Rienzi, alter ego de Hitler.
Deia en l’entrega anterior que hi ha un DVD on Rienzi és Hitler i l’escenografia recorda El Gran Dictador de Chaplin i documentals nazis. El que es fa és tergiversar una òpera ambientada en el segle XIV on el protagonista és un heroi popular que lluita per la llibertat. Supose que el Konzept té com a base el fet que -segons diuen- aquesta era l’òpera favorita de Hitler i que va sentir-se identificat amb Rienzi com a salvador de la pàtria elegit per la Providència. En definitiva, aquesta òpera va ser el que el motivà a dedicar-se a la política… Altres diuen que la favorita era Meistersinger; uns altres, que Lohengrin… Hi ha explicacions i versions diverses. La veritat és que, donades les manipulacions que el tema porta, cal prendre-s’ho amb reserves. El cas és que titllen Rienzi d’òpera feixista malgrat que la paraula llibertat apareix contínuament. En canvi, ningú no diu que la novel·la en què es basa siga nazi, feixista ni res per l’estil. Desconec si Hitler la va llegir. Al seu temps, va ser un best seller.
Obertura. Paròdia de l’escena de El Gran Dictador:
RIENZI. DVD. Torsten Kerl, Kate Aldrich, Camilla Nylund, Ante Jerkunica, Krzysztof Szumanski, Lenus Carlson, Clemens Bieber, Stephen Bronk, Gernot Frischling. Direcció musical: Sebastian Lang-Lessing. Chorus & Orchestra of the Deutsch Oper Berlin. Direcció escènica: Philipp Stölz & Chrostian Baier. Live, Deutsch Oper Berlin (2010). ARTHAUS
Cola di Rienzo. Segle XIV.
El tema Rienzi és antic. Abans de l’òpera de Wagner hi és la novel·la que va llegir, que es basa en una obra de teatre que arreplega una crònica medieval que narra els fets històrics de la revolució romana protagonitzada per Cola di Rienzi (Cola di Rienzo), líder del partit plebeu que va derrotar els nobles acabant amb els seus privilegis i proclamant la república romana basada en la llei i la llibertat. Finalment, el seus abusos de poder, les intrigues i traïcions van fer que els mateixos que en un principi l’havien recolzat acabaren assassinant-lo.
Rienzo va anticipar-se al Risorgimento, ja que volia llevar-li el poder temporal al Papa i unificar Itàlia, la qual cosa va fer que perdera el recolzament inicial de l’Església, temorosa de perdre els Estats Pontificis. També va guanyar-se l’oposició de l’Emperador, ja que va reclamar el dret de Romar a intervindre en la seua elecció. La noblesa ja la tenia en contra i va perdre el recolzament popular quan va abusar del seu poder, passant de tribú – que era un càrrec temporal que ells feu vitalici – a fer-se senador. Augmentà els impostos per poder pagar els fastos que organitzava.
Bulwer-Lytton
Wagner escriu el seu llibret a partir de Rienzi, the last of the Roman tribunes (1835), la novel·la de Bulwer-Lytton, novel·lista d’èxit que un any abans va escriure Els darrers dies de Pompeia, i de l’obra teatral anterior de Mary Russell Mitford Rienzi: A tragedy (1828). Fa alguns canvis. No apareix la dona de Rienzi i la seua amant passa a ser la seua germana Irene. El personatge principal, amic de Petrarca, és un somniador que lluita per al poble. No hi ha abús de poder. Rienzi no és un dictador, sinó un revolucionari antifeudal, un heroi popular que ama la llibertat i la igualat. Un fet significatiu és que quan el poble l’aclama com a rei, ell rebutja l’honor perquè és el poble qui ha de governar. Accepta ser el tribú del poble com a defensor de la llei: Nicholaus, severus et clemens, libertatis, pacis justiciaeque tribunus, et sacræ Romanæ Reipublicæ liberator, és la fòrmula que fer-se servir històricament, que Wagner resumeix en tribú. Finalment, cau víctima de les traïcions, complots i circumstancies. No és el model de dictador feixista, sinó un mite que va ser reivindicat pels nacionalistes liberals i anticlericals com a símbol i precedent de la unificació italiana. De fet li erigiren els patriotes italians una estàtua en el seu honor com a símbol del Risorgimento i la unificació.
La seua figura no ha estat associada mai al feixisme, sinó al contrari. Lord Byron i Engels ecribiren sobre la seua figura. Verdi també va contemplar-ne la possibilitat.
La història de Rienzi inspirà el poeta alemany d’asendència jueva Julius Mosen. La seua tragèdia va titular-se Cola Rienzi (1842). L’autor va ser francmaçó i durant l’etapa pre-revolucionària a Dresden va establir relacions amb Wagner, Herwegh, Semper i altres, amics del compositor, que defensaven els principis de la Jove Alemanya, de caràcter nacionalista progressista.
Hitler encarna Lohengrin
Malauradament, en 1906 ó 1907, un adolescent d’uns dèsset anys anomenat Adolf Hitler, va acudir a una representació de Rienzi. Va quedar-se tan impresionat que – si hem de fer cas a la font – que s’identificà amb Rienzi, líder elegit per Déu per salvar a la pàtria. “En eixe precís moment va començar tot”. Això és el que conta un suposat amic de la infantesa de Hitler, August Kubizek, que va escriure un llibre i tenia ganes de guanyar diners. Als investigadors seriosos no els mereix cap crèdit, però no importa, el mal ja està fet. Una obra de Wagner havia creat un futur dictador feixista quan encara no tenia ni vint anys. També diuen que és la seua obra favorita, cosa que crida l’atenció ja que el mateix Wagner no la considerà apta per a Bayreuth. També és curiós perquè altres fonts diuen que el number one del dictador era Meistersinger on també apareix un heroi popular, lògicament feixista. Altres li reserven eixe honor a Lohengrin. En fi, no hi és clar. Siga com siga, molts mantenen que Meistersinger i Rienzi són òperes feixistes, el que no deixa de ser curiós ja qe ni Puccini ni Mascagni, feixistes els dos, comparteixen eixe deshonor amb Wagner. Com a prova s’allega que Winifred li donà a Hitler la partitua original de Rienzi, callat que també li van donar les de Les Fades i La Prohibició d’amar. He de suposar que també son feixistes aquestes òperes encara no una siga una comèdia i l’altra un conte de fades. És ridícul en grau summe, però hi ha qui repeteix la mateixa tonada sense parar.
Més ridícul encara és dir que Rienzi és una òpera feixista perquè els nazis feien servir l’obertura en els seus actes. També ho feren amb altres músiques de Wagner i d’altres compositors com ara Beethoven i Bruckner fins al dia en què comunicaren per ràdio el suïcidi del dictador. La Novena de Beethoven no fafaltava en els seus aniversaris rodejada d’esvàstiques. L’apoteosi era la Coral. És feixista la Coral? Ara és, en versió d’un ex-naxi, Karajan, l’himne oficial d’Europa. Es diuen massa bajanades.
Qui haja llegir el llibret, no trobarà feixisme enlloc. Són figuracions dels qui no l’han llegit. Rienzi és un heroi popular que rebutja la corona i que tot ho fa pel poble. Això si, pensa que Déu l’ha elegit per a salvar a la pàtria, però és que l’acció te lloc a l’Edat Mitjana, on la religió ocupava un lloc primordial. Salvar a la pàtria en el nom de la lliberta i el respecte de tots a la llei, una llei que han de complir igualment patricis i plebeus. Es tracta d’una revolució que s’anticipa a les que vindran en els segles posteriors. És tan avançada aquesta revolució, que pretén llevar-li el poder temporal – terrenal – una mida de laïcitat en ple segle XIV.
Les ruïnes del búnquer de Hitler
Per a rematar la faena, al final de l’òpera, el capitoli es cremat i s’enfonsa. Tota una premonició del búnquer de Hitler on s’hi va perdre la partitura wagneriana. I clar, no falten crític àvids de titllar de nazi l’òpera o de regidors que identifiquen Rienzi, heroi de la llibertat, amb Hitler, dictador genocida. Afortunadament, no apareixen jueus en l’obra… Això sí, un jueu pròxim a Wagner. Julius Mosen, va composar una tragèdia lírica sobre tema Rienzi i no era feixista ni nazi, sinó un revolucionari d’esquerres a favor de a llibertat i la unitat d’Alemanya.
Molts parlen de Hitler i Wagner sense haver llegit els seus escrits. Qui vol veure Hitler en Wagner aforma que Mein Kampf (La meua lluita) es va escriure a imitació o inspiració de Mein Leben (Ma vida), motiu pel qual hauríem de trobar la paraula Wagner ad nauseam en el llibre del dictador on explica, de forma autobiogràfica, com va prendre consciència dels mals de la pàtria i en senyala els enemics marxistes i jueus. Doncs bé, ni en una sola vegada de la desagradable lectura he trobat cap referència a Wagner, res de res, cosa inaudita, ja que se suposa que es feu nazi per haver vist les seues òperes ja abans de tindre vint anys i d’haver-se produït la I Guerra Mundial, el Tractat de Versalles, etc. Tot una falsedat. Per a ser precisos del tot, en el pamflet hitlerià tan sols apareix una vegada l’expressió sala Wagner per a referir-se a un lloc anomenat així. Ni una paraula de Wagner, ni de les òperes, ni dels escrits, res de El judaisme en la música. Res de res. Massa mentiders sobre el tema.
Wagner de jove
Wagner acabà repudiant l’òpera, que va qualificar de repugnant. Una grand opéra a la francesa que va ser el seu major èxit en vida i que li feu guanyar fama i el càrrec de mestre de capella el la cor de Dresder. Evidentment no recorda el Wager posterior, però no cap dubte del seu valor i que ja anuncia al compositor futur.
L’obertura va composar-la al final. Arreplega els motius que després apareixeran, especialment el de Rienzi, que n’és el tema principal, i que acompanyarà la pregària final del tribú, que recorda la de Lohengrin. Apareixen auguris com el d’Adriano anunciant que Rienzi serà traït, que recorda al d’Erda anunciant el final dels deus. També tenim maledicció, en aquest cas no d’Ortrud o d’Alberich sinó d’Adriano contra Rienzi per haver ajusticiat son pare. No falten traïcions, com les dels ciutadans que acabaran matant Rienzi com Hagen va fer amb Siegfried. Els amants resen a la Verge com Elisabeth. La figura tan odiosa del Papa en Tannhäuser te el seu equivalent en el de Rienzi que, a través del seu llegat, excomunica el tribú. Finalment, l’incendi del Capitoli – símbol del poder – equivalent del Walhalla de la Tetralogia.
Rienzi i el poder.
El tema del poder és el moll de Rienzi en les seues dues vessants, ascens i descens, esplendor i decadència. Les lluites i intrigues relacionades amb ell, recorden les del Ring. En aquest marc, tampoc no falta una altre tem recurrent, el de l’amor que no serà redemptor, sinó que recordarà el de Tristan und Isolde o Romeu i Julieta, l’amor impossible entre Irene, germana de Rienzi, líder del poble, i Adriano, fill del poderós noble Colonna, que intriga per matar Rienzi i fer-se amb el poder.
És una obra pessimista. L’amor no pot evitar la mort dels sers volguts i les bones intencions de Rienzi per fer una Roma lliure i forta són tan utòpics com els ideals de Lohengrin. En els dos casos tenim un campió, un defensor, un líder, que fracassarà en la seua missió esperonada per alts ideals.
El llibret és molt agradable de llegir. Estem davant una obra dramàtica que podria funcionar sense música si li llevem l’obligatori ballet.
Vegem uns moments:
Escena d’amor entre Irene i Adriano que recorda la de Tristan i Isolda amb les al·lusions a la nit i la mort:
IRENE I si sóc feliç? ADRIANO Oh, calla! La teva felicitat em fa tremolar! Que vinguin ja la nit i la mort, i seré teu per sempre! ADRIANO, IRENE Sí, tot un món tristíssim endolceix la felicitat de l’amor; si d’ell ambdós fugíssim diví seria el destí! Encara que s’enfonsés el món, i s’hagués d’abandonar tota esperança les regions de l’amor ens edificarien nova llar! (Es queden abraçats.)Rienzi ha vençut els nobles. El poble vol coronar-lo rei, però ell s’hi oposa per amor a la llibertat:
COR DEL POBLE (amb vehement entusiasme) Rienzi rei! Visca el nostre rei! Visca! RIENZI Així no! Jo vull fer-vos lliures! Que regeixi la santa Església, que dicti les lleis un senat! Però si em voleu escollir defensor dels drets reconeguts al poble mireu-vos en els vostres pares i feu-me el vostre tribú!Pregària a la Verge d’Irene i Adriano:
IRENE, ADRIANO Oh, Verge, compadeix-te de nosaltres! Porta al meu dol el teu conhort! Dóna-li victòria honrosa; guarda’l d’afronts i de la mort! Maria, escolta’ns pregar de genolls! Oh, vulgues mirar-nos des del cel!La part vocal més famosa, la pregària de Rienzi:
RIENZI Oh Pare altíssim! Digna’t mirar-me! Escolta’m pregar enmig de la pols! Si em donares poder i alt consol, no els vulguis apartar de mi. Em feres gran, donant-me valor i coratge; em vas cobrir del do magnífic de salvar els vils i d’alçar els que s’enfonsaven en la pols. Vares tornar els mals del poble en glòria i alta majestat. Déu meu, no destrueixis l’obra que nasqué per lloar-te! Fes, Senyor, fugir la nit profunda que s’estén pel cor de l’home! Fes-nos ofrena del mirall de la llum teva que irradia eternament. Pare i senyor meu, digna’t mirar-me! Vulgues portar vers mi el teu esguard! Si em donares poder i alt consol, no els vulguis apartar de mi! Oh Pare altíssim! Digna’t mirar-me! escolta’m pregar enmig de la pols! Déu meu, que em donares força i coratge escolta la meva fervent pregària! (Acota el cap i roman en la més solemne pregària.)Maledicció de Rienzi abans de morir:
RIENZI Oh escarni horrenda! Com! Això és Roma? Penseu destruir-me? Escolteu, doncs, les meves darreres paraules! Mentre s’alcin encara els set turons de Roma, abans que la Ciutat Eterna deixi d’existir, veureu tornar Rienzi! Miserables, indignes d’aquest nom! El darrer romà us maleeix! Maleïda i exterminada sigui aquesta ciutat! Que Roma tota s’ensorri i es podreixi! Així ho vol aquest poble degenerat! (El Capitoli és tot una foguera; Rienzi i Irene romanen abraçats dalt del balcó i voltats de flames; el poble els apedrega.)
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 