Wagner i el seu context (I)

unificacion alemana

Unificació alemanya.

1. INTRODUCCIÓ.

A l’hora d’analitzar Wagner quant a les seues idees hem de tenir en compte el seu entorn i la seua època. Hem de fer-ho des de l’Alemanya del XIX, no des de l’actualitat, ja que faríem presentisme, que és un error metodològic. Cinc fenòmens defineixen el segle XIX: les revolucions burgeses, la industrialització, el capitalisme, el romanticisme i el nacionalisme. Abans d’afirmar que Wagner fora anarquista, ateu, cristià, racista, antisemita, etc. haurem de conéixer què significaven eixos termes en el seu moment vital per ser-hi justos. Totes aquestes etiquetes les hem de relativitzar i pensar que Wagner tenia una forta personalitat i que és difícilment classificable, sempre hem de pensar que va ser això o allò altre a la seua manera, sense desqualificacions des del segle XXI. Per posar un exemple, no significa el mateix antisemita abans que després de l’Holocaust. Hem de ser el més objectius possible i de centrar-nos en el marc històric, sociocultural i econòmic en què s’haja immers Wagner, ja que el condiciona com a qualsevol ser humà. Som nosaltres i les circumstancies, que diria Gasset.

wagner joven

Si afirmem que Wagner va ser racista, no hem d’interpretar aquest concepte des del segle actual, sinó des del XIX, ja que cometríem un error en la nostra apreciació. Les condicions sòcioeconòmiques, relacions socials i mode de producció condicionen la superestructura del sistema: art, cultura, filosofia, política, religió… En època de Wagner dels països europeus (raça blanca) són imperialistes i colonialistes. L’economia està íntimament relacionada amb l’explotació inhumana que els europeus exerceixen sobre els nadius d’Àfrica i Àsia (races groga, negra i blanca semita). Per justificar aquesta explotació econòmica sorgeixen teories de tipus racial, cultural, religiós, etc. És normal que Wagner creguera que hi ha races superiors i no estiguera a favor de la barreja de races. Era l’habitual. No només es donava la segregació racial als EUA, sinó en altres països, ni la societat acceptava els matrimonis mixtos. Seria injust prendre a Wagner com a joc expiatori quan era un més entre tants. Era la manera de pensar de la societat en el seu conjunt.

Dresde revolution

Dresden revolution.

2. NACIONALISME EN WAGNER.

Feta aquesta explicació, mantinc una tesi, que tant Wagner com Verdi són nacionalistes en el terreny cultural i polític. Tots dos van lluitar per la unificació de les seues nacions. Wagner va participar en la revolució de Dresden de 1849. Verdi va arribar a ser diputat i es va convertir en símbol de la unificació. Quan els patriotes italians cridaven: “Visca Verdi!”, Realment volien dir: VERDI (Visca Emmanuel, rei d’Itàlia). En les seues obres, Verdi exalta el nacionalisme del poble italià, especialment en Nabucco i el seu cèlebre Cor dels Esclaus, que va ser proposat per ser himne d’Itàlia. “Va pensiero …” es va convertir en tot un símbol nacional encara que no parlara d’italians, sinó de jueus sotmesos al tirà estranger. Tota una metàfora política que tothom va comprendre així. I ho segueix sent. No fa gaire, Mutti el va ser servir contra Berlusconi per la seua política de destrucció de la cultura italiana. Va ser un acte d’afirmació nacionalista.

Tornem a Wagner que va plorar d’emoció quan, després de la seua dolorosa estada parisenca, va arribar al Rin, va veure la terra alemanya i va plorar d’emoció. Això és el que conta en una de les autobiografies. D’això se’n diu nacionalisme.

Luther46c

Luther, referent nacional alemany.

S’afirma que Wagner admirava a Luter i que fins i tot volia escriure una òpera sobre ell, i és cert, però no per motius religiosos, sinó polítics. El reformador és un heroi nacional alemany. Li va plantar cara a l’Església romana per les seues corrupteles i a l’emperador Carles V, que va haver de cedir i renunciar al seu càrrec deixant-lo en mans del seu germà Ferran. Com és sabut, Luter va traduir a l’alemany la Bíblia, però molts desconeixen que la modalitat de la llengua alemanya que feia servir el reformador va servir de base per a la creació d’un estàndard lingüístic comú a tots els germanoparlants. La llengua alemanya està formada per diferents variants que no són mútuament intel·ligibles entre si, com succeeix en l’italià i altres llengües.

Ja estem a Dresden i la revolució, que s’inscriu en l’anomenada primavera dels pobles. cada nació vol el seu estat propi, bé separant-se d’un imperi opressor, bé unint petits estats. Wagner era partidari de la unificació alemanya. Per aquesta època se sent pròxim a la Jove Alemanya, organització de caràcter nacionalista i esquerrà amb la qual va col·laborar.

Parlem ara de Nurenberg i els Mestres Cantors. A la famosa i malament anomenada arenga de Sachs amb què acaba l’obra trobem un cant nacionalista de caràcter polític i, sobretot, cultural. S’adverteix un perill estranger i s’acaba fent una lloa al sagrat art alemany, que prevaldrà encara que l’estructura política del país es desplome. Vull remarcar que Wagner no canta a l’art en general, sinó a l’alemany en concret. I no és nou, a Dresden ja va escriure un article sobre la creació d’una òpera nacional alemanya inspirada en el poble i art alemanys i no francés o italià.

Tot això no vol dir que Wagner no pensara en la humanitat en el seu conjunt i en l’art en general. De fet ho fa contínuament ja que una cosa no anul·la l’altra, sinó que es complementen. Wagner manté postures universalistes en molts dels seus escrits. Sovint es refereix a tot el gènere humà. Una postura no està renyida amb l’altra en absolut. Ser alemany és la forma que té un alemany de ser humà i l’art alemany és una mostra de l’art en general.

Battle_of_Leipzig_1813 o de les nacions

Batalla de les Nacions. Lepzig, 1813.

 3. CONTEXT HISTÒRIC DE WAGNER.

Per comprendre millor un moviment literari, artístic, cultural, etc. o un autor, és imprescindible situar-lo en el seu context històric. Si volem comprendre el nacionalisme de Wagner, haurem de fer al·lusió a les invasions napoleòniques i a la reacció a aquestes. El que ens porta a parlar de Fichte, que no va ser només un dels percussors de l’idealisme filosòfic alemany, sinó un patriota que inicia el nacionalisme alemany.

Posteriorment caldrà parlar de la unificació alemanya, fenomen relacionat amb la revolució de Dresden, on va participar Wagner. El paper que hi va jugar Baviera, amb Ludwig II de rei, etc. Els conflictes bèl·lics. La rivalitat entre Prússia i Àustria, etc.

La vida de Wagner es mou entre les guerres napoleòniques i la formació de l’Imperi alemany. Hi ha dues dates clau. 1813 i la batalla de Leipzig o de les nacions, coincidint amb la data i lloc de naixement de Wagner, i la declaració del Segon Reich en 1871. Pensem que el Kàiser va assistir a les primeres representacions a Bayreuth, encara que Bismarck no va voler contribuir econòmicament amb Bayreuth.

Fichte

Fichte, pare de la Pàtria.

4. HERDER I FICHTE.

Hi ha dos models teòrics de nacionalisme, el model francés i l’alemany. Més endavant els definirem. Parlar de nacionalisme alemany és referir-se a un dels seus fundadors: Fichte i els seus Discursos a la nació alemanya.

Escoltem Fichte i veurem la importància que li dóna a la llengua:

“Tots els que parlen un mateix idioma (…) estan units entre si des del principi per un cúmul de llaços invisibles (…) de manera que els homes no formen una nació perquè viuen en aquest o l’altre costat d’una serralada de muntanyes o un riu, sinó que viuen junts (…) perquè primitivament, i en virtut de lleis naturals d’ordre superior, formaven ja un poble.

Així la nació alemanya, gràcies a posseir una llengua i una manera de pensar comunes, es trobava prou unida i es distingia amb claredat dels altres pobles de la vella Europa … “

(Fichte. Discursos a la nació alemanya, 1807)

“Qui havia nascut dins l’àmbit de la llengua alemanya era considerat ciutadà per partida doble: d’una banda, era ciutadà de l’Estat en què havia nascut, a la protecció era encomanat, per altra, era ciutadà de tota la pàtria comuna de la nació alemanya. […] de la mateixa manera que, sense cap mena de dubte, és cert que, allà on hi ha una llengua específica, ha d’existir també una nació específica amb dret a ocupar dels seus assumptes amb autonomia i a governar ella mateixa, pot al seu torn dir que un poble que ha deixat de governar-se a si mateix té també de renunciar a la seua llengua i confondre’s amb el vencedor per tal que sorgisca la unitat i la pau interior (..) “

(Johann Gottlieb Fichte. Discursos a la nació alemanya. 1808.)

durero

Durer, símbol de l’esperit nacional.

Wagner escriu l’esbós Les noces de Luter el 1868, just un any després d’acabar Meistersinger, en els quals tenim present a Luter al principi del primer acte a l’església on es canta una coral seua. A ningú no se li escaparà que un dels motius que va fer tan reeixida aquesta obra és el seu caràcter nacionalista, ja que estem en plena efervescència política i davant el perill d’una nova invasió francesa. Recordem que estem en l’època de les guerres franco-prussianes i que en el proper 1871 es proclama el II Reich en el Palau de Versalles per a major ofensa dels francesos. Ningú no diria que Meistersinger és una obra religiosa, sinó nacionalista, en què s’al·ludeix a dos dels representants de l’esperit alemany: Luter i Durer, no per qüestions religioses, sinó polítiques, com a símbols de la nació alemanya. L’arenga final de Sachs és un himne nacionalista, tant polític, com – sobretot – cultural. Això no vol dir que en aquesta òpera no isquen altres temes com ara la música acadèmica versus la innovadora, la relació amorosa entre Walter i Eva, la renúncia de Sachs, entre altres. El que no podem fer, però, és passar per alt el tema del nacionalisme, màxim quan apareix al final de l’obra que és quan Wagner posa èmfasi en el que vol dir com succeeix en la resta de les seues composicions.

En aquest sentit, escriu Wagner seu esbós per a una nova òpera Les noces de Luter. Luter era un religiós que es va oposar al Papat. No es pot parlar del mateix sense fer referència a la religió, com no es pot parlar de Durer sense fer referència a la pintura. Wagner admirava Jesús encara abans de sentir-se cristià. Afegirem textos de Wagner per a demostrar, entre altres coses, el seu profund anticatolicisme romà, per més que hi haja qui , com ara Miquel Domènech i Espanyol afirmara que Parsifal era l’apoteosi musical de la religió catòlica i que Wagner la va compondre inspirat per l’Esperit Sant. Un altre wagnerià amb millor judici, Pedrell, es va mostrar en contra de tan absurda afirmació, que li indignava. Anem-hi:

“La indignació de Luter va ser provocada pel vergonyós trànsit de les indulgències. L’Església romana, ho sabem, feia pagar per avançat per pecats que s’anaven a cometre. El seu zel va arribar massa tard, el món va saber, molt aviat, abolir el pecat i ara s’espera, amb fe, que la física i la química alliberen del mal.

Els papes sabien molt bé el que feien quan prohibien al poble llegir la Bíblia, particularment perquè l’Antic Testament podia fer que el pur pensament cristià fora irreconeixible […] Per tant era més prudent reservar el seu ús per a l’Església més que per al poble.”

(Wagner. A què contribueix aquest coneixement? 1881)

Queda clara l’admiració de Wagner a Luter, símbol de l‘esperit alemany. Com és sabut, en la visió romàntica alemanya, la nació és definida com un ens amb vida pròpia, com l’esperit del poble. El saxó cita Luter com emancipador del poder papal i la seua traducció de la Bíblia a l’alemany per al poble alemany. Aquestes són les dues facetes que els nacionalistes alemanys troben en Luter: l‘enfrontament contra el poder de Roma i de l’Imperi, que donarà lloc a uns principats alemanys més forts. La traducció a l’alemany de la Bíblia constitueix el referent de la llengua estàndard alemanya, ja que serà el factor de la unificació de les diferents variants de l’alemany. La llengua alemanya, element bàsic del nacionalisme, actual té el seu origen en la Bíblia de Luter. Per a Wagner, com per als nacionalistes alemanys, la llengua era la pàtria, a diferència dels francesos, en els quals la pàtria es confon amb l’Estat; sent el poble, els ciutadans, la Nació.

Fent un petit estudi de les nocions teòriques del tema que estem tractant.

revolucion Maerz1848_berlin

Revolució de Berlín, 1848.

6. CONCEPTE I TIPUS DE NACIONALISME.

El nacionalisme és un fenomen polític que es va potenciar amb les revolucions liberals burgeses. En lloc dels vincles personals en què se sustentava la lleialtat al senyor feudal o la submissió al monarca absolut, apareix un nou tipus de relació: la del ciutadà lliure dins del marc de l’Estat-nació, format per una unitat composta d’elements comuns com la llengua, la cultura i la història. Els límits del territori albergaven un Estat constituït per una col·lectivitat clarament diferenciada d’altres.

La nació es pot constituir mitjançant la separació d’un Estat previ o mitjançant la unió de petits estats anteriors.

Herder

Herder, antecessor de Fichte.

Hi ha dos tipus de nacionalisme:

1. El que segueix el model francés:

És hereu de les idees de la Il·lustració. Sorgeix de la voluntat dels individus que formen la nació que es comprometen a viure regits per unes institucions comunes constituint una unitat política sustentada en el pacte. La lliure elecció és el seu fonament. El que segueix el model alemany:

Preconitzat per Herder i Fichte. La nació conforma un òrgan viu que presenta uns trets externs hereditaris, expressats en una llengua, una cultura, un territori i unes tradicions comunes, madurats al llarg d’un llarg procés històric.

La nació posseeix una existència objectiva que està per damunt del desig particular dels individus.

Herder  concep la idea  del Volksgeist (‘caràcter nacional’), expressada en la llengua i la literatura d’una nació. Se’l considera el pare del nacionalisme ideològic.

Bismarck_portrait_1873

Bismarck

8. BISMARCK.

Ja estudiarem el procés político-militar de la unificació. Ara veurem l’opinió del seu artífex:

“La il·limitada sobirania de les dinasties, dels nobles, de les ciutats i viles imperials va ser una adquisició revolucionària a costa de la nació i de la seua unitat. M’ha semblat sempre una mica monstruós el fet que la frontera que separa l’habitant saxó de Salzwedel, del saxó de Brunswick, prop de Lüchow, frontera difícil de reconéixer a causa dels seus pantans i erms, obligue a aquells dos saxons a pertànyer a dos diferents entitats nacionals, potser enemiga l’una de l’altra, de les quals una va ser regida des de Berlín, l’altra des de Londres, i més tard des de Hannover. “

(Bismarck. Pensaments i records.)

pàgina següent →

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Filosofia, Història, Uncategorized, Wagner i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Wagner i el seu context (I)

  1. Retroenllaç: Wagner i el seu context (II) | El Cavaller del Cigne

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s