L’origen de la òpera (II)

Imatge

Orfeu eixint de l’inframón amb Eurídice.

← pàgina anterior

L’òpera va nàixer com a gènere literari amb música  a imitació del teatre grec. No és estranya ni nova l’associació de literatura i música. Els trobadors medievals acompanyaven els poemes que cantaven amb música instrumental.

El mite d’Orfeu, semi-déu musical, ha estat recurrent tant en la literatura com en l’òpera fins el mateix segle XX. La llista d’òperes d’aquesta temàtica és molt extensa. La flauta màgica de Mozart hi és relacionada. La música que commou i amansa les feres. En Orfeu en els inferns, opereta d’Offenbach es fa una sàtira irreverent a ritme de cancan. El mite també es recollit per la literatura com ara en el cas de Calderón de la Barca per citar un sol exemple.

Orfeu és sinònim de música, com Apol·lo, son pare. Purcell era anomenat l’Orfeu britànic. Per al jove Wagner, quan encara mantenia postures anticlericals i poc condescendents cap al cristianisme – dos eren les figures que, conjuntament, podien elevar a la humanitat: Jesús i Apol·lo.

Sobre la importància del llibret, m’agradaria dir que no compartisc l’opinió de molts aficionats. Pensen que l’important és la música i que el llibret és una cosa molt accessòria. Pense que estan equivocats. Les millors obres són les que uneixen un bon llibret a una bona partitura, encara que és cert que hi ha òperes que han sobreviscut per la seua música mentre que els autors dels llibrets van ser oblidats.

Imatge

L’exemple de la importància del llibret el tenim en els creadors de l’òpera i en el mateix Wagner. En ambdós casos volien recrear el teatre grec que suposaven era la unió de la poesia i del cant amb el concurs de la dansa, la mímica i les altres arts. La poesia és prèvia, ja que d’ella emana la musicalitat que farà possible la partitura. En el cas de Wagner, la seua primera inclinació va ser teatral quan era un adolescent; de fet va compondre una obra de teatre i es va adonar que li faltava alguna cosa: la música, sorgint així la seua segona vocació. Com Wagner tenim a Berlioz, Lizst i tots els partidaris de la música programàtica.

Els inventors de l’òpera, entorn de la Camerata Fiorentina, li donaven més importància al text, al llibret que a la música, com fàcilment observem en escoltar les seues obres. “Primer la paraula, després, la música”, temàtica a la qual R. Strauss dedicarà Capriccio, la seua darrera òpera.

El llibret era el fonamental per als florentins i els seus imitadors, de manera que solia succeir que el text era d’un sol escriptor, mentre que la música podia ser de diversos compositors.

Amb el temps això es va enfonsar. La tirania de les prime donne i castrastri va imposar les seues àries da capo de lluïment vocal pirotècnic com els moderns directors d’escena imposen el seu criteri sobre l’autor del llibret. Els reformadors del gènere, com Gluck i Wagner – també Berlioz – van intentar tornar als orígens, prenent com a model la tragèdia grega.

Imatge

Poliziano

Per a comprendre l’origen de l’òpera, no hem de partir, doncs, de la música, sinó de la paraula, del llibret i del fons literari. Hi ha una figura a considerar: Poliziano, filòleg i poeta, traductor dels grec i autor del que podríem considerar una proto-òpera inspiradora de les òperes posteriors. És el precedent de la Camerata Fiorentina. Va destacar en la segona meitat del XV, en ple Renaixement florentí, per la seua aportació del tema òrfic en la poesia pastoral. Va escriure La favola d’Orfeu (1480) opera teatralle, poema dramàtic, primer exemple de teatre cortesà d’argument profà, que va ser musicat, encara que s’ha perdut la música. No obstant això, se n’han fet reconstruccions amb música de la cor florentina del seu temps. L’obra va influir el la de Monterverdi.

Els primers compositors coneguts, Peri, Cacchini i Monteverdi conrearan aquest gènere i serà continuat en els segles posteriors tant en òpera com en Literatura. Calderón de la Barca l’abordarà.

Potser el que atrau d’Orfeu és el poder de la música i dues coses que el fan apte en un context cristià: la fidelitat matrimonial i la salvació en el més enllà després del sofriment. Podríem dir que és un sant pagà al gust cristià.

El meu primer Orfeu va ser el de l’òpera de Monteverdi, de principis del XVII inaugurant el Barroc. Es tracta de l’òpera més antiga que es continua representanat. Ací, el personatge no només és un marit amorós, sinó doblement desgraciat: en perdre  la seua esposa, per morir Eurídice en plena celebració de la boda,  per la picada d’una serp i en tornar-la a perdre després d’haver-la rescatada de l’Avern. El seu pare Apol·lo és qui l’anima a acceptar estoicament la situació fent-li comprendre que la veurà en tota la naturalesa d’una manera que recorda el panteisme.Es tracta d’un Orfeu pastoril que recorda les èglogues de Garcilaso, poeta que també mostra amb acceptació estoica la mort de l’estimada en els seus poemes.

Pel seu interés, col·loque ací les ben fonamentades aportacions del contertulià Eulogi d’Anquioquia, coneixedor d’aquests temes que l’apassiona. Són les respostes a la primera entrega d’aquests apunts sobre el naixement de la òpera:

“Com bé saps, -en el passat vam intercanviar reflexions al respecte- podem prendre (crec) en concepte de protòpera la “Fabula di Orfeo” d’Angelo Poliziano, escriptor, poeta i humanista italià de la cort de Lorenzo di Medici, la qual és definida, ni més ni menys que com a “opera teatralle” i de la qual se’n conserva el text de l’esmentat autor però no la música, que ha estat “reconstruïda” a partir de melodies i composicions de compositors de la cort de l’esmentat dignatari, com dall’Aquiliano, Cara o Tromboncino. O siga que tot i conservar l’origen florentí sembla remuntar-se més enllà (un segle aproximadament, en ple Renaixament: 1478-1483) de les experiències de la “Camerata Fiorentina” (1573).”

“No crec que siga el tema de la fidelitat matrimonial el que fascina als literats i compositors de l’època i menys encara una pretesa reconducció cristiana. De fet, el gènere operístic és de caire profà i pagà (s’inspira en la tragèdia grega i les festivitats dionisíaques), en oposició a l’oratori i la música litúrgica que són més (no sempre en el cas de l’oratori) eminentment religioses. Crec (emfatitze el verb “creure”, ho dic estrictament a títol d’opinió personal) que el que té de fascinant el mite d’Orfeu és, primer que representa la paraula cantada capaç de commoure-ho tot, i segon, la seua dimensió trascendent “vida-mort” quelcom que, en la meua opinió desborda la concepció religiosa cristiana, força més encorsetada als efectes que ens interessen. Orfeu, és un mortal que desafia les lleis de la naturalesa i descendeix a l’avern i commou primer al Cancerber i després a Perséfone i a Hades, amb el seu cant i amb el seu dolor. Aconsegueix forçar les regles de la natura i tornar Euridice de volta cap el regne dels vius però tot i ser un heroi (mig deu) fracassa en la seua constància. És capaç de fer el més difícil (baixar a l’infern i commoure les divinitats de l’Avern) però fracassa en el (teòricament) menys difícil: abstenir-se de mirar Eurídice. D’alguna manera, crec que representa les grandeses i misèries humanes.

I també la seva divinització, almenys segons el llibret d’Striggio, el llibretista de L’Orfeo de Monteverdi, és d’allò més humana. Orfeu no accepta l’haver perdut Eurídice i es lliura en el seu monòleg a la desesperació. Son pare Apol·lo, un déu, un ésser perfecte en contrast amb l’imperfecte Orfeu, se li apareix i formula el fenomen de la mort d’una manera altament poètica però ben material i allunyada de tot idealisme religioso-cristiano-paulí. Li diu “Nel sole e nelle stelle Vagheggerai le sue sembianze belle”, una manera bellíssima de dir-li que que ha d’acceptar la pèrdua de la persona estimada i consolar-se amb el seu record. I és que per als mortals, la mort és un fenomen que es viu en tercera persona. Experimentem en vida la mort de les (terceres) persones que ens deixen i al final, no ens queda res més que “consolar-nos” (o desconsolar-nos) evocant el seu record. Si això és reconduible a categories religioses crec que un panteisme teista (perdó per la reiteració i per la impropietat) s’ajusta força més bé que la tradicional creença cristiano-paulina en el més enllà que devia d’haver a la Itàlia de finals del Renaixament o principis del Barroc.

En tot cas, un tema fascinant que dóna molt de què parlar.”

I tant que és fascinant, com les reflexions d’Eulogi. Esperem que reflexione més per ací, que serà molt ben vingut. Moltes gràcies.

 

 

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Òpera, Uncategorized i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

9 respostes a L’origen de la òpera (II)

  1. Retroenllaç: El naixement de l’òpera (I) | El Cavaller del Cigne

  2. Eulogi d'Antioquia. ha dit:

    Moltes gràcies. Tot un honor i un plaer. Compartisc plenament les teues reflexions sobre la (superior) importància del llibret. Un professor d’història de la música, d’aquells consagrats, comentava en referència a l’Orfeu de Gluck, que és difícil determinar si la música de l’ària “Che farò senza Euridice” és trista o alegre, i que fins i tot, la melodia en sí, ens pot semblar alegre. És més si en comptes de cantar-la en el moment en que la canta el protagonista, la cantés, amb la mateixa música, al final de l’òpera, havent recuperat definitivament Orfeu a Euridice, dient quelcom així com “Què bé que he recuperat la meua Eurídice”, no en dubtaríem de que és una ària alegre. El que en el cas que ens pertoca fa trist, l’ària “Che farò senza Euridice”, per sobre de la melodia, és sens dubte la lletra i el context dramàtic i teatral en que aquesta es produeix.

  3. rexval ha dit:

    L’honor és mutu. Motes gràcies per col·laborar. Opine com dius, aquesta ària no se sap certament si és trista o alegre. Jo crec que es trista, però continguda i estoica. S’accepta el dolor sense caure en exageracions barroques o romàntiques, però hi és inevitablement. Això està d’acord amb la reforma de Gluck.

    Sobre reformes dir que, segons m’ha comentat un contertuli en un altre lloc, no hem d’oblidar-nos dels llibretistes, com ara el de Gluck i el famós Metastasio, llibretista des de Vivaldi a Mozart i més, tot incloent llibres basats en obres de Metastasio. He de consultar el llema. Vés per on les reformes parteixen de la literatura, no sols de la música. En el cas de Berlioz i Wagner es dona la mà el poeta i el músic, i els dos eren reformadors seguidor de Gluck i el seu llibretista.

    El tema d’Orfeu és fascinant i durador. En vikipèdia es pot trobar una llista llarguíssima d’òperes òrfiques des del principi a ara mateix, en ple segle XXI, encara que la majoria no són conegudes per al gran públic. No en tenia ni idea. Pensava que després de Gluck, Offenbach acaba amb el mite però no és aixì. Aquest és l’enllaç:

    http://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_d%27%C3%B2peres_basades_en_Orfeu

    Pense que el tema arriba tant a l’oient perquè simbolitza el dolor per la mort d’una persona volguda, i això és d’allò més doloróros, possiblement més que la pròpia mort.

    • Eulogi d'Antioquia. ha dit:

      Per no parlar de les orquestracions modernes que de l’Orfeu de Monteverdi feren Ottorina Respighi, Carl Orf i Vincent d’Indy, crec recordar…

      • rexval ha dit:

        És que Orfeu dóna per a molt. Em vaig quedar sorprés quan estava buscant informació sobre el tema. En el segle XXI tenim algun “Orfeu” més.

        Algú va dir que els grec son els inventors de tot. I no sembla vagen errats.

  4. Eulogi d'Antioquia. ha dit:

    Sí, tirant del fils dels records en relació a l’ària, sembla ser que va ser Eduar Hanslik (i tornem amb això al tema Wagner) qui va aixecar dubtes sobre la melodia en relació al text. És James Stark al seu llibre “Bel Canto: A History of Vocal Pedagogy” el qui sembla raonar que, a més de la música, la lletra, el context dramàtic i els sentiments del personatge són també ingredients a tenir en compte. També són interessants els posicionaments del propi Gluck, Berlioz i fins i tot Deryk Cooke que no semblen acabar de caure-hi (segons l’esmentat autor).

    http://books.google.se/books?id=rVFQdViY7jAC&pg=PA183&lpg=PA183&dq=Eduard+hanslick+che+faro+senza+euridice&source=bl&ots=MOk2xsxDBX&sig=VIHbG_CZF57YcUm91fAMPLvIKlg&hl=sv&sa=X&ei=WEqfU7C-CYqGywPko4Io&ved=0CB4Q6AEwAA#v=onepage&q=Eduard%20hanslick%20che%20faro%20senza%20euridice&f=false

    • rexval ha dit:

      Gràcies per l’enllaç. Sembla molt interessant. El crític vienés Hanslik va començar escrivint bé de Wagner i va acabar, atacant-lo sense pietat, motiu pel qual Wagner el satiritza en Meistersinger, no perquè suposadament fora jueu, que és el que diuen els que no tenen ni idea. L’interessat va dir que no era jueu. El cas és que no solament la mamprengué contra Wagner, sinó contra Brukner i tots aquells que es declararen partidaris de la música programàtica. Va escriure un llibre titulat “Del bell en la música” on afirmava que la música havia d’anar per se, sense cap recolzament en la literatura o la pintura. Era la “música pura”. Puja pels núvols a Brahms i, pràcticament, en cada pàgina la mamprén contra Wagner.

      Resulta curiós, ja que la New Age reclama de nou la relació de la música amb les altres arts. Això es veu molt en la música de Nyman i les seues al·lusions a la pintura, com en “El contracte del dibuixant”

  5. Eulogi d'Antioquia. ha dit:

    I escoltant-la al piano pot resultar entre alegre, nostàlgica i melancuniosa, hi fa pensar el els concerts de maduresa de Mozart per a piano i orquestra:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s