Òpera i política: The Death of Klinghoffer.

the-death-of-klinghoffer

No és molt habitual que la política es convertisca en el tema central d’una òpera. Sense dubte, John Adams és un especialista en la matèria amb Nixon a Xina (1987) i The Death of Klinghoffer (1991). Tenim el precedent de Fidelio de Beethoven (1805) i potser Les noces de Figaro de Mozart (1786) i Nabucco de Verdi (1842). Menys coneguda és La Muette de Portici (1830) d’Auber, que tracta de la revolta napolitana contra el jou espanyol. Va ser molt coneguda  a França i Bèlgica, però ara ja no es programa. La darrera de la llista cronològicament tracta dels atemptats a les Torres Bessones. Es tracta d’una vídeo-òpera. La Chute de Fukuyama, Une passion américaine (2013), (La caiguda de Fukuyama. Una passió americana). La música és de G. Hetzel i el llibret i vídeos de C. de Toledo.

Com podem veure no és habitual l’òpera política. La que ens ocupa avui és The Death of Klinghoffer, que tracta d’una tema controvertit. El segrestament del creuer de luxe per part de quatre terroristes palestins i l’assassinat de Leon Klinghoffer, un invàlid jueu americà que anava en cadira de rodes. La partitura és de John Adams i el llibret de la poetessa Alice Goodman, que és d’ascendència jueva, encara que va convertir-se a l’anglicanisme.  És important ressaltar això, perquè l’obra ha estat titllada d’antisemita i de provocar antisemitisme. La censura ha estat present contínuament. El poderós lobby jueu americà ha posat pals a les rodes sempre que ha pogut. Van dir que un quadre de l’obra era una caricatura que ridiculitzava els jueus americans i Adams va cedir a la pressió eliminant-lo de l’obra. No sols és un atac a la llibertat d’expressió i artística, sinó que aquesta mutilació atempta contra l’estructura mateixa de l’òpera, que està formada per extensos monòlegs que comencen i acaben amb un cor que comenta, però que no pren part en l’acció, recordant els de les passions bacchianes. Encara que es tracte d’una obra minimalista, recorda a Bach i quasi sembla més un oratori que no pas una òpera, especialment l’acte primer. La trama de l’òpera no conté una detallada recreació dels esdeveniments del segrest i l’assassinat de Klinghoffer; els grans esdeveniments no són retratats directament a l’escenari i es produeixen entre les escenes de l’òpera d’un muntatge. L’obra és més una meditació dramàtica a la manera d’un oratori, que una òpera narrativa convencional, segons els autors. D’ací el seu caràcter estàtic que recorda els oratoris sagrats.

John Adams

John Adams

No és cert que l’òpera siga antisemita ni proterrorista. En absolut. Ningú no pot estar a favor dels fanàtics d’una i altra part. I, ai, las! Això és el que molesta d’aquest intent de tractar de comprendre com és possible que un jove siga capaç de disparar-li a sang freda a un senyor major en cadira de rodes. No volen que se sàpiga la veritat. I és que els segrestadors portaven darrere una història de violència que han patit ells i les seues famílies, generació rere generació, des que els jueus els foragitaren de la seua terra i construïren un Estat que fa una política criminal cap als seus amb el recolzament econòmic i polític de rics homes de negocis judeu-americans com el que es disposen a matar. Una víctima més entre moltes altres més.  La violència engendra violència i fins i tot s’hereta. Els fills o els néts tenen memòria. Ull! No estic aprovant en absolut cap acte de violència fanàtica, cruel i freda, vinga d’on vinga. La mateixa repugnància em produeix un fanàtic musulmà que s’autoimmola assassinant la gent que està en un mercat que un soldat hebreu disparant i matant a sang freda a un fill en braços de son pare. Tracte de comprendre què passa. I en tinc tot el dret com a ser humà amant de la veritat, de la pau i de la llibertat. En aquesta història tots són víctimes. Els jueus han patit a Europa l’antisemitisme cristià durant dos mil anys i l’Holocaust nazi i dels seus aliats, no ho oblidem. En aquest bloc ho he denunciat repetidament, però els palestins són els que ara estan patint l’opressió d’un estat, el d’Israel, que va construir-se a partir de 1948 sobre la seua terra i els seus cadàvers. Els guetos d’ara, són els que ocupen els palestins en la seua pròpia terra. Murs de la vergonya que els impedeixen circular, viure en un estat d’apartheid per decisió d’un estrangers que anaren a sa casa sota el pretext que era la seua terra promesa que van abandonar feia dos mil anys. Una situació que ha anat podrint-se durant dècades i on les resolucions de l’ONU mai no s’han aplicat amb el beneplàcit dels EEUU, on el lobby jueu potser siga el més importants de tots.

Alice-Goodman-Vicar-of-Fu-007

Alice Goodman, sacerdotessa anglicana d’origen jueu.

Tant de poder tenen, que aquesta òpera estava programada per a ser vista als cinemes i ha estat censurada al·legant antisemitisme i foment de l’antisemitisme. I és mentida, ni l’òpera ni la pel·lícula ho són. Ens presenten uns fets asèpticament per fer-nos pensar. Mai no es posiciona en un sentit o en l’altre. De seguir així, qualsevol dia ens prohibiran llegir els Evangelis, per antisemites. I no senyor, jo em revele, vull llegir i sentir el que em vinga de gust, i no hi ha creença, ni religió, ni política, ni lobby que consenta jo que m’ho impedisca. Sóc lliure i tinc dret de triar. A qui no li agrade, que no mire o que no llitja, però que ens deixe als altres triar. Ni dictadures laiques ni teocràcies medievals. Som al segle XXI.

La veritat és que el tir els ix per la culata. Coneixia l’òpera en DVD fa anys, però no m’havia decidit a comprar-la i la tenia oblidada. Ja me l’he comprada i l’he vista. Mentiders, són uns mentiders. L’òpera no provoca antisemitisme ni res semblant. Fa pensar, justament el que ells no volen, que pensem. Tots no seguim el que se suposa que és políticament correcte, sinó que tenim criteri propi.

Els DVD és recomanable. És una història dura la que conta. Però és que el món és així i no un conte de fades. La imatge és tan impactant que no es repara en la música. Per apreciar-la bé, convé apagar la TV. És també una música dura que fa sentir que alguna cosa molt desagradable va a passar.

També existeix un telefilm dirigit per telefilm dirigit per Penny Woolcock (2003). Les imatge són tremendament impactants i dures.

Cor dels exiliats palestins:

Cor dels exiliats jueus:

L’assassinat:

In aquesta escena, Mrs. Klinghoffer està en coberta amb d’altres hostatges, sense saber que el seu home serà assassinat si els segrestadors no aconsegueixen el que demanen.

John Adams: The Death of Klinghoffer (2001) – Night Chorus

La mort de Klinghoffer. En esta escena Mrs. Klinghoffer reacciona, entre violenta i dolguda, davant la noticia de l’assassinat del seu home. Acaba dient: “I wanted to die” (Jo volia morir.)

Metropolitan_Opera_House_At_Lincoln_Center_2

Metropolitan Opera House (MET)

La temporada que ve està prevista la seua estrena al MET. Ja veurem què passa. No seria la primera vegada que el el país de la llibertat es prohibeix.

Ací tenim una llista de les censures i atacs que ha patit fins a l’actual als cines:

La controvèrsia va envoltar l’estrena als Estats Units en els anys que van seguir. Adams, Goodman i Sellars (director artístic) van afirmar repetidament que ells estaven tractant de donar veu tant als israelians com als palestins. Alguns crítics i membres del públic van condemnar la producció com antisemita i per mostrar simpatia cap als segrestadors.

Lisa Klinghoffer i Ilsa Klinghoffer, les filles de Lleó i Marilyn Klinghoffer, van assistir de forma anònima el 1991 l’estrena mundial de l’òpera a la ciutat de Nova York. Posteriorment la família Klinghoffer va emetre la següent declaració sobre l’òpera:

“Estem indignades per l’explotació dels nostres pares i l’assassinat a sang freda del nostre pare com a peça central d’una producció que ens sembla anti-semita.”

L’expressió dramàtica de greuges històrics palestins en un context teatral va ser una font de les acusacions de simpatia amb el terrorisme palestí. Altres van acusar als creadors d’antisemitisme pel seu retrat dels jueus-americans en la versió original. Després de l’estrena als Estats Units, Adams va suprimir aquesta escena, mutilant l’obra.

Després dels atacs de l’11 de setembre, l’Orquestra Simfònica de Boston va cancel·lar una actuació programada al novembre de 2001 dels extractes de l’òpera. Es va considerar massa comprensiva l’òpera amb els terroristes. El New York Times, en article de Taruskin, va denunciar a Adams i l’òpera de romanitzar els terroristes. Adams va respondre a les crítiques en diverses ocasions, incloent aquesta declaració de 2004:

“No fa molt el nostre fiscal general, John Ashcroft, va dir que qualsevol que qüestionara les seues polítiques en matèria de drets civils l’11 de setembre estava ajudant els terroristes, el que va dir Taruskin era la versió estètica d’això. Si hi ha un punt de vista estètic que no estiga d’acord amb el seu, no ha de ser escoltat. Això, em sembla molt preocupant.”

En 2009 algú va dir de l’òpera que era “una declaració política feta pel compositor per justificar un acte de terrorisme per quatre palestins.”

Al juny de 2014, la Metropolitan Opera de Nova York va cancel·lar una transmissió simultània per cine internacionalment d’aquesta òpera perquè “podria ser utilitzada per avivar l’antisemitisme global”. A més de cancel·lar les emissions, l’empresa va acordar incloure una declaració de les filles de Klinghoffer en el programa imprès. Peter Gelb, gerent general de la Met, va declarar:

“Estic convençut que l’òpera no és antisemita, però també m’he convençut que no hi ha una veritable preocupació en la comunitat jueva internacional que la transmissió en viu de The Death of Klinghoffer seria inapropiada en aquest moment de creixent antisemitisme, particularment a Europa.”

Adam va respondre:

“La cancel·lació de la retransmissió internacional és una decisió molt lamentable i va molt més enllà de les qüestions de la llibertat artística i acaba en la promoció de la mateixa classe d’intolerància que els detractors de l’òpera afirmen estar evitant.”

Trobe que no és el moment d’entrar ara en el tema del antisemitisme i del sionisme. Ja ho faré. El que puc dir ara que, encara que hi ha gent que afirma que no aplaudir els excessos dels sionistes a Palestina és una mena d’antisemitisme, els mateixos jueus que no combreguen amb aquestes polítiques oficials ho desmenteixen. Es pot estar en contra tant de l’antisemitisme com del sionisme, almenys com es practica a Palestina, que ben poc té a veure amb la idea del seu fundador Theodor Herlz. Ja en parlarem.

Achille Lauro

Achille Lauro.

Aquest és l’argument, que he traduït de l’anglés:

Pròleg

Consta de dos cors, el Cor dels palestins exiliats i el Cor dels jueus exiliats. Es tracta d’una reflexió general sobre els respectius pobles i la seua història.

Acte I

Escena I

1985. Un creuer de luxe pel Mediterrani. El capità del Achille Lauro recorda els esdeveniments del segrest. Abans d’això, la majoria dels passatgers van desembarcar a Egipte per fer un recorregut per les piràmides, i el vaixell va eixir a la mar per tornar més tard pels passatgers. Els segrestadors aprofiten per embarcar i fer-se amb el comandament de la nau.

Una àvia suïssa, que viatja amb el seu nét i familiars conta la seua narració. El capità informa que els terroristes són a la nau i un cambrer ha estat ferit. El capità i el primer oficial tracten de mantenir als passatgers en calma. Molqi, un dels segrestadors, explica la situació als passatgers a punta de pistola.

Escena 2

Sona el Cor Ocean. Un altre segrestador, Mamoud, vigila el capità. Mamoud recorda seua joventut i les cançons que escoltava a la ràdio. El capità i Mamoud tenen un diàleg, en el qual el capità proposa que individus dels dos costats del conflicte palestino-israelià es reunisquen i tracten d’entendre’s els uns als altres. Mamoud rebutja aquesta idea.

Segueix narració la dona austríaca, que s’ha tancat al seu camarot i es va mantenir oculta al llarg del segrest. Sona el Cor de la Nit.

Acte II

Sona el Cor Agar en relació amb la història islàmica d’Agar i l’Àngel i la història bíblica d’Agar i Ismael. Representa el començament de la tensió àrabo-israeliana. El segrest en seria el resultat històric d’aquells fets.

Molqi se sent frustrat perquè no té cap resposta a les seues demandes. Mamoud amenaça a tots els passatgers amb la mort. Leon Klinghoffer canta, dient que a ell li agrada evitar problemes i viure de manera simple i decent. Després denuncia els segrestadors. Un altre segrestador, anomenat caducat “Rambo” respon en durs termes sobre jueus i americans.

Sempre et queixes. El palestí conegut com “Rambo” respon amb cruesa i crueltat a Klinghoffer.

La ballarina britànica recorda que el quart segrestador, Omar, l’ha tractada a ella i els altres passatgers molt bé, deixant-los fumar. Omar canta el seu desig de martiri per la causa. Al final de l’escena, Omar i Molqi tenen una discussió, i Molqui s’emporta Klinghoffer. Sona el Cor Desert. segueix.

Escena 2

Marilyn Klinghoffer parla de discapacitat, malaltia i mort. Ella pensa que el seu marit Leon Això ha segut portat a l’hospital del vaixell, però li van disparar fora de l’escenari. Els segrestadors van ordenar al capità que diga que van a matar un altre passatger cada quinze minuts. Els contesta que s’ofereix a si mateix per a ser l’únic assassinat més. Apareix Molqi i diu que Leon Klinghoffer és mort. L’Ària del cos que cau (Gymnopédie), cantada per Klinghoffer, segueix.

L’Ària del cos que cau (Gymnopédie). Aquesta ària no és cantada per Klinghoffer, sinó pel seu cos, que és manipulat per una ballarina que també representa el passatger mort.

Sona el Chorus Day.

Escena 3

Després que els segrestadors s’han rendit i els passatgers supervivents han desembarcat de forma segura al port, el capità li comunica a Marilyn Klinghoffer la notícia de la mort del seu marit. Ella reacciona amb ràbia i tristesa cap al capità. Sent que tant de bo haguera mort ella i no pas el seu home.

The Death of Klinghoffer: 2014–15 New Production. A preview of Tom Morris’s Met premiere production of John Adams’s “The Death of Klinghoffer,” starring Paulo Szot and conducted by David Robertson. Opens October 20, 2014.

DECLARACIÓ:

L’únic que em queda per dir és que estic en contra de tot tipus de violència siga del tipus que siga i vinga d’on vinga. Que condemne tot tipus de fanatisme i fonamentalisme, ja siga polític, religiós o de qualsevol forma. Que crec en la igualdat de tots els éssers humans, que no hi ha races superiors ni pobles elegits per cap déu. Que la vida humana, de tota persona, està per damunt de qualsevol ideologia, filosofia, política o religió. Que l’únic sagrat és el ser humà, tota la humanitat, i que no hi ha res per damunt. Ningú no té dret a discriminar, oprimir, maltractar o assassinar a ningú. Que no n’hi haja res per què matar ni per què morir. Així sia. 

Ací teniu l’òpera completa en àudio. Podreu comprovar la qualitat de la música per se, sense elements afegits. Personalment, les narracions em recorden  a Britten i  la música en general, a Nyman o Glass.


Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Òpera, Cinema, Política, Uncategorized i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s