Ludwig Feuerbach (1804-1872)

Feuerbach_Ludwig

Ludwig Feuerbach

Wagner va escriure milers de fulls; però també va llegir molt: Proudhon, Feuerbach, Schopenhauer, Gobineau… Aquestes lectures van influenciar-lo com podem veure en els seus escrits teòrics i en la seua obra dramàtica. Aquesta influència, però, sempre va estar matisada per la seua intuïció artística. Wagner no deixa mai de ser ell mateix. Normalment es distingeixen dues èpoques en el seu pensament: el de joventut, revolucionari i marcat per Feuerbach, i el de maduresa a partir de 1854 quan es produeix la seua conversió cap al schopenhauerisme superant la depressió que va patir pel fracàs de la Revolució. Això no vol dir que Wagner substituïsca un filòsof per un altre i faça taula rasa del primer. No és així, sempre va conservar un solatge que podem trobar fins a la seua darrera obra, Parsifal, on Feuerbach conviu amb Schopenhauer i altres influències. Aquest tema es presta a deformacions interessades de tipus ideològic. Feuerbach era un socialista militant, mentre que Schopenhauer era un reaccionari que no creia en la democràcia. No és d’estranyar trobar qui veja influència del filòsof pessimista fins i tot abans d’haver llegit els seus llibres (1854). Són els mateixos que li lleven importància a la seua relació amb l’anarquista rus Bakunin, amic i company de barricades a Dresde (1849). Hem de dir que el mateix Wagner, potser més per pura conveniència que per convicció, hi donà peu, ja que Ludwig II era un monarca absolutista i confessional catòlic mentre que Wagner tenia fama de ser un revolucionari enemic de la religió i l’estat. Per això, li va escriure al rei un assaig manifestant la seua opinió sobre aquests temes en els 60. Va fer el mateix que en la seua autobiografia, dictada a Cosima i dirigida a Ludwig, és a dir, escriure el que pensava que el rei voldria llegir.

Siga com siga, el primer filòsof que va marcar-lo va ser Feuerbach. De fet, el seu llibre L’obra d’art del futur (1850) es titula així per fer un paral·lelisme amb Principis de la filosofia de futur (1843) i li’l va dedicar efusivament al filòsof de l’optimisme i de l’ateisme humanista, hegelià d’esquerres com Karl Marx. Anys després dedicaria el llibre de Der Ring a Schopenhauer. Sempre va ser molt efusiu. Fem ara un recorregut per la vida i l’obra de Feuerbach:

Biografia

Feuerbach_Memoria_Table_f_ne nuremberg

Memorial a Feuerbach, Nuremberg

Filòsof alemany. Va nàixer a Landshut, Baviera. Va estudiar teologia i filosofia a Berlín, on va ser deixeble de Hegel. En 1828 es publica la seua tesi de llicenciatura i obté el lloc de professor becat a Erlangen durant els cursos 1829-1832, on va ensenyar història de la filosofia moderna. En 1830 publica, sense nom, Pensaments sobre la mort i la immortalitat, obra en la qual nega la immortalitat personal i es mostra en contra de posar la vida del més ací en funció d’un hipotètic més enllà. L’única immortalitat és la que poden proporcionar l’art i la ciència. En el clima reaccionari de l’Alemanya de la seua època, aquesta crítica a la religió li va tancar el pas a la carrera acadèmica. Feuerbach va tenir, doncs, de renunciar a seguir com a professor. Només durant la revolució de 1848 va poder tornar a ensenyar, encara que d’una manera no oficial i oposat a les autoritats acadèmiques. En 1870 va afiliar-se al Partit Socialdemòcrata Alemany  (SPD). Va morir pobre i oblidat de tots en 1872. És considerat el pare de l’ateisme humanista modern.

feuerbach

Feuerbach, pare de l’ateisme modern

Idees

Feuerbach, fervent hegelià fins a 1837, es va convertir en un dels crítics més aguts de la filosofia de Hegel, i va ser un dels principals representants de l’esquerra hegeliana. En 1839, publica en els Anals de Halle Contribució a la crítica de la filosofia de Hegel, en la qual, encara que elogia el mestre, li critica per especulatiu. Hegel comença la seua especulació – diu Feuerbach -, amb el concepte abstracte de ser, i qualsevol intent d’anar més enllà de la naturalesa i de l’home és vana especulació sense sentit. Amb això, Feuerbach prepara la inversió materialista del sistema hegelià. Per a ell, la veritable realitat no és l’esperit, sinó la naturalesa sensible i material: “l’home és el que menja”. I, de la mateixa manera, afirma, que “la naturalesa no només va construir el vulgar laboratori de l’estómac: també va construir el temple del cervell”. A partir d’aquesta crítica a Hegel, Feuerbach ja havia fet el pas cap al materialisme i el sensualisme que impregnen la seua obra, i cap a la crítica a la religió a partir de l’anàlisi de l’alienació i de la consideració de l’essència de l’ésser humà.

“La religió, almenys la cristiana, és la relació de l’home amb si mateix, o, millor dit, amb la seua essència, però considerada com una essència estranya. L’essència divina és l’essència humana, o, millor, l’essència de l’home prescindint dels límits del que és individual, és a dir, de l’home real i corporal, objectivat, contemplat i venerat com un ésser estrany i diferent de si mateix. Totes les determinacions de l’ésser diví són les mateixes que les de l’essència humana.”

(“L’essència del cristianisme”)

La característica fonamental de la filosofia de Feuerbach és la seua crítica a la religió i la reducció d’aquesta a antropologia. En 1841, va aparèixer la seua obra fonamental: L’essència del cristianisme, en la que efectua aquesta reducció de la teologia i de la religió a antropologia. El teisme tradicional afirmava que Déu havia creat l’home, però segons Feuerbach això és el fruit d’una tremenda inversió: és l’home qui ha creat a Déu.

Hegel_portrait_by_Schlesinger_1831

Hegel, cimera de l’idealisme alemany

També la crítica a la religió comença amb una crítica a Hegel. Aquest autor reconeixia la veritat de l’esfera de la religió en tant que expressa l’absolut sota la forma de la representació o de la imaginació. Absolut que la seua filosofia volia copsar, a un nivell superior, mitjançant el concepte. Amb això, Hegel havia suprimit el Déu transcendent tradicional i l’havia substituït per l’esperit absolut, assenyalant la unitat de l’infinit i el finit, encara que des d’un punt de vista merament especulatiu. No obstant això, Feuerbach considera que aquesta unitat no es realitza en un pretés ésser suprem o Déu (com afirma el teisme clàssic), ni en l’esperit absolut, sinó en l’home mateix.

Però, tampoc en l’home entés de manera especulativa i abstracta, sinó en l’home com a ésser natural i social. La consciència que l’home posseeix de Déu és – diu Feuerbach – la que posseeix de si mateix. L’esperit no és altra cosa que el desdoblament de l’individu. L’home projecta les seues qualitats, anhels, desitjos, aspiracions i desitjos fora de si; s’estranya o aliena de si mateix i construeix la idea de Déu. Per això, la religió és només la projecció de l’essència de l’home, i la veritat de la teologia apareix com a antropologia.

El secret de la teologia és l’antropologia, però el secret de la filosofia especulativa és la teologia -la teologia especulativa-, que es distingeix de la teologia comuna en què transposa al més ací l’essència divina, és a dir, actualitza, determina i realitza l’essència divina, que aquesta, per por a la incomprensió, transfereix a l’essència divina distanciada en el més enllà. […]

La religió cristiana ha unit el nom de l’home i el nom de Déu en el nom de l’home-Déu, i, per tant, ha elevat el nom de l’home a atribut de l’ésser suprem. La nova filosofia ha convertit, d’acord amb la veritat, aquest atribut en substància i el predicat en subjecte-la nova filosofia és la idea realitzada, la veritat del cristianisme. Més justament, en contenir en si l’essència del cristianisme renuncia al nom del cristianisme. El cristianisme ha enunciat la veritat només en contradicció amb la veritat. La veritat no contradictòria, pura i no falsificada, és una veritat nova, un acte nou i autònom de la humanitat.”

(“Tesis provisionals per a la reforma de la filosofia”)

Christ_Carrying_the_Cross_1580

Crist, home i déu

Així, la idea de Déu no és més que la projecció alienada que l’home ha fet de si mateix, de la seua essència, de manera que se li oposa com un ésser exterior a ell. Això és el que li aliena, però l’home ha de recuperar com a propi el que ha atribuït a la divinitat. Déu apareix, doncs, com l’ésser de l’home alliberat dels límits individuals i objectivat, cosificat o alienat. “L’essència de la religió és la relació de l’home amb la seua pròpia essència -en això consisteix la veritat de la religió-, però no la seua essència en tant que pròpia, sinó com una cosa diferent, separada, diferent d’ell i fins i tot oposat -en això consisteix la seua falsedat”. L’únic veritablement diví i absolut és l’home mateix considerat, no com a individu, sinó com a espècie i, per això, la veritable religió ha d’estar constituïda per les relacions socials. En lloc d’una moral basada en l’amor a Déu, l’humanisme de Feuerbach propugna una moral basada en l’amor a l’ésser humà i en l’essència de l’home.

Amb la reducció de la religió a antropologia, a partir d’una anàlisi materialista de l’alienació, Feuerbach va sustentar una filosofia de la immanència, i va criticar la il·lusió d’una transcendència sobrehumana o sobrenatural, i va preparar les bases del que ell va considerar una filosofia futura.

“Allò real en la seua realitat o com a realitat és la realitat en tant que objecte dels sentits, és allò sensible: Veritat, realitat, sensibilitat són idèntics. Només un ésser sensible és un ésser veritable, un ésser real. Només a través dels sentits es dóna un objecte en el veritable sentit,  no es dóna a través del pensar per a si. L’objecte donat amb el pensar o objecte idèntic al pensament no és més que pensament. […]

El mateix Déu cristià no és més que una abstracció de l’amor humà, no és més que una imatge d’aquest amor. Però precisament perquè això només té valor absolut en l’amor, tan sols es revela també en ell, i no en el pensar abstracte, el misteri de l’ésser. L’amor és passió, i només la passió és el signe distintiu de l’existència. Només el que -ja siga real, ja possible- és objecte de la passió, és. El pensament abstracte sense sentiment i de passió suprimeix la diferència entre l’ésser i el no-ser, però per l’amor aquesta diferència que es dissol en el pensament és una realitat. Estimar no vol dir més que adonar-se d’aquesta diferència.”

(“Principis de la filosofia del futur”)

Marx_color

Marx va radicalitzar el materialisme de Feuerbach

Marx i Engels, encara que van estar molt influenciats pel materialisme de Feuerbach i, com ell, van pertànyer a l’esquerra hegeliana, van criticar els aspectes encara estàtics i metafísics presents en Feuerbach. Especialment, li van retreure que la seua concepció de la religió com alienació de l’essència humana, sustentava l’existència invariable i ahistòrica d’aquesta essència humana. En lloc d’això, Marx i Engels van sostenir la inexistència d’una essència humana immutable. L’arrel de l’alienació no estaria segons ells en la mateixa naturalesa humana, sinó en les concretes i històriques relacions de producció econòmiques. Amb això, aquests autors van radicalitzar el materialisme de Feuerbach i la crítica al hegelianisme.

Aquestes idees i les de Proudhon i Bakunin, les trobem en els escrits de Wagner de l’època, entre la dècada dels 40 i dels 50, especialment en els treballs teòrics del període 1849-51, abans i després de la revolució de Dresde (1849) i en llibret de Der Ring des Nibelungen (1848-52). Alguns autors sostenen que la influència de Feuerbach va ser perdurable i que es manifesta en Wagner després de 1854, quan va llegir El món com a voluntat i representació de Schopenhauer.

Obra

Els títols més destacats són els següents:

De ratione una, universali, infinita, 1828.

Història de la filosofia moderna: des de Bacon a Spinoza, 1833.

Pensaments sobre la mort i la immortalitat, 1830.

Contribució a la crítica de la filosofia hegeliana, 1839.

L’essència del cristianisme, 1841.

Tesis provisionals per a la reforma de la filosofia, 1843.

Principis de la filosofia de futur, 1843.

La qüestió de la immortalitat des del punt de vista de l’antropologia, 1846.

Sobre els meus pensaments sobre la mort i la immortalitat, 1847.

Lliçons sobre l’essència de la religió, 1851.

La teogonia a partir de les fonts de l’antiguitat clàssica, 1857.

Escoltem la conversa entre el profesor Gabriel Andrade i Gerardo Valero sobre la filosofía de Feuerbach en dos youtubes:

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Filosofia, Uncategorized, Wagner i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s