicà, etc., NO és Parsifal. Si el senyor Lehnhoff vol fer una obra diferent, que no enganye. Que l’escriga, li pose el nom que vulga i la represente si troba qui li la vulga representar a ser possible en un teatre privat. El contrari és una estafa i una presa de monyo. Tinc el DVD que encara que cante Ventris en lloc de Domingo, guanya en direcció i cantants. Una pena que la imatge es carregue la música. Quan el pose, apague el televisor. Guanya en versió àudio. Li ho vaig dir personalment a Plácido. Jo ja sabia que li desagradava el vestuari, que pesava molt i no el deixava cantar. Va comentar-me: “Es lo que hay, muchacho.” Així de trist. El dia que aní al Liceu, la dona que seia al meu costat es dormí i es posà a roncar.

Conec crec que bastant bé el repertori wagnerià i tot el que l’envolta. Són quaranta anys de dedicació per pur plaer i sempre hi ha coses a llegir o a aprendre. La bibliografia és tan extensa que solament és comparable, segons diuen, a la dedicada a Jesús. Se’m fan intolerables aquestes coses. No tinc res a dir sobre els gustos de la gent, però tinc perfecte dret a expressar els meus sobre la producció, que em sembla calamitosa. El pitjor és que senta “escola” i això és un perill per a l’òpera, que va a desaparéixer si segueix eixe camí. Se l’estan carregant.

Qui apunta que una òpera és un organisme viu subjecte a interpretacions per justificar aquestes coses no em convenç. Els clàssics són els clàssics, és a dir, “universals”. També sóc aficionat a la lectura, i en algun cas he llegit diverses vegades el mateix llibre o una part. No espere cap canvi. “Tirant lo Blanc” és “Tirant lo Blanc” i el text és inalterable malgrat ser de finals del segle XV. Podran variar les explicacions que se’n donen, però fins a cert punt. Quan Martí de Riquer o Vargas Llosa en parlen o n’escriuen, podran fer interessants aportacions, però no tergiversacions o manipulacions, com el senyor Bieito a Fankfurt. Els alemanys es degueren fer una imatge molt negativa del que és la màxima obra de la literatura catalana. I això ho va permetre la Generalitat catalana pel nom que aquest senyor té a Alemanya, país traumatitzat pel seu passat; trauma que arriba als mateixos escenaris i que té una explicació de tipus político-històric ben coneguda. Aquestes imatges les considere una falta de respecte cap a la meua terra i la meua llengua,  cap un clàssic que vaig llegir-li de xicotet a ma mare. Un atemptat repugnant i ofensiu propi d’un individu com aquest:

Parles d’unes produccions wagnerianes per l’estil de les comentades anteriorment i afegeixes que en podries dir-ne més. Estàs segur que series capaç d’explicar de manera convincent quines relacions tenen amb les obres autèntiques de Wagner? T’ho pregunte perquè fins ara no he trobat ningú capaç de fer-ho, no sols en Wagner, clar, sinó en el repertori que siga. Creus que estos senyors han llegit amb atenció el llibret? Creus que s’han informat mínimament dels compositors i les seues pretensions? Ho dubte.

El llibret, la música i el que les envolta són obra de persones amb genialitat que han passat a la història. No tenen dret a destrossar-les ni adulterar-les. L’única resposta possible és l’avorriment de la gent de veure sempre el mateix repertori i esperen que algú els “sorprenga” i els “provoque”. És que él que que veig amb els meus ulls. Els que diuen allà de “no va a ser sempre el mateix” no diuen el mateix quan van a una sala de concerts a sentir per enèsima vegada la 5ª de Beethoven. Per què?

Jo no sóc partidari de clonar produccions, però com a aficionat tinc dret que les produccions responguen a un estudi a fons de l’obra que esta gent no fa. Estem parlant de Cultura amb majúscules i això requereix estudi i esforç. Creus que ho fan? Jo no. Creus que han llegit mai de la vida algun llibre sobre l’Anell o Parsifal escrit per algun especialista abans d’abordar la seua interpretació? Jo no. Demostren que no coneixen l’obra, que la converteixen en una excusa per projectar les seues neures. Una cantant de la categoria de Waltraud Meier, la meua favorita, i amb qui he parlat en diverses ocasions va fer referència a aquesta tirania i va afegir que avui predomina la part visual sobre la musical. I això és molt perillós ja que el que es cante i com es cante ocupa un lloc secundari. Interessa el que es veu, cridar l’atenció de manera vulgar, fàcil i antiestètica, divorciada de l’obra que no és més que una excusa. Senzillament, una cosa tan dinovena com “épater” el burgés que ara no té sentit en aquest món on cada dia vegem cadàvers de xiquets per la televisió.

Jo he donat la meua opinió sobre el tema. Podré estar enganyat, però és la meua opinió amb la qual repetisc, no tinc cap intenció d’emprenyar i mensys a tu, creu-me. Senzillament, no m’entra en el cap i sóc, com va dir aquell, una persona “oberta i progressista” i crec que amb alguna cultura. Una veïna d’abonament em deia: “A ver qué nos echan”. No en tenia ni idea. No havia llegit mai res sobre cap compositor ni òpera. Senzillament, es posava un vestit i unes joies i anava a passar l’estona per a fixar-se en la roba de les seues amistats. No tenia cap interés cultural en absolut. Mai vaig poder parlar amb ella de res que no fora banal. Tot li pareixia bé i sempre aplaudia sense parar. No dic que tot el món siga així, però “haberlos haylos”. Jo els he vist.

Jo respecte a tothom. El que no respecte és el que fan estos senyors. Em sent estafat. La gent que està escridassant tots els dies a Bayreuth per què ho fan? Són uns maleducats amb ànim de ser irrespectuosos? No m’ho crec. És gent que coneix l’obra i se senten estafats. I per què hi van? Per Wagner i Bayreuth malgrat esta gent, no per esta gent. No hi ha opció. Katharina és jove i ens enterra. Per primera volta des que seguisc el que afecta a Wagner és la primera vegades que no es vénen totes les entrades. Mai no he sentit escridassar tant en cap teatre com en el del Festival de Bayreuth, i sé per què ho fan. La gent està farta de pixades, masturbacions, rates i altres genials ocurrències que no fan sinó denigrar una obra que s’estimen.

En el Tannhäuser pintor del Liceu vaig sentir-me profundament ofés pel tractament que li havia donat a l’obra un senyor que va ser irrespectuós amb qui se l’estimem i vam contemplar com la destrossava a base d’estupideses i ocurrències sense sentit. Una bona part del públic reia en moments de l’obra que no tocava. I és que Tannhüser no és la “comèdia” que ens van presentar, rèplica del Liceu en l’escenari inclosa, enèsima copia dels que abans a un altre se li ha ocorregut. Per què hi aní? Perquè no hi ha alternativa. “Lo tomas o lo dejas” i no hi ha dret. No crec que tots els abonats al Liceu gaudiren sense límit d’aquella producció que es feu gràcies als impostos que paguem? No crec que siga just que el senyor que organitza les programacions no tinga en compte que hi ha altres persones que volen unes escenografies diferents al que ens oferix aquesta gent. I donà la casualitat que tant a Madrid com a Barcelona els criteris coincidien a l’hora de buscar regidors, tots tallats pel mateix patró. Podrien agafar directors d’escena de diferents òptiques no tots de la mateixa. Jo no em puc permetre anar al MET en busca d’unes escenografies que respecten les obres.

Ja has sentit en la ràdio la que ens espera fins 2020 com a mínim. Ja estan preparant la “polèmica” artificial sobre un suposat Parsifal nazi. Una altra vegada el mateix, mare meua, Parsifal i els nazis, quina incultura! És un insult contra la intel·ligència. No crec que dir això siga no respectar a qui no comparteix la meua apreciació sobre l’opera. Respectar una persona no implica respectar les seues idees estètiques o del tipus que siguen. Hi ha coses que no són dignes de respecte en la meua opinió. Et podria fer una llista llarguíssima, però no crec que calga.