Wagner i el seu context (II)

Colonisation_1800colon-World_1898_empires_colonies_territory

Extensió del colonialisme al món entre i el naixement i la mort de Wagner.

En l’entrega anterior vaig dir que cinc fenomens defineixen el segle XIX: les revolucions burgeses, la industrialització, el romanticisme i el nacionalisme. Conseqüència d’aquest context serà l’auge del capitalisme que esdevindrà la base de l’economia i canviarà l’estructura social.  Comentaré tots aquests aspectes amb la intenció de definir el context històric i cultural on Wagner va produir la seua obra, el seu ara i ací. Parlarem una mica més del nacionalisme i del seu corol·lari, l’imperialisme, així com de l’auge del capitalisme i de la seua crítica. En altres entregues farem una incursió en el marc cultural en què es mou el saxó: el romanticisme, i acabarem amb una breu descripció del moment  històric en què es mou: les guerres napoleòniques, les revolucions del 30 i del 48-9 i la unificació alemanya, sense oblidar-nos de Fichte, filòsof idealista i precursor del nacionalisme alemany.

Seguim amb el nacionalisme, que apareix en el XIX encara que té antecedents anteriors i ultrapassa el segle cada volta més com a imperialisme, que no és el mateix però que sí que té coses en comú.

Frankfurt_Nationalversammlung_1848 Parlament

Parlament de Frankfurt, 1848.

9.-EVOLUCIÓ DEL NACIONALISME.

Hi ha autors que distingeixen entre el primer nacionalisme, de caràcter liberal progressista, i el posterior, de caràcter conservador i agressiu, que donarà lloc a l’imperialisme.

El nacionalisme progressista s’oposa a la Restauració que va succeir a les invasions napoleòniques i va restaurar l’Antic Règim. Es tracta d’un moviment d’alliberament nacional. A ell es deuen les independències dels països llatinoamericans d’Espanya i l’alçament de txecs i hongaresos contra l’Imperi austríac.

El nacionalisme conservador supedita les llibertats que caracteritzen el període anterior als interessos de la classe dominant. Genera tensions polítiques que desembocaran en conflictes interns i externs. D’ell sorgeix l’imperialisme, la conquesta de colònies per fundar nous imperis.

El punt d’inflexió entre ambdós nacionalismes el constitueix la revolució de 1848-49, la primavera dels pobles. Com és sabut, Wagner participa directament en la revolució de Dresden animat per les idees nacionalistes i progressistes del moviment conegut com la Jove Alemanya. Com sempre, Wagner no deixa de ser artista encara que estiga fent política. Per a ell, el triomf de la revolució conduiria a l’home nou al que dirigeix ​​les seues òperes. L’onada revolucionària recorre Europa: França, Imperi Austríac, la Confederació Germànica, els estats italians …

El nacionalisme polític va sorgir com un sentiment minoritari. A partir de 1848, es va convertint en un fenomen de masses. També, a partir d’aquesta data el moviment obrer anirà adquirint major força. Wagner publicarà La Revolució i Marx, El manifest comunista obres que presenten paral·lelismes segons alguns autors.

Caricatura_sobre_conferencia_de_Berlín,_1885

Caricatura sobre la Conferència de Berlín, 1885.

10. CONCEPTE D’ IMPERIALISME.

Es tracta del domini d’un estat sobre un altre o altres mitjançant l’ús de la força militar, econòmica o política. Durant l’últim terç del segle XIX les potències europees i algunes extraeuropees (USA i més tard Japó) van desenvolupar una política d’expansió colonial accelerada que ja venia gestant des de començaments de segle.

Té fortes connotacions nacionalistes: els estats que el van practicar pretenien la conquesta sistemàtica de la major quantitat possible de territoris amb l’objectiu d’assolir el rang de potències mundials. No buscaven tant la transformació cultural d’aquestes zones com el seu control polític, econòmic i militar.

En 1885, les potències europees es reparteixen Àfrica, en la Conferència de Berlín. Al repartiment arriben tard Alemanya i Itàlia, els estats són fruit de la reunificació assolida poc abans. Només Abissínia queda lliure del repartiment per ser un país cristià. Tot aquest procés crearà unes tensions que conduiran a la I Guerra mundial.

En el terreny del pensament, el colonialisme i l’imperialisme tindran com a expressió teòrica manifestacions racistes, la idea de la desigualtat de les races i la superioritat de la blanca. No és d’estranyar, ja que una gran part del món estarà en mans dels europeus, que exerciran el seu poder sobre les colònies entre el paternalisme i la dominació brutal buscant les matèries primeres per alimentar la seua indústria, ja que la revolució industrial es va estenent per les potències colonials.

Atés aquest marc ideològic, no ens han d’estranyar les idees racistes de Wagner o de Gobineau, tots dos fills del seu temps. Cal dir que en aquest tema Wagner no assumeix tota la teoria del francès, sinó que – a diferència d’ell – el seu concepte racial és positiu.

Hi adjunte textos de l’època sobre el tema, que ens ajudaran a comprendre millor les idees de Wagner, a qui cal jutjar situant al segle XIX i el seu context.

És la britànica la més gran de les races dominants que el món ha conegut i, per tant, el poder determinant en la història de la civilització universal. I no pot complir la seua missió, que és crear el progrés de la cultura humana, si no és gràcies a l’expansió de la dominació anglesa. L’esperit del país tindrà forces per complir aquesta missió que ens ha imposat la Història i el nostre caràcter nacional. […] l’Imperi britànic, fermament unit, i els Estats Units han d’assegurar junts la pau del món i assumir la pesada responsabilitat d’educar per a la civilització als pobles endarrerits. “

(Joseph Chamberlain al capdavant del Ministeri de Colònies britànic, el 1895.)

“Una nació és com un individu: té els seus deures que complir i nosaltres no podem desentendre’ns dels nostres cap tants pobles encomanats a la nostra tutela. Només la nostra dominació pot assegurar la pau, la seguretat i la riquesa a tants desgraciats que, mai anteriorment, han conegut aquests beneficis. I és acabant aquesta obra civilitzadora com nosaltres portem a terme la nostra missió nacional, per l’etern profit dels pobles a l’ombra del nostre ceptre imperial. “

(J. Chamberlain. Discurs.)

“La qüestió dels indígenes ha de ser resolta únicament en el sentit de l’evolució natural de la història universal. És a dir, que la moralitat superior ha d’estar per damunt de la civilització inferior. L’Estat modern, com a potència colonial, comet, de cara als seus ciutadans, el més gran dels crims quan, deixant-se portar i hipnotitzar per confuses idees humanitàries, tracta bé a costa dels seus propis súbdits a les races negres condemnades a desaparèixer. “

(Justificació darwinista de l’imperialisme.)

“Les analogies entre els negres i els micos són més grans que entre els micos i els europeus.

El negre és inferior, intel·lectualment, a l’home europeu. El negre només pot ser humanitzat i civilitzat pels europeus.

(J. JUNT. Sessió científica de la Societat Antropològica de Londres 1863.)

“Sense negar que els negres es puguen civilitzar, és cert, però, que la seua civilització sempre serà inferior a la nostra, perquè la força de la ment d’aquella gent és realment inferior. Creiem que la raça superior a qualsevol altra, aquella de la que dependrà sempre el destí del món, és la raça blanca. “

(Farmochi. Curs de geografia universal, 1850.)

African_Pigmies_CNE-v1-p58-B exhibits zoo

Pigmeus exhibits en un zoo.

11. JUSTIFICACIÓ IDEOLÒGICA DEL RACISME.

Les idees no sorgeixen perquè sí ni de cap quimera filosòfica fruit de la imaginació, sinó que són conseqüència de factors materials com ara l’economia i les relacions de poder. Com diria Marx, són la superestructura que emana i justifica l’estructura socioeconòmica dominant. Així, el racisme prové de l’imperialisme, que és la cobertura militar del colonialisme impulsat pel capitalisme. Els Estats imperialistes busquen matèries primeres i mà d’obra barata en el països que colonitzen per a benefici propi, arribant a mantenir la hipocresia que ho fan pel bé dels pobles conquerits i explotats.

Des de posicions nacionalistes es van desenvolupar teories racistes que justificaven i impulsaven l’expansió territorial, tot i el rebuig dels pobles autòctons.

En unes ocasions, el racisme es manifesta com un paternalisme que sostenia la necessitat de l’home blanc de traure de l’endarreriment a les poblacions autòctones mitjançant la instrucció i l’educació.

En aquest marc hem d’entendre l’activitat missionera de les esglésies cristianes la ideologia de les quals no tenia res a veure amb els costums i tradicions dels pobles colonitzats. Com va succeir a Amèrica segles enrere, la creu va seguir a l’espasa.

En totes aquestes posicions subjeia una ideologia de caràcter etnocentrista que enaltia la cultura europea i occidental i desqualificava a la resta, considerat bàrbar, salvatge i primitiu.

L’agressió imperialista ocasionar nombroses baixes en la població autòctona, que no disposava del sofisticat armament occidental. Va ser una lluita sense igual: metralladores contra llances. Des d’un punt de vista econòmic – que és el mòbil real, no traure de l’endarreriment o evangelitzarles colònies es van veure sotmeses a un règim d’explotació sense igual i els seus recursos espoliats a major glòria del capitalisme europeu.

proletaris xiquets

Xiquets proletaris en una fàbrica.

12. CAPITALISME

Abans de l’era revolucionària i la implantació dels ideals de la Il·lustració, tenim un sistema polític, econòmic i social denominat Antic Règim, corresponent, aproximadament als segles XVI, XVII i XVIII segons els països. Es caracteritza per la monarquia absoluta justificada per les esglésies, com d’origen diví. No existeix el concepte de ciutadà, sinó el de súbdit. La classe dominant és l’alta noblesa, posseïdora de la terra a qui deu  fidelitat la pagesia en una relació senyor-serf de tipus feudal.

Després dels cicles revolucionaris de 1789, 1820, 1830 i 1848-1849 a poc a poc es produeix un canvi de règim. La gran burgesia és ara la classe dominant, la posseïdora dels mitjans de producció. Es produeix l’èxode del camp a la ciutat, i entra en acció una nova classe social: el proletariat, els obrers industrials, que viuen en unes condicions miserables i es veuen obligats a vendre la seua força de treball, en paraules de Marx, que va ser el primer a utilitzar el terme capitalisme, a canvi d’un salari de misèria. Mancances de drets i de béns. Zola a Germinal i Dickens a Història de dues ciutats ens descriuen les condicions d’explotació en què vivien. Wagner fa al·lusió al capitalisme industrial al Anell. El martelleig procedent del Nibelheim simbolitza les cadenes de producció fabrils. En boca de Mime podem escoltar l’enyorança del passat, quan els nibelungs es dedicaven a fer joies i altres estris per les seues dones i eren feliços; ara es lamenta d’estar esclavitzat en una fàbrica a major glòria del capistalista, que augmenta el sea capital a costa de patiment dels tristos nibelungs. Wagner ens mostra el seu menyspreu per les ànsies de posseir l’or, l’anell símbol del capital i del poder. El saxó va condemnar el capitalisme emergent.

Vegem alguns textos que ens donen idea de com era la vida dels proletaris en època de Wagner, fruit del capitalisme i la revolució industrial:

“Les influències desfavorables, en els obrers, del treball de la fàbrica són: 1. La desagradable necessitat de constrènyer els seus esforços intel·lectuals i físics a un pas igual al del moviment de la màquina (…) 2. La persistència en una posició recta, per espais de temps massa llargs (…) 3. la privació del son per la llarga jornada de treball (…) Els locals de treball, freqüentment, són baixos, depriments, polsegosos i humits, l’aire impur, l’atmosfera reescalfada, i contínua transpiració (…) El xicot de la fàbrica no té un moment lliure fora del destinat a esmorzar, i només aleshores  ix a l’aire lliure (…) “

(F. Engels. La situació de la classe obrera. Informe del Dr D. Barry. 1845.)

“Manchester té no menys de 40.000 habitants. La ciutat està construïda de manera que es pot viure en ella durant anys i anys i passejar diàriament d’un extrem a un altre, sense trobar-se amb un barri obrer o tenir contacte amb obrers, fins que un no vaja de passeig o pels seus propis negocis. Això passa principalment pel fet que, siga per tàcit acord, siga per intenció conscient i manifesta, els barris habitats per la classe obrera estan netament separats dels de la classe mitjana.”

(F. Engels. La situació de la classe obrera a Anglaterra. 1845.)

“L’obrer artesà, en general, comparteix el seu treball amb el mestre. Hi ha entre ells relacions d’igualtat. Algunes vegades són amics. El seu treball, potser de més difícil execució que el nostre, té l’al·licient de la varietat i l’atractiu de l’aprovació dels altres. El nostre treball es verifica sota oposades condicions. Ficats en quadres on impera una severa disciplina, semblem un ramat d’esclaus subjectes a la vara del senyor. Col·locats al costat de les màquines, som a servidors d’aquestes. Des de les cinc del matí fins a les tantes de la vesprada sempre fem el mateix. Per a nosaltres, lluny de ser el fabricant nostre igual, és l’ull vigilant i l’espia de les nostres accions. Mai treballem bastant. Sempre descontentament de nosaltres, no podem menys de veure-hi el nostre tirà. “

(Escrit d’un obrer de 26 de juny de 1856. Extret de “Els filadors de Barcelona”, en Història d’Espanya, Ed. Labor, Vol VIII.)

Proudhon-children

Proudhon, teòric de l’anarquisme.

13. ANARQUISME

Aquesta situació material del proletariat va generar una sèrie d’ideologies anticapitalistes. Wagner fa compartit l’anarquisme en la seua joventut almenys. De fet, va ser amic personal de Bakunin i lector de Prouhdon, entre d’altres. Vegem què és l’anarquisme.

L’anarquisme pretén l’abolició del capitalisme. S’oposa al concepte de poder, de manera que preconitza la seua eliminació. Participa del concepte rousseaunià que l’home és bo per naturalesa i la societat (o l’Estat) el corromp.

Tres són les seues característiques fonamentals:

1.-El rebuig de qualsevol tipus d’autoritat-especialment la de l’Estat-i el rebuig a qualsevol forma d’organització, siga de caràcter partidista, administrativa o religiosa. Al costat del rebuig a l’autoritat preconitza la llibertat individual.

Per als anarquistes l’Estat capitalista constitueix una estructura que possibilita l’explotació de la classe obrera i per això ha de ser destruït. Rebutja tant el joc polític com l’organització de partits. El mitjà fonamental per eliminar a l’Estat és la vaga general, que permet arruïnar la burgesia.

L’organització social ha d’estructurar de baix a dalt, partint de petites comunitats autosuficients i per lliure decisió dels seus membres, expressada a través del sufragi universal, mai per imposició.

2.-L’abolició de la propietat, ja que aquesta és considerada com un robatori quan s’aconsegueix sense feina. El dret a l’herència (origen de l’estatus social) ha de eliminar i substituir-se per la col·lectivització dels béns.

3.-La importància de l’educació. L’home sol serà lliure quan sigui capaç de pensar per si mateix i el millor mitjà per aconseguir-ho és una acurada instrucció.

Aquesta és la teoria, en la pràctica hi ha diferents classes d’anarquisme. Wagner va compartir aquests ideals. Ja sabem que la personalitat de Wagner era molt pronunciada i que, primer de tot, el que li importava era l’art. L’Anell, no dóna algunes pistes. Quan Siegfried trenca l’espasa de Wotan, Wagner es manifesta contrari a l’estat i el poder. Quan moren els déus en l’incendi del Walhalla, Wagner ens parla d’un món sense déus i religions. Quan Brünnhilde li transmet els seus coneixements a Siegfried, Wagner ens està parlant de la importància de l’educació. Més tard, després de la derrota de la revolució, els seus ideals polítics s’enfonsen, però qui va tenir va retenir i hi ha qui considera que Wagner no va deixar de ser mai el vell anarquista de la seua joventut.

wagner ,lo

14. WAGNER, NACIONALISTA I COSMOPOLITA.

Que Wagner era nacionalista és un fet indiscutible. Hi podríem ficar molts textos on els termes alemany, òpera nacional alemanya, allò alemany, etc. apareixen profusament. Això no vol dir que no fora al mateix temps cosmopolita i que manisfeste el seu interés per tota la humanitat. Paral·lelament, trobarem textos on parla de l’art alemany i de l’art en general. El seu model són els grecs, però sense oblidar-se de les tradicions alemanyes. Nacionalisme i internacionalisme no són termes antitètics. Es poden donar en la mateixa persona, per exemple en Wagner.  Així podem trobar al compositor afirmant que l’obra d’art del futur serà universal per a la humanitat lliure i que els elements nacionals seran solament un adorn – una clara mostra de cosmopolitisme – en Meistersinger Hans Sachs en la malament anomenada arenga final, es refereix al sagrat art alemany, no al sagrat art en general. No debades, Wagner anomena aquesta intervenció: “Himne a l’art alemany.” És una mostra del que s’anomena nacionalisme cultural. Al principi de l’esmentada arenga fa al·lusió al nacionalisme polític quan alerta d’un perill estranger. S’està referint a França. Estem en l’època de les guerres franco-prussianes que acabaran amb el triomf de Prússia i la proclamació de la II Reich a Versalles.

No oblidem que la revolució de Dresden (1849) en què va participar Wagner s’enquadra dins dels aixecaments polítics nacionalistes que tenen per objectiu aconseguir la unificació alemanya. A Itàlia passa exactament el mateix. També és interessant recalcar que, mentre Wagner, es dedica a fabricar bombes, segueix escrivint sobre art i que veia en la revolució el sorgiment d’una societat propícia per a les seues obres. Wagner sempre és artista, parle de política, de religió o del tema que siga.

Existeix el nacionalisme cultural, que defensa les tradicions pròpies, la pròpia música,  literatura, etc. i un nacionalisme polític, que defensa la formació de la nació-estat. Wagner participa dels dos, amb les armes a Dresden. Després del fracàs de la revolució es desencanta de la política i es concentra en la filosofia i l’art, però no deixa de ser nacionalista.

La guerra franco-prussiana no li és indiferent. Celebra el bombardeig alemany de París amb orgull nacional – així ho recull Gregor-Dellin -. La seua antipatia per Bismarck està relacionada amb el  fet que es negara a finançar Bayreuth, com havia fet Ludwig, a part de les diferències polítique per les seues idees reaccionàries. Wagner sempre va voler la unificació alemanya, però el resultat final no va satisfer. Tampoc Nietzsche, que va ser molt dur amb Wagner perquè considerava que havia traït els seus ideals d’abans. Recordem que el Kàiser Guillem I, el primer monarca del II Reich de l’Alemanya unificada, va acudir a Bayreuth l’any de la seva inauguració i que Wagner el va rebre. El que va molestar molt a Nietzsche que se sentia menyspreat.

Els textos de baix fan referència al nacionalisme de Wagner:

“La seua estada a Dresden va acabar per la implicació de Wagner en un moviment polític de signe esquerrà. En els estats alemanys independents de l’època, s’estava fent fort un moviment nacionalista, reclamant llibertats constitucionals i la unificació nacional alemanya. Wagner va representar un paper entusiasta a l’ala progressista d’aquest moviment, rebent convidats a casa com l’anarquista rus Mikhaïl Bakunin i l’editor radical August Röckel. També li van influir les idees de Proudhon. el descontentament generalitzat a Dresden va arribar al seu punt més alt a l’abril de 1849, nota 2 quan el rei Frederic August II de Saxònia va rebutjar una nova constitució. “

(Wikipedia)

No és el meu desig que la música francesa o italiana s’impose a la nostra […]. Únicament si afrontem el tema amb més llibertat i agilitat , podrem confiar en desfer-nos d’una vergonya que des de llarg temps té preses nostra música i , especialment , la nostra música operística . Per què, si no , ha passat tant de temps sense que s’obrira pas un compositor d’òperes alemany ? Perquè ningú ha sabut fer seua la veu del poble ; vol dir , perquè no hi ha hagut ningú capaç de captar la vida autèntica , càlida , tal com és.”

(L’òpera  alemanya. 1834)

Vaig enviar el meu nou treball a Meyerbeer, que estava a Berlín, pregant-li procurara la seua admissió en el teatre Real d’aquesta ciutat. La cosa es va fer bastant de pressa. Estant ja admés el meu Renzi al teatre Reial de Dresden, en veure en perspectiva la representació de dues de les meues obres a les principals escenes alemanyes, em va assaltar involuntàriament el pensament que per sort singular París m’havia servit extraordinàriament per a Alemanya. Quant a París mateix, no tenia res a fer-hi  durant alguns anys; el vaig abandonar, doncs, a la primavera de 1842. Per primera vegada vaig veure el Rhin amb els ulls humitejats de llàgrimes, vaig jurar pobre músic! una fidelitat eterna al meu pàtria alemanya.”

(Wagner.  Records de la meua vida. 1813-1842.)

Descansa ací. Siga aquest el lloc  que ens guarde les teues estimades despulles! Que tot i que lluny, haguessen ocupat règies tombes en la més orgullosa catedral d’una orgullosa nació, creiem, però, que tu hagueres preferit per lloc suprem de repòs una tomba modesta en terra alemanya …. No pertanyies tu a aquest llinatge fred d’ambiciosos que no tenen pàtria, que prefereixen aquell país del món on la seua avidesa d’honors troba sòl més ric per prosperar Si fatals necessitats et van arrossegar allà on fins el geni se subhasta, vas tenir temps almenys per tornar teus ulls amorosos cap allar nativa, cap a la mansió modesta i campestre, on, al costat de la teua estimada dona, brollaven del teu cor les melodies. «Ah, si estiguera encara junt a vosaltres, estimats meus!» Tal va ser l’últim sospir amb què ens acomiadares en estrangera terra! Si tu vas ser una ànima tan calorosa, qui ens censuraria a nosaltres per correspondre’t amb el mateix ardor, per compartir amb tu aquest viu entusiasme, per haver cedit a l’aspiració silenciosa de posseir-te al nostre costat en la pàtria estimada? Oh! ¡Aquest entusiasme t’ha fet, amb una simpàtica violència, el bé estimat del teu poble! Mai hi va haver al món un músic més alemany que tu! En qualsevol regió, en qualsevol regne llunyà i eteri de la fantasia on el geni t’arrabassara, estaves encadenat sempre per mil delicades fibres a aquest cor del poble alemany amb el qual vas plorar i vas somriure, com a ànima crèdula de nen quan escolta atentament les llegendes i els contes del seu país. […] Heu conservat fins a la mort aquesta suprema virtut: mai vas poder sacrificar; mai vas poder desprendre’t d’aquesta bella herència del teu origen alemany; mai hagueres pogut fer-nos traïció : ara Anglaterra et fa justícia, França t’admira; però només Alemanya pot estimar-te: ets cosa seua, ets un bell dia de la seua existència, una càlida gota de la seua sang, una partícula del seu cor … Qui ens censuraria, doncs, per haver volgut que les teues cendres formen també una partícula del sòl de la cara pàtria alemanya?”

(Translació de les cendres de Weber a Dresden. Discurs de Wagner.)

“La paraula deutsch, d’acord amb les més recents i profundes recerques, no és en cap cas el nom d’un poble definit per la història, per la qual cosa no hi hauria cap poble que poguera reclamar el títol original de Deutsche. Jakob Grimm, per la seua banda, ha provat quediutisk o deutsch al·ludeix merament al que resulta familiar a tots aquells que s’expressen en un idioma comú. Va ser fàcil posar deutsch en relació de contrast amb walsch, que per a les races germàniques significa “el propi de gals i cèltics”

Els alemanys autèntics, per contra, es van considerar sempre com a estranys en terra forana al no sentir-se mai tan al seu gust com en la seua pàtria; i de forma molt ostensible observem com els alemanys són odiats en els nostres dies en terres italianes i eslaves […]”

“Amb Carles V es va manifestar ja l’ominós destí que sembla condemnar a quasi tots els sobirans alemanys, el de comprendre deficientment la naturalesa de l’esperit alemany; almenys llavors se li van oposar la majoria dels prínceps, els interessos dels qual, en aquell moment, coincidien amb els de l’esperit del poble alemany. És difícil conjecturar la manera com s’hauria resolt l’encara actual qüestió religiosa si, per l’honor de l’esperit alemany, Alemanya haguera tingut aleshores un genuí i patriòtic dirigent com a emperador, algú semblant a Enric VII d’ Luxemburg.”

(Wagner. Què és alemany? 1878.)

Nota: Més textos de Wagner en català-valencià que he traduït a partir del castellà.

pàgina següent →

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Història, Uncategorized, Wagner i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Wagner i el seu context (II)

  1. Retroenllaç: Wagner i el seu context (I) | EL CAVALLER DEL CIGNE

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s