La Il.lustració i les revolucions burgeses.

Encyclopedie_de_D'Alembert_et_Diderot_-_Premiere_Page_-_ENC_1-NA5

Encyclopedie, compendi del saber del XVIII prohibit per l’Església.

LA IL.LUSTRACIÓ

És el moviment filosòfic, literari i científic que es va desenvolupar a Europa i les seues colònies al llarg del segle XVIII, de les Llums. Representa una important modernització cultural i l’intent de transformar les caduques estructures de l’Antic Règim.

Idees essencials de la Il·lustració:

a) La Raó és l’únic mitjà per aconseguir la veritat. Juntament amb el progrés, constitueix el camí per aconseguir la felicitat. Serveix de guia davant la superstició, el fanatisme religiós i la ignorància. L’autor que va criticar amb més intrepidesa la intolerància i fanatisme de la religió del seu temps va ser Voltaire. Aquest tractament de la raó va tenir les seues fonts d’inspiració en la filosofia de Descartes, basada en dubte metòdic (només és considerat veritable el que és evident) i en les lleis generals de la física de Newton.

b) El Progrés, al qual s’ha d’arribar mitjançant la Ciència en combinació amb la tècnica, permet l’avanç de la humanitat de manera evolutiva i indefinida.

c) La Natura és l’origen de tot el genuí, veritable i autèntic. No obstant això, la societat perverteix i corromp l’home bo en estat natural. La principal figura que desenvolupa l’aspecte social de la il·lustració és Jean-Jacques Rousseau.

d) La Felicitat és un bé al qual tot home té dret i constitueix un fi en si mateixa. La política és considerada com l’art de fer feliços els pobles.

Aquestes idees es plasmaran en diferents àrees del pensament: polític, social, econòmic, cultural, etc.

 Montesquieu_1     Voltaire,_détail_du_visage_(château_de_Ferney)      Rousseau_(painted_portrait)

Els tres pensadors polítics fonamentals de la Il.lustració: Montesquieu, Voltaire i Rousseau.

Pensament polític:

Es va desenvolupar en l’obra dels autors següents:

  1. Voltaire. Indagà en la llibertat de pensament i va advocar per una nova religió que substituïra  a les revelades (cristianisme, judaisme, islamisme, etc)

    Molt crític amb la societat del seu temps, va destacar per la seua activa defensa llibertats de pensament, sobretot religiós. Des d’una una postura deista, va repudiar l’excessiu poder del clergat i va preconitzar una religió basada en la raó i el respecte, allunyada del fanatisme i la intolerància. Va ser partidari d’un sistema parlamentari que limitara el poder del monarca, així com d’un profund canvi en els valors de la societat dels seus dies.

  2. Rousseau. Va posat èmfasi en l’estudi de la Natura i las relaciones socials entre els homes.

    En el seu pensament apareix reiteradament la idea de Naturalesa. En ella l’home és lliure i bo bo per naturalesa, però la societat el corromp i esclavitza. En la societat primitiva el salvatge (el bon salvatge) és feliç i lliure, però amb la civilització sorgeix la propietat privada i llavors apareixen les desigualtats i la pèrdua de llibertat.

    En la seua obra El contracte social, va sostenir que la sobirania resideix en el poble i d’ella emanen tots els drets individuals. Per salvaguardar aquests drets els homes han de signar un contracte que establesca clarament les seues obligacions. Pensava que l’educació constituïa la millor fórmula per a desenvolupar la bondat natural de les persones.

  3. Montesquieu. Teoritzà sobre la divisió de poders.

    Seguint les pautes de Locke en la seua concepció de la política, considera que l’home ha de buscar la Llibertat i per aconseguir-la, cal limitar el poder dels prínceps absolutistes. En la seua obra L’Esperit de les Lleis proposa un Estat establert sobre la divisió de tres poders:

    – El Legislatiu, que elabora les lleis i residiria al Parlament.
    – L’Executiu, que les aplica i és exercit pel Govern.
    – El judicial, que ha de vetllar pel seu compliment i és administrat pels tribunals de justícia.

    L’obra de Montesquieu va tenir una enorme repercussió i el seu pensament polític constitueix un dels fonaments de l’Estat de Dret a l’actualitat.

    Borsa de Londres

    Borsa de Londres, una de les més antigues i influents del món.

    Es va concretar en dos nous corrents: la fisiocràcia i liberalisme, que van entrar en conflicte amb el pensament imperant del moment, el mercantilisme.

    a) Mercantilisme.

    El mercantilisme constitueix un conjunt de doctrines econòmiques que es desenvolupa a Europa i les seues colònies al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII. Xifrava la riquesa d’un Estat en la possessió de metalls preciosos (or i plata). Considera que la riquesa d’un país depén de la quantitat d’or i plata atresorada dins les seues fronteres. Per acumular or i plata és necessari incentivar les exportacions i reduir les importacions. Per aconseguir això últim, s’estableixen altes taxes duaneres que graven els productes estrangers i dissuadisquen als potencials compradors. L’Estat ha de controlar l’economia i regular-la d’acord a una estricta reglamentació.

    b) Fisiocràcia.

    Els fisiòcrates sostenien que la riquesa d’un Estat s’ha de buscar en la naturalesa, més exactament de l’agricultura. Les altres activitats econòmiques (indústria i comerç) són considerades estèrils. L’economia està subjecta a un ordre natural i l’Estat ha d’intervenir el menys possible en ella. Els reis han de deixar que preus, salaris i producció es regulen per si sols. Aquesta teoria va quedar plasmada en la cèlebre frase Laissez-faire, laissez-passer, le monde va lui même.

    c) Liberalisme.

    Per als seus defensors, la riquesa de l’Estat no rau ni en l’acumulació de metalls preciosos (mercantilisme) ni exclusivament en l’agricultura (fisiocràcia), sinó en la llibertat. L’Estat no ha d’intervenir en l’activitat econòmica, ha de deixar total llibertat a la iniciativa i a l’empresa privades. El seu principal teòric va ser Adam Smith (1793-1790), que va exposar el seu pensament en la coneguda obra La riquesa de les nacions.

    +adamsmith

    Adam Smith, pare del liberalisme econòmic

    Adam Smith.

    Enfront dels mercantilismes A. Smith sosté que la responsabilitat econòmica de l’Estat ha de ser mínima i ha de ser substituïda per l’interés personal. El mercat és el que regula les relacions econòmiques mitjançant la Llei de l’Oferta i la Demanda. Segons aquesta, quan l’oferta supera la demanda, els productors han de baixar els preus per tal d’estimular les vendes; de la mateixa manera, quan la demanda és superior a l’oferta, els compradors pressionen a l’alça el preu dels béns. Aquestes idees van tenir correspondència en el liberalisme polític, que va tenir un important desenvolupament al llarg del segle XIX.


    revolucion Maerz1848_berlin

    Revolució de Berlín, 1848

LES REVOLUCIONS BURGESES

L’últim terç del segle XVIII i el primer del XIX van ser testimonis de la fi de l’Antic Règim i la transició de l’anomenada Edat Moderna a la Contemporània. Les revolucions polítiques que van tenir lloc en aquest període van acabar amb l’absolutisme i el van substituir per noves formes de govern basades en la igualtat davant la llei, la democràcia i la llibertat individual. La societat feudal estamental va deixar d’existir i en el seu lloc es va erigir la societat de classes capitalista, articulada al voltant de dos grups socials: la burgesia i el proletariat.

parliament.overall.arp

Parlament de Londres.

EL LIBERALISME POLÍTIC

El liberalisme és un moviment d’àmplia projecció econòmica, política i filosòfica que defensava (avui ho segueix fent) com idea essencial el desenvolupament de la llibertat personal  individual com a forma d’aconseguir el progrés de la societat. Una part dels seus ideòlegs van propugnar l’aplicació d’aquests principis de forma gradual, mentre que altres més radicals van utilitzar la via revolucionària per impulsar-los. En qualsevol cas la classe social que va donar alé al liberalisme va ser la burgesia. El liberalisme es va desenvolupar paral·lelament a un altre gran fenomen del segle XIX: la Revolució Industrial.

Els seus trets estrictament polítics són:

  1. La defensa de les llibertats i els drets individuals de pensament, consciència i associació.
  2. La igualtat jurídica de tots els ciutadans davant la llei.
  3. La sobirania nacional per la qual el poder resideix en el poble i no en el monarca, tal com el legitimisme de la Restauració sostenia.
  4. La divisió de poders teoritzada per Montesquieu.
  5. El control de la gestió pública a través de la publicitat i llibertats de premsa i opinió.

L’ordenació del règim polític mitjançant una Llei Fonamental o Constitució que estiguera per damunt del rei i encarnara la sobirania nacional.

El liberalisme va significar un profund canvi social que va garantir el poder de la burgesia i la instauració d’un ordre classista basat en la riquesa i no en els privilegis. Aquest domini es va sustentar inicialment en l’exercici del sufragi censatari, però aquest va quedar superat arran de les revolucions de 1848 i va ser substituït per un altre més ampli, de caràcter universal.
La plasmació pràctica d’aquesta ideologia es va aconseguir després de les successives onades revolucionàries que van marcar la primera meitat del segle XIX: 1820, 1830 i 1848.

Guerra independència grega.

Guerra de la independència grega.


Les revolucions de 1820

L’onada revolucionària que va recórrer Europa en 1820 va afectar fonamentalment a l’àrea mediterrània, més concretament a Espanya, Nàpols i Grècia. En els dos primers estats fracassar la implantació de sengles monarquies liberalconstitucionals a causa de la intervenció dels veïns estats absolutistes. Grècia va independitzar-se  de  l’Imperi Turc A Amèrica es van independitzar les colònies d’Espanya i Portugal, resultant d’això el naixement de diverses repúbliques.

Les revolucions de 1830

Van tenir més rellevància i transcendència que les de 1820. S’hi van entremesclar reivindicacions caràcter nacionalista (Bèlgica, Polònia, Itàlia i Alemanya) amb interessos de grups burgesos i obrers.

L’epicentre d’aquests moviments, igual que en 1789, va ser França. Gran part d’aquestes insurreccions van estar afavorides per minories agrupades en associacions secretes, amb connexions internacionals de forta presència a l’oficialitat de l’exèrcit. El seu objectiu era fer una revolució universal contra la tirania. D’entre aquestes associacions van destacar la dels maçons.

Els resultats varia segons els països:

Guerra de la independència belga.

Guerra de la independència belga.

A França Lluís Felip d’Orleans (1830-1848)  va instaurar un règim liberal-moderat amb sufragi censatari. Bèlgica va aconseguir independitzar-se dels Països Baixos (Holanda). Va formar un nou estat basat en una monarquia constitucional representada per Leopoldo I.  Espanya va passar d’un règim polític absolutista a un règim liberal, iniciant-se un període de guerres civils entre liberals i absolutistes (Guerres Carlistes). A Polònia, Alemanya i Itàlia les revolucions no van tenir èxit, van ser aixafades pels règims absolutistes de Rússia, Prússia i Àustria.

Les revolucions de 1848-49

L’onada revolucionària de 1848 es va iniciar a Francia i es va estendre a continuació per gran part d’Europa. És coneguda amb el nom de primavera dels pobles.

Va variar segons els països: A França es proclama  la II República sota un règim d’acusat matís social que va implantar les següents mesures: sufragi universal masculí (davant del censatari), llibertat de premsa, llibertat d’associació i dret al treball. S’instaurà la jornada laboral de 10 hores. Van ser creats els Tallers Nacionals, impulsats des de l’Estat. La revolució es va radicalitzar i convertir en una lluita interclassista entre burgesos i obrers que es va saldar amb una forta repressió (més de 1.500 executats). En 1851 Lluís Napoleó Bonaparte, nebot de Napoleó, va protagonitzar un colp d’Estat i va guanyar un plebiscit amb el suport del camperols i catòlics. Va ser nomenat president de la República i  en 1852 es va proclamar emperador amb el nom de Napoleó III, donant al trast amb la major part de les reivindicacions revolucionàries i inaugurant el Segon Imperi francés .

A Imperi Austríac es va produir la caiguda i fugida de Metternich i l’emperador Fernando I va haver d’acceptar la formació d’una Assemblea Constituent. A les reivindicacions nacionalistes es van unir a les liberals, especialment a Hongria i Txèquia, que van aconseguir certa autonomia dins de l’Imperi.

Dresde revolution

Revolución de Dresde.

A Alemanya la revolució també va tenir una marcat signe nacionalista. Frederic Guillem IV de Prússia va haver d’acceptar una constitució de base censatària, però els moviments revolucionaris van ser derrotats, com en el cas de Dresden, on va participar Wagner.

A Itàlia la revolta va estar carregada de significat nacionalista i va servir-malgrat el seu fracàsde punt de partida en el procés d’unificació. A Nàpols es va implantar una monarquia constitucional que va substituir l’absolutisme; als Estats Pontificis la revolta va fer fugir al Papa i es va constituir una república; el regne de LlombardiaVèneto es va revoltar contra els austríacs i en el regne del Piemont es va crear una monarquia constitucional que va esdevenir el motor de la unitat italiana.

Encara que les revolucions de 1848 van fracassar, la seua experiència va influir poderosament en les ideologies obreres del segle XIX. Una bona part de la petita burgesia, aliada del proletariat, va unir-se a la gran burgesia per temor a la revolució social. Serà una situació inestable que produirà tensió entre moderats i radicals. El proletariat va començar a adquirir consciència de classe i es va constituir com  un moviment autònom. Els camperols, una vegada  aconseguit seu alliberament del règim senyorial, es van conduir de forma molt moderada i el seu objectiu en el futur serà preservar les conquestes aconseguides. Políticament, malgrat aquest aparent fracàs, els fets esdevinguts el 1848 van suposar l’inici d’una progressiva democratització (sufragi universal) i la incorporació a la lluita política de la classe treballadora.


Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Història, Política, Uncategorized i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s