Richard Strauss: l’últim romàntic.

Richard_Strauss vellStrauss és un dels meus compositors favorits i no solament en òpera. Quan els americans arribaren a la seua mansió en 1945 va presentar-se dient “Sóc Richard Strauss, l’autor de Salomé i de El cavaller de la Rosa”, obres que el feren ric i unes obres mestres. M’estime més Salomé. M’agraden més les tragèdies que les comèdies. Crec que és el millor que ha fet en aquest gènere. Llàstima que siga tan curta. Un sol acte i llibret a partir de l’obra de teatre homònima d’Òscar Wilde. A partir d’Elektra canvia d’estil, que havia arribat al límit de la tonalitat, i composa El cavaller de la rosa, comèdia que mira cap a Mozart i amb què també va tenir un gran èxit. Però no tot el que feu després va ser neoclàssic. La dona sense ombra és una obra simbolista de gran alçada. Si El cavaller és un homenatge a Les bodes de Figaro de Mozart, La dona ho és de La flauta màgica. En tot cas, estem parlant d’obres mestres de l’òpera.

Enguany celebrem el 150 aniversari del seu naixement. La seua vida va ser longeva, entre dos segles i dues guerres mundials. Alegries i patiment l’acompanyaren. Son pare era solista de trompa de l’orquestra de la Cort de Baviera, motiu pel qual va treballar amb Wagner. Els músics que anaven a Bayreuth eren els d’aquesta orquestra per desig de Ludwig II. Es dóna la circumstància que aquest senyor era molt conservador en gustos musicals i no admirava la música de Wagner precisament. La detestava i li la prohibí al seu fill. No obstant això, Wagner l’apreciava com al bon solista de trompa que era. Potser per rebel·lia juvenil, el jove Strauss, educat musicalment en la música més academicista, va sentir-se atret per Wagner i va ser un convençut wagnerià tota sa vida i un dels millors directors-compositors, amb Gustav Mahler, d’aquest període. Hermann Lévi i Hans von Büllow – amb qui va treballar – foren també dues batutes wagnerianes destacades.


Les seues dues primeres òperes Guntram i Feuersnot són d’impromta wagneriana. Fins i tot ell va escriure el llibret de la primera com feia Wagner. Van ser un fracàs. Encara que va escriure amb Clemens Krauss el llibret de la seua darrera òpera, Capriccio, sapigué buscar-se dos excel·lents llibretistes, de reputada fama literària i els dos d’ascendència jueva, cosa que li va causar problemes en el segon cas. Es tracta de Hugo von Hofmannsthal, mort en 1929 i Stefan Zweig. Encara que Strauss va intercedir per ell, els nazis li feren la vida impossible i hagué d’emigrar. Convençut que el nacisme triomfaria en el món, va suïcidar-se junt a la seua esposa.

                    Hugo_von_Hofmannsthal          Stefan_Zweig2                                                                      Hugo von Hofmannsthal, mort en 1929, i Stefan Zweig.

No totes les seues òperes solen representar-se ni tenen la mateixa qualitat. Sense arribar a l’alçada de les citades, Arabella i Ariadna a Naxos són dues bones òperes de què disposem nombroses gravacions i podem trobar-les en cartell, encara que no poden competir amb Salomé o El cavaller.

Deia que va destacar com a compositor d’òperes i director d’orquestra, però també destacà fins al màxim en els poemes simfònics i els lieder. El gènere que Liszt va enaltir unes dècades abans arriba al seu punt culminant amb Strauss. Tothom coneix els primers compassos de Així va parlar Zarathustra, amb la seua grandiositat, gràcies a la pel·lícula de Kubrick. A destacar també Don Juan, Don Quixot, Una vida d’heroi, Simfonia Alpina i Les divertides entremaliadures de Till Eulenspiegel. Personalment, hi ha dos poemes simfònics que m’arriben més. Un és de joventut i l’altre, de vellesa. La temàtica és semblant. La mort en el rimer cas; la destrucció per la guerra, en el segon: Mort i Transfiguració i Metamorfosi. El primer poema és més optimista. Un moribund espera la mort. Quan aquesta arriba tots els desitjos que no va poder satisfer en vida són acomplerts. El segon és un adagio per a cordes tristíssim que evoca el dolor per la guerra i la destrucció de la cultura alemanya. Quan li arribà el moment al compositor va dir: “La mort és conforme me l’havia imaginada en Mort i Transfiguració.”

Una altra faceta en la que va destacar va ser en el lied orquestal. Sense dubte els Quatre darrers lieder són la cimera del gènere i el seu testament musical, ja que moriria a l’any següent. També va composar altres lieder, com ara Morgen, d’una gran bellesa i al nivell del cicle abans esmentat. Poesia feta música que provoca sentiments de malenconia i d’una tristesa profunda que embriaga. No és difícil imaginar-se com se sentiria el compositor havent estat testimoni de la barbàrie nazi i dels bombardejos salvatges dels aliats, com el de la wagneriana Dresde o Núrenberg per pura revenja. Li afectà especialment la destrucció dels teatres d’òpera: Berlín, Viena, Munich, Drede… Tot el seu amat país en runes.

Hi ha versions molt bones d’aquest darrer cicle de cançons, els Quatre darrers lieder, però la que personalment més m’arriba és la de Jessye Norman:

En el judici de desnacificació va ser declarat no implicat en el règim. No obstant això, el veredicte no és just del tot,  ja que en un principi va col·laborar amb els nazis encara que, per a fer-se una idea exacta de com va ser la situació, és necessari posar-se en la pell dels protagonistes. Strauss era un compositor de prestigi i els nazis el nomenaren president de la Càmera de la Música del III Reich. De manera semblant actuaren amb persones prestigioses de la cultura com ara Fritz Lang en el cine, però no acceptà i s’exilià. No tots som herois. Des del seu càrrec va ajudar a la gent que pogué, especialment, jueus.

En contra té el fet d’haver firmat junt a Knappertsbusch i altres artistes i intel·lectuals un manifest de Munich en contra de Thomas Mann que, suposadament, havia denigrat Wagner, en el seu famós assaig  Sofriments i grandesa de Richard Wagner. Mann no li ho perdonà mai. Després de la guerra va acusar-lo de “compositor hitletià.”

Va sustituir a Bayreuth a l’antifeixista Arturo Toscanini quan es negà a dirigir a Bayreuth  sota el règim nazi. El mateix va fer quan Bruno Walter caigué en desgràcia en la Filharmònica de Berlín. I va composar l’Himne Olímpic per a les Olimpíades de 1936 de Berlín.

I és que tenia un problema seriós. La seua nora i els seus néts eren jueus i havia de protegir-los. I ho va fer. Fins i tot va composar un peca en honor de la família imperial japonesa a canvi que els seus foren respectats. Però mai no va estar tranquil. En més d’una ocasió hagué de moure els fils entre les seues amistat nazis per evitar l’internament en un camp d’extermini de la seua família. En una ocasió detingueren a un familiar de la seua nora i es presentà en persona davant la porta del camp. No li feren cas.

Theresienstadt_arbeit_macht_freiEll era apolític, més bé conservador, potser ingenu, però no va congeniar amb els nazis. Tampoc s’hi rebel·là, però què podia fer a la seua edat i en les seues circumstàncies. Va fer el que pogué. Finalment, va caure en desgràcia quan la Gestapo interceptà una carta seua que no va ser del gust del règim. Va perdre el càrrec i quasi la nora i els néts. Va passar eixos anys protegint-los de la Gestapo fent ús de les seues influències i amics nazis. Diuen que el seu fill era nazi, però ho hauria de comprovar.

Tornem al principi. Quan els americans anaren a la seua mansió hi havia un oboista que el reconegué. Per a ell va composar una de les seues darreres obres, el Concert per a oboè, preciós i alié a la trista realitat que li tocà viure. Un dels millors compositors del repertori que es refugià en la música per a aïllar-se de la trista realitat.

Quant a directors que ha destacat en el repertori d’Strauss en destacaria a quatre que el conegueren personalment: Böhn, Krauss, Solti i Karajan. Tots ells són emblemàtics i tenen versions de referència inoblidables.

bombrdeig dresden

Dresden després del bombardeig. 25.000 morts.

Richard Strauss i el nacisme →

Advertisements

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Òpera, Bayreuth, cantants, Lied, Uncategorized, Wagner i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Richard Strauss: l’últim romàntic.

  1. Retroenllaç: Richard Strauss i el nacisme. | El Cavaller del Cigne

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s