Wagner i el seu context (III)

Gluck_painted_by_Joseph_Duplessis

Gluck, el reformador, admirat per Wagner.

MARC  CULTURAL: INTRODUCCIÓ.

Encara que de manera breu anem a referir-nos al marc cultural en què es mou Wagner, el romanticisme, moviment que sorgeix com a reacció al neoclassicisme (o classicisme) segons el punt de vista. Wagner és l’artista romàntic per excel·lència. Revoluciona el concepte d’òpera i del mateix llenguatge musical. És un geni reformador, com ho va ser Gluck al segle anterior.

Ja que el romanticisme és la resposta al neoclassicisme, comentarem primer aquest moviment cultural.

Akropolis-detail

Acròpolis d’Atenes. Leo von Klenze.

1. NEOCLASSICISME.

Es tracta d’un corrent cultural que recull els principis de la Il·lustració recollits en la seua filosofia i que es transmeten a tots els àmbits de la cultura: literatura, música, belles arts, arquitectura …

Es caracteritza pel rebuig del barroc precedent i la recerca de la inspiració en l’antiguitat grecoromana. S’exalta la raó, la deessa Raó, per damunt de la fe religiosa, a la qual es pretén substituir per una ètica laica, racionalitzant-se tots els aspectes de la vida i el saber. Es busca un concepte científic de la veritat. Es tracta dels ideals de la Il·lustració, de l’Enciclopèdia. L’art es regeix per unes regles fixes al es que s’ha de subjectar l’artista.

Vegem dos camps que més relació van poder tenir amb Wagner, com a precedent al mateix: la literatura i la música.

LITERATURA.

Influència filosòfica. La Il·lustració dóna lloc a l’anomenat Segle de la Llum. El culte a la raó s’oposa al dogma religiós, considerat origen de la intolerància. S’estén l’ateisme com a explicació de l’univers.

Es produeix un interés per la natura. L’educació s’estén socialment i la literatura tendeix a tenir un caràcter didàctic i està dirigida a un públic més ampli, burgès.

                  Haydnmozart_1

Haydn i Mozart, màximes figures del classicisme musical.

MÚSICA.

Correspon al període 1750-1827, és a dir, que el període que naix a partir de la mort de Bach. Es caracteritza per equilibri en la forma i moderació en la dinàmica i l’harmonia. Es fuig del que consideren extravagàncies barroques i es conté l’emocional. Encara que es pretén imitar els clàssics grecoromans, no és possible, ja que es desconeixia com era la seua música; per això, hem de referir-nos al terme Classicisme musical. Destaca la I Escola de Viena, amb Haydn i Mozart, compositor pel qual Wagner va sentir gran admiració, de fet, escriu uns llibres a Paris en què consta el seu famós credo: “Crec en Déu, en Mozart i en Beethoven … “Aquest últim està a cavall entre el classicisme i el primer romanticisme.

El viatger davant la boira. Caspar_David_Friedrich_-_Wanderer_above_the_sea_of_fog.

El viatger davant la boira. Caspar David Friedrich Wande

2. ROMANTICISME.

Després de les invasions napoleòniques, sorgeix el romanticisme com a reacció al classicisme. Veurem que són antitètics. En 1813 no només naix Wagner a Leipzig, sinó que allà mateix i en el mateix any té lloc la Batalla de Leipzig, també coneguda com la Batalla de les nacions. Napoleó és derrotat, la guerra canvia de curs i com a oposició al moviment anterior sorgeix el romanticisme, sent Wagner el seu més alt representant no només en el musical, sinó també en el teatral.

Si el Neoclassicisme és típicament francès, el romanticisme ho és d’Alemanya. Suposa l’enfrontament amb les característiques del moviment anterior. El seu segell definitori és la llibertat artística davant els rígids cànons neoclàssics, la fantasia i el sentiment enfront de la raó, supremacia del “Jo”, sacralització de l’art, el poeta com oficiant religiós; localisme i nacionalisme davant del universalisme neoclàssic, originalitat i creativitat davant la la imitació de la tradició classicista.

Vegem més detalladament les seues característiques:

  • La llibertat de creació enfront dels cànons del neoclassicisme. L’artista trenca els motles establerts i no permet límits al seu geni creador.
  • El subjectivisme i l’individualisme enfront de la rigidesa de les regles acadèmiques. Es valoren especialment l’originalitat, la diversitat i la particularitat enfront de la unitat de la Il·lustració.
  • La Importància dels sentiments, les emocions i les passions (amor, patiment, odi). S’exalten els sentiments religiosos, patriòtics i els inspirats en la naturalesa (el paisatge aconsegueix gran interés).
  • Cobren relleu les idees de llibertat i igualtat. L’artista es compromet amb la societat i participa dels seus ideals revolucionaris.
  • L’excel·lència de la imaginació i la fantasia davant del racionalisme classicista dels  il·lustrats, recreant mons passats (fonamentalment, l’Edat Mitjana) o exòtics (Nord d’Àfrica i Orient).
  • L’instint enfront de la raó i les situacions límit davant l’equilibri i l’harmonia.

Tipus de Romanticisme. Aquest moviment no va ser homogeni, ja que podem distingir un romanticisme conservador o reaccionari davant d’un, progressista i revolucionari, especialment lligat a les revolucions de 1830 i 1848-1849, en què va participar Wagner.

Etapes del Romanticisme. El romanticisme va constituir un moviment contradictori ja que en el seu si es van desenvolupar dues sensibilitats diferents al llarg de dues etapes:

  • fins 1825

El romanticisme va actuar com una tendència conservadora i reaccionària davant la modernitat. Defensa els vells ideals basats en la jerarquia, la religió tradicional i la monarquia absoluta, antitètics de la Il·lustració.

  • A partir de 1825

Impulsat per una segona generació d’autors el moviment s’identifica amb els valors del progrés i la llibertat, sobresortint les figures de Víctor Hugo i Lamartine, molt compromesos amb l’acció política de la Revolució de 1848.

Vegem com va influir aquest moviment cultural en literatura i música.

Heine

Heine, inspiració per a Wagner en L’Holandés.

LITERATURA

El teatre va ser el gran vehicle de comunicació de l’expressió romàntica, era el gènere més popular i a través d’ell es van canalitzar els seus anhels de llibertat i de sentiment nacional.

La poesia va tractar d’alliberar-se de les preceptives neoclàssiques, i va preferir cantar els aspectes marginats de les convencions socials.

De forma diferent a la Il·lustració divuitesca, que havia destacat en els gèneres didàctics, el romanticisme va sobresortir sobretot en els gèneres líric i dramàtic; en aquest es van crear gèneres nous com el el drama romàntic que barreja prosa i vers que no respecta les unitats aristotèliques.

Característic de la producció romàntica va ser l’interés per temes com la natura, la poesia popular del passat, les llegendes de l’Edat Mitjana o el teatre del Segle d’Or espanyol, temes pels quals va sentir es va sentir atret Wagner.

Destaquen les figures de Walter Scott i Lord Byron a Anglaterra; Heine a Alemanya i Victor Hugo a França.

                 BeethovenWeber- 220px-Carl_Maria_von_

Beethoven i Weber, admirats per Wagner i els seus models.

MÚSICA

El Romanticisme com a moviment global en les Arts i la Filosofia, té com precepte que la veritat no podia ser deduïda a partir d’axiomes; al món hi havia realitats inefables que només es podia captar mitjançant l’emoció, el sentiment i la intuïció. La música del Romanticisme intentava expressar aquestes emocions.

En l’òpera es va tendir a relaxar, trencar o barrejar entre si, les formes establertes en el barroc o el classicisme. Aquest procés va aconseguir el seu apogeu amb les òperes de Wagner, en les quals les àries, cors, recitatius i peces de conjunt, són difícils de distingir. Per contra, es busca un continu fluir de la música.

Molts compositors del romanticisme, a partir de la segona meitat del segle XIX, van escriure música nacionalista, que tenia alguna connexió particular amb el seu país. Això es va manifestar de diverses maneres. Els temes de les òperes de Mikhaïl Glinka, per exemple, són específicament russos, mentre que Bedřich Smetana i Antonín Dvořák van utilitzar ritmes i temes de les danses i cançons populars txeques. A finals del segle XIX, Jean Sibelius va escriure Kullervo, música basada en l’èpica finlandesa (el Kalevala) i la seua peça Finlàndia es va convertir en un símbol del nacionalisme finés.

Va començar a Alemanya, partint de Beethoven i sent seguit per Carl Maria von Weber i Felix Mendelssohn. És un estil musical imaginatiu i novel·lesc.

L’estètica del romanticisme es basa en el sentiment i l’emoció. En el romanticisme es creu que la música “pinta” els sentiments d’una manera sobrehumana, que revela a l’home un regne desconegut que gens té a veure amb el món dels sentiments que l’envolta.

L’estil romàntic és el que desenvolupa la música programàtica i el cromatisme d’una forma predominant. Es dóna al llarg de tot el segle XIX.

La música va ser adoptada per la burgesia com a activitat especialment apreciada i va constituir un signe distinció (Òpera). Van proliferar els auditoris, les societats musicals i les sales de concerts.

Descollaron de Beethoven, Schubert, Chopin, Schumann, Brahms, Bruckner i Wagner, entre d’altres.

Passem ara a parlar de Wagner com a artista romàntic.

wagner mk

3. WAGNER

Wagner és el músic que més repercussió ha tingut per a la posteritat de tota la història de la música. Hi ha un abans i un després d’aquest art a causa de les seues reformes. No només va revolucionar el llenguatge musical, trencant els rígids esquemes del classicisme i creant l‘obra d’art total, sinó que també va reformar l’òpera del seu temps.

Va començar component òperes de joventut a l’estil d’altres compositors, com Weber i Meyerbeer; a partir de L’Holandés compon òperes romàntiques i va crear el que va anomenar drames musicals en què la música, l’acció, l’escenografia, etc. estan al servei del drama. Al seu darrera obra la va denominar festival sacre escènic.

És important recordar que és l’autor dels seus propis llibrets, cosa que no solia succeir abans d’ell. Aquests llibrets es basen en la mitologia, llegendes i obres literàries en els quals reflecteix el seu pensament filosòfic de manera poètica. La seua faceta com a poeta va ser enaltida per poetes cèlebres, com ara  Baudelaire i Mallarmé.

Wagner trenca amb la divisió tradicional del llenguatge operístic en recitatius i àries fonent en una mena de arioso continu amb la pretensió de no trencar l’acció dramàtica.

Va transformar el pensament musical amb la idea de la obra d’art total (Gesamtkunstwerk), la síntesi de totes les arts poètiques, visuals, musicals i escèniques, que va desenvolupar en una sèrie d’assajos entre 1849 i 1851, i que va plasmar en la seua monumental tetralogia L‘anell del Nibelung. Aquests assaigs, escrits en l’exili suís són: L’obra d’art del futur, Òpera i drama i Art i Revolució.

En la música de Wagner destaca el seu cromatisme, l’ús de l’harmonia, el contrapunt i l’orquestració, així com els motius conductors o leitmotive: temes musicals associats a caràcters específics o elements dins de la trama, com un personatge, un sentiment, un objecte, etc.

Wagner podria ser considerat un home del Renaixement, ja que el seu camp d’acció és molt vast: compositor, poeta, dramaturg, escenògraf, director d’orquestra, escriptor, assagista, autor de llibres sobre teoria musical i dramàtica, inventor d’instruments (tuba Wagner ), etc. També va intervenir en l’acústica i arquitectura del Festspielhaus de Bayreuth, teatre destinat a representar les seues obres.

Sens dubte estem davant d’un geni, que ha estat comparat amb Èsquil i Shakespeare.

GlinkaSmetanabartok_bela_1

Glinka (Rússia), Smetana (Bohèmia) i Bartok (Hungria).

4. NACIONALISME MUSICAL.

Conseqüència del Romanticisme és el nacionalisme musical, fenomen musical amb influències polítiques i culturals, que formar part de la Hª de la Música. Es tracta d’un acte d’afirmació nacional que pretén emancipar-se de la norma estrangera. És una reacció de la perifèria musical contra el canon establert durant segles per un centre format per Alemanya quant a música instrumental i Itàlia, en òpera. França també forma part d’aquest cànon, però en menor mesura.  Caracteritzat per buscar els arrels propis en el folklore, la tradició musical, llegendes, història, etc. En òpera fa servir la llengua pròpia en lloc de l’italià com era la norma. És un moviment heterogeni que abasta diferents realitats.

Aquesta expressió artística de la segona meitat del XIX coincideix amb el nacionalisme polític encara que d’extensió temporal i conceptual és més ampli que aquest i es desenvolupa durant el principi del XX. De manera que tenim dues onades de nacionalisme musical: el romàntic del XIX i el de la segona fornada, del XX, que no està`tan lligat al folklore propi com el romàntic.

Els països sovint relacionats amb el nacionalisme són: Rússia, Txecoslovàquia, Polònia, Hongria, Noruega, Finlàndia, Suècia, Grècia, Ucraïna, Espanya i Gran Bretanya a Europa, i els Estats Units, Mèxic, Brasil, Argentina, Xile i Cuba a Amèrica .

A aquest moviment pertanyen Glinka i Els Cinc (Rússia), Smetana, Dvorak, Janacek (Txecoslovàquia), Chopin (Polònia), Bartók, Kodály (Hongria), Grieg (Noruega), Sibèlius (Filandia), Abéniz, Granados, Turina, Falla (Espanya), etc.

Per descomptat, no es tracta d’un moviment homogeni, sinó que presenta grans diferències entre uns compositors i uns altres ja que parteixen de diferents tradicions musicals que tracten d’alliberar model alemany, francès o italià.

             wagner ,loVerdi

5. WAGNER, VERDI I EL NACIONALISME.

La definició nacionalisme musical és imperfecta, ja que deixa fora al nacionalisme del centre, que també existeix. És evident que tant Wagner com Verdi participen d’allò que s’entén per nacionalisme musical i polític. Realment, com ara Sibèlius, són els músics nacionals per excel·lència dels seus països.

Ja parlarem del tema amb més extensió. Unes paraules sobre Verdi. Llevar-li l’etiqueta de “nacionalista” seria faltar a la veritat. A la seua època el moviment nacionalista es trobava enfrontat a l’ocupació austríaca del bona nord d’Itàlia, tot incloent-hi Milà, el teatre de la qual és el més important de tota Itàlia. Coneguts són els successos relacionats amb Nabucco i la seua representació operística que, a més d’un fet musical, va ser polític. El llibret és una al·legoria – o així va ser interpretat – de la dominació d’un poble, els hebreus (italians) per Nabuconodosor (emperador d’Àustria). Les òperes de Verdi triomfaven en un ambient propici al nacionalisme.

El moviment anomenat Risorgimiento buscava la unitat italiana i comptava amb  l’oposició no solament de l’Imperi Austro-Hongarés, sinó amb el del Papat, que posseïa bona part del centre d’Itàlia.

L’acrònim VERDI (Vittorio Emanuele Re D’Italia) s’utilitza en pintades i actes nacionalistes, en els que els patriotes cridaven: “Visca VERDI!” El cor de Nabucco “Va, pensiero”, va ser proposat com a himne nacional; de fet és considerat l’himne oficiós i s’ha fet servir amb finalitat política.

Com passaria a Alemanya, la revolució de 1848 iniciada a Milà i Venècia va fracassar. La desil·lusió dels patriotes va ser enorme. Molts van haver d’exiliar-se a Suïssa, com passaria amb Wagner.

No havent de preocupar-se ja de la censura, va escriure d’una tirada una òpera que és un autèntic himne patriòtic i llibertari: La Battaglia di Legnano que tracta de la batalla en la qual els exèrcits de la Lliga Llombarda van derrotar els de l’emperador Frederic Barba-roja, alliberant el nord d’Itàlia de la dominació austríaca. Òbviament a tal música va correspondre, donat el clima independentista que vivia Itàlia, un triomf apoteòsic.

El compositor va participar en política i fou diputat del parlament italià, encara que com Wagner, es va sentir decebut per com les coses anaven anat en el nou al Regne d’Itàlia. El saxó no va congeniar amb la política reàccionaria del Canceller de Ferro, Bismarck, que a més, no va recolzar el festival de Bayreuth, que és el que Wagner hauria desitjat.

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Fonts wagnerianes, Literatura, Música, Uncategorized i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Wagner i el seu context (III)

  1. Retroenllaç: Wagner i el seu context (II) | EL CAVALLER DEL CIGNE

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s