Richard Strauss i el nacisme.

strauss goebbels

Strauss i el ministre de propaganda nazi Goebbels

En el post anterior ja he abordat aquest tema una mica. Strauss afirmava que era apolític. Costa treball de creure que siga possible ser-ho realment i encara menys una persona de la seua rellevància. Davant fets tan greus com els que va viure, no es pot ser neutral. Callar-se, fer com si no passa res o, fins i tot, col·laborar amb els botxins es por comprendre perquè som humans, però no és gens edificant. A Strauss el que l’importava era la música i els diners a més de la família. Com vaig dir, la nora i els néts eren jueus i els havia de protegir. Pensava que amb el seu prestigi i col·laboració se’n sortiria. També creia que la situació seria transitòria i – com la majoria dels alemanys – no sabia fins a quin punt arribarien les coses. Va ser egoista i oportunista. Mentre a ell no li afectaren les coses directament, es quedava assegut a la seua mansió a verlas pasar.

No va ser l’únic music a adoptar tal postura. Furtwängler, Knappertsbusch i molt altres es trobaren en una situació semblant. Sempre hi haurà polèmica sobre fins a quin punt van col·laborar amb els nazisme i el seu grau d’implicació. Els judicis de desnacificació no són cap garantia, ja que, una volta començada la Guerra Freda eren pura pantomima. Karajan, Böhm o Wieland Wagner no van tenir problemes per continuar el seu treball i la seua vida com si no haguera passat res.

strauss_richard

No es tracta de jutjar, perquè no pretenc ser jutge de res, però sí de conéixer els fets.

A continuació faré una relació de textos de o sobre Strauss i el tema que ens ocupa. Podrem veure com Strauss nada i guarda la roba i com el que l’importaven eren els diners. En carta a Stefan Zweig, el seu segon llibretista, li diu que a ell igual li té la classe o la procedència del  públic que vaja a presenciar les seues obres sempre que haja pagat la seua entrada. Jo diria que el compositor es mou entre l’oportunisme, l’egoisme, la indiferència i la ingenuïtat. Segons el seu biògraf, G. Marek:

“Strauss no era nazi. Tampoc era antinazi. Va ser una d’aquelles persones que va deixar que les coses succeïssen. Un dels que van seguir el joc. Un d’aquells que pensava:” Bé, després de tot segurament no actuen amb tanta perversitat com prediquen “. Així va pensar fins que els rufians li van tocar en el personal.”

Strauss conegué a Hitler, Göring i Goebbels. Va ser nomenar president de la Reichsmusikkammer, màxim organisme rector de la música alemanya. Allí hauria de prendre ecisions polítiques. Cal dir que, encara que va felicitar a Goebels quan va actuar contra Paul Hindemith, va fer el que pogué per defensar músics i compositors, negant-se a fer una llista negra. No tardaria a ser apartat del càrrec. El càrrec li’l donaren sense consulta prèvia. Ell va sentir-se afalagat i pensà que podria fer coses en defensa de la música. No obstant això, en un rimer moment, va realitzar declaracions elogioses per a Hitler:

Hitler de perfil

Strauss va alabar Hitler públicament

“Després que Adolf Hitler assumira el poder, molts són els canvis que s’han produït a Alemanya, no només des del punt de vista polític sinó també en el camp de la cultura. A pocs mesos de govern nacionalsocialista, aquest ja ha aconseguit crear un organisme com la Reichsmusikkammer. Això prova que la nova Alemanya no està disposada a permetre que les qüestions artístiques passen desapercebudes com ho feien més o menys fins al moment. Prova que s’estan buscant amb decisió noves formes i mitjans per possibilitar un nou vigor a la nostra vida musical”.

Al seu diari personal, va escriure, però el que pensava realment:

“Al novembre de 1933, el ministre Goebbels em va nominar president de la Reichsmusikkammer sense obtenir el meu consentiment previ. No em van consultar. Vaig acceptar aquest càrrec honorífic perquè esperava que jo seria capaç de fer alguna cosa bona i evitar pitjors desgràcies, si a partir d’ara endavant la vida musical alemanya es va a ser, com s’ha dit, “reorganitzada” pels aficionats i els ignorants lloc d’asil.”

Goebbels

Sobre Goebbels, hi va escriure:

“Considere que Goebbels és una vergonya per a l’honor alemany, la evidència de la incompetència, el més baix dels sense talent, la mediocritat mandrosa contra la intel·ligència més alta i el talent superior.”

La hipocresia era mútua. Goebbels el necessitava, però el rebutjava en el seu interior. Solament va ser cordial amb ell en el primer període. Al seu diari va escriure:

“Lamentablement encara el necessiten, però un dia tindrem la nostra pròpia música i llavors no tindrem més necessitat d’aquest neuròtic decadent.”

La destrucció dels teatres de l’òpera de Berlín, Dresden i Viena el 1945 va commoure a l’ancià compositor d’una manera personal, molt més que el que li havia commogut l’assassinat de milions de persones innocents però anònimes durant la dècada anterior.

bombing

“L’incendi del Teatre de la Cort de Munic, on es van estrenar Tristan i Die Meistersinger, on vaig sentir per primera vegada Freischütz 73 anys enrere, on el meu pare va ocupar el lloc del primer corn durant 49 anys, ha estat la major catàstrofe de la meua vida, no hi ha consol possible, i a la meva edat, no hi ha esperança”.

Abans d’això, li molestava que un artista del seu calibre haguera de sotmetre’s a la burocràcia del règim, però no era capaç de comprendre que un jueu no volguera participar en la via cultural del nacisme. Va escriure queixant-se de la postura inicial de Zweig:

“Estem vivint moments penosos; és lamentable que un artista de la meua categoria haja de sol·licitar permís a un ministre per compondre o representar una obra. Pertany a una nació de “servents i cambrers” i quasi sent enveja pel perseguit Stefan Zweig, que ara es nega a treballar per a mi, en forma oberta o secreta. No vol favors del IIIer. Reich. He de confessar que no comprenc aquesta solidaritat jueva i lamente que l’artista que hi ha a Zweig no puga elevar-se per sobre de capricis polítics.”

Tracta de “capricis polítics” al que és dignitat humana elemental. Per a Strauss, la música està per damunt de tot. Li va escriure al llibretista una carta que interceptà la Gestapo i que fou la causa immediata del seu desfenestrament en el càrrec:

zweig

Zweig

“Creu vostè que Mozart va compondre conscientment en estil “ari”? Per a mi només hi ha dues categories d’éssers humans, aquells que posseeixen talent i aquells que no en tenen. Per a mi la gent només existeix quan forma part del públic; si aquest públic està format per xinesos, bavaresos del nord, neozelandesos o berlinesos, igual em té, sempre que paguen per la seua entrada”.

Va tornar a insistir que treballara amb ell en secret i li va dir que tot el que ha fet sempre ha estat per la música i els seus intèrprets, i va afegir:

“Si sóc el president de la Reichsmusikkammer és per a beneficiar per beneficiar i per impedir mals majors. Sí, perquè ho considere el meu deure artístic. Hauria acceptat aquest penós honor sota qualsevol govern, però ni el Kàiser Guillem ni Herr Rathenau m’ho van oferir”.

Si abans havia composat l’Himne Olímpic per a les Olimpíades del 36, ara anava a composar un òpera en un acte en contra de la guerra i a favor de la pau, amb llibret escrit secretament pel seu llibretista jueu i escriptor eminent, Zweig que hi va fer servir un pseudònim. Com és obvi, l’acció se situa en un temps passat, en la Guerra dels Trenta Anys. Es tracta de Friedenstag (Dia de Pau). El que passara a la història com a Mr Wotan, Hans Hotter, va cantar el paper de Comandant. Curiosament. Hitler va anar a l’estrena i va tindre molt d’èxit, fins que va ser prohibida pel seu caràcter antimilistarista i pacifista en esclatar la guerra. El text està ple de referències a la bondat de la pau enfront dels patiments de la guerra. Des de les invocacions del poble famolenc fins el soldat enemic que canta a l’amor, a la pau i a la seua terra natal:

dia de paz estreno 1938

Dia de Pau, estrena.

“A qui volen véncer? Jo he vist l’enemic … són éssers humans com tots nosaltres, pateixen penúries fora en les trinxeres, exactament igual que nosaltres. Quan els trepitgen, gemeixen com nosaltres i quan resen, resen com nosaltres a Déu “.

Acabem les cites amb aquesta terribles d’Strauss, una vegada acabada la guerra amb la destrucció del que tant amava. Aleshores ja era conscient de la realitat que en un principi va negar-se a mirar de cara:

“El més terrible període de la història humana arriba al final, el regnat de dotze anys de bestialitat, ignorància i destrucció de la cultura per part dels majors criminals, durant el qual dos mil anys de cultura alemanya arribaren a la seua fi.”


Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Òpera, cantants, Política, Uncategorized i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Richard Strauss i el nacisme.

  1. Retroenllaç: Richard Strauss: l’últim romàntic. | El Cavaller del Cigne

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s