Els meus records. L’escola.

Imagen

Escola sota el franquisme

Un dels meus directors directors de cinema favorits es Fellini. Va dirigir pel·lícules excel·lents com ara La dolce vita o 8 1/2, però hi ha una que és molt entranyable per a mi, Amarcord, on conta la seua infantesa en la Itàlia feixista amb una banda sonora esplèndida com totes les de Nino Rota que li va al film com un guant i expressa una profunda melangia. Jo em propose emular-lo contant la meua infantesa segons els meus records, més o menys distorsionats pel pas del temps i la meua fantasia, sense ordre ni concert, conforme em vinga al cap. Així són i ens vénen a la ment els nostres records.

Per aquella època, el sistema en el poder es deia democracia orgánica, el que després seria etiquetat com a nacional-catolicismo; una mena de feixisme fet  amb nacionalisme espanyolista excloent , d’integrisme catòlic ultramuntà i d’autoritarisme. Jo el coneguí durant la dècada dels 60 i bona part dels 70, però no me n’adonava del que passava fins a l’adoslescència.

Poc me’n recorde del meu pas pel parvulari. Als deu anys, mos pares em portaren a escola…

Quan era xicotet anava a un Colegio Nacional on no hi havia agrupacions per cursos, sinó per sexes. Els xiquets anàvem amb don Antonio; les xiquetes, amb doña Conchita i els cagons amb una altra mestra. Don Antonio tenia xiquets de 6 a 14 anys, tots junts. Aleshores, qui aprofitava per estudiar passava a l’institut als 10 anys; i els que no, seguien fins a l’edat mínima per a treballar, que eren els 14. Una mescla explosiva que el mestre podia controlar gràcies a doña Paquita, la seua vara,  amb què colpejava a qui es portava malament, no treballava en classe o no havia fet els deures a casa.

Cada dia, els xiquets formàvem en el pati militarment mentre el conserge, don Benito, pujava la bandera nacional. La nostra era una formació a la feixista, alineats i braç enlaire, mentre cantaven el Cara al Sol:

“Cara al sol con la camisa nueva
que tu bordaste en rojo ayer…”

De vesprada, pujàvem directament a classe i resàvem un parenostre, un ave Maria i un glòria:

“Dios te salve, María. Llena eres de gracia. Bendita tu eres entre todas las mujeres y bendito es el fruto de tu vientre, Jesús…”

Els dissabtes de matí hi havia classe. Es dedicava a l’adoctrinament en els valors del Régimen. El mestre escrivia en la pissarra la data i la consigna, que era sempre del tipus: Santiago y cierra España. Por el Imperio hacia Dios. Unidad de destino en lo universal. Con nosotros quien quiera; contra nosotros, quien pueda. Francisco Franco, Caudillo de España por la gracia de Dios.

Raimon ho recorda en una de les seues cançons: “Por el imperio hacia Dios des del carrer Blanc de Xàtiva.” El meu cas coincideix amb la lletra del cantant de Xàtiva. Després de la consigna, don Antonio escribia textos de José Antonio, líder del partit feixista La Falange i màrtir del Movimiento Nacional.

En Al meu país la pluja, Raimon ens conta com va ser la seua escola. M’hi trobe identificat totalment. Ací podem escoltar-la sobre un fons negre que ens recorda la negror d’aquells temps:

Imagen

En les classes ens adoctrinaven políticament i religiosa. Se’ns contava una historia manipulada al gust del règim, però també hi havia coses bones: Platero y yo. Juan Ramón Jiménez era Premi Nobel de Literatura, i això era motiu d’orgull patri. Per això, el mestre ens feia dictats de fragments d’aquest llibre tan poètic i tan bell. No se m’oblidà mai. Encara m’agrada llegir-lo avui. No hi ha personatge més tendre que Platero. Des d’aleshores m’agraden els burros.

Platero es pequeño, peludo, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón, que no lleva huesos.”

escuela franquista

El mobiliari era tan vell que en lloc de taules teníem pupitres de fusta per a dues persones que encara tenien el lloc destinat als tinters, que havien passat a la història perquè ja existien els bolígrafs. No hi havia gens de material escolar. El mestre donava la lliçó assegut o a la pissarra amb únicament dues coses: el clarió – mai de colors – i la seua inseparable vara. Imposava un gran respecte. Ningú gosava parlar ja que el mestre llançava per l’aire a doña Paquita contra qui gosara obrir la boca. Encara recorde un xiquet plorant en classe perquè don Antonio li hava pegat mentre li deia: “Fulanito, eres un burro. ¡Burro, burro, más que burro!”. I encara gràcies perquè en altres escoles  li posaven orelles de burro a qui no es sabia la lliçó o bé els que se l’havien sabuda li pegaven als burros que no havien tingut eixe privilegi. Por, molta por és el que se sentia en aquelles aules.

Imagen

Teníem un pati molt xicotet on anàvem a l’hora de l’esbarjo per torns, de manera que els xics no s’ajuntàvem mai amb les xiques. Era tota una paranoica obsessió, tan forta i sistemàtica que no tinc en el cap el més mínim record de les xiquetes. Mai no vaig parlar amb cap d’elles. És més, crec que mai vaig ni veure’n cap. No vaig estudiar amb xiquetes fins els 16 ó 17 anys, mort ja el dictador. Per a mi eren un món diferent i desconegut, ja que no tenia germanes. Però això va ser en l’institut. Hi havia un arbre gros i alt darrere del qual pixàvem quan el mestre no ens veia. Ja no existeix eixa escola. En plena especulació immobiliària l’ajuntament la va vendre per fer -hi pisos.

En el minúscul pati jugàvem al futbol amb una pedra. No hi havia en l’escola ni  una miserable pilota. Ningú no volia ser porter… També jugàvem a tula o a tula de de l’aire paga, a xurro va i altres joc que s’han perdut com s’estan perdent totes les tradicions populars sota la Play, la consola o la tableta. Els xiquets ja no juguen amb uns altres xiquets, sinó a soles amb la seua maquineta. Jugàvem en castellà, però encare me’n recorde de la paraula mare. Quan jugàvem a tula, que seria l’equivalent a pillar, hi havia un lloc on no et podien pillar; era mare, on estaves protegit. Per a fer els equips i jugar, recitàvem unes paraules:

En un jardín había una rosa,
la más bonita, la más preciosa us-ted- es-co-ja.”
 

I es triava un xic. També podies triar-te a tu mateix dient “a mi corazón”. Sembla curiós les dècades que han passat i encara me’n recorde, fins i tot de quan era un pàrvul.

Imagen

El crucifix era obligatori a l’escola

Així eren tots els dies, excepte quan ens portaven a l’església per impondre’ns la cendra o coses per l’estil o quan en alguna excepcional ocasió fèiem una eixida com la que férem a l’estàtua d’El Palleter – el nostre equivalent d’Agustina d’Aragó – per llegir-hi uns poemes patriòtics i posar-li flors.

El valencià estava prohibit i et pegaven si el feies servir. Jo, que era bilingüe, parlava en castellà, però de quan en quan, se m’escapava alguna cosa en valencià. Doña Amparito venia de seguida per a pegar-me en la palma de la mà, i això que el mestre era valencianoparlant, a més de ser un franquista devot. Un dels meus companys va patir molt per aquest tema que el va traumatitzar. De major, va decidir no tornar a parlar més en la seua llengua. A a mi em passà el contrari. Quan arribí a l’ edat en què tots ens fem preguntes, tenia ben clara quina era la meua encara que a ma mare, andalusa, li parlava en castellà.

Don Antonio va ser uns dels mestres franquistes que van substituir els de la República. Així com en un bàndol es mataven capellans, en l’altre es matava mestres. La República, seguint els ideals de la ILE, Institución Libre de Enseñanza, va voler fer l’educació universal, obligatòria, gratuïta, científica i laica. Cosa que no era acceptada pels facciosos del bàndol nacional, integristes catòlics i retrògrats enemics del progrés. Molts mestres republicans foren afusellats, desterrats o empresonats. Hagueren de passar per un procés de depuració. Milers van ser inhabilitats i se’ls va prohibir impartir classes. En aquest BLOG es pot ampliar la informació.

Em contaren la trista història d’un mestre de poble que va malviure de donar classes particulars a sa casa o a xiquets subnormals, que no eren admesos en l’escola ordinària. Quan vingué la democràcia, el govern municipal d’esquerres li proposà anar a l’escola de la població a treballar. Ell, ja vellet, estava jubilat, però acceptà amb llàgrimes als ulls. Ho féu sense cobrar i de manera extraoficial. Era el seu somni. Poc després va morir. Diuen que en els mals temps deia: “No em moriré fins que torne a escola”. I així va ser. Jo, que sóc mestre vocacional, el comprenc perfectament; fins i tot, puc sentir el que ell sentia.

Imagen

Franco represalià milers de mestres de la República

D’aquesta manera, Franco va ser responsable del retard cultural que patírem. Ens quedàrem sense intel·lectuals, artistes i mestres. Uns anaren a l’exili; d’altres s’hi quedaren i van patir les conseqüències. El nombre de mestres depurats puja a desenes de milers. S’hi quedaren intel·lectuals de baixa estopa com ara José María Peman, autor de la música de l’Himno Nacional:

“Viva España, alzad los brazos
hijos del pueblo español
que vuelve a resurgir.
Gloria a la Patria que supo seguir
sobre el azul del mar
el caminar del sol.”
 
 
 

Encara avui els franquistes declarats el canten. Els que van de demòcrates el tenen en el seu cor, però no s’atreveixen a dir-ho en públic. Espanya deu ser un dels poc països amb himne nacional sense lletra, encara que hi ha hagut propostes alternatives a la lletra del franquista Pemán.

Escudo facha

Escut franquista

La bandera que onejava en la meu escola tenia un escut amb una àguila negra; l’aguilucho, com molta gent l’anomena amb rebuig i menyspreu. És la mateixa que avui l’extrema dreta porta als seus actes amb la falangista o neonazis de diferent aparença. El yugo y las flechas formava part d’aquesta parafernàlia que ens feien dibuixar i pintar a classe.

 

Jo sóc d’aquells que hagueren d’aprendre de memòria la llista de los reyes godos: “Ataúlfo, Recaredo, Wamba, Witiza…y Don Rodrigo, que va perdre España per culpa dels traïdors. Afortunadament, Don Pelayo inicià la Reconquista com féu Franco. Un lluità contra els moros i l’altre, contra los rojos. En els dos casos hi hagué cruzada.

Imagen

La foto de José Antonio era obligada a l’escola

Sobre la pissarra teníem un crucifix entre els quadres de Franco i José Antonio. La Religió Catòlica era obligatòria i avaluable, cosa que agradaria a la dreta més confessional actualment. Ara es voluntària i prompte serà avaluable al mateix nivell que les Matemàtiques o la Llengua i a tots els efectes: nota mitja, beques, currículum… Jo sé el que es que no t’admestesquen a treballar en un banc o una escola privada per no haver cursat Religión quan ja es podia triar. Tot s’ho reparteixen entre ells.

Hi havia una foto habitual aleshores. El xiquet estava assegut en una taula com si estiguera treballant i darrere es trobava l’omnipresent mapa d’Espanya amb les regions i províncies que havíem d’aprendre de memòria. Encara me’n recorde. Hi havia Castilla la Nueva, Castilla la Vieja, León… amb les províncies que les integraven. Una més era el Sahara.

Aleshores els mestres cobraven molt poc i es jubilaven molt tard. “Passes més fam que un mestre” és una dita que ha quedat. Això és el que ens espera amb el govern actual. L’ensenyament públic era gratuït, fora dels llibres. Existia una cosa dita permanencia, que consistia a fer una hora més de l’horari habitual. Aquesta hora l’havien de pagar els pares. Mon pare estava aturat i ma mare es dedicava a sus labores, de manera que no havia de pagar. Em tenia ben ensenyat: “Si el mestre et pregunta si treballe, li dius que no”. Era un secret que no podia contar. Mon pare aconseguia de quan en quan algun treball esporàdic i mal pagat del tipus “descarrega per mi el camió i et pagaré tant”, és a dir, la meitat del que estava establert.

Imagen

Set anys va estar mon pare en eixa situació per culpa d’allò que avui en diríem un ERO fraudulent que va efectuar  l’empresa on treballava, que era de fer basquets, un ofici perdut. Els basquets eren caixons de fusta fer a fruita. Ara són de plàstic. Mon pare era clavador i treballava a estall,  és a dir, que quan més basquets fera, més diners cobrava. Era un sistema diferent de treballar a jornal,  on es cobrava una quantitat fixa amb independència del que es produïra, però amb la supervisió d’un capatàs. Ma mare va posar-se a cosir perquè necessitàvem més diners. Primer va fer-ho per a un taller que l’explotava; després, va fer-se modista i va arribar a tenir tanta clientela que no podia amb tant de treball. Era molt intel·ligent i va aprendre, o millor dit, superar-se, en la faena. Cosia de tot: vestits, pantalons, faldes…. Utilitzava patrons de la revista Burda que crec recordar que era alemanya. En aquest període no ens faltà de res al meus tres germans i a mi. Mai no ens faltaren ni llibres ni joguets que mos paren pagaven a terminis. Mai. Ells sí que passaren necessitat. Bevien malta, que era més barata, en lloc de llet, perquè la guardaven per a nosaltres. Recorde que acompanyava a ma mare a la parròquia per arreplegar menjar. Un monja, que mai no oblidaré, ens donava cada setmana unes bosses amb aliments. Érem quatres xiquets.

Durant un temps, ens donaven un botella de llet que els aliats americans portaven a les escoles. Ma mare em feia una mesureta amb Cola Cao i sucre per a mesclar amb la llet. Una volta vaig veure con el señor Benito, el conserge, li omplia de botelles unes maletes a don Antonio.

Doña Paquita sempre estava present en les classes. Quan ens preguntaven els verbs o les taules de multiplicar, els xiquets fèiem un filera. El mestre preguntava un per un. Si t’ho sabies te n’anaves al pati, si no, et pegava amb la vara en la mà i et posaves al final de la fila. I així fins que t’ho sabies. “La letra con la sangre entra” era un bon lema.

Quan tenia sis anys, un xiquet em féu un miracle. “Mira. Si mezclas el rojo con el amarillo te sale el calabaza.” Em quedí atònit. El xiquet pintà primer de roig i damunt de groc. El resultat final va ser el carabassa, taronja que en solem dir.

Quan tenia quatre anys mon pare va preguntar-me què volia ser de major. Jo vaig dir-li que mestre. Els Reis d’Orient van portar-me uns anys després una pissarra. Jo eixia al balcó amb mos germans i els donava classe. Els posava deures i els corregia. I així fins que vaig començar a treballar de mestre. Quan haguí de prendre la decisió no se m’acudia un altre treball. Encara dura, i que dure, que estan tancant escoles perquè hem viscut per damunt de les nostres possibilitats.

Mai no li guardí rencor al mestre. El volia. Així són els xiquets. Anys més endavant, quan estava estudiant Magisteri aní a vore’l. Ja estava molt major i s’alegrà de la meua visita. Vaig quedar-m’hi per ajudar-lo. Agafí un grup de xiquests i anàrem a una de les pissarres a fer operacions. Aleshores jo estava estudiant l’especialitat de Matemàtiques i Ciències Naturals. Mai no sabem que ens depara el destí. Ara sóc mestre d’Anglés i aproví les oposicions per Filologia: Valencià.

Als deu anys, aní a l’institut. Ja en parlaré…

Per a llegir sobre l’escola franquista, polseu ACÍ. Trobareu informació, enllaços i vídeo.

Si voleu una informació detallada sobre els objectius i finalitats de l’educació franquista, polseu ACÍ. Hi trobareu una visió històrica, articles d’opinió als diaris, etc.

Per veure mapes, llibres, material escolar, llibres d’escolaritat, etc., polseu ACÍ.

 

 

Advertisements

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized, Vivències i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s