De Rienzi a l’Holandés. De la Història a les històries de por. (I)

wagner kiA Rafael Fernández de Larrinoa, professor de Música i amic.

Últimament m’estic dedicant a òperes no wagnerianes de Wagner i m’he trobat amb més d’una sorpresa. En primer lloc, la qualitat, tot i ser Wagner un vintanyer que estava aprenent l’ofici, i en segon ,el fet que les seues obres de joventut ja anuncien el que Wagner farà després, especialment en en terreny literari i ideològic. Per no estendre’m , a Die Feen ja surt el tema de la pregunta prohibida i la redempció per amor. Fins i tot, el cor inicial de l’obra recorda el de Lohengrin. Diria que l’antecedent d’aquesta òpera és Die Feen. La pregària de Rienzi també recorda a la del Cavaller del Cigne, fins i tot tenim un parell de malediccions, una del mateix Rienzi i una altra d’Adriano, que recorden la d’Alberich. Fins i tot la pugna poder / amor que caracteritza l’Anell, apareixen en la que va ser anomenada millor òpera de Meyerbeer.

La diferència està, més que en el contingut, en la música. Vegem. Ens han dit que l’obra de Wagner s’agrupa en tres períodes: les òperes de joventut, les romàntiques alemanyes i els drames musicals wagnerians. El cànon de Bayreuth exclou les primeres per exprés desig de Wagner. Tan horribles són? En absolut. Jo mantinc que poc o res tenen a envejar a altres òperes de l’època, el que passa és que no sonen a Wagner, qui les va proscriure per considear-les pròpies d’un aprenent. Realment són òperes d’un principiant, però d’un principiant que va obtenir un èxit apoteosic amb Rienzi abans de complir els 30.
rienzi nm
En part és cert, però només en part. Rienzi en concret ha estat representada fora de Bayreuth en moltes ocasions, de vegades en versió concert, com ha succeït al Liceu. Pense que Wagner la va repudiar perquè, evidentment, el seu model és Meyerbeer, qui li ajudà més del que es creu i amb qui Wagner va ser imperdonablement ingrat. Va arribar a dir-li a Cosima que la considerava repugnant, adjectiu que reiteradament utilitza en el seu pamflet antisemita. Recentment he escoltat i vist l’òpera per preparar un post al meu blog i jo no li veig la repugnància per cap costat, com tampoc a Die Feen, que estic escoltant ara mateix. Em queda la comèdia de La prohibició d’estimar, que encara no he escoltat.

holandes barcosSeguim. De tots és conegut que Wagner fuig de Riga dels seus creditors i s’embarca en el Thetis. El viatge va ser accidentat i, si no ens menteix Wagner, els mariners li van explicar la llegenda de l’Holandés Errant, que el compositor llegiria en Heine. Aquest fet va ser font d’inspiració per a la futura òpera. De moment, portava Rienzi, gran opéra a la francesa a la recerca del patrocini del rei del gènere a París Meyeerbeer, que va fer per ell el que va poder. L’òpera no estava acabada. Tenia el llibret i havia musicat dos dels cinc actes.

Ja a França va presentar-se a Meyerbeer qui, sense èxit, recomana el jove saxó no només a propòsit de Rienzi, sinó de La prohibició d’estimar i L’Holandés. I aquesta recomanació no va ser només per a París, on no va tenir fruit, sinó també per a Dresde, on Wagner triomfaria amb Rienzi i Holandés i guanyaria el lloc vitalici de mestre de capella. Ara ho veiem de manera cronològica i amb més explicació. Per què, aleshores va ser tan desconsiderat Wagner amb el jueu benefactor. Heine, de qui arreplega la font literària per a L’Holandés, també era jueu. La història seria llarga de contar. Dir que és cert que Meyerbeer va ajudar-lo a París, però no tant com per a evitar que passara fam. De fet, Minna i ell van vendre tot el que posseïen. Afortunadament, contaren amb l’ajut d’un amics que recorden La Bohème de Puccini que els donaven de menjar. Un d’ells, Samuel Lehrs era jueu i filòleg. Va ser íntim amic de Wagner i per ells i els llibres que li prestà va començar a llegir Proudhon i Feuerbach. Mai no ho oblidà Wagner. El seu amic va morir jove, tuberculós, malnutrit i amb fred. Wagner li va escriure a Meyerbeeer, que mai estava a Paris, unes cartes massa afalagadores i plenes de desesperació on es proclamava esclau seu; un servilisme que el seu posterior ego pujat no va poder digerir. Probablement, per això, va renegar de Rienzzi, l’obra seua de major èxit, però amb massa influència del jueu. També està la qüestió artística. L’òpera de Meyerbeer era l’antítesi del seu drama musical. De moment, trobarem influència meyerbeeriana a l’Holandés.

Meyerbeer.

Meyerbeer.

Tots hem llegit l’enorme salt que dóna Wagner entre la repugnant Rienzi i L’Holandés, on Wagner encara no era Wagner del tot, però anava pel bon camí. Això no és possible. No poden haver salts de gegant entre dues obres que van ser concebudes i representades gairebé simultàniament. Com és possible que qualsevol aficionat pense així? Perquè és cert. Crec que la resposta està tant en les influències d’altres compositors com en les modificacions que Wagner va fer al llarg del temps a l’Holandés. L’última és posterior al Tristan. Si l’experiència tristanesca, que és tota una revolució musical, fa que Siegfried siga molt diferent en el tercer acte respecte del primer, pensem què passaria amb L’Holandés un cop havia repudiat Rienzi. Tannhäuser també va patir múltiples canvis i versions. Conegudes són les de París i Dresden, però hi ha més encara, tot incloent-hi les mixtes. Tot i això, el perfeccionista Wagner va morir dient que encara devia un Tannhäuser al món.


Wagner va començar la seua carrera imitant compositors d’òpera com Weber, Marchner, Spontini, Meyerbeer. També estimava l’obra de Beethoven i Mozart.
Fidelio li va impressionar. Aquesta influència no es limita a la anomenades òperes de joventut, sinó que perduren en les del segon període. No és possible fer compartiments estancs.
Scotland_Land_Use_by_height
Els canvis que va realitzar amb
L’Holandés van ser enormes. Al principi anava a ser una òpera en un sol acte dividit en tres escenes ambientades a Escòcia. Després, decideix que siguen tres actes localitzats a la costa noruega.

Rienzi també va sofrir canvis, però més que de contingut, d’extensió. La partitura inicial, que es va cremar al búnquer de Hitler, al costat de les dues primeres, Die Feen i La prohibició d’amar, durava sis hores, amb un ballet i pantomima que superava la mitja hora. Al principi va pensar dividir-la en dues parts, com es faria amb Els troians de Berlioz en el seu moment, però es va decidir per fer talls segons la capacitat del teatre que ho havia de representar.

Vegem la cronologia comparada d’ambdues obres i el paper de Meyerbeer a París:

Rienzi:

  • Estiu 1837. Coneix la novel·la i redacta l’esbós en prosa.
  • Estiu 1838. Finalitza llibret en vers.
  • Abril 1839. Compon els dos primers actes.
  • Febrer 1840. Acaba de compondre la resta, deixant l’obertura per al final.
  • 20 octubre 1842. Estrena a Dresden.

Holandés:

  • Estada a Riga: agost 37 – juliol 39.
  • 1839. Fugida de Riga. Viatge en el Thetis.
  • Tempesta que li va inspirar L’Holandés.
  • 1839-1842. Estada a París.
  • Completa Rienzi i L’Holandés.
  • Estada a Desden: Estrena de Rienzi (20-X-1842), Holandés (2-I-43) i Tannhäuser (19-X-45)

Meyerbeer:

  • Recomanació per representar una de les primeres òperes de Wagner. Das Liebesverbot, (La prohibició d’estimar) se’n va anar a la fallida fins i tot abans de començar els assajos i ningú no mostrà interés per Rienzi.
  • Li pressiona al director de l’òpera de París perquè li demane un esbós en prosa en francés per al llibretista Eugène Scribe. Wagner seria qui compondria la música. El saxó envia l’esbós “Le Hollandais volant” (1840). L’acció està ambientada a Escòcia.
  • Wagner va ser enganyat, un altre compositor es faria càrrec de l’òpera.
    Amb l’esperança que se li accepte per compondre l’òpera, musica els tres primers números (juliol 1840), per a una possible audició que no arriba mai.
  • La partitura completa, es va acabar el 20 de Novembre de 1.841 en un acte i sense interrupcions. Ambientada a Escòcia. No va arribar a estrenar-se.

Canvis en holandés:

  • 1.841. Originalment seria ambientada a Escòcia. Un acte en tres escenes sense interrupció.
  • 20 octubre 1842. Estrena a Dresden. Ambientada a Noruega. Tres actes.
  • L’obra va ser revisada de nou en 1.846 per a una representació a Leipzig, i en 1.852 per Zurich.
  • Revisió definitiva: Gener-Febrer de 1.860 per a París. Va adoptar el llenguatge harmònic i la tècnica de composició que ja havia utilitzat en Tristan und Isolde.

I aquí és on rau el quid de la qüestió, al meu parer, el que fa més wagnerià l’Holandés. Almenys ho formule com a possible hipòtesi, ja que ambdues obres són composades pràcticament alhora. També cal considerar el fet que no obeeixen a patrons comuns. En paraules de Wagner:

“Només ara que he escrit la transfiguració final d’Isolda, he estat capaç […] de trobar el final apropiat per l’Obertura de l’Holandès Errant”.

Seria molt interessant escoltar les dues primeres versions, l’escocesa en un acte i la noruega primitiva en tres. Segur que sonaria menys wagnerià i recordaria a Weber, Marschner i companyia.

Birgit Nilsson singing Senta’s Ballade (Johohoe! Johohoe!)

Cal assenyalar que aquesta obra és la que més retocs ha patit per part de Wagner. A Bayreuth, la versió que es representa té tres actes sense solució de continuïtat i està ambientada a Noruega. Serà la darrera versió de Wagner? Ho desconec. No estaria gens malament, ara que s’han representat òperes de Wagner amb instruments d’època i criteris historicistes, enregistrar la primera versió.

Peter Hofmann – Allmächt’ger Vater (Rienzi’s Gebet)

Per què Wagner no va voler revisar Rienzi, l’opera que més èxit va tenir en sa vida? Pense, com ja he avançat, per dos motius: En primer lloc, es tracta d’una grand opéra, gènere que – segons va escriure – detestava i que era el símbol de la decadència de l’òpera, de l’efecte buit, de la mercantilització de la música, etc. Aquesta és l’explicació de llibre, però n’hi ha més. És de caràcter personal. Aquesta obra li recordava el que li devia a Meyerbeer i l’ingrat que va ser amb ell. Li recordava les seues rastreres cartes al jueu en què s’arrossegava com un cuc implorant la seua protecció, declarant-se el seu esclau. Molt humiliant per a un ésser tan superb com Wagner que no volia recordar com es va rebaixar quan la fam li tenallava l’estómac. Deplorable, per no usar la mateixa paraula que Wagner feia servir per a Rienzi: repulsiu. Si bé és cert, que poc va obtenir Wagner del compositor jueu a París, sí que li deu la recomanació per a Dresden on va triomfar i va ser conegut a tota Alemanya. No obstant això, a París Wagner i Minna van passar necessitat i fam, tanta que el seu gos els abandonà per buscar menjar i ja no tornà. No és d’estranyar que Wagner esperara ajuda de Meyerbeer en eixa situació desesperada; però és que el compositor no es trobava allí. Jutgar sense estar dins de la situació és molt fàcil. I solament es jutja Wagner, com si els altres compositors no participaren de la misèria humana. 

pàgina següent →

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Òpera, cantants, Uncategorized, Wagner i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a De Rienzi a l’Holandés. De la Història a les històries de por. (I)

  1. Retroenllaç: De Rienzi a l’Holandés. De la Història a les històries de por. (II) | El Cavaller del Cigne

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s