El Crepuscle dels Déus per a xiquets.

Festspielhaus

Festspielhaus de Bayreuth.

Amb aquesta jornada acaba L’Anell del Nibelung, l’obra dramàtico-musical més ambiciosa de la Història de la Música. Té una durada de 15 hores aproximadament. Està concebuda a imitació de la tragèdia grega formada per una trilogia precedida d’un pròleg i que estava dedicada a Dionís, déu del teatre. 

Wagner va concebre un teatre en forma d’amfiteatre grec per a representar la seua obra, a la qual donava un caràcter quasi religiós allunyat de l’òpera convencional del seu temps, que era pur divertiment i motiu per a lluïment dels adinerats. Es tracta del Festspielhous de Bayreuth, població on se celebren els festivals cada any.

A diferència de les mitologies gregues i romanes, el déus germànics eren mortals. Es mantenien joves gràcies a les pomes sagrades que menjaven i coneixen el deu destí o Ragnarok, que en Wagner es dirà, Götterdämmerung, traduït com El Crepuscle dels Déus.

Wagner deixa un interrogant al final de la tetralogia. En aquesta versió m’he fet ressò de l’anomenat final feuerbachià. Desapareixeran els déus i els herois i seran els homes els amos del seu destí.

Comencem amb l’escena de les Nornes, les Parques germàniques coneixedores del passat, el present i el futur. D’aquesta manera sabrem des del començament com acabarà la jornada a l’estil de Crónica de una muerte anunciada de G. García Marquez. Després, l’acció serà lineal reprenent-la a partir del moment en què acabà la jornada anterior, Siegfried.

Tercera jornada de “L’anell del Nibelung” de Richard Wagner. Adaptada per Regí.

TAULA

1. Pròleg: Les tres Nornes.
2. Una prova d’amor.
3. Una visita inesperada.
4. Siegfried s’enamora de Gutrune.
5. La traïció.
6. La mort de Siegfried.
7. La immolació de Brünhilde.
 
Nornas

Les tres Nornes.

1. PRÒLEG: LES TRES NORNES.

Una nit molt, molt fosca les tres Nornes es reuniren en el cim d’una muntanya per teixir. Eren una espècie de bruixes molt velles que, amb els seus fils, teixien el destí.

La més gran quasi era tan vella com el món. Serioses i altes, vestien llargues túniques negres. Tenien les mans i el rostre solcats per profundes arrugues; la pell, pàl·lida i els cabells, blancs com la neu.

Havien vingut de les fosques profunditats de la Terra on vivien i anaven a teixir entre les roques. La més gran va començar a teixir. Mentre teixia, cantava una cançó sobre el passat.

Va cantar sobre el temps en què, a canvi d’un ull, Wotan va tallar una branca del sagrat Freixe del Món i va beure de la Font de la Saviesa que brollava de les seues arrels. Amb la branca va fer-se la llança amb què va governar el món durant centenars d’anys. Aleshores, Wotan i els déus vivien feliços a l’aire lliure en la vessant d’un muntanya i les pomes daurades de Freia els mantenien joves i forts.

Quan va acabar la cançó, li va passar el fil a la segona Norna, que va agarrar-lo en les seues gastades mans i començà a entonar una trista cançó sobre el present.

Va cantar sobre el nan Alberich, l’or furtat a les Filles del Rin i la seua renúncia a l’amor per poder fabricar l’anell.

Va seguir amb Wotan i de com va agarrar l’anell i el dugué al món, portant-hi la maledicció d’Alberich.

Després va referir-se als gegants i de com Fafner matà Fasolt per quedar-se amb l’anell i es convertí en drac per protegir l’or.

Va continuar relatant com el nan Mime i el drac van morir per la seues respectives obsessions de conservar i d’obtenir el maleït anell.

Molt llòbrega, va seguir cantant la trista cançó:

“L’anell ha furtat a tots els que l’han posseït la llibertat i la felicitat. Ha portat enveja i neguit a aquells que s’han obsessionat a obtenir-lo. Ara, la llança màgica de Wotan és trencada. Oh! De quina manera aquest or ha enredat tots els meus fils!”, va queixar-se.

Els seus llargs i descarnats dits tiraven dels fils intentant desfer els nus, però tot va ser debades. No podia redreçar l’embolic.

– Canta, germana, canta – va dir-li a la tercera Norna. – Tu saps com serà la fi.

Abatuda, li va passar l’embolicat fil. La tercera Norna el va agarrar.
Retorcent-lo i descordant-lo, va entonar la cançó del futur.

Cantà la caiguda dels déus, quan Wotan i les altres divinitats deixarien d’existir i els lluents murs del Walhalla no serien més que una ruïna.

De sobte, deixà de cantar i va dir:

– Germanes, mireu! Comença a clarejar. Hem d’afanyar-nos!
Va tirar del fil. Els nus encara es tancaren més i tot el teixit semblava un immens embolic.

– Mireu, germanes! No puc fer que el fil s’estenga! – va dir.

Tornà a tirar amb més força i el fil es trencà. Les tres Nornes gemegaren. Després, agarrant els caps trencats del fil del destí, desaparegueren en les tenebres.

ring54

Brünnhilde amb l’anell.

2. UNA PROVA D’AMOR.

Passaren els dies. Brünnhilde i Siegfried vivien plenament feliços dalt de la muntanya.

Un dia, van decidir que el jove hauria de marxar per anar d’un lloc a un altre en busca d’aventures i fets heroics. Hi tornaria quan haguera guanyat honor i fama.

Siegfried li digué a la seua companya que ja la feia de menys i com d’ansiós estava per tornar amb ella, que estarien junts de nou tant prompte com li fóra possible.

Brünnhilde li contestà com de sola se sentiria sense ell i que estaria pendent de sentir, tant de dia com de nit, el seu corn de plata anunciant la seua venturosa tornada.

El jove li va prendre la mà i li ficà l’anell en un dit mentre tendrament deia:

– Aquesta és la meua prova d’amor. Ha de quedar-se amb tu fins que torne de nou.

ring52

Viatge de Siegfried.

Agraïda, Brünnhilde li va donar el seu fidel cavall Grane. Amb ell, va dur molts herois al Walhalla quan era la walkíria favorita de Wotan. Ara portaria el seu valent estimat a grans gestes victorioses.

Siegfried cavalcà muntanya avall cap a les valls del Rin. De quan es quan, es girava amorosament per veure la seua estimada Brünnhide. Ambdós es saludaven amb les mans i es cridaven tendrament fins que es perderen de vista.

Després, Brünnhilde va sentir la melodia que Siegfried entonava amb el seu corn de plata fins que els darreres ecos s’apagaren a poc a poc. Va mirar el regal del seu company, se l’acostà als seus carnosos llavis i el va besar apassionadament mentre feia aquesta promesa:

– Aquest anell és la mostra d’amor de Siegfried. Sempre el tindré amb mi. Solament la mort me’l podrà arrabassar. Ni tot l’or del món, ni el poder més fort són res comparats amb l’amor que sent pel meu estimat company. Ni la glòria dels déus, ni l’esplendor del Walhalla són importants per a mi. Solament el seu amor em fa viure.

ring56

Waltraute i Brünnhilde.

3. UNA VISITA INESPERADA.

Feia uns dies que Siegfried havia marxat. Brünnhilde seia en la roca mirant la vall. Estava pensant en el seu company i en com estava provant el seu valor al món. Va alçar la mà, l’acostà als seus llavis i besà l’anell que Siegfried li havia donat com a prova del seu amor.

“Heiho! Heiho! Heiho! Heiho!”, va sentir de sobte acostant-se des de la vall.

Brünnhilde va respondre a la familiar crida de les Walkíries:

Heiho! Heiho! Heiho! Heiho!

Seria possible que una de les seues germanes anara a veure-la? Com era que una de les Walkíries gosava desobeir l’ordre de Wotan quan el déu va prohibir que s’hi acostaren? Que no temia la ira del rei dels déus?

La crida va sentir-se més propera i potent:

Heiho! Heiho! Heiho! Heiho!

Una donzella guerrera aparegué cavalcant sobre el seu cavall volador entre els núvols. Brünnhilde s’alegrà molt de tornar a veure la seua germana Waltraute, però ella semblava molt trista. Portava males notícies del Walhalla. Les germanes van seure sobre la roca i la agosarada donzella li contà la tràgica història dels últims dies dels déus.

– Brünnhilde, – va dir – Wotan no sap que he vingut ací. El Walhalla es troba en el seu pitjor moment. Wotan no ens ha enviat al camp de batalla des del dia que et va veure per darrera vegada.

”No fa molt va tornar a casa amb la llança màgica trencada. Va seure i va cobrir-se la cara amb les mans. I d’aqueixa mena continua dia rere dia, sense bellugar-se.

”Ens diu que els déus tenen els dies comptats en la Terra i que dins de poc el Walhalla deixarà d’existir. Es nega a menjar les pomes daurades de Freia. Ha envellit molt i sempre està profundament trist.

”Ahir vaig sentir-li dir, quasi sense veu, aquestes paraules que tu has
de saber:

“Oh! Tant de bo Brünnhilde tornara l’anell a les Filles del Rin! Així lliuraria al món de la terrible maledicció de l’or”.

Sense pensar-ho, la jove va tancar la mà on duia l’anell cobrint-lo amb l’altra mà, mentre la seua germana seguia parlant:

– Per això, he vingut en el meu veloç cavall travessant boscos, muntanyes i valls. Sóc ací per suplicar-te que tornes l’anell a les Filles del Rin. Veritat que ho faràs, germana?

Brünnhilde acostà l’anell al seu pit com si volguera protegir-lo.

– Dóna’ls l’anell! – va cridar Waltraute impetuosa.

Brünnhilde va mirar al lluny cap a la vall on el seu company havia anat. Amb determinació, girà el cap vers la emprenyada donzella i, emocionada, li va dir:

– Aquest anell és la mostra d’amor de Siegfried. Sempre el tindré amb mi. Solament la mort me’l podrà arrabassar. Ni tot l’or del món, ni el poder més fort són res comparats amb l’amor que sent pel meu estimat company. Ni la glòria dels déus, ni l’esplendor del Walhalla són importants per a mi. Solament el seu amor em fa viure.

Enfurismada, Waltraute va pujar al seu cavall i va marxar mentre cridava com una boja:

– Aquest és l’ocàs dels déus! La seua fi! La sagrada estirp celestial deixarà d’existir! El Walhalla quedarà reduït a cendres! Maleït siga l’anell!

ring63

Gutrune.

4. SIEGFRIED S’ENAMORA DE GUTRUNE.

Siegfried va protagonitzar gestes heroiques per tota la vall del Rin. La seua fama arribà pertot arreu. El matador del drac esdevingué un heroi molt conegut i admirat.

En una de les ribes del gran riu habitava un clan conegut com a Gibich. El seu rei era Gunther. Tenia una bella germana, Gutrune, i un germanastre d’aspecte ferotge i mirada llòbrega, el temible Hagen. Cap d’ells era casat. El rude guerrer era fill d’Alberich i de la mare de Gunther i Gutrune. Com son pare, la seua obsessió era la possessió de l’anell per obtenir el poder i la riquesa. A l’igual que Alberich, era molt astut, i usava la seua astúcia per enganyar i tractar d’aconseguir el que tant desitjava.

Un dia va dir-los als seus germanastres:

–Molta és la fama del clan Gibich, però major seria la seua glòria si us casàreu com manen els déus amb persones dignes del nostre llinatge.

– I amb qui podríem casar-nos, Hagen – va preguntar Gunther. – Mai no hem trobat ningú que estiga a la nostra altura.

– Conec una donzella que viu en una roca voltada de foc: és la divina Brünnhilde, d’estirp molt alta – li va respondre.

– Però jo no puc travessar el foc màgic. Com podria aconseguir-la? – preguntà el rei.

– Hi ha un brau heroi – va seguir maliciosament Hagen – que sí que podria fer-ho: Siegfried. Es tan valent que va matar un drac i tan ric que posseïx el tresor que la bèstia custodiava. Seria un bon partit per a Gutrune.

Els dos germans es miraren a la cara, complaguts, sense saber que Siegfried i Brünnhilde estaven profundament enamorats. Hagen, astutament, no va dir-los res, ja que tramava un terrible engany que tindria conseqüències funestes.

De sobte, van sentir el corn de Siegfried que passava per allí en una barca amb Grane, el cavall que li va regalar Brünnhilde com a prova d’amor.

Hoiho, hoiho, hoihooo! – va cridar Hagen per atraure Siegfried al palau dels Gibich.

Mentre l’heroi s’hi acostava, Hagen li donà a Gutrune un corn amb una beguda que tenia preparada per a l’ocasió:

– Si vols que s’enamore de tu, dóna-li aquest filtre d’amor: és infal·lible.

El que va callar-se el fals guerrer és que en la beguda hi havia un filtre de l’oblit també. D’aquesta manera, Siegfried s’oblidaria de la seu estimada companya i s’enamoraria de Gutrune per art de màgia.

Quan hi va arribar, la donzella li va oferir el beuratge que va beure d’un glop. Siegfried, posseït per un fort encanteri, va exclamar apassionadament sense poder llevar-li la mirada:

– Casat amb mi, adorable criatura, casat amb mi!

El manipulador Hagen va intervindre i va dir:

– Solament has de ficar-te el casc màgic, adoptar la figura de Gunther, travessar el foc i portar-li la donzella. Així tindrem dues bodes i tots serem feliços.

Siegfried, que estava fora de si i no podia llevar la mirada a Gutrune, va acceptar i s’acomiadà dels Gibich:

– No tardaré gens. Espereu-me ací. Que en un tres i no res tornaré amb la donzella de la roca.

Va posar-se al cap el casc màgic – que també tenia la virtut de fer viatjar al seu propietari a la velocitat del pensament – i se n’anà amb gran excitació.

5. LA TRAÏCIÓ.

Siegfried arribà en un tres i no res a la Roca de les Walkíries en mig de la nit. Brünnhide l’esperava ansiosament sense saber que el seu company es trobava sota els efectes del filtre maligne que havia begut. Gràcies al casc màgic, havia adoptat la figura de Gunther, a qui pretenia portar-la com a núvia. Sense saber-ho, anava a trair-la.

– Ja ha tornat amb mi! – va exclamar, complaguda, Brünnhilde. – Sent la melodia del seu corn. Prompte travessarà les flames que em protegeixen i serem junts.

Una desconeguda figura d’home aparegué, desafiant, al seu davant.

– Donzella que habites en aquesta muntanya voltada de foc – va dir Siegfried fingint la veu, – he travessat les flames per reclamar-te com a dona.

– Horror! No és el meu Siegfried! – va cridar espantada. – Qui ets tu, que véns ací a profanar la meua solitud?

– Sóc Gunther, el rei dels Gibich – va mentir l’heroi, que no sabia què es feia.

La dona li va mostrar l’anell, furiosa, intentant allunyar-lo.

– Vés-te’n d’ací, criminal, que aquest anell em protegeix! És la prova d’amor de Siegfried, el meu poderós company. Vés-te’n abans que no hi arribe i et done el que et mereixes. Fuig, lladre!

Sense dir res, s’acostà a la dona, que tractà de defensar-se. Va ser en va. L’home era molt més fort i no va tindre problema per llevar-li l’anell i ficar-se’l al dit. Travessà el foc i, ja sense resistència, va dur-se la desafortunada Brünnhilde a la terra dels Gibich.

ring57

Alberich i Hagen.

Mentrestant, Hagen feia guàrdia a la porta del palau. Semblava dormit, però estava despert. En mig de la foscor, la lluna il·luminà tènuement la silueta de son pare, Alberich, que es dirigia al seu costat.

– Hagen, fill meu, estàs dormint? – li va pregunta el malvat nibelung.

– Parla, que t’escolte – li va respondre sense moure’s ni mirar-lo com si estiguera hipnotitzat.

– Siegfried ha de morir. Si algú li aconsellara tornar l’anell a les Filles del Rin, perdríem l’or per a sempre. No hi hauria manera de tornar a fer-se amb ell i mai no podríem ser els amos del món. Hagen, fill meu, m’has sentit?
– No et preocupes, pare sense amor. M’he promés a mi mateix que l’heroi morirà i que li arrabassaré l’anell – li va dir secament.

El nibelung, que no es refiava gens del seu fill, li va dir mentre s’esvaïa entre la fosca boira nocturna:

– Sigues fidel a ton pare, Hagen, fill meu.

Alberich no s’estimava el seu fill; ni Hagen, son pare. Els dos tenien un únic pensament: ser el senyor de l’anell i l’amo del món. La cobdícia i l’ànsia de poder són incompatibles amb l’amor i la felicitat. Pare i fill eren molt infeliços i estaven plens de maldat.

ring62

Hagen mata Siegfried.

6. LA MORT DE SIEGFRIED.

Ja estava clarejant quan Siegfried, amb l’aspecte de Gunther, arribà al palau dels Gibich amb Brünnhilde que, abatuda, semblava més arrossegar-se que no caminar.

– Hoiho! Hagen, que no m’has vist arribar? – va saludar l’heroi – Dormilega, desperta d’una volta, que ja sóc ací.

Tantes ganes tenia de veure Gutrune, que no tingué la precaució de fingir la veu. Hagen li féu senyal de callar acostant-se un dit als llavis. Agarrà la dona i se l’emportà a una habitació perquè no descobrira la veritat.

“No pot ser! Eixa era la veu de Siegfried, però no era ell. Estaré tornant-me boja?”, va preguntar-se, perplexa, Brünnhilde mentre plorava desconsoladament. No entenia res.

Quan la malaurada dona ja no podia ni veure’l ni sentir-lo, Siegfried es llevà el casc màgic del cap i recobrà la seua figura.

– On és Gutrune, vull casar-m’hi ja! – va preguntar, impetuós.

– Tranquil, heroi, no tingues tanta pressa que hi ha temps per a tot – li va respondre el pèrfid guerrer que no buscava sinó la seua mort per furtar-li l’anell. – Això hem de celebrar-ho com cal. Anem de cacera i fem després un gran banquet per a la doble boda: Gunther es casarà amb la donzella de la roca i tu, amb Gutrune.

Siegfried frenà el seu impuls impetuós i hi va accedir. No sabia el que li esperava.

Gunther, Hagen, Siegfried i els guerrers Gibich agarraren les seues armes i se n’anaren al bosc en busca de cacera per fer un gran festí de noces. Hagen no li llevava els ulls a l’anell que duia l’heroi. Maliciosament, se li va acostar.

– Futur cunyat, quin anell tant bonic que dus al dit! Puc veure’l? – va inquirir.

– Clar que sí, Hagen. És el trofeu que vaig guanyar en una dura batalla que ara no recorde – va dir, confús i desmemoriat, Siegfried. – El cas és que pensí que seria un bon present de boda per a la meua estimada Gutrune.

Al malvat cobejós se li encengueren les ninetes dels ulls quan Siegfried li posà l’anell davant dels seus nassos.

– No tens set, amic? – va preguntar amb males intencions. – Què et sembla si anem a beure a una font que és prop d’ací. Puc assegurar-te que mai no has begut una aigua tan pura i cristal·lina.

Hi anaren junts sense que ningú no els seguira. La maldat aflorava a la cara del fals guerrer.

– Beu tu primer, benvolgut amic – li va oferir, – que jo puc esperar. Ja veuràs com tinc raó: l’aigua que flueix d’aquest ullal és la millor del món. Ja em diràs…

Quan Siegfried deixà la seua espasa en terra i s’inclinà per beure, Hagen li va clavar la llança per l’esquena. Ja anava a furtar-li l’anell quan va sentir que uns guerrers s’hi acostaven; així que li llevà la llança i va cridar:

Hoiho! Hoiho! Hoihooo! Veniu, guerrers Gibich, una terrible desgràcia ha cobert de dol una jornada com la de hui – va dir hipòcritament.

– Hagen, què ha passat? – van preguntar els guerrers.

– Un enorme porc senglar ha atacat a traïció el nostre heroi – va mentir. – Jo he mirat de defensar-lo, però ha segut debades: la bèstia immunda ha segut més ràpida que jo, l’ha mort i ha fugit com un llamp.

De sobte, Siegfried recobrà la memòria i es disposà a parlar. Hagen temia que contara el que havia passat. Però tan sols pogué dir una paraula abans de morir:

– Brünnhilde!

Molt tristos, els guerrers Gibich agafaren el cos de l’heroi i el portaren sobre els seus escuts per retre-li homenatge. D’aquesta manera, el portaren al palau junt al Rin. Gunther sabia que la seua germana li havia donat el filtre que havia preparat Hagen a Siegfried, però desconeixia els criminals plans del seu germanastre. Va mirar-lo amb desconfiança i va pensar:

“Com és possible que un porc senglar, per molt gran que siga, puga matar a un heroi capaç d’enfrontar-se amb el més terrible dels dracs?”

Sobre el cel hi havia dos ocells: eren els corbs que informaven Wotan del que passava al món.

7. LA IMMOLACIÓ DE BRÜNHILDE.

Ring-Twilight

El Walhalla en flames.

Sota la lluna plena, la comitiva fúnebre va arribar al palau dels Gibich amb el cadàver de Siegfried. Hagen va cridar amb la seua aspra i temible veu als homes i dones del clan:

Hoihooo! Hoihooo! Hoihooo! Desperteu! Llum! Enceneu les torxes! Veniu, que portem el botí de la cacera.

Gutrune i Brünnhide, en sentir el soroll, s’acostaren a l’entrada. Els guerrers que portaven el cos de Siegfried el deixaren amb molta cura sobre una catifa mortuòria amb tots els honors. Totes dues van sofrir un dur colp quan van veure el seu estimat heroi estirat sense vida em mig de la sala.

–Siegfried, amor meu, què t’ha passat? – va preguntar la desconsolada Brünnhilde mentre observava l’anell que li va regalar en el seu dit.

– Però, què dius, boja? Era el meu promés – li va dir, furiosa. – Tot estava a punt per a la boda. Què ha passat, germà? – li va preguntar a Gunther.

Hagen, posant-se davant de Gunther perquè Brünnhilde no el poguera veure, va respondre:

– Un enorme porc senglar ha atacat el nostre volgut heroi. Jo vaig tractar d’ajudar-lo, però la bèstia assassina va ser més ràpida que jo. Ho lamente molt, germana.

L’hipòcrita homicida s’acostà a la donzella per consolar-la sense adornar-se que deixava Gunther al descobert.

– Lladre i raptor! – li va amollar Brünnhilde en veure’l. – Digues la veritat! Tu em vas furtar l’anell que Siegfried em donà com a prova d’amor. Com és que el porta ell?

Gunther i Gutrune van comprendre l’engany de Hagen. No els havia dit la veritat. Siegfried i Brünnhilde eren una parella feliç que el malvat germanastre havia separat violentament per oscurs interessos. Profundament penats i penedits, es miraren a la cara i Gunther li va confessar a la desventurada dona:

– Hagen ens enganyà. No ens digué que ja estàveu units el brau heroi mort i tu. Preparà un filtre d’amor que la meua germana li donà i el va convéncer perquè et portara ací fent-se passar per mi amb l’ajut del casc màgic. Per favor, perdona’ns. Nosaltres no tenim res a veure amb la mort del teu company.

Va girar-se cap el seu germanastre i assenyalant-lo va dir:

– Ara ho comprenc tot: el porc senglar ets tu, assassí.

Indignats, els homes i les dones van exclamar consternats:

– Hagen, que has fet!

Com una bèstia ferotge, va bramar mentre estenia la seua criminal llança amenaçant:

– Sí! Sí! He segut jo! Jo l’he mort i reclame l’anell com a ha botí de guerra!

Dit i fet, s’acostà al cos de Siegfried amb la intenció de llevar-li l’anell del dit. Però un fet insòlit va succeir: just en el moment que l’assassí va intentar prendre la joia, el braç de l’heroi s’alçà en direcció al lladre. Hagen es va quedar paralitzat i mut sense saber què fer. Brünnhilde, solemne i digna, va dir amb autoritat:

– Apileu troncs junt a la vora del Rin per fer la sagrada pira funerària. Porteu el seu cavall que, junt a mi, seguirà el seu amo. Feu el que diu Brünnhilde!

Els homes feren una gran pila de troncs i les dones l’adornaren amb flors aromàtiques. El dolor li féu ser conscient de la situació. La saviesa parlava per la seua boca:

– Ara ho comprenc tot. L’anell porta una terrible maledicció. Solament el foc pot anul·lar-la. Wotan, mira la teua eterna culpabilitat! Descansa, oh, déu, descansa.

Amb un gest, ordenà que col·locaren el cos de Siegfried en la pira. Li llevà l’anell i se’l posà.

– Maleït anell, tu has portat infortuni als que t’han tingut. Filles del Rin, el foc el purificarà. Agafeu-lo de les meues cendres i porteu-lo allà on sempre havia d’haver estar: a les profundes aigües del Rin, on es dissoldrà. Vosaltres cuidareu l’or brillant que tornarà a donar alegria al gran riu.

Amb determinació, agafà una torxa a un guerrer i cridà als corbs de Wotan:

– Missatgers del déu culpable, aneu a casa i conteu-li al vostre senyor el que heu sentit junt al Rin. Passeu per la Roca de Brünnhilde i digueu-li a Loge, que encara crema allí, el camí del Walhalla. S’acosta la fi dels déus! Cap el Walhalla llance la torxa!

Llançà la torxa en la pira, que cremà ràpidament, mentre els corbs emprenien el vol. Es muntà sobre Grane i es llançà al foc mentre, alegre, digué:

– Vine, Grane, el teu senyor t’espera. Siegfried, amor meu, la teu dona, alegre, et saluda!

ring64

Les filles del Rin recuperen l’or.

Tothom es quedà atònit. Les flames pujaren d’intensitat i pareixien ocupar-ho tot. Els homes es movien, aterrits, sense saber on anar. De sobte, les aigües es Rin isqueren del seu llit i arribaren fins la pira. Les Filles del Rin s’hi acostaren i agafaren l’anell. Hagen, fora de si, es llanç com un boig a l’aigua per prendre l’anell i s’hi ofegà. Les aigües tornaren al seu nivell. Des de les ruïnes del palau, els homes i les dones miraren cap al cel i veieren el Walhalla entre flames. Les Filles del Rin ballaren contentes i felices celebrant la recuperació de l’or, que tornà a ser inofensiu i il·luminà el riu com un sol radiant.

Amb el sacrifici de Brünnhilde, el món fou redimit de la maledicció de l’or, de la pèrfida cobdícia i de l’abús del poder. L’amor regnà entre els homes i les dones lliures i feliços.

Activitats →

Advertisements

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Òpera, Bayreuth, Educacó, Llibrets, Uncategorized, Wagner, Xiquets i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El Crepuscle dels Déus per a xiquets.

  1. Retroenllaç: Siegfried per a xiquets. | El Cavaller del Cigne

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s