Wagner com a pensador. Context intel·lectual (I)

La-obra-de-arte-del-futuro-2a-ed--i1n182634D’acord amb el professor Joan B. Llinares de la Universitat de València, que va participar en el Congrés Valencià de Filosofia, celebrat a Peníscola en novembre de 2.000, amb la ponència titulada: Richard Wagner com a pensador: L’obra d’art del futur. Reflexions filosòfiques d’un músic revolucionari, he pegat – amb algun petit canvi i afegitons meus- l’apartat on parla del context intel·lectual que envoltava a Wagner en la seua primera etapa on Proudhon i Feuerbach seran els seus referents intel·lectuals. El professor Llinares és coautor amb Francisco López de la traducció, comentaris i notes d’un llibre essencial de Wagner L’obra d’art del futur, publicada pel PUV de la Universitat de València i d’obligada lectura per als wagnerians i curiosos en general. La present ponència té un gran valor ja que és clara i ben documentada. En ella se’ns explica el viatge intel·lectual que va fer Wagner fins a escriure el llibre citat, seguit a continuació per la seua obra teòric més voluminosa, Òpera i Drama, que completa l’anterior i exposa els principis de la seua revolucio dramàtico-musical.

wagner m

Wagner pensador

Wagner, a més de ser un reconegut músic i poeta, l’imprescindible autor dels textos, llibrets, dels seus impressionants drames musicals –veritables i majúscules meravelles d’extraordinària simbiosi entre paraules i melodies–, també fou no sols un monumental i reincident autobiògraf, sinó així mateix un notable escriptor i pensador, un excèntric assagista d’abundant producció, amb milers de cartes que componen el seu epistolari, que en part encara resta inèdit.

Això ho tenien ben clar poetes com ara Baudelaire o Mallarmé; novel·listes i assagistes com ara Thomas Mann que el compara amb Zola, Tolstoi o Ibsen; fins i tot algú va dir que era la síntesi d’Èsquil, Shakespeare i Beethoven, fins i tot hi ha caricatures sobre aquest tema. També és coneguda la postura d’aquells que, moguts per un antiwagnerisme evident, qualifiquen d’infame la seua prosa, tant pel contingut, com per la forma (sic). Jo em quede de pedra. És cert que els seus assajos poden arribar a resultar indigestos, no sempre, però els seus llibrets tenen un valor poètic i dramàtic evident. Jo mateix els he adaptat per a xiquets i he representat alguna òpera-teatre. Els que cataloguen de rebuscats, pedants, grandiloqüents i dificultosos els seus articles i assajos és que no han llegit res de Hegel, Feuerbach o algun discurs de polítics o homes de lletres de l’època. Els escrits del XIX estan carregats de retòrica. El pamflet de Wagner Die Revolution és prosa poètica que produeix un exaltació interior. Tot el contrari que un altre escrit contemporani, Das Judenthum in die Musik, repulsiu, però explicable en el seu context. Per a molts aquest escrit, que no és més que una gota en un oceà de fulls, és l’únic que Wagner va escriure, i això que va redactar coses molt belles en els seus assajos.

Röckel

Röckel

Tres persones influïren en el pensament del jove Wagner d’una manera o d’una altra, a més de les lectures: el filòleg jueu Samuel Lehrs durant la primera de les seues estades a París; el director musical August Röckel, un home d’ideari demòcrata radical i anarcosocialista a Dresde, on també conegué l’agitador rus Mikhaïl Bakunin, figura capital de l’anarquisme.

Les idees i l’estil del Wagner assagista són incomprensibles si no tenim en compte el context dins del qual sorgiren i prengueren forma. És ben conegut l’interés per tres passions: la mitologia i tragèdia grega d’Èsquil, Sòfocles i Eurípides, el teatre de Shakespeare i la música de Beethoven. Els grans autors del romanticisme alemany i les obres que anaren publicant, començant pel Faust de Goethe, el teatre de Schiller, las narracions d’E.T. A. Hoffmann, els poemes de H. Heine, els estudis dels germans Grimm –Mitologia alemanya, Costums alemanys– o el llegat del filòsof Hegel, que tingué una extraordinària influència entre la joventut del moment. Un conegut escriptor i editor, membre del moviment anomenat de La Jove Alemanya, Heinrich Laube, amb el qual Wagner arribà a tenir tracte personal i en el periòdic del qual publicà el seu primer article sobre l’òpera alemanya, simbolitza bastant bé el conjunt d’idees que el jove músic assumí durant els anys d’iniciació professional: la revolució antiautoritària, la llibertat personal, la lluita per la felicitat ací i ara, l’optimisme saint-simonià, certa utopia libertària, defensora de la fraternitat universal, l’afirmació contundent de l’amor físic, etc. En un volum de la seua obra La Jove Europa Laube havia escrit que solament aquell que puga “estimar plenament l’art, la ciència, la sociabilitat, la dona i l’anomenada naturalesa” serà el millor exponent de la nostra època, dibuixant així el perfil de l’ideari que per aquells anys defensà Wagner amb oberta franquesa. Potser convinga apuntar que el nacionalisme o patriotisme germànic en què des d’aleshores milità no deixa d’entrar en contradicció amb las premisses liberals, cosmopolites, que també desitjà defensar simultàniament.

WAGNER-i-el-nacionalisme-alemany_web

Wagner nacionalista i universal

Gregor-Dellin ha expressat aquesta incoherència amb gran encert i molta concisió: “Ningú no hagué d’experimentar en ell mateix, com ho feu Richard Wagner en totes les estacions de la seua vida, en quina mesura fou insoluble al segle XIX la quadratura del cercle nació-estat-societat-humanitat”. L’exili a París, amb les estretors i la penúria, refermaren aquestes idees i les extremaren: el vertader artista ha d’estar disposat a morir per la realització de les seues conviccions estètiques, sense fer cap tipus de concessions davant les intolerables exigències d’una societat decadent. En l’artista Wagner, certament, la radicalitat estètica fou la màxima expressió del compromís ètic: és veritat que tingué colps de moltíssima sort en la vida, però mai no deixà de jugar fort en la defensa del que pensava que havia de fer per l’acompliment del seu art.

Proudhon2

Proudhon

Pel que sembla, Wagner conegué les obres de Proudhon i de Feuerbach gràcies a l’amistat que el lligà amb el pobre i malaguanyat filòleg jueu Samuel Lehrs durant la primera de les seues estades a París, des de l’any 1839 fins l’any 1842. De la propiété (De la propietat), de Pierre-Joseph Proudhon, aparegué l’any 1840, i en les miserables circumstàncies de l’exili aquest amic lletraferit, sempre ben informat, explicà al compositor quin era el vertader significat d’aqueixa institució: la propietat és un robatori, que perjudica els dèbils en benefici dels forts i que corromp tota la societat i, sense excepcions, també contamina l’art. Des de la pròpia experiència de la pobresa i del fracàs com a artista, els ideals de revolució social del pensador francés començaren a prendre forma en l’horitzó mental de l’apassionat compositor alemany: l’or passà a ser símbol dels diners i causa de la perversió dels ideals més nobles dels éssers humans. La persistència de l’interés per l’obra de Proudhon la confessà el mateix Wagner quan anys després reconegué que, ja fracassada la revolta de Dresde i establert ell a l’exili, de seguida es consagrà a la lectura dels escrits del pensador francés, sobretot al De la propietat, on trobà un estrany consol a la seua trista situació, la qual cosa demostra que les idees revolucionàries del compositor no foren cap accident improvisat, perquè tenien llargues arrels.

Wagner i Minna en la vigília de l'Any Nou 1841 a París, amb el bibliotecari Gottfried Engelbert Anders, el filòleg Samuel Lehr, el pintor Friedrich Pecht amb la seua dona, i el pintor Ernst B. Kietzmann.

Wagner i Minna en la vigília de l’Any Nou 1841 a París, amb el bibliotecari Gottfried Engelbert Anders, el filòleg Samuel Lehr, el pintor Friedrich Pecht amb la seua dona, i el pintor Ernst B. Kietzmann.

El filòleg jueu Samuel Lehrs va deixar una marca inesborrable per a Wagner durant tota la seua vida. Sempre parlà d’ell amb de manera agraïda. No solament li prestà els llibres, sinó que amb l’ajut dels seus companys li van donar de menjar en moltes ocasions ja que estava passant, no ja necessitat, sinó fam a Paris. L’escena recorda a La Boheme. En aquest cas es tracta d’un músic, dos pintors, un filòleg, un bibliotecari i dues dones. L’ajuda de Meyerbeer no arribà a cobrir les mínimes necessitats vitals de Wagner. Wagner no ho oblidà mai. Ni a l’un ni a l’altre, que sí que és cert que el recomanà a Paris, sense èxit, i a Dresde, amb èxit.

Feuerbach_Ludwig

Feuerbach

L’any 1841 aparegué publicat el llibre Das Wesen des Christentums (L’essència del cristianisme), de Ludwig Feuerbach, de seguida àvidament llegit per l’agut amic Lehrs, greument malalt de tuberculosi i vitalment afectat pel problema de la mort i la immortalitat. Les converses que llavors mantingué amb Wagner obriren al músic l’interés per les qüestions filosòfiques, que fins aleshores havien restat en la frontera de l’incomprensible i de l’inconquerible des del seu autodidactisme impacient. Com ell mateix reconeix al text del volum I de la seua autobiografia (Mein Leben), el tracte amb Lehrs li donà la possibilitat de conrear la seua vella tendència vers una consideració seriosa de les coses i li posà els fonaments per a una més immediata ocupació en les qüestions filosòfiques, en el vast camp de reflexió i de coneixement al voltant del problema de la mort. Potser d’aquells diàlegs sorgira el tema del final dels déus i –per dir-ho amb l’encertada formulació de Feuerbach– el de “la reducció antropològica de la teologia”, així com el missatge redemptor de la veritable religió exclusivament humana, la de l’amor, un amor corporal i material, sensible i sensual.

Els anys passats a Dresde ofereixen una altra amistat de característiques similars, la que uní el Kapellmeister Wagner amb el director musical August Röckel, un home de tarannà polític, imbuït de l’ideari demòcrata radical i anarcosocialista. Tot al llarg dels constants diàlegs mentre passejaven i caminaven, com ho solien fer per les rodalies de la ciutat, tornaren a aparéixer, sens dubte, una vegada i altra, les estimades tesis de Proudhon i Feuerbach, així com les d’altres joves hegelians “d’esquerres”, per exemple, les extremadament individualistes de Max Stirner.

Fou aleshores quan es publicaren Grundsätze der Philosophie der Zukunft (Principis de la filosofia del futur) i Das Wesen der Religion (L’essència de la religió), obres de Feuerbach que ocasionaren grans debats nacionals i que serviren de fonament per a les concepcions revolucionàries de Wagner, que les llegí com a encesos intents de recerca de la felicitat i el plaer a la terra en la comunitat humana, i no en una futura vida celestial. Per això encara paga la pena llegir el resum de les converses durant les passejades amb Röckel, escrit per Wagner uns vint anys després en Mein Leben on Wagner exposa que la primera persona que li cridà l’atenció sobre la conveniència de la lectura de Feuerbach fou un predicador catòlic que també participà a les revoltes de Dresde del 1848, Metzdorff.

Hegel_portrait_by_Schlesinger_1831

Hegel

L’any 1845 l’inquiet músic llegí amb un gran entusiame el mestre Hegel, concretament la Phaenomenologie des Geistes (Fenomenologia de l’esperit); el vocabulari dels assaigs dels anys següents deu molts termes i moltes expressions i idees a aquesta tempestuosa lectura. Per cert testimoni d’un amic d’aquell temps, el pintor F. Pecht, bé podem deduir que l’apassionada immersió en les denses aigües de tan difícil i extraordinari llibre fou una experiència quasipoètica eminentment emotiva, sense arribar a comprendre a fons, però, de manera conceptual, el contingut de tot el que hi havia estat exposat pel filòsof. No obstant això, durant l’hivern dels anys 1848-49 el delerós músic se submergí en les Vorlesungen über die Philosophie der Geschichte (Lliçons sobre la filosofia de la història), i va obtenir d’aquesta manera l’ensenyament de saber estar al nivell dels temps, obeir-ne els comanaments, voler allò que és inevitable i disposar-se de grat a realitzar-ho. Pel seu desfici vital, insatisfet amb el càrrec de funcionari reial sense noves iniciatives artístiques i tot desitjant un canvi de situació que encetara l’adveniment de formes de vida que ja tingueren sensibilitat per a les creacions que somniava aconseguir en una Alemanya moderna i racional, sembla que estava totalment convençut del triomf de la revolució que llavors s’apropava pel continent.

Bakunin1849

Bakunin1849

El mes de març de l’any 1849 Wagner conegué personalment un altre personatge característic del moment, l’agitador rus Mikhaïl Bakunin, figura capital de l’anarquisme, com és ben sabut, i gran crític de la civilització tradicional, tipus d’organització de la societat que, en la seua opinió, s’havia de destruir de soca-rel per tal de poder propiciar una nova societat lliure, de consecució imminent. Durant setmanes, al llarg de freqüents passeigs, tots dos intercanviaren fervoroses esperances. L’eco d’aquelles converses encara persisteix i hom el pot escoltar amb prou claredat si llegeix el pamflet wagnerià sobre la revolució, on aquesta es presenta en persona i crida un missatge de destrucció i de nou començament, de transformació de la indigència en fruïció i joia sobreabundants. Calia acabar amb l’estat modern, generador de tots els mals.

Ja a Suïssa, en ple exili, durant l’estiu, la contemplació dels papers pintats del “Café literari” de Zuric li recordaren els motius d’un quadre de Buonaventura Genelli, Dionís educat per les muses d’Apol·lo, tema mític que tant l’havia impressionat quan el va veure a la gran sala de la casa del seu cunyat Brockhaus, a la ciutat de Leipzig, al mateix saló justament on anys després, durant una visita, saludarà una jove promesa de la filologia clàssica que escrivia crítiques musicals i aleshores sentia una desfermada passió per la filosofia d’Arthur Schopenhauer, i que s’anomenava Friedrich Nietzsche.

Nietzsche1882

Nietzsche1882

La necessitat de la reconstrucció del prodigiós art grec, entés com a model insuperat, i la defensa d’aqueix imprescindible magisteri dels grecs antics per a tot genuí renaixement futur de qualsevol tipus d’art que meresca ser considerat com a tal, com a vertader art, això són dues conviccions que tots dos futurs amics compartiran, i que permeten de comprendre la ràpida i càlida relació que de seguida encendrà els diàlegs que mantindran al llarg d’uns pocs anys plens d’intensitat.

Abans de redactar els assaigs sobre La revolució i l’Obra d’art del futur sabem que, com a darrera influència important d’aquesta etapa, Wagner tingué l’oportunitat de llegir un text que feia mesos que li havia estat recomanat, els Gedanken über Tod und Unsterblichkeit (Pensaments sobre la mort i la immortalitat) de l’admirat pensador Ludwig Feuerbach. La radicalitat de les tesis defensades l’acabà de motivar per al treball de clarificació prèvia que requeria concebre una obra d’art que, de la mateixa manera que un vertader mite de l’antiguitat grega, fora quelcom imperible. El respecte pel filòsof es transformà en veneració quan va consultar l’obra capital i més voluminosa de tot el que havia publicat, Das Wesen des Christentums (L’essència del cristianisme),el gran text que motivà la sentida confessió de la posterior dedicatòria, plena d’humilitat, de L’obra d’art del futur. No anava, doncs, mal informat Nietzsche quan a La genealogia de la moral escriví:

“Recordem com s’entusiasmà Wagner amb el camí seguit pel filòsof Feuerbach: la frase de Feuerbach referent a la “sensualitat sana” sonà a les oïdes de Wagner durant els anys trenta i quaranta de la mateixa manera que sonà a les oïdes de molts alemanys (els que s’anomenaren ells mateixos “alemanys joves”) com la frase salvadora i redemptora”.

Potser aquest deute li resultà massa gran al madur Wagner, que tractà de reescriure les coses en l’autobiografia Mein Leben de forma una mica diferent. Tanmateix, és ben interessant el que confessa, tot dibuixant un esborrany del context de gestació i de redacció de L’obra d’art del futur.

Schopenhauer

Schopenhauer

Uns pocs anys després, en 1854, el seu amic i company de desterrament suís Herwegh, exiliat per haver participat en la revolució de Baden-Baden en 1848, li va prestar un llibre que canviaria el futur de Wagner com a pensador i artista, encara que sempre conservà la influència dels filòsofs i pensadors anteriors. Es tracta del voluminós llibre El món com a voluntat i representació de Schopenhauer que tant li entusiasmà que va llegir quatre voltes en un any. Fins i tot li va escriure una carta a Röckel, el seu company de Dresde, dient-li que ara ja comprenia el seu Wotan i que el que ell va intuir poèticament, el filòsof ho havia plasmat al seu llibre fruit de la reflexió.

Sobre la relació de Wagner amb el marxisme, Gregor-Dellin assegura que existeix, que és impossible el contrari, ja que són contemporanis i el saxó era molt inquiet intel·lectualment. Ara bé, així con en textos marxistes es parla de Wagner, per exemple en L’origen de la família, la propietat privada i l’estat, al contrari no passa. Wagner no aborda el tema, però sí era amic de marxistes i socialistes en general com ara Herwegh, que mantenia correspondència amb Marx. Era un poeta reconegut i l’autor de la frase: “La filosofia i la religió són irreconciliables.” És impossible que no n’estiguera al tant, de fet, podem trobar semblances entre el Manifest Comunista (1848) i Die Revolution (1849). Això sí, el comunisme del Wagner revolucionari era llibertari, no marxista. De fet va ser amic de Bakunin, el rival de Marx en la Internacional i traductor al rus del esmentat Manifest. En altres entrades d’aquest bloc podeu trobar més informació al respecte clicant ACÍ.

En aquestes reflexions que faig  seguint el professor Llinares no entraré en la fase de l’anomenada conversió schopenhaueriana de Wagner, ja que l’analisi arriba fins al començament dels 50, quan redacta els seus dos llibres fonamentals sobre el drama musical com a alternativa a l’òpera del seu temps.

pàgina següent →

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Assaig, Uncategorized, Wagner i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Wagner com a pensador. Context intel·lectual (I)

  1. Retroenllaç: Wagner com a pensador. Reflexió i acció. Un passeig pels seus escrits teòrics. (II) | El Cavaller del Cigne

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s