Felicitats, Raimon !!!!

Raimon major assegut

El cantautor valencià acaba de rebre el prestigiós Premi d’Honor de les Lletres Catalanes per la seua defensa de la llengua i cultura catalanes, guardó que comparteix amb figures de la talla de Salvador Espriu i Joan Fuster. Ha segut molt satisfactori per a mi mi vore’l eufòric als seus setanta i escaig anys entrevistat per diferents mitjans de comunicació. Al País Valencià poc se n’ha dit fora d’alguna ressenya al Levante i a El País-Comunidad Valenciana on sí li han fet una extensa entrevista. No eixirà en cap TV valenciana ni se’n dirà res a cap ràdio perquè ni en tenim i perquè el PP l’ha vetat durant dècades.

Això no obstant, els valencians no l’oblidem i seguim escoltant els seus discos. És el nostre poeta i la nostra veu.

Nascut a Xàtiva a desembre de 1940, va estudiar Geografia i Història a la Universitat Literària de València. La seua carrera artística la començà als 60 amb una cançó que porta per títol Al vent que se li va ocórrer quan anava amb moto de Xàtiva a València. Amb el temps, s’ha convertit en tot un himne. La seua primera cançó ja té més de 50 anys i ha estat traduïda a molts idiomes, japonés inclòs. I és que Raimon ha cantat a tot el món, tot incloent el país nipó, França o els EEUU.

Maig del 68 va ser Raimon a Madrid. No fa molt a una tele ultra un senyor del GRAPO que portava un martell en les seues accions i que ara es guanya la vida com a “historiador” revisionista reconvertit a la dreta més reaccionària va llevar importància al que hi va passar. Feu mofa de l’assumpte. Amb Franco es vivia millor, veritat?

Durant el franquisme va ser perseguit, prohibit, multat, amenaçat.. però mai no va rendir-se. En Jo vinc d’un silenci ens conta els seus orígens. Va ser la veu dels qui no podien parlar:

L’esquerra va utilitzar-lo. Els socialistes anaven als seus recitals com el creient va a missa, però volgueren desmarcar-se’n quan guanyaren les eleccions. Ja no els feia falta i sobraven les seues cançons de protesta perquè la Transició era una meravella. Em causen repulsió. Raimon no solament cantava cançons de lluita, sinó d’amor i pomes dels clàssics. L’esquerra oficial volgué pegar-li l’etiqueta de “cançó protesta” i enviar-lo a pastar fang sense reconéixer-li els “serveis prestats”. Raimon va ser insubornable i mai no deixà de dir NO! Ací el tenim en Diguem NO!:

Hi ha un doble CD que s’ha convertit en emblemàtic. Jo me’l sé de memòria. Es tractava d’una sèrie de quatre recitals que no acabaren de fer-se per la censura. Solament tingué lloc el primer de la sèrie. Va ser a Madrid, on s’hi ajuntaren els que no estaven d’acord amb la dictadura. Després, molts d’ells, l’esquerra venuda, el trairen. “Per unes quantes hores en varen sentir lliures i qui ha sentit la llibertat té més forces per viure”.

Escoltem la primera part del Recital de Madrid:

1. La Nit  2. So Qui So  3. Qui Ja Ho Sap Tot  4. El País Basc  5. Al Vent

Segona part del Recital de Madrid:

6. Sobre La Por 7. Sobre La Pau 8. T’Adones Amic 9. T’He Conegut Sempre Igual 10. Inici De Cantic En El Temple  

Tercera part del recital de Raimon a Madrid:

11. Jo Vinc D’Un Silenci 12. Quatre Ruis De Sang 13. Es Veu 14. 18 De Maig a La Villa 15. Indesinenter

Quarta part del recitat de Raimon a Madrid:

16. La Muntanya Es Fa Vella 17. Quan Jo Vaig Nàixer 18. Canço Del Remordiment 19. D’Un Temps D’Un Pais 20. Diguem No

Malgrat la prohibició, 20 cançons d’un total d’un centenar van ser cantades i  conservem els discos.

 Raimon almussafes

Ací el tenim en una entrevista el 3 de maig de 2.013 en el programa Gent de Paraula, de La 2, edició catalana. Cap televisió valenciana faria res semblant. Ara ni Felicitats, Raimon.existeixen, però abans, Raimon hi estava vetat. Puc contar un cas personal. A la meua escola arribaren els de Canal 9. Jo els vaig atendre perquè els xiquets volien eixir en la TV. Et filmaven i demanaves una cançó. ¿La que volgueres? Ni parlar-ne. Vaig demanar-ne una de Raimon. Que no en tenien, van dir-me, però sí que podia ser una de Lluís Llach. Aprofití per dir-los el que pensava. Ells que eren una manats. Molt bé, poseu la de Llach, però vull eixir en la TV dient el que ha passat. No m’ho permeteren. Governava el PP. Visca la democràcia. Escoltem l’entrevista a Raimon:

Em fan fàstic, me l’han furtat, però no del tot. El món no acaba en els límits d’aquesta terra que no fa ni punyeter cas als seus millors fills. Colla de renegats. Compteu amb la meua maledicció. I no en sóc l’únic. Va cantar a Madrid. Hi va ser prohibit. Però va triomfar a Barcelona. De Barcelona a París, i de París al món. Vosaltres, feixistes i blavers traïdors a la terra vos ho haveu callat, però Raimon va triomfar en tot el món. Aneu-vos-en a pastar fang, provincians. No s’ha fet la mel per a la boca dels porcs. Una vegada anava a cantar Raimon al Palau de la Música, però van prohibir l’acte en plena democràcia que ens volen fer creure que tenim. Perquè la censura i la democràcia no fan bona parella. Dècades de prohibició i prohibició han estat més efectives en la demomentida que en el franquisme. Però ací està Raimon malgrat el vostre odi cerval. De la vostra corda no va eixir cap cantant que li arribara a la sola a Raimon, Ovidi Montllor, Lluís Miquel, Paco Muñoz o Al Tall. Tots prohibits i vetats per vosaltres. Cap cantant en valencià ha combregat amb aquesta gent. Tot en castellà amb l’excepció de Limno Rechional avui Himno de la Comunidad Valenciana amb la traïdoria dels socialistes de pacotilla.

Acte_plaça_de_bous_9.10.1978_3

Raimon era era solament un militant compromés, sinó un poeta de l’amor. En té de precioses. Amb els anys va guanyar. Cantava millor i s’acompanyava d’un quartet de corda. Deixà la guitarra i actuava les seues cançons. Una vegada, una sola vegada en tota ma vida vaig poder sentir-lo en un lloc digner. El teatre Principal de València, una i prou. Que si places de bous, associacions de veïns, etc. Els governants valencians els menystingueren. Els seus noms seran oblidats per tothom; el de Raimon ja és història amb majúscules. Un llir entre card que diria Ausiàs March. Massa cards. Me n’avergonyisc. Escoltem una preciosa cançó d’amor Com un puny:

Hi ha una altra cançó d’amor, no a una dona, sinó a la terra. Un poema de salvador Espriu. Raimon no fou el cantautor de lluita i amor, sono el joglar que cantà els nostres gran poetes del passat i del present. Molts hem arribat a Espriu o March gràcies a ells. És un treball impagable per la cultura en la nostra llengua que estat possible gràcies a Barcelona. València, els seus governants, li giraren l’esquena. Els valencians menors de 40 anys no el coneixen. En els libres de text no se’n diu res. Però conec paisans d’eixa edat que comencen ara a conéixer-lo. Els passe gravacions i es queden meravellats. No s’expliquen com ha estat possible aquest silenci. Es coneix a València més Llach que Raimon. Sentim He mirat aquesta terra, d’Espriu:

Una altra cançó de gran bellesa és Veles e vents, d’Ausiàs March.

La Cançó de la mare o He deixat ma mare és molt especial. Parla dels seus orígens: Xàtiva i sa mare. Aquest vídeo procedix de TV3. Era el 16 de maig de 2.010, 18 llargs anys després de l’últim recital a sa casa, al qual vaig assistir. Allí vaig estar jo amb la mateixa emoció del cantant que en més ocasions ha cantat a sa mare. Coses del PP i d’un alcalde anomenat Rus, que volia ser president del Valencia C.F. I que va dir unes parauletes no gens agradables dedicades als mestres que fem servir la nostra llengua. A Xàtiva, el quadre de Felip V, el primer Borbó, està cap per avall en senyal de protesta per l’incendi de la ciutat. Rus volgué pegar-li la volta però no ho aconseguí. I pare d’escriure, que n’hi ha més.

De Joan Roís de Corella va musicar La balada de la garsa i l’esmerla. Un poema preciós amb la música que li cal:

Entrevista en castellà. Programa Para todos La 2, amb motiu de la presentació del seu disc commemoratiu Raimon 50. Per a vergonya nostra no trobarem res de Canal 9:

Raimon, compromés sempre amb les causes que considera justes, va anar a Madrid per solidaritzar-se amb la família de Miguel Ángel Blanco, asassinat per ETA. Anava a cantar El País Basc. Bona part de l’auditori li ho va tractar d’impedir i el van amenaçar. José Sacristán intervingué per tal d’evitar el linxament moral a què era sotmés. No valgué de res. Els escridassaren, els tractaren de comunistes i de terroristes.

No tota la música de Raimon és seriosa. Ací en tenim una mostra. Una cançó d’amor desenfadada. Es Bella de vós só enamorós, del poeta valencià Joan Timoneda:

Tampoc li falta la sàtira en aquest poema del mallorquí Anselm Turmeda, Elogi dels diners:

La seua obra és molt extensa. Més d’un centenar de cançons. Raimon va musicar dos poetes especialment. Ausiàs March i Salvador Espriu. Poetes complicats que, en les seues mans, es fan accessibles. En boca de Espriu, posa la música que els poemes demanen. També va musicar poetes del nostre Segle d’Or, la majoria valencians. En l’etapa socialista es va difondre per les escoles una cassette titulada Els nostres clàssics de poemes musicats per Raimon acompanyats d’activitats didàctiques. Amb la victòria del PP, tot això desaparegué. No solament es publicà Raimon, sinó Paco Muñoz cantant a Vicent Andrés estellés i alguna cosa més. Això ja és història.

Si llegim Raimon, veurem que és un poeta de qualitat.

Cançó de les mans (1964)

De l’home mire
sempre les mans.

Mans de xiquet, ben netes,
mans de xiquet que es faran grans.
Mans que en la nit busquen
allò que no troben mai.

Mans dels que maten, brutes;
mans fines que manen matar.
Mans tremoloses, eixutes,
mans tremoloses,
mans dels amants.

De l’home mire
sempre les mans.

Mans tan dures
dels que passen fam.
Mans tan pures
de quan érem infants.

De l’home mire
sempre les mans.


Cucuts de rellotge (1983)

Voldrien fer de nosaltres
uns cucuts de rellotge.
Tancats dintre la capsa
sortiríem per dir les hores.

I si no ens donaven corda,
passarien els anys i les coses,
mentre nosaltres sempre quiets
dintre la capsa quedàvem.

Voldrien fer de nosaltres
uns cucuts de rellotge.

Cantarem la vida (1964)

Cantarem la vida,
cantarem la nostra vida
de poble que no vol morir.

Lluitarem amb forca,
lluitarem amb tota la força
per l’única possible,
perseguida, vida nostra.

I guanyarem l’esperança,
sí, pujarem al camp de l’esperança,
temps i temps negada,
arrancada i trencada.

Sí, guanyarem l’esperança,
l’esperança de viure
lliures i en pau.

Cantarem la vida,
cantarem la nostra vida
de poble que no vol morir.
Cantarem.

Disset anys (1963)

Tots els somnis trencats.
Tots els castells per terra.
Tot allò que hem viscut
tan endins s’ha enfonsat.

Què s’ha fet dels 17 anys?
Què s’ha fet d’aquells ulls,
d’aquelles mans tan pures?

Què s’ha fet,
què s’ha fet…?

Tant de cel se n’ha anat,
tanta mort al darrera
de tot cor.

Tant de plor,
tant de plor…

ACÍ teniu totes les lletres ordenades alfabèticament.

 

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en cantants, Poesia, Política, Uncategorized, Vivències i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s