Lluís Miquel començà a cantar en valencià en 1962, igual que Raimon. Segons deia en els inoblidables recitals de la Fira de Juliol a València. “Contra tot pronòstic, mai no he emigrat”. Va quedar-se ací i no va tenir mai la projecció artística del exiliats culturals com ara Raimon o Ovidi Montllor. A València li feren la punyeta per cantar en valencià començat per l’esquerra, que tenia por de ser titllada de catalanista i no diguem per la dreta cavernícola espanyolista i fatxa que hem patit en un País que ha quedat devaluat a poc més que una comunidad de vecinos. A Catalunya ni el coneixen. Si no vas a Barcelona, no existeixes encara que cantes en la llengua d’Espriu i d’Ausiàs March. Ací fan demagògia amb l’imperialisme català que ens vol furtar la llengua i la paella, quan la veritat és que molts catalans passen olímpicament del que puga passar al País Valencià. A Madrid, encara molt més. Com va dir Mehta, Madrid ens odia i necessitem un moviment independentista perquè amotllen la pela. Això va dir-ho un senyor de Bombai mentre seguim ofrenant noves glòries a España com Montoro espera de Fabra: més retalls en despesa social. De puta mare. Doña Espe ja ha felicitat el senyor Fabra, per tancar Canal 9 i expulsar a los corruptos. Ha, ha, ha… El PP té tants imputats a les Corts valencianes que podrien formar grup parlamentari propi. Vergonya!
Així que el cantant va crear els primers estudis de so, Tabalet i la primera discogràfica valenciana, Ànec, on van gravar tots els cantants valencians que cantaven en Valencià. Hi hagué de fer varietés com a Patxinger Z en castellà i va eixir a la TVE amb Tola. Un treball alimentari. Quan arribaren els del PP al poder, la cosa no va ser com per a tirar coets precisament. Lluís Miquel havia creat les infraestructures necessàries per fer doblatges en valencià de pel·lícules i sèries, però les pel·lícules de Canal 9 deixaren de doblar-se al valencià, quedant per a les catacumbes les pel·lícules doblades en el segon canal. No fa molt, el nostre President va enviar la força pública a RTVV i van clausurar l’únic mitjà de comunicació que malament, però menys dóna una pedra, emetia alguna cosa en valencià. Ara no en tenim res de res. Hem retrocedit decennis i encara ens esperen coses pitjors. Segons aquest senyor som El dique de contención del separatismo, independentismo, catalanismo i què sé jo. Estan acollonats perquè si s’uneix tota l’esquerra – i això passa pel nacionalisme de Compromís – se’n van a pastar fang. Així que tornen a traure l’espantall del catalanisme independentista com han fet quan no han tingut arguments, o siga, sempre. El que sé és que sent vergonya, una vergonya infinita, no solament per aquesta gent que, al cap i a la fi ja sabem de què van, sinó de molts dels meus paisans que igual que són de València, podrien ser de Cuenca o d’Albacete. El grau de despersonalització és tal, que em sent estranger en la meua terra, una terra en la que no em deixen viure en valencià.
Aquesta música té per a mi un gran valor sentimental. La sentia en la meua joventut amb el meu amic Paco i la que seria la meua dona, quan érem tan innocents que pensàvem que tot està per fer i tot és possible que canta Llach. La veritat és que està tot per fer. Una altra cosa és que siga possible. Amb aquests soldats no anem a guanyar cap batalla. Vergonya, cavallers, vergonya.
Als Vivers, Lluís Miquel cantava: “I els que em coneixen saben com pense. Dins d’aquesta terra nostra m’heu d’enterrar.”
En un altre moment vaig escriure unes coses que continue pensant:
A mi, aquesta música m’emociona fins a la medul·la i em posa la pell de gallina. Em fa recordar aquells temps quan cantava al Vivers de València. I ho feia tan bé… Vingué el PP i li feren el buit, els molt … Una pena per a ell i per a nosaltres. Un cantant de primera que hagué de convertir-se en Patxinguer Z per sobreviure cantant en castellà en TVE. Sent vergonya de molts dels meus paisans. Fàstic.
Jo vaig sentir-lo en directe en moltes ocasions a València, en la Fira de Juliol. Governava l’esquerra. Quan guanyà el PP tot això s’acabà. Una pena. És un cantant excel·lent, però que li ha tocat viure en una terra de meninfots que s’estimen més altres coses.
Pocs LPs va enregistrar, ben pocs. Cap d’ells va ser editat en CD, amb l’excepció d’un dedicat als portes valencians amb l’actor Juli Leal i el cantant Paco Muñoz. Alguna antiga cassette amb nadales amb Paco Muñoz, l’altres oblidat entre uns quants més. Ningú no va a fer res per nosaltres, ni a Madrid ni a Barcelona. I ací, passem de tot allò que és propi. Vergonya sent de ser d’una terra on no es respecta ni la seua llengua ni els seus artistes. Desperta ferro, desperta!!!!
Lluís Miquel va difondre l’obra de Brel pel País Valencià. Va traduir i adaptar-ne els textos valencianitzant-los i els va cantar amb gran qualitat. A cau d’orella està dedicat al cantant belga. Una preciositat-
Els youtubes procedeixen d’aquests dos discos:
Lluís Miquel i Els 4 Z – Onze cançons i un adéu (1977) -EMI
Silenci, gravem (1987) Des d’El Teatre Principal de València – Difusió Mediterrània
Els Spotyfy són d’un disc col·lectiu dedicar a Jacques Brel.
Pep (Jef) Jacques Brel.
Homenatge a Lluís Miquel amb Serrat.
Lluís Miquel i Joaquin Sabina- L’arbre
“Mare, mira quin arbre hi ha ací plantat enmig del camí, és molt gran, mare, mira quanta fulla té, està ací plantat i no ens deixa avançar. Voldria vore’l caigut, mare, és massa gran, tot negre i tapa el sol. Només vull mil homes que m’ajuden, només mil, mare, no puc jo sol, mare, crida els meus germans…
Amb eixe arbre ja mort del tot voldria fer una casa molt gran, tota blanca, blanca amb teules roges. Tota blanca i gran, tota blanca i molt gran. Viuríem tots els qui estime junts, mare, tu i jo, el pare, amics i germans. Només vull mil homes que m’ajuden, només mil, mare, no puc jo sol, mare crida els meus germans…”
S’Adoneu? L’Arbre. Un Adéu.
“S’adoneu? Som junts, som tots, s’adoneu? Ja és nostre el cant, nostres veus tenen la força de les veus que han fet callar. Malgrat tot ja no haurem d’ajupir-nos ni a deus ni a reis, el nostre cant serà sembrat de flors de llibertat, i cantarem pels camins càntics del pau, cridarem tots junts amb força pel món que ja hem guanyat.
I ara crida, company fort amb mi, cridem tots junts llibertat. Crida, company fort amb mi, cridem tots junts llibertat. Crida, company fort amb mi, cridem tots junts llibertat…”
I no arriba el temps.
Boggie. Forma part del concert Silenci, Gravem enregistrat al Teatre Principal de València.
Els Florentins.
Les Beates. Jacques Brel.
Més versions de Brel al valencià per Lluís Miquel:
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 