Siegfried per a xiquets.

sigfrido y drac

Siegfried, el matador del drac.

Aquesta jornada comença on va acabar La Walkíria i acaba amb l’abraçada dels enamorats. Els fets se centren en la figura de Siegfried i la narració és cronològica per afavorir la seua comprensió. Per això, he suprimit les  escenes on l’heroi no apareix i que trenquen el fil de la història. He deixat la de la discussió d’Alberich amb Mime, ja que tracta del tema central de l’Anell. Wotan (que no Wanderer per no confondre els xiquets) farà acte de presència en l’encontre amb Siegfried i el trencament de la llança.

SIEGFRIED: Segona jornada de “L’anell del Nibelung” de R.  Wagner. Adaptada per Regí.

TAULA

1. Mime troba el drac del tresor.
2. Mime es fa càrrec de Siegfried.
3. Siegfried creix.
4. Siegfried forja l’espasa.
5. Siegfried mata el drac.
6. Mime vol enverinar Siegfried.
7. Siegfried trenca la llança de Wotan.
8. Siegfried desperta Brünnhilde.
 


ring46

Mime.

1. MIME TROBA EL DRAC DEL TRESOR.

L’astut Mime desitjava secretament eixir de les coves subterrànies on vivien els Nibelungs i anar al món exterior per buscar l’anell màgic.

Una nit, quan tots els seus petits companys estaven dormint, l’hàbil ferrer anà de puntetes a la seua forja; va reunir les seues millors ferramentes, i va anar-se’n sense fer soroll per no despertar ningú.

Quina sorpresa van tenir els petits Nibelungs quan van descobrir a l’endemà de bon matí que Mime havia fugir portant amb ell els seus millors utensilis.

Naturalment, Alberich, el tirànic rei del món subterrani, endevinà ràpidament per quina raó son germà havia partit. Ell va ser qui va furtar l’or a les Filles del Rin i qui va forjar l’anell que el rei dels déus, Wotan, li llevà del dit. Quina ràbia devia sentir quan pensara en el funest dia que Mime trobara l’anell i es fera l’amo del món!

Mime era molt intel·ligent i sabia on anar i què havia de fer.

“Eixe anell”, va pensar, “està amagat en algun lloc del bosc. Aniré allí i buscaré i buscaré fins que sabré qui el té. Més tard, ja trobaré alguna manera d’aconseguir-lo”

Va endinsar-se en el bosc fins arribar a la part més fosca i profunda, on a penes podia arribar la llum del sol. A Mime li va agradar aquell lloc, ja que els seus ulls estaven acostumats a la foscor de les cavernes subterrànies dels Nibelungs.

Mime havia trobat just la part del bosc que desitjava trobar. Allí era on el drac jeia guardant el tresor que son germà Alberich va acumular fent treballar sense descans els Nibelungs i que, finalment, va perdre.

El sinuós nan va fer una ullada a l’enorme monstre estirat davant l’entrada de la cova on dormia el tresor. Les seues enormes barres i les seues esmolades dents l’ompliren de terror. Mime va amagar-se sota els arbustos. Que content estava de no haver segut vist pel drac!

Tremolava de por davant la visió d’una criatura tan terrorífica. El seu cos estava cobert d’escates verdes. Dels seus nassos eixia un verinós alé. La seua cua, que acabava en un agulló mortal, recordava la forma d’una serp enroscada.

“L’anell d’Alberich està en eixa cova”, va pensar. “Ara he de trobar una cova prop d’ací on viure. Així, podré acostar-me sovint a veure el drac. Algun dia trobaré un heroi que mate per mi aquesta espantosa criatura. Aleshores, podré entrar en la cova i prendre l’anell. Ha! Ha! Com em riuré del meu germà Alberich! Ja veurem aleshores qui és l’amo i qui l’esclau!

ring39

Sieglinde i Mime.

2. MIME ES FA CÀRREC DE SIEGFRIED.

Mime va trobar una cova en un badall rocós. Era justament la classe de roca perfecta per a una farga. Allí podria forjar armes, cadenes o el que poguera necessitar.

Tots els dies s’amagava entre la malesa per guaitar el drac, i cada vegada tenia més ganes de fer-se amb l’or. Era tan covard que tenia por de qualsevol animal que poguera veure en el bosc o de qualsevol soroll que poguera sentir.

Un dia que va aventurar-se més lluny de la seua cova que de costum va sentir un soroll. Va escoltar amb atenció i va pensar:

“Sona com el panteix d’una dona. Que esbufegue, a mi què? Jo me’n vaig a la meua cova.”

Quan va sentir el soroll de nou, va sentir curiositat i va acostar-se al lloc d’on provenia. Hi va descobrir una bella dona exhausta a punt de defallir. Es tractava de Sieglinde que, rere la feroç batalla entre Siegmund i el malvat Hunding, buscava refugi prop de la cova del drac. Cap allí es dirigia a corre-cuita, seguint el consell de les walkíries, fugint de la ira de Wotan. Mort el seu company vilment, quan es trobava desarmat, es trobava sola al món amb l’única companyia dels trossos trencats de l’espasa. El seu únic motiu d’alegria era que estava esperant un xiquet, Siegfried, que seria tan bo i valent com son pare mort.

Mime era interessat i egoista. Poc l’importava el que li poguera passar a una dona solitària en el bosc. Solament l’ajudaria si pensava que podria obtenir alguna cosa per a ell a canvi.

Quan va arribar al lloc on jeia la dona, aquesta havia perdut el sentit de tan fatigada com estava. Mentre la mirava, va sentir una estranya veu que deia cantant:

“La dona és Sieglinde. Donarà a llum un xiquet fort i valent: Siegfried és el seu nom. Solament qui no sàpiga què és la por podrà arreglar l’espasa.”

– L’espasa? Quina espasa? – va preguntar Mime. – Què vol dir eixa veu?

Va acostar-se més a la dona i va veure el trossos de l’espasa trencada de Siegmund al seu costat. Els arreplegà i els va observar amb atenció.

– Es el ferro de millor qualitat que mai he vist – va dir mentre li passava els dits per damunt.

Aleshores va cridar d’alegria:

– Per fi tindré un heroi al meu servei! El xiquet que du aquesta dona a les entranyes deu ser el fill d’algun valent guerrer. Aquests són els trossos de la seua espasa. Quina sort que he tingut!

Estava botant d’alegria pensant com podria aprofitar-se de la futura criatura. Amb els ulls oberts de bat a bat, va seguir dient:

– El xiquet serà un guerrer com son pare. Portaré la dona a la meua cova i la cuidaré. Ja m’ho faré per educar el nen al meu gust. Quan serà gran, bé que li faré pagar les meues atencions. Ell matarà el drac i jo aprofitaré l’ocasió per quedar-me amb l’anell.

Així, doncs, va portar la pobra dona a la seua cova, on moriria en donar llum. Siegfried, orfe de pare i mare, seria criat per un nan cobejós que no l’estimava i que solament el volia per aconseguir el tresor.

Mime va acostar el bebé al seu pelut pit amb els seus escarransits braços mentre deia cobdiciosament:

– Uns pocs anys més, uns pocs anys més i el que portaré damunt no serà un caganiu com aquest nadó, sinó el preciós or.

3. SIEGFRIED CREIX.

ring38

Siegfried en el bosc.

Així, doncs, Mime va tenir cura i va criar el futur heroi, esperant àvidament el dia que poguera utilitzar-lo en el seu propi profit. Quan va fer-se prou gran per jugar a soles en el bosc, li va fer un corn de plata.

Siegfried s’estimava tots el pardalets i animals salvatges. Sabia que eren els seus millors amics, ja que alguna cosa en la cara de Mime li deia que el nan era fals amb ell. Li agradava endinsar-se entre els arbres amb el seu corn penjat al muscle. Quan el feia sonar, els seus amics acudien a la crida per jugar amb el jovenet.

Mirava els pardalets quan feien els seus nius. Escoltava atentament al pardal mascle quan cantava belles cançons d’amor i li responia, d’una manera més dolça que la mel, la femella mentre escalfava el niu ple d’ouets. Quina alegria sentia Siegfried quan naixien les criatures i els seus pares els portaven l’aliment!

Va observar com de tendres eren les raboses, llobes i osses quan estaven criant els seus cadells. Dels seus amics del bosc, va descobrir què era l’amor. Per res del món li furtaria la cria a una mare.

Sovint es preguntava si ell també hauria tingut una mare. Quan veia la llum de l’amor en els ulls d’una cérvola protegint els seus cervatells tancava els ulls i tractava de somniar que ell també havia tingut una mare amorosa.

Mime simulava ser el pare del Siegfried i que l’amava. Però Siegfried sabia que no hi havia amor en el cor del nan.

Cada dia, el xic anava fent-se més gran i fort. Mime presumia contínuament del seu treball a la forja. Molt sovint deia:

– Ningú en el món pot fer espases tan meravelloses con Mime.

Siegfried li urgia que li fera una espasa rere una altra, doncs, tan prompte com n’acabava una, la provava colpejant la forja i es trencava en mil trossos. Aleshores, amb cert fàstic, deia:

– No digues ximpleries, Mime. Les teues espases no són més que febles que raquícis joguets que es desfan a la primera. Fes-me’n una que siga forta i bona per a mi o deixa ja de fanfarronejar.

Mime tenia els trossos de l’espasa de Siegmund ben amagats. Quan el xic rodava pel bosc, el nan treballava durant hores i hores intentant reparar la formidable espasa, però el seu dur ferro mai no cedia ni al foc ni al martell. El malvat nan es desmoralitzà i arribà a cansar-se.

“Mai no seré capaç d’arreglar-la”, es deia, abatut, a sí mateix.

A mida que anava creixent, Siegfried es feia més i més preguntes sobre el seu origen. Quan mirava el seu reflex sobre l’aigua es deia a sí mateix:

“No sóc fill de Mime. Les criatures del bosc tenen el mateix aspecte que sos pares. Jo no em semble gens a Mime.”

El reflex de Siegfried mostrava una cara noble i valenta amb un ulls grans i honestos; tot el contrari que el poruc rostre de Mime, amb uns minúsculs ulls de fals i traïdor.

Un dia, cansat ja de tanta mentida, va dir en veu alta als arbres del bosc:

–No vull que s’allargue més aquesta falsedat. Sé que Mime no és mon pare. De hui no passa que l’obligue a dir-me qui sóc.

Va traure el corn i el féu sonar fort. A la crida va acudir el seu amic l’ós. Li va posar una corda al voltant del coll i va dir-li:

–Vine, amic meu. Anem a anar a la cova de Mime i li farem que ens conte tot el que volem saber.

I, sense perdre un moment, va presentar-se en l’entrada de la cova de Mime. Quan el molt covard va veure l’ós, va amagar-se darrere la forja i va cridar espantat:

–Trau-lo fora! Oh, Siegfried, trau-lo fora!

– Menja-te’l, ós salvatge del bosc! Menja-te’l! – va dir rient Siegfried.

L’animal va grunyir mentre s’acostava al nan.

– Oh, detin-lo, xicot! – va suplicar Mime.

–Ho faré – contestà Siegfried – si em promets que contestaràs totes les meues preguntes.

– Sí! Sí! Sí! Et diré tot el que vulgues saber, però allunya de mi aquest monstre – va dir ploriquejant l’aterrit Mime.

Siegfried va deslligar la corda a l’ós i li va passar la mà amistosament per l’esquena. L’animal se n’anà al bosc.

ring43

Siegfried forja Notung.

4. SIEGFRIED FORJA L’ESPASA.

Mime i Siegfried van seure sobre les roques de la cova. Mime li va contar que va trobar-se una dona al bosc i que, per compassió, se l’endugué a la seua cova. Allí morí en donar-lo a llum. Li va dir una i una altra vegada com havia patit per criar-lo i com s’havia esforçat perquè no li faltara de res i quant li devia per tant de treball desinteressat, que l’únic que havia obtingut per les seues atencions amoroses va ser desagraïment. Que ell havia segut com son pare i sa mare alhora. Que mai un xiquet estigué tan ben atés. I, a canvi, què havia obtingut: menyspreu i males maneres.

Siegfried va mirar fixament als ulls de Mime. Tractava d’esbrinar si li estava dient la veritat. No s’hi refiava gens, de tantes voltes com li havia mentit.

–Com saberes que el meu nom era Siegfried? – va preguntar al fals Mime.

El nan li va parlar de l’estranya veu que en el bosc va sentir cantar:

“Siegfried és el seu nom.”

Però li amagà la segona part, la que es referia a l’espasa.

– No et puc creure, pillet covard! Sempre has segut un mentider – va contestar emprenyat Siegfried. – Com puc saber si aquesta no és una altra de les teues falsedats? Prova que el que dius és cert o tornaré a cridar l’ós perquè el menge.

– T’ho provaré! T’ho provaré! – va cridar espaordit el nan mentider.

I, en un tres i no res, li va ensenyar l’espasa trencada de son pare.

El xicot va mirar l’espasa i li va dir a Mime:

– Arregla-la per a mi! Arregla-la! Ara tens l’oportunitat de demostrar l’habilitat de què tant presumeixes.

– No puc! Oh, no puc! – va queixar-se Mime i li contà la resta del que
li havia dit la veu que havia sentit en el bosc:

“Solament qui no sàpiga què és la por podrà arreglar l’espasa.”

– Eixe sóc jo – afirmà el xic, que no sabia què era la por.

Va agafar el trossos de l’espasa. Anà a la forja i començà a llimar-los per reduir-los a pols.

– Para, Siegfried, para! – cridà Mime. – Vas a llançar a perdre l’espasa.

Però el xicot va seguir llimant els trossos fins que va reduir-los a pols. Després els va fondre i va vessar el calent líquid en un motle que tenia la forma d’una espasa.

Quan va endurir-se la pasta, li va donar forma colpejant-la amb un martell mentre cantava una alegre tonada:

“Ho, hoo, ho, hoo. ho, hoo…”

– Ha! Ha! – va riure malèvolament Mime. – Per fi l’espasa està arreglada. Ara el convenceré perquè vaja a la cova del drac. No li diré que allí hi ha l’anell. Quan el monstre estarà mort, la joia màgica serà meua. Mime ja no serà el menyspreat petit Nibelung. Serà l’amo de la terra, el rei del món!

Alegrement, Siegfried va brandar la lluent espasa sobre el seu cap i, amb totes les seues forces, va pegar un colp sobre la forja, que va trencar-se amb un fort retruny en mil bocins.

Mime, aterrit, va perdre el sentit i caigué a terra mentre Siegfried cantava a tot pulmó:

“Nothung! Notung! Poderosa espasa de mon pare, junts viurem heroiques aventures. Que tremolen tots els malvats…”

ring44

Siegfried mata el drac.

5. SIEGFRIED MATA EL DRAC.

– Alça’t, covard – va dir Siegfried. Ara digues-me què és allò que no conec. Por? Què és la por? Per què no m’ho ensenyares?

El malvat nan s’acostà al jove.

–T’ho ensenyaré ara. Vine amb mi. Anirem a veure un horrible monstre, un drac amb cua de serp estés a l’entrada d’una ombrívola cova. Allà aprendràs quina cosa és la por, si és que en algun lloc la pots aprendre. Alguna vegada has vist alguna cosa que et faça tremolar de peus a cap i que faça batre el teu cor més ràpid?

– Mai de la vida – va respondre tranquil·lament Siegfried. – Porta-m’hi ràpidament, Mime. Estic preparat per aprendre.

I cap allí s’encaminaren. A cada pas Mime no parava de repetir-se a si mateix:

“L’anell és meu! Per fi l’anell és meu! Ara tot el món s’agenollarà als meus peus!”

Quan arribàrem tan lluny com la covardia de Mime gosava acostar-s’hi, li va indicar al brau xicot la resta del camí:

– Segueix cap allà tot dret, no tens pèrdua – li va explicar mentre estenia el seu braç al front. – Quan et veja el drac, hi haurà una terrible lluita. T’esperaré ansiosament, Siegfried del meu cor, preparant una beguda que et reconfortarà de la fatiga del combat – va afegir el molt hipòcrita.

Mime el va seguir amb la vista, saludant-lo de quan en quan, fins que desaparegué. Aleshores va riure malèvolament mentre es fregava les mans dient:

– Ah! Que afortunat seria jo si Siegfried i el drac es mataren l’un a l’altre. Ha, ha, ha! Però prepararé, per si de cas, un beuratge verinós que li donarà el seu merescut a eixe xicot del dimoni que tant odie.

Quan el xicot havia fet part del camí, va estirar-se sobre l’herba fresca davall un arbre per descansar i pensar. Mirant el cel clar a través de les branques va dir:

– Sóc lliure! Lliure! No tornaré mai a l’ombrívola cova del fals Nibelung.

Un pardalet començà a cantar una dolça cançó del bosc.

– Com estàs, petit amic volador? – li i va preguntar el xic. – El teu cant és melodiós, però no puc entendre el que dius.

Aleshores, va agafar una canya i la foradà per fer-se una flauta. Se la va acostar als llavis per contestar-li al pardalet, però el so que n’eixia no s’assemblava en res a la melodia del ocellet.

– Ho deixaré estar, petit amiguet – va dir mentre tirava la canya a terra. – Et tocaré una cançó amb el meu corn de plata – li va dir al pardal. – Molt sovint la toque. És una crida per als meus amics. M’agradaria tenir-ne un com jo, però solament hi acudeixen óssos i raboses.

A tot pulmó va fer sonar el corn. Prompte, va sentir-se un fort soroll entre la malesa acostant-se cap on ell era. Una terrible criatura havia eixit de la seua cova. Era el gegantí drac, arrossegant el seu mortal agulló, amb les barres obertes de bat a bat i llançant un fum verinós pels seus lletjos narius.

– Vaja! – va riure Siegfried – Quin animalet tan preciós! Seràs tu capaç d’ensenyar-me què és la por? No sé per què, però crec que no. Ha, ha, ha!

– Vaig a menjar-te, jove fanfarró – va respondre el monstre mentre el mirava amb els ulls rojos injectats en sang i li treia la seua llengua bífida que semblava una enorme forqueta disposta a clavar-se sobre el seu cos.

Siegfried va traure l’espasa a l’instant. El drac no parava de llançar foc i fum i ja estava alçant la llarga cua en forma de serp per clavar-li l’agulló verinós. L’heroi va llançar-se com un llamp sobre l’infernal animal, espasa en mà, i la va clavar fins el mànec en el cor del terrible monstre que va caure mort fent retrunyir el terra com un terratrèmol.

6. MIME VOL ENVERINAR SIEGFRIED.

ring45

Siegfried tasta la sang del drac.

Quan Siegfried va traure l’espasa del pit del drac, una gota de sang esquitxà el seu dit. Li cremava con el foc i, sense pensar-ho, se’l va ficar en la boca. Tan bon punt la sang del drac va tocar els seus llavis, un canvi va produir-se en ell. Ara era capaç d’entendre el que el pardalet del bosc estava dient des de l’arbre. Era una bonica cançó:

“Ara l’or és de Siegfried!
Ara tot l’or és de Siegfried!
Entra en la cova, jove heroi!
Entra-hi! Entra-hi!
Busca el casc màgic i l’anell!
El casc i l’anell són de Siegfried!
Agafa’ls! Agafa’ls! Agafa’ls!”

Siegfried va seguir el rastre que el drac havia deixat en la malesa. Quan va arribar a la cova, va entrar-hi. Era profunda, fosca i lúgubre, tan espantosa que qualsevol sentiria calfreds en veure-la, però Siegfried no sabia què era la por.

Ja dintre, va trobar l’or, el casc i l’anell. Però ell no necessitava l’or. De quina utilitat podria ser-li si no desitjava res que es poguera comprar amb ell? Va mirar el casc màgic, però segurament no hi havia cosa millor en què convertir-se que en un heroi, i ell ja ho era. Per a què necessitava, doncs, el casc? Un autèntic heroi, com ell, no tracta de fer creure que és el que no és. Siegfried ja era prou valent per ell mateix. Però el pardalet del bosc va insistir cantant la seua cançó:

“Agafa el casc i l’anell Siegfried!
Agafa’ls! Agafa’ls! Valent heroi!”

– Obeiré el meu petit amic volador – va dir Siegfried i els va agafar.

L’astut i malvat Mime s’arrossegà entre la malesa per no ser vist fins al lloc on el drac jeia mort. Va buscar Siegfried, però no el va trobar.

–Ara és la meua oportunitat per fer-me amb l’anell! Per fi – va exclamar el fals nan – tindré la meua recompensa per haver hagut de
suportar aquest jovenet a qui tant odie.

ring46

Mime i Alberich.

Amb els ulls plens de cobdícia, va dirigir-se cap a la cova del tresor.

De sobte, Alberich, el tirànic rei dels Nibelungs va presentar-se-li davant dient-li:

– On et creus que vas, lladregot? – va deixar caure Alberich. – Què fas tu ací, pillet? Ja t’he enxampat en uns dels teus maleïts trucs! Molts de temps fa que conec les teues intencions. Porte anys fent guàrdia per ací. No furtaràs el meu tresor! Torna a la teua fastigosa cova, estúpid esclau!

Mime, fet una fúria, li va respondre:

– Mai no tindràs el tresor! És meu! Molts anys he estat esperant aquest dia. Jo he segut qui ha criat l’heroi que ha matat el drac. L’or és meu! Entesos?

– Teu? – va fer Alberich burlant-se de Mime. – Teu? Tu els el fas furtar a les Filles del Rin, veritat? Tu pagares el preu per poder forjat l’anell renunciant a l’amor, veritat que sí?

I Mime va replicar:

–Favades! Favades! No dius més que favades! Qui va fabricar el cas màgic que en un tres i no res pot convertir-te en qualsevol cosa que desitges? Tu? No! Jo el vaig fer amb les meus mans.

– Sí, però seguint les indicacions – va afegir Alberich – que jo et vaig donar.

Mentre discutien els Nibelungs, Siegfried va eixir de la cova amb el casc i l’anell.

–Calla i deixa’m fer a mi – va dir-li Mime a Alberich – o ens quedarem sense res.

Alberich va amagar-se i Mime s’acostà al xicot amb el beuratge verinós que havia preparat per si Siegfried eixia sa i estalvi de la seua lluita amb el drac.

– Oh, quant m’alegre benvolgut fillet que tornar-te a veure! T’he preparat una beguda molt bona perquè et refresques. Deus estar cansat de la terrible batalla amb la bèstia immunda que has mort.

El que no sabia el malvat enverinador era que la sang del drac no solament li aprofitava a Siegfried per entendre el cant del ocells, sinó també per saber el que estaven pensant els seus enemics.

– Acosta’t, xicot, que et refresque la gola – va dir falsament el nan mentre el que estava pensat era: “Vine, estúpid, que et vaig a llançar aquest verí a la boca perquè et creme fins a la gola. Ara em cobraré per haver hagut de suportar-te durant tant de temps. Ha, ha, ha…”

I, quan el nan estava a punt de llançar-li el verí a la cara, Siegfried va traure l’espasa i li la va clavar en el pit.

– Notung, l’espasa sagrada de mon pare, t’ha pagat el que et mereixes – va dir ple de fàstic per la maldat d’una criatura que l’únic que volia era el seu profit a costa de la vida d’un altre.

Alberich, que era germà de Mime, va sentir espant en contemplar l’escena. No sentia tristor per la mort de Mime, ans al contrari, se n’alegrava: un rival menys en la lluita per obtenir l’or. Molt astut, va adonar-se que Siegfried era capaç d’endevinar el pensament dels seus enemics. Així que va ser prou intel·ligent com per fugir d’aquell lloc i esperar una altra oportunitat millor.

Siegfried, amb dolor en el seu cor, va agafar el cos de Mime i el va posar dins de la cova i la va tapar amb l’enorme massa del cadàver del drac que va arrossegar fins l’entrada. Als dos els havia hagut de donar mort en defensa pròpia. Malgrat la seua maldat, sentia pena pels dos, ja que no eren més que uns esclaus capaços de tot per l’or. Uns esclaus de l’or!

7. SIEGFRIED TRENCA LA LLANÇA DE WOTAN.

ring50

Siegfried trenca la llança de Wotan.

Fatigat de l’esforç, el jove heroi va descansar sota l’ombra fresca d’un frondós arbre esvelt. Solament se sentia la remor de la brisa entre les fulles i el cant del pardalet del bosc.

– Petit ocellell, podries ajudar-me a trobar un autèntic amic? – li va preguntar Siegfried. Tots els anys tens la companyia d’una parella i de nous pardalets en el teu niu. Cantes cançons amb els altres ocells. Jo, en canvi, mai no he conegut ni pare, ni mare, ni germà, ni germana. Em sent molt a soles. Hi ha en alguna part d’aquest món algú a qui jo puga estimar? Algú que m’estime?

Aleshores, el pardalet del bosc començà a cantar una bonica cançó d’amor sobre una bella donzella que estava dormint en el cim d’una muntanya encerclada pel foc. Amb veu tendra i dolça va fer així:

“Solament qui no conega la por pot reclamar la donzella per companya”.

El xic, vivament excitat, va dir:

– Jo no sé què és la por. Reclame eixa donzella. Oh, amiguet, ajuda’m
a trobar la muntanya on dorm!

El pardal estengué les ales i es va posar a volar en direcció a la Roca de les Walkíries. El xicot, botant d’alegria, va seguir-lo amb cara de felicitat.

Una sobtada tempesta féu acte de presència quan Siegfried i el pardal arribaren als peus de la muntanya on Brünnhilde jeia dormida. El vent era tan fort que inclinava els arbres al seu pas. El cel s’enfosquí tant que semblava de nit. Esclataren tants trons i llamps que tots els animals dels voltants fugiren cap els seus amagatalls. Siegfried va buscar recer sota les branques d’un robust avet.

Quan el temporal va remetre i la claror va fer-se pas entres els núvols, que s’anaven escampant, l’heroi va alçar la mirada per trobar el seu petit guia, però va ser debades: el pardalet del bosc se n’havia anat. Així que el xicot va haver de seguir el seu camí tot sol.

Tan bon punt començà a pujar la muntanya, el déu Wotan aparegué de sobte i li va barrar el camí.

– Què fas tu ací? – va inquirir el poderós déu.

Sense immutar-se en absolut, li va contestar:

– Vaig al cim d’aquesta muntanya. Allà hi ha una bella donzella dormint. La despertaré i serà la meua companya.

– Torna al teu bosc! – va manar Wotan – El cim de la muntanya està protegit per un cercle de foc màgic.

Amb gest sever, el déu va posar la seua poderosa llança entre els dos impedint el pas al xicot. Ràpidament, Siegfried va traure l’espasa de la seua beina.

– Aquesta és la sagrada llança de governa el món! – va amenaçar Wotan. – Lleva eixa espasa o la llança que una volta la trencara, la tornarà a trencar de nou!

– Ah! – exclamà enfurismat Siegfried. – Aleshores tu ets l’enemic de mon pare!

Enlluernadores espurnes isqueren de l’espasa de l’heroi acompanyades d’un potent esclat que va expandir-se per muntanyes, valls i rius quan Nothung va fer miques la llança de Wotan. Els trossos del símbol del poder van caure a terra.

El derrotat déu es llevà del camí i tristament abaixà el cap. Sabia que allò significava la caiguda dels déus. El món ja no seria governat des de les altures del Walhalla.

8. SIEGFRIED DESPERTA BRÜNNHILDE.

ring47

Siegfried i Brünnhilde.

Siegfried enfilà muntanya amunt sense descans. Les abrasadores flames es feien més grans a mida que l’heroi s’anava acostant al cim. Es feren d’un roig més intens i adreçaren les seues llengües cap al ell. Va seguir el seu camí amb confiança i alegria, ja que no sentia por i tenia moltes ganes de veure la donzella. Va acostar el corn de plata als seus llavis i començà a tocar de manera dolça i clara, penetrant en eixe infern que pretenia dissuadir-lo de passar. Les flames encara augmentaren més i més com si foren un monstre que volguera devorar-lo. Però Siegfried no s’espantà i va seguir tocant el seu corn.

Les flames s’apaivagaren lentament fins que desaparegueren. La rojor del cel donà pas al blau resplendent, i tot va fer-se clar i bonic. Siegfried va veure la figura d’una persona dormint. Tot el món semblava envoltat pel silenci. Ni una sola fulla es movia en els arbres. No hi havia cap so que poguera molestar aquell son perfecte. El xic va mirar meravellat la lluent armadura.

– És un valent guerrer – va mussitar.

Que pesant sembla l’armadura! Li la llevaré perquè puga descansar millor.

Amb molta cura, Siegfried li va llevar de damunt l’escut i el posà a un costat. Després, li llevà el casc. Una cabellera de daurats cabells ondulats quedà a l’aire.

– Sembla un esclat de llum! – va exclamar impressionat.

A continuació va intentar llevar-li l’armadura amb les mans. Els anells metàl·lics que unien les seues parts ho posaven molt difícil; així que féu servir l’espasa molt espai. Quan va llevar l’armadura del cos, els blancs plecs d’un vestit de dona quedaren al descobert.

Siegfried va recular mentre clavava la mirada sobre aquella meravellosa visió sense poder dir res. Estava impressionat i tremolava de cap a peus. El seu cor bategava com un cavall desbocat.

– Per fi! Per fi! – va cridar. – Ja sé què és la por.

La dona que jeia dorment era Brünnhilde, la walkíria desobedient, castigada per Wotan. Havia perdut el seu caràcter diví i havia adquirit l’humà.

Al cap d’algun temps, Siegfried s’aproximà lentament al costat de la dona. Va observar el seu dolç i heroic rostre i l’amor va acudir al seu cor. Va inclinar-se i, tendrament, la va besar.

Brünnhilde va obrir els ulls lentament. Va alçar la mirada cap al cel blau i el somrient sol.

– Salut a tu, gloriós sol celestial! – va exclamar.

A poc a poc, les flors van obrir els seus pètals i els ocells es posaren a refilar. Grane, el seu fidel cavall, també va despertar-se i va sentir una gran alegria en sentir la veu de la seua ama.

L’esvelta donzella va mirar Siegfried. Lentament li tornà la memòria i va recordar les paraules de Wotan:

“Solament qui no conega la por pot reclamar-te com a companya.”

Sabia que, per fi, el seu heroi hi havia anat. Va mirar la cara brava i forta de Siegfried i ja no va desitjar tornar al Walhalla quan el jove li va dir que l’estimava. Ella sabia que l’amava amb tot el seu cor de dona humana i li va prometre ser la seua companya. Li va dir que seria feliç sempre que estiguera al seu costat.

Siegfried ja no se sentia a soles. Per fi va veure complits els seus desitjos: amava i era amat.

La parella, plena de felicitat, es va fondre en una abraçada amorosa. Ni les riqueses, ni el poder els interessava el més mínim. L’únic que els importava era l’amor.

Activitats →

El Crepuscle dels Déus →

Advertisements

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Òpera, Educacó, Llibrets, Uncategorized, Wagner, Xiquets i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s