Són moltes les pel·lícules ambientades en la Guerra Civil. La commoció que va produir el colp d’estat feixista, la llarga dictadura de Franco i el postfranquisme, que no podem donar per acabat fins que es convoque un referèndum sobre la forma d’Estat, han generat històries que s’han dut a la pantalla. Jo en destacaria tres per l’impacte que m’han produït personalment i per la qualitat que tenen al meu parer. A ressaltar una cosa que tenen en comú: la figura de la dona, que no és un personatge secundari sinó protagonista. Potser açò siga el fet distintiu de la República: la consideració de la dona com a ciutadana amb igualtat d’obligacions i drets que no es limita a ser mare i mestressa de casa com manava la Santa Madre Iglesia i el masclisme ancestral. Com no podria ser d’una altra manera, la intensitat dels sentiments que provoquen en l’espectador és marcada. No són pel·lícules per a passar una estona entretinguda, sinó per a pensar, recordar i no oblidar perquè ens afecten directament potser en la nostra mateixa família.
Comencem amb Tierra y Libertad, de Ken Loach, guanyadora dels Goya de 1996, amb l’actriu valenciana Rosana Pastor, represaliada en Canal 9 per la seua implicació en causes progressistes. El director és una persona honesta i compromesa políticament sempre a favor dels oprimits. Una de les seues darreres pel·lícules, dedicada a la independència d’Irlanda li van valdre ser acusat de traïdor i el boicot dels sectors més reaccionaris del seu país.
George Orwell
Sense dir-ho en el film, Tierra y Libertad és un homenatge a George Orwell, paisà seu que va lluitar a favor de la República en els mateixos escenaris on transcorreix, entre Catalunya i Aragó, els successos de Barcelona de 1937 i l’enfrontament entre els anarquistes i el POUM (partit marxista no estalinista) partidaris de fer al temps la revolució i la guerra, i els comunistes aliats amb la burgesia republicana per ordre d’Stalin, que pretenen dissoldre les milícies de partits i sindicats per crear un exèrcit unificat, deixant per a després la revolució. La qüestió es resolgué a Barcelona amb les armes i la victòria republicano-comunista que va fer marxa enrere l’aplicació dels principis revolucionaries en aquestes terres.
De vegades, la pel·lícula sembla un documental, cosa típica en Loach que compta amb els descendents dels personatges reals que ens mostren com es prenien les decisions en les col·lectivitzacions anarquistes que el govern va clausurar per quedar bé de cara a les potències democràtiques occidentals sense que això aprofitara per a res ja que les grans empreses d’aquest països – Regne Unit, França, EEUU – tenien interessos comercials que pensaven estarien millor defensats pels feixistes.
Nota: Per veure els vídeos d’aquesta pel·lícula heu de clicar en “Ver este vídeo en YouTube”.
Un moment de gran tensió de la pel·lícula és quan, en el front, arriben les tropes governamentals per obligar els milicians a lliurar les armes, enviar les dones a casa i enrolar els homes en l’exèrcit popular contra la seua voluntat.
Les dues següents pel·lícules són comèdies en el format, però terribles en el fons i amb finals espantoses. Els moments còmics, moltes vegades més en experiència que reals, fan que el contrast amb els tràgics potencie el sentiment de dolor que comuniquen.
¡Ay, Carmela! Tracta d’uns còmics que divertixen com poden la vida dels soldats republicans en el front. Decideixen anar a València, però en mig de la boira es perden i cauen en la zona feixista on són fets presoners. Per a salvar la vida, han de fer un espectacle grotesc en contra dels seus ideals i davant de soldats de les milícies internacionals que va a ser afusellats. Durant l’espectacle la protagonista perd els nervis i increpa els feixistes. Un d’ells la mata d’un tir al cap.
Interpretada per Andres Pajares, Carmen Maura, Gabino Diego i Jose Sancho va ser dirigida per Carlos Saura (1990) i va guanyar els Premis Goya.
Libertarias (1996) es una película escrita i dirigida per Vicente Aranda amb actrius de la talla d’ Ana Belén, Victoria Abril, Ariadna Gil i Blanca Apilánez amb Miguel Bosè. També té elements còmics enmig de la tragèdia general que culmina amb la violació i assassinat de les milicianes per parts dels moros que acompanyaven la Cruzada Nacional. Los dones havien reivindicat el seu dret a defensar en el front els seus ideals. Feminisme s’uniria a anarquisme: ni déu, ni patró ni marit.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 