Bayreuth. La degeneració progressiva d’un projecte artístic. La mort de l’òpera.

bayreuth festspielhous

Festspielhaus de Bayreuth

Com tots els estius arriba el Festspiele de Bayreuth. Un bon moment per a reflexionar sobre el futur de l’òpera quan la tirania dels directors artístics, lluny de moderar-se, augmenta. Ja no es conformen amb alterar l’escena al seu caprici, ara pretenen fer el mateix amb la música i el text. Això suposaria la mort de l’òpera amb majúscules i l’adveniment dels mediocres que s’atreveixen no a interpretar les obres dels genis de la lírica sinó manipular-les des de tots els punts de vista segons les seues ocurrències. Canviar música, lletra i escena fins a dexar-ho tot irreconeixible al servei del seu caprici. 

Estan matant l’òpera en el seu conjunt. Bayreuth ja és un cadàver. Com que sempre es representen les mateixes obres i sempre hi van els mateixos, la gent s’avorreix. Alguna cosa s’havia de fer. Com que no anaven a alterar la música o el text, comencen amb les escenografies. Primer són petis canvis. Substituir elements naturalistes per jocs de llum a l’estil de Wieland. Ja tenim canvis. Ja no hem de vore la mateixa taula de La Bohème en el mateix lloc i del mateix color. D’acord. Però ja ficats en farina, anem a més, i si li donen Don Simón a Don Giovanni, un altre col·locarà una màquina de Coca-Cola en l’Holandés i unes go-gos en pilota per amenitzar l’avorrit públic que acudeix a l’òpera possiblement per motius extramusicals. Que un et trau un actor porno erecte en Tannhäuser, en un altre lloc és un esclau ben provist qui amenitza Salomé, que ja se la sabem de memòria i ens avorrim.

       Adolf Hitler with Wolfgang and Wieland WagnerWolgang and Katarina

Bayreuth va ser capdavanter. Els aliats col.locaren a un nazi anomenat Wieland en lloc de sa santa mare a canvi de desnacificar, el que vol dir desgermanitzar i deswagneritzar. Així em arribat als espectacles grotescs actuals. Però la cosa porta cua. Li han donat la raó a un tal Hitler. El nazi Wieland venut al dòlar, va ser responsable de les escenografies naturalistes dels Meistersinger de guerra, 1943-44. Precioses les fotos i filmacions amb avorrits soldats i obrers que es morien de l’avorriment perquè no eren burgesos panxacontents acostumats a anar a lluir-se a l’òpera a lluir-se. Molt bella la foto del nebodet amb son tio Wolf rebent-lo en la porta del teatre junt a la seua fanàtica mare. Passa la guerra. Canvi de jaqueta. Ara els Meistersinger són sense la preciosa ciutat renaixentista de Nuremberg, massa embrutada pels nazis les seues lleis antisemites, les desfilades on hi acudia la gent com formigues. Solució. Unes llumenetes que plagie d’Appia i una bola de colors que penja d’un fil sobre el cap de Sachs simbolitza la població proscrita. Igual podria ser un arbre al revés, però és igual. De Nuremberg ni parlar-ne. Ara toca desgermanitzar. La solució és ben senzilla, canvie els déus germànics per grecs. Wotan passa a ser Zeus i ja està. La cosa se salva per la gran qualitat de directors musicals i cantants que no és cap mèrit del nét i nebot, sinó que forma part d’una tradició anterior al nazisme i posterior a ell fins la mort d’aquest senyor aproximadament. Ara toca deswagneritzar. Una senyoreta rossa que ha heretat el càrrec la mamprén de bell nou amb Meistersingers, en aquest cas, pintors perquè eixe és el seu Konzept. Juga a nans i cabuts i es mofa públicament d’un senyor gràcies al qual, a banda de son pare, ella es pot permetre portar el ritme de vida que porta freqüentat les platges nudistes de Fuerteventura segons va dir en una revista musical on va demostrar la seua immensa ignorància. La filla de papà anà recomanada a diferents teatres on li devien algun favor a Wolfgang, l’etern segundón.  I, per a rematar la faena – mai millor dit – un altre mata a Wagner en el Götterdämmerung amb el típic fusell made in URSS. Tots preciós. El problema és que ja no canten cantants de prestigi a Bayreuth. Els wagnerians prefereixen el MET, lloc on encara no s’ha produït la bogeria dels il.luminati del Konzept i no han de demostrar que no són filonazis. Katharina s’ha quedat amb entrades sense vendre, cosa inaudita en la història del Festival al menys des que sé que existeix.

lohengrin1 rats

Lohengrin i les rates.

Bayreuth està tocant fons. Mai millor dit que darrere una sessió inaugural on va caure o trencar-se la complicada maquinària escènica d’un Tannhäuser ambientat en una fàbrica de biogàs que funciona amb excrements humans. Una ocurrència plena d’aberracions com les que fa una casta d’il·luminats dits régisseurs o com vulguen dir-los els seus pedants corifeus. Jo els dic estafadors directament, cosa que han provat sobradament que ho són. Einstein tenia raó quan va dir que l’estupidesa humana és infinita. Ja ho crec. Hi ha gent que diu – i jo no m’ho crec – que els encisa les seues habituals bufonades. Hi ha per a tot. Els espanta un Lohengrin vestit de Lohengrin. A mi m’agrada. Em remet a la produció de Viena amb Abbado-Domingo. Amb què no combregue és amb les rates repulsives que un pertorbat va col·locar sobre l’escenari de Bayreuth. “Com de conservador deu ser aquest paio!” deu pensar algun modern de l’art escènic. No compartisc el seu concepte de modernitat. Per a mi es tracta de mediocritat, que és tan quotidiana com obligatòria i que passa per ser habitual. L’estupidesa s’ha convertit en norma i mentre la majoria calla, hi ha qui canta les excel·lències de tal acte terrorista en contra de la cultura. Com ja no es llig, no se n’adona més d’un que està repetint el conte del rei nu. Fan falta xiquets que diguen la veritat: que tot això és una enganyifa, però malgrat les boques tancades o les alabances interessades de crítics venuts; sí, venuts, perquè han de menjar i aquesta gent té un poder immens. Són els reis del mambo d’aquesta activitat degradada per ells, anomenada òpera. No escriuré noms, però he parlat del tema amb figures reconegudes de la lírica i la crítica i m’ho han confirmat. “Sé que és una porqueria, però no ho puc escriure”. La seua publicació té relacions comercials pròximes al lobby que representa aquesta gent.

holandes nkl

Holandés i brutícia.

És un plaer immens vore Elisabeth entre una pila de merda. És trencador. No cal llegir ni el llibret ni res, que és molt avorrit. El que jo vull és que em sorprenga un paio d’aquests. Sé que m’està prenent els cabells, però és que sóc un burgés avorrit de veure tantes Walkíries i Trovatores. Vull que m’epate un senyor que possiblement tinga problemes mentals, com en aquell del Parsifal del conill podrit i menjat per cucs reals en vídeo que tirava merda i sang per l’escenari. Una genialitat per a un món com aquest que està degenerat. Però què diu este? “Degenerat”. Açò és nazi, com Wagner, en qui hem de cagar-nos i jo sóc un progre de saló que va nàixer en una casa amb piano i que ara estic a Bayreuth i demà a Viena, i que no em parlen de política, filosofia o religió, que si llegir és de mal gust, parlar d’això encara ho és més. En tot cas que m’ambienten una Norma en Palestina amb terroristes i sionistes que fan justícia divina assassinant xiquets i bombardejant hospitals. Sóc tan progre que la meua progressia no la puc amagar. Abaix el cartró pedra! Visca la merda i el biogàs! Igual que Bieito volia que el cor del Liceu isquera en pilota en el seu repelent Wozzeck, a Montserrat Caballé un d’aquests volia que cantara la Casta Diva metralleta guerrillera en les mans. La soprano catalana va enviar aquest llunàtic a pastar fang i s’hagué de guardar la demagògia i la metralleta on li cabia. Però és una excepció que va seguir la mezzo madrilenya Teresa Berganza. Altres, fins i tot Plácido Domingo, va disfressar-se malgré lui de darrer Mohicà i Gran samurai en Parsifal, el de la momia i el tren. Què hi farem? “Es lo que hay.” 

Allò de sorprendre és el que es deia Épater le bourgeois en el XIX, que etimològicament significa en català espatarrar el burgés. És ja molt antic i ja està tot fet i vist ad nauseam. Es copien uns d’altres i ja no saben com ser més epatadors que els anteriors. Solament els falta fer ús de la violència física. A Alemanya es va prohibir una producció wagneriana perquè, sense que vinga a compte, es va situar l’acció en ple nazisme amb nazis, jueus, camps de concentració i SS apuntant al públic amb tal realisme que van haver-hi escenes de pànic i problemes mèdics.

ondines putes de gasolinera

Les ondines putes de gasolinera.

Ja estem farts de vore ondines prostitutes. Quan s’ho va inventar Chéreau fa dècades, tenia algun sentit i era una descoberta; que ara un d’aquests les pose de putes de gasolinera està més vist que el TBO. No escric el seu nom per no embrutar el meu post amb ell. A més, no mereix ser recordat. És l’autor de l’Anell del petroli – quina genialitat! – o siga, l’or negre amb estàtues d’Stalin, Mao i companyia. La lectura marxista del Ring ja la feu Bernard Shaw amb més gràcia en El perfecte wagnerià. Chéreau la copia; Kupfer la torna a copiar fins arribar a aquest maleducat que ha arribat a increpar, insultar i fer un tall de mànegues al públic que paga no per ell, sinó per Wagner.

El problema no es limita, però, a Bayreuth. Tant de bo! Amb no anar-hi i que s’ho mengen amb creïlles. El problema real es que és un càncer que afecta a la pràctica totalitat dels teatres d’òpera. Mai de la vida he pogut veure en directe una òpera o un drama de Wagner conforme va ser concebut per l’artista que, a més de músic era dramaturg i un pioner en la direcció d’actors. A poc que llegim ho podrem saber. Wagner deixà per escrit com volia que es representara la seua obra i no consentia que cap petimetre li falsejara el seu treball. No és que abogue per la repetició fins a la fi del món de les mateixes escenografies, sinó un mínim de respecte per l’art i la cultura. No llegim i no sabem res, com va confessar Carlus Pedrissa en la presentació del seu Ring La Fura Palau de les Arts. A pocs importa que Zubin Mehta fora el director musical. Aquest és l’Anell de la Fura, no de Wagner ni del director indi. He de dir que m’agradà en general. Era respectuós amb les intencions de Wagner, feia un homenatge al compositor quant a creador de tramoies escèniques i es referia a la lectura feuerbachiana del llibret, és a dir, socialista. El problema era l’abús de la maquinària habitual en la formació catalana. El finlandés Matti Salminen no va callar i va dir que estava fins allà de tanta andròmina que no deixa moure’s lliurement per l’escenari ni actuar. No obstant això, considere que és un treball digne. Cosa diferent són els pseudo anells d’Stuttgart i de Copenhaguen. Un destarifo, que diem per ací, total. Potser hi haja a qui li agrade que Mime es masturbe en la cuina. Ja està molt vist. També és una gran troballa wagneriana que una cantant-actriu de la talla d’Angela Denoke es rebaixe en el seu paper de welsunga a donar-li aigua bruta del poal de fregar al germà bessó encarnat per Robert Gambill. Preciòs… com un Siegfried brut i porc que semblava estar en una escena de 2001 de Kubrick. També suposa una gran abans per a la humanitat vore-li el pene penjant a un xic nadant que simbolitza l’or del Rin. És una escena plagiada de la repugnat, per manipulativa, sèrie sobre Wagner protagonitzada per Richard Burton quan l’homosexual Ludwig II s’imagina en pilota i pene penjant nadant junt a les ondines. Bravo pel moment que li tallen els genitals, base de la Voluntat segons Shopenhauer que segur aquests estafadors ni coneixent. Molt agradable quan tot s’ompli de sang quan li extirpen els testicles. Meravellós. I no diguem quan Wotan li talla a lo cut off tot el braç a Alberich per llevar-li l’anell entre borratxera i borratxera. Va ser tan preciós que tirí al fem el final feminista d’aquesta producció tan sanguinolenta. La sang que tenia Brünnilde en sana siga la part en la portada em feu perdre tal decisió d’atemptar contra la cultura. Però és que això no és cultura. És sang i fetge. Sang com la de les xiques-flor d’un Parsifal repulsiu que recordava el de Bayreuth amb nazis, un transexual o travesti dit Klingsor i un estúpid no per fals parsi sinó per ser una rèplica, no sé si germànica, de Pedrín el de Roberto Alcazar. Si volen epatar a algú que tinguen la valentia d’anar-se’n a una teocràcia musulmana i li tallen el cap a tota classe de déus incloent l’islàmic… No en tenen, d’això. Són progres de saló.

Castorf-Ring-545x380-Castorf-Rheingold-2013-Loge-Mime

El Konzept de Castorf en Rheingold.

Sobre el Konzept.

Amb aquesta paraula justifica esta gent el que fa. Es tracta d’una ocurrència que pot ser més o menys afortunada que pretén elaborar una història paral·lela a la del llibret, que no se sol respectar. Si almenys tinguera una lògica interna faria menys mal, però és que no en té. Es tracta d’una successió d’estupideses sense sentit que impideixen centrar l’atenció en l’òpera o en dificulten l’audició per excés de soroll escènic. És el que estan fent a Bayreuth i això que una de les clausules del contracte obliga a respectar partitura i llibret(!). A Castorf, destructor de l’Anell d’enguany, ja no li feu gràcia l’any passat. Va atrevir-se a dir que “el llibret i la partitura coarten la llibertat artística.” És com per a morir-se de riure. No es conformava amb la destrossa prevista, sinó que pretenia alterar la música i la lletra, és a dir, destrossar totalment l’obra de Wagner. D’aquesta manera el seu estúpid Konzept, que després podreu llegir,  no és limitaria a possibles DVDs, sinó també als CDs. De pena, perquè el rus Kirill Petrenko està protagonitzant una direcció musical molt bona en Der Ring com Thielemann a l’Holandés. Sense dubte, es guanya sentint la ràdio sense veure unes escenografies que sols aprofiten per despistar de la trama autèntica de Wagner i posar entrebancs al cant, com s’ha queixat algun cantant.

Malgrat tot, l’escenografia de Castorf és un insult a la intel·ligència. Texas anys 50 en una gasolinera. Unes putes al costat d’una banyera de plàstic (el Rin). Guerra freda. Tensió en la RDA. Wotan és un mafiós. Hagen assassina no a Siegfried sino a Wagner amb un fusell soviètic. ¿En voleu més? L’assassí es posa a pixar mentre canta De jutjat de guàrdia o de manicomi. ACÍ teniu més informació.

Frank Castorf

Frank Castorf i els seus atemptats.

Frank Castorf: “Mi trabajo es un atentado contra lo aprobado”

Para el célebre director de teatro alemán Frank Castorf, el petróleo es el oro de nuestra época. De ahí que su versión de la ópera El oro del Rin está escenificada en una gasolinera de la Texas de los años cincuenta. 

Frank Castorf traslada el Valhalla, el paraíso de los dioses, a la conocida Ruta 66 que atraviesa EE.UU. Sobre el escenario hay un motel con piscina, una gasolinera y una cafetería. El dios Wotan es un mafioso con gafas de sol, que retoza en el hotel junto a su esposa Fricka y su cuñada Freia. Las Hijas del Rin son tres vampiresas rubias. Hombres con cámaras filman todo lo que ocurre y las imágenes se proyectan en pantallas gigantes.”

“Deutsche Welle: Señor Castorf, usted es conocido por contar historias con muchas rupturas temporales y especiales. Pero al dirigir de El oro del Rin de Richard Wagner, debe apegarse a la partitura y al libreto original. ¿Cómo maneja esa limitación a la hora de crear?”

Ho explica. Fa trampes i dona gat per llebre, encara que haguera volgut alterar la música i el text de Wagner. Això no es llibertat artística sinó apropiació indeguda de l’obra d’un artista (Wagner) i una estafa per al públic que acudeix a Bayreuth per Wagner no per ell, sinó a pesar d’ell.

Castorf no es más que un bufón que se dedica a entretener a los burgueses que pueden permitirse pagar la entrenada. Épater le bourgoise. Este es su oficio. Provocar ya no puede. Estamos demasiado acostumbrados a este tipo de provocaciones. Siempre es lo mismo. ¿Para qué repetirlo?

Perquè quede més clar què és allò del Konzept, us en pose un i la seua explicació de la meua collita. És molt fàcil encara que no estigue fumat, begut o drogat:

El Quijote según el Konzept d’un enviat dels déus: “Estaba yo cagando poniendo el culo en el bordillo del barco, en un lugar del Canal de la Mancha, cuando unos tiburones intentan comerme los pelendengues. Menos mal que aparece un cura y un barbero en pelotas y me rescatan. Nos meamos y cagamos todos dentro y qué alivio no sentiríamos, pardiez.”

Explicación Konzept: “En un mundo de opulencia y corrupción todo nos sobra (de aquí la defecación) y hemos de eliminar lastre. Los viajes ya no son un lujo, sino una necesidad (como la defecación). Siempre habrá quien trate de atacar nuestras ideas (los tiburones) pero el hombre es solidario y ayuda al prójimo. La desnudez es el símbolo de la verdad, porque el que nada esconde es sincero y bondadoso. Al final (influencia del optimista de Feuerbach) todo acaba bien y podemos abandonar lo superfluo (defecación, micción, eyaculación)y sentirnos libres. Lo que he tratado de explicar es un canto a la libertad. Por cierto, la explicación del Konzept cuesta 30 E.”    

Patrice_Chéreau_66ème_Festival_de_Venise_(Mostra)

Patrice Chéreau

  Creació i interpretació.

Llegir el llibret es la primera obligació que tenen els regidors per conéixer el que pretenen els autors perquè són – no ho oblidem – intèrprets, no pas creadors. Els intèrprets recreen el que ha creat l’artista, que és el compositor i el llibretista.

Chéreau va fer una lectura socialista de l’Anell. Va ser fidel a l’esperit de l’obra encara que no seguira les acotacions escèniques. Va ser imitat posteriorment per molts regidors. Va destacar per la seua direcció d’actors.

Un senyor ben poc sospitós de conservador, com ara Kupfer bé que llegia Wagner. N’era un bon coneixedor i als seus escrits em remet. Solament bevent en les fonts es pot interpretar, cosa que no és indigna ni molt menys, però no la podem confondre amb crear. És una altra cosa. Jo no he vist mai en directe una producció wagneriana que siga fidel a Wagner. Ni una ni mitja, ni cap. Solament algun DVD. Sobre si l’obra és viva o no i les repeticions ad nauseam de les indicacions escèniques -que jo no dic que haja de ser sempre així, però tampoc tot el contrari – , es podrien dir moltes coses. Jo també vull que em sorprenguen, però de lo bé que ho fan, no per les extravagàncies i disbarats habituals. Un exemple. Thielemann. En una ocasió que va vindre al Palau de la Música de València amb la seua formació berlinesa va interpretar – i havia llegit perquè no li calia partitura – obertures, preludis, moments orquestrals- jo vaig sentir-me levitar ple d’alegria. Com podreu suposar eixa música m’és molt familiar. El berlinés no va crear res ni traure’s res de la màniga. Va tocar el que Wagner havia escrit. I ho feu de meravella. Ningú esperava que el sorprengueren amb una obertura de Tannhäuser que sonara a una altra cosa. Sempre que anem a sentir la 9ª de Beethoven sentim això, la Novena, millor o pitjor interpretada, però la Novena. I ningú no es queixa que toquen sempre el mateix nombre de moviments o que acabe en una coral. “Sempre el mateix”. Ningú no ho diria. Si volem sorpresa hem d’anar ca el meu paisà Carles Santos i sentir una composició per a “piano i moto de trial”. Jo ho he fet a invitació de la seua neboda. Santos és un creador i no enganya ningú. Un intèrpret és una altra cosa. Si la partitura diu “Fa Sostingut, Mi Bemoll” això tocaràs i a això sonarà. El que no vol dir que l’interpret siga un autòmata ni que tots toquen igual, però sí el mateix. La darrera vegada que vaig sentir cantar per enèsima vegada a Waltraud Meier en l’acte primer de Walküre sonava meravellosament a lo mateix, a Wagner, però malauradament Yaron Traub va dirigir molt malament l’OV, disminuïda per la crisis. La música deixava molt que desitjar; el cant, gens en absolut, pura meravella.

Quant a la part teatral, crec que l’interpret ha de tenir més marge de maniobra, evidentment, però el que no pot fer és trair l’obra que un artista va crear. Jo no em tanque a res. He gaudit amb Kupfer, Decker o Chéreau i no solament en Wagner, però no sempre. De vegades no els he trobat a l’alçada de l’obra que han de servir i no servir-se’n. Una persona tan poc sospitosa com ara Kupfer va fer les seues declaracions en contra de determinats directors escènics que per semblar diferents i originals fan malbé una l’òpera. És admissible una lectura marxista de l’Anell, perquè l’argument s’hi presta (Chéreau) o una altra de marxista-ecologista (Kupfer). A mi m’agradà molt el Ring de Kupfer del Liceu . Vaig sentir-me feliç quan la vaig presenciar. I clar que havia llegit. Fins i tot sabia qui era Feuerbach. Este senyor coneix l’obra de Wagner i molt més que això. En canvi em va decepcionar en la seua producció del Real de Tannhäuser amb el cantor (R. Gambill) i Venus (Angela Denoke) rebolcant-se damunt d’un piano de cola a banda de més ocurrències que pràcticament reduïren el meu gaudi a la genial interpretació de l’obertura per Barenboim.

De seguida que parles de fidelitat a l’obra de Wagner ixen a relluir els cascos alats – o amb banyes, per pura ignorància – que mai no he vist. El que he vist repetit a manta són levites wagnerianes, maletes, Wotans amb corbata, etc. I sincerament, no m’entra en el cap que es puga disfrutar amb les rates, els excrements, el pipi o les putes de gasolinera, ni comprenc que fa Marx, Lenin, Stalin o Mao entre el petroli per més un suposat creador diga ”El meu treball consisteix a destruir l’establert.” Això és desvirtuar l’Anell, com el que estem sentint. Si vol destruir l’ordre establert, jo m’hi apunte a les barricades amb el llibre roig de Mao i tot. Però que no ens prenga el monyo, home. No es tracta que Lohengrin isca disfressat d’Invanhoe, és tracta que surta de Lohengrin. Ja trobarà la manera un director que conega l’obra i vulga servir-la. Lohengrin-Kaufman constructor de cases és una cosa que fa riure o plorar. Què hi pinta, una casa? I les rates? A mi no em sorprén, sinó una altra cosa. Per altra banda l’únic Lohengrin vestit de Lohengrin que he vist ha estat Plácido Domingo-Viena-Abbado i molt que m’agradà. En canvi Domingo-Ventris en el DVD- Último Mohicano- Gran Samurai era per a morir-se de pena i així li ho vaig dir al madrileny que assentí amb el cap i digué amb accent mexicà: “Así son las cosas, muchacho”.

meier002

Waltraud Meier.

Waltraud Meier té el seu trio ideal en Barenboim-Domingo-Chéreau i em va dir el mateix. “La tirania del regidors i el mal gust.” “Hui es dona més importància a la part visual que a l’auditiva.” No podem comparar Chéreau amb els directors actuals de Bayreuth. En ell, la part actorial és tan intensa i profunda que el decorat i el vestuari passen per alt. Un exemple, el del DVD de Meier i la sang en el cap, de Milà, si no m’enganye. Això emocionava, no pas les maletetes que portaven els suposats mariners que no recorde què eren. El seu Anell ja ha passat a la història. S’ho mereix, sense oblidar-nos, com sol passar del director musical, que és qui ha de dur la “batuta” en tots els sentits i no ser un element secundari que ni es valora ni es recorda. Boulez-Chéreau. No “Chéreau” i prou. El del petroli i d’altres passaran a l’oblit o tindran raó aquells que parlen de la degeneració de l’art, Matti Salminen entre ells. El finlandés elogiava Chéreau, però posava a caldo a La Fura sense tallar-se un pèl, així com a aquell que, per un afany de cridar l’atenció, fan disbarats. Simon Estes va dir que preferia una òpera en versió concert a una representada perquè jo no podia aguantar als regidors. 

El Lohengrin escolar és una presa de monyo. El vaig veure en directe per acompanyar un amic. El perpetrador de la cosa té l’ADN d’un excel·lent director wagnerià. Lo seu es diu nepotisme, igual que la senyoreta rossa i els seus Meistersingers de Gigantes y cabezudos. Ell no pot crear, sinó destrossar. No crec que siga exemple de res, ni que puga gaudir-ne mai. Mou a la hilaritat i destrossa l’obra com va fer Bieito amb Wozeck. Casos contraris, dos de ben diferents. El de Abbado-Viena-Behrens i Barenboim-Chéreau-Meier. Un de “tradicional” i una altre de “modern”. S’ha de llegir. El grup de jovens en pilota made in Bieito  no aporta res, és una bufonada, i el inventar-se el el noi és un malalt que porta mascareta per respirar no té res a veure amb el llibret. I si agafes al bon senyor Rigola o Bieito en el teatre i veus que, a banda de les pallassades que fa, els textos no són els originals sinó un invenció ridícula, podem fer-nos una idea de com va el teatre. No es respecta el text ni d’un clàssic grec ni de Shakespeare. Això sí, posar a un tio en pilotes ambientat a Afganistan enrotllant-se en la bandera d’Espanya, podrà ser rompedor i cridar l’atenció, però és un abús malgrat les persones interessades (periodistes, actors) que elogien tal disbarat per motius diguem-ne laborals.

Un perill anomenat Bieito.

A mi, el que m’emprenya és la presa de monyo i la falta de professionalitat, i el que no comprenc és com és possible aplaudir eixes eixides de to. Ja fa temps que Bieito, amiguet de la senyoreta que ens enterrarà a tots i que ja ha renovat fins 2020, el català universal va dir ¿Acaso las partituras son “sagradas?” i va preparar-nos per a la sorpresa d’un futur Anell reconstruït per quatre amigatxos destrossant el treball de Wagner. Oi que és la repera de la “modelnez”? El que és és la decadència de l’òpera. Ja han fet de tot en l’escena, ara li toca a l’orquestra i els cantants. De fet, algú ja ha començat. Ni en això Bieito és original. Tots es copien. A Alemanya feren la favada de parar l’orquestra en Mesitersinger i amollar un rotllet de com de “feixista” (sic) era el discurset, que el fulà no s’havia llegit, clar, perquè de feixisme no hi ha res. Feren un poc de bajanies i tornaren a tocar. Meravellós.

Ja hi estan pressionant. Les partitures i els llibrets no són monument protegit que diria l’iniciador de tot aquest tema, un nazi anomenat Wieland Wagner en el seu escrit-excusa teòrica per a no respectar les indicacions escèniques del seu avi que, si les va escriure era per algun motiu. El pamflet es diu. Wagner, monument protegit? Resulta immoral com parla de la llei del Reich i ataca els seus antic companys als que havia traït. Aquest llei regulava les representacions teatrals i operístiques. Ell les seguia punt per randa en els anys 30 i 40 i mai va dir una paraula en contra tenint com tenir butlla nazi per part del seu oncle Wolf.

Que hi haja coneguts nazis, amb aquestes lletres, que defensen unes representacions de l’any de la picor, no significa que fer tot el contrari siga lo ideal. Una cosa és “divinitzar” un compositor i una altra és fer-ne escarni, ridiculitzar-lo o afusellar-lo en el mateix Festspielhaus  per a paréixer tot el contrari.

Sobre gustos i educació.

Cadascú té els seus gustos i preferències estètiques, i té dret a exposar-les. És admissible i lògic. El que no ho és en absolut és faltar-li el respecte a una persona perquè no li agrade el mateix que a tu. No solament és de mala educació, sinó absurd i ridícul. Pense que hi coses inadmissibles en òpera, estic en el meu dret de manifestar-ho i no li falte a ningú per fer-ho. Si em sembla vomitiu que posen merda en una escenografia per a fer biogàs, que res té a veure amb l’obra, ho diré. Si em sembla repulsiu un conill podrit menjat per cucs i que llançava merda, ho diré. Si és per a morir-se de riure Lohengrin en pantalons curts, ho diré i ningú no em farà callar com jo respectaré el que una altra persona opine, encara que siga el contrari del meu parer. Si considere vomitiva la porqueria de Bieito en Don Giovani: pixades, embrutar-ho tot, la samarreta del Barça, el bat de baseball, etc. ho diré quantes voltes crega convenient. Jo no em fique amb ningú més que amb el responsable de tal pallassada. I en tinc el dret, ja que és un personatge públic que amés ho fa a posta, o siga, és ell qui busca la “provocació” i la polèmica per fer-se propaganda. Que hi ha gent que diu que li encanten aquestes estupideses, al menys així les trobe jo, ja ho digué Einstein: L’estupidesa humana és infinita. És la meua opinió, que no val menys que la d’un altre qualsevol. Si riure les exides de to que denuncia és senyal de modernitat, eixe no és el meu concepte de modern.

Fa uns anys, vaig vore L’Or i Walkira del Tirol a Santander. Molt es podria parlar sobre el déus esportistes del XIX, Donner llançant martell però olímpic, Walkiries en bicicleta i amb ninos per morts, Hunding de segurata fatxa i coses per l’estil. Em vaig partir de riure quan vaig llegir la critica bavosa en un diari muntanyés d’un “crític” venut. “El lanzamiento de martillo olímpico de Donner fue un genial hallazgo wagneriano” (sic). I això és solament un exemple entre molts. A banda del desastre a nivell musical amb una Araiza de Loge que no era ni ombra del Pamino que va ser. Sabeu què? La majoria de la gent va aplaudir. No en tenien ni idea. Jo vaig escridassar tot el que poguí.

L’any passat el visionari del petroli i de Mao i Stalin va increpar el públic, va insultar-lo i li va fer un tall de mànegues. La cosa durà molt de temps. El públic té dret a manifestar la seua opinió sobre un treball pel qual ha pagat. Pot aplaudir o xiular perquè paga. En el sou està el fet d’acceptar amb humilitat la reacció positiva o negativa del públic. Lògicament, ell en busca la negativa. Viu d’això. Hi ha gent per a tot. Segur que hi haurà gent que li semble molt modern. Per a mi és un maleducat com molta més gent que va de culta per la vida de l’òpera i fa de menys als que creu que no estan a la seua alçada per no aplaudir a un marrà pixant en un escenari. És de psiquiatra, com l’Holandés de l’altre dia que podem trobar en DVD i per Internet.

Una esperança anomenada Thielemann.

Thielemann

Thielemann

Gran part del futur de Bayreuth depén de Thielemann, del seu prestigi com a director i de si és capaç d’intervenir en les decisions i en la seua marxa. En l’edició del Festival d’enguany no podem dir que abunden els cantants de primera línia. Em fa l’efecte que prefereixen actuar en altres coliseus. Bayreuth està perdent el seu reclam com a Meca wagneriana. Fins i tot, per primera vegada des que el seguisc no s’han venut totes les entrades. És preocupant el panorama, començant per les espantoses escenografies tan habituals des de fa anys.

Thielemann pense que ha guanyant amb el temps i que encara pot millorar. Ja és un del s dos millor.s Només el vaig veure en directe en una ocasió a València amb els seus host berlineses. Es tractava de música orquestral. Amb dir que em sentia levitar i no vaig poder evitar plorar d’emoció ho dic tot. Tant de bo aquest senyor puga ficar mà a Bayreuth, malgré Katharina, i elevar el nivell, que s’enfonsa per les escenografies absurdes i ridícules. Segons Arteaga, han sobrat entrades per a tots els cicles de l’Anell. Cosa insòlita. Crisi, mala gestió o fàstic escènic davant el senyor del petroli i cia. Faig vots a Wotan perquè Bieito no vaja per allà, cosa difícil ja que agrada a Alemanya i diuen es porta molt bé amb Katrina que també té bona relació amb Thielemann.

Sobre el tema Thielemann, el millor director wagnerià amb Barenboim, sóc dels que pensen que si algú pot aconseguir que el Festival deixe de ser el que és, és ell. Per què? Perquè és un senyor que CONEIX I AMA l’obra de Wagner. Començà un tant fluix, al meu parer, molt per baix de Barenboim – un dels meus favorits – però el cert és que ha anat millorant progressivament i hui ocupa un lloc molt destacat com a directors wagnerià i en el repertori d’Strauss. El berlinés arribà amb un llistó molt alt que ell mateix es va proposar. Volia i ho està aconseguint, seguir la gran tradició directorial alemanya que s’inicià amb Wagner i segueix en Hans von Büllow, Hermann Lévi i altres contemporanis de Wagner, i arriba a Willhem Furtwängler i Hans Knappertsbusch -sense el qual, el Nou Bayreuth no haguera existit, perquè la modernitat s’ha de basar en la tradició i ell era la tradició. Hem tingut excel·lents directors wagnerians, com ara Daniel Barenboim, però no hem arribat als estàndards dels anys 30, 40, 50 i part dels 60. Uns nivells tan alts que ni un règim genocida ni una guerra mundial van fer baixar. El gran Hans Hotter, Mr Wotan per excel.lència, va començar a fer-se un nom tan sublim en aquells foscos anys. Hi ha bases de dades on es pot comprovar.

I és que el no ja tan jove berlinés té les idees clares i tant de bo se l’escoltara. No vaig a ocultar que no combrega amb les direccions escèniques i actorials actuals. Està escrit. Alguns han arribat a titllar-lo de nazi per parlar de tradició directorial alemanya. Ell va contestar sense immutar-se que no troba res de feixista entre un Do sostingut i un Fa memoll. Una mezzo del prestigi de la madrilenya Teresa Berganza, no sols coneguda pels seus mèrits artístics, sinó també per les seues idees polítiques democràtiques i ben progressistes, no de pega, sinó de quan Franco anava per allí, manté que els directors escènics són uns tirans que estan matant l’òpera entre altres coses. Abans els tirans eren els directors musicals semidivins tipus Herbert von Karajan entre altres. I si ens remuntem en el passat, eixe paper van ocupar-lo els divos. És qüestió de modes. Jo pagava perquè passara aquesta. Mai no aniré a Bayreuth fins que no canvien les coses. Enguny, després de 10 anys d’espera, m’arribaren les localitats, li les vaig oferir a algun amic, i les tirí al fem. Pel que he vist en DVD o m’han contat en tinc prou. La senyoreta Katharina m’enterra com – cas molt poc probable – la retiren d’un lloc de responsabilitat per al qual no està preparada. Sembla que odie els gens que li permeten la vida de luxe que porta.

Des del meu punt de vista qui ha de portar la batuta és el director musical en tots els terrenys artístics. Ha d’haver-hi una compenetració entre els dos directors. El que no és possible és el divorci entre el que es veu i el que se sent. Sembla esquizofrènic. Wagner va ser el primer director escènic i d’actors, en el sentit modern dels termes, i sempre va posar-ho tot al servei del drama, que és el que menys importa avui, ja que s’ha convertit en una excusa per a “lluïment” no de “castrati” i “prime donne” barroques, sinó de senyors que insulten i fan talls de mànegues al públic.

Molt difícil pense que ho té. Possiblement la cosa no tinga remei i tire la tovalla deixant el negoci familiar per als propietaris. Una meravella coberta de glòria. Pel que sabem del pròxim Bayreuth, al menys fins 2020 les coses no van per eixe camí, sinó per la bufonada, com la d’aquell que anava a “traure tot el Hitler que té Wagner”, fent una còpia deformada de les paraules de Thomas Mann, escriptor wagnerià perseguit pels nazis a qui probablement no ha llegit mai. Sembla que la lectura és un art del passat que s’ha d’oblidar.

Dic que Thielemann ho té molt difícil perquè després de son pare Wolfgang – en el comandament del qual Bayreuth ja va deixar de ser el que va ser – ens ha arribat un regal del Walhalla anomenat Katharina, que no solament ja ha demostrat del que és capaç sinó que no oculta la seua simpatia i amistat amb Bieito, que va dir que volia més Wagner, i a que considere capaç de les eixides de to més elevades si això fa que parlen d’ell. Eixa és la meta, fer-te de conéixer per l’espant que provoques. Amb el Tirant de la Fira de Francfurt ja va demostar com és capaç de faltar el respecte als catalanoparlants amants de la seua literatura. La gent no llig, però no es sorda i sent els senyals de desaprovació, que és el que la portadora de l’ADN i altres busquen conforme han dit en diferents ocasions. “Ladran, luego cabalgamos” (atribuït a Francisco Franco). “Mals temps per a la lírica” que diria Bertold Brecht.

Sempre ens quedaran els CDs i algun DVD.

tannh. biogastann_bayreuth4 biogas 2

Tannhäuser caganer.

Tannhäuser, la meua primera experiència wagneriana, està ambientada en una fàbrica de biogás que funciona amb caca, sí amb detritus no sé si de porcs o humans. Una vulgar copia d’una peli per a xiquets Mad Max. Començant per ací, tutto è possibile. Pura repugnància amb tios en samarreta suada i bruta. No vull ni pensar en Elisabet, que literalment era una santa catòlica, resant davant d’una muntanya de… detritus amb biogas per ací i per allà. Hi ha qui diu que li agrada a més no poder. A mi em fa fàstic sols de pensar-ho. Una vergonya. Em sembla degradant i “degenerat”. Si, senyors, la “degeneració” existeix i negar-la perquè els nazis la feren servir en la seua propaganda dictatorial em sembla estúpid, amb perdó dels fans d’aquestes coses. Després del conill podrit expulsant…”caca” què voleu? Més del mateix.

Quan estava sentit l’obertura, va arribar-me un soroll fort provinent de l’escenari. Pensí que era alguna pallassada del pallasso de torn, però no. Era la maquinària escènica que es va trencar. Vés per on, el Palau de les Arts els hi va guanyar. Després de folrar-se Catalatra i tota la colla, va i s’afona la maquinària escènica que costà milions d’euros. No passa res. Se seguiren representant òperes a teló baixat com el el cas de Cita con Venus (Meeting Venus). I és que així està el món.

Musicalment no va ser una cosa pròpia de Montsalvat, però no estava malament com a música de fons. A aquest pas, l’única cosa que se salva a Bayreuth és l’orquestra, els cors i algun directors musical i cantants, no molts, no ens enganyem. Ara vorem on situen l’acció de L’Holandés. A una fàbrica de conserves amb màquina de Coca-Cola no pot ser, que Rigola, ja la pillà després de rebutjar altres “genials” ocurrències com el Pol Nord (com el Parsifal de Maazel-Arts) i el desert del Gran Canó del Colorat. I mira que és fàcil llegir el llibret, que és curtet… Però ja no llig ningú, menys encara els regidors tan moderns que pensen que Gutenberg és cavernícola.

 Desastre Ryan , esperança Kaufmann.

kaufmann

Kaufmann

La propera retransmissió serà Siegfried. Si el heldentenor falla, falla tot. La pena és que el cantant estel·lar, fantàstic en les Arts, se li arruinà la veu fa anys. Sembla mentida que durara tan poc. Esperem que no es convertisca en Manfred Jung number two … Pobre Lance Ryan i dels notres oïts. La veritat és que fora de la parella de welsungs que van estar d’allò més bé, el nivell canor no és massa alt que diguem enguany ni en anys anteriors. Ens queda la incògnita de Kaufmann, candidat a heldentenor. Tant de bo deixara un tant el repertori italià i es preparara per susbtituir Wolfgang Windgassen en els papers wagnerians més durs: Siegfried, Tannhäuser, Tristany. Com a Lohengrin ja ha demostrat la seua vàlua. Seria el primer tenor capaç des de la mort de  Windgassen de cantar tots els papers wagnerians importants per eixa corda. Serà algun dia un autèntic heldentenor? Tant de bo.

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Òpera, Bayreuth, cantants, Directors, Uncategorized, Wagner i etiquetada amb , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s