La Revolució. R. Wagner (1849)

Traducció al català-valencià per Regí, a partir del castellà.

Wagner jove

Si mirem per damunt de nacions i pobles, descobrim per pertot arreu, en tota Europa, el bullir d’un moviment poderós que les seues primeres sacsejades ja ens han arribat, la plena violència de les quals amenaça amb abatre’s prompte sobre nosaltres. Europa ens sembla un gegantesc volcà, de l’interior del qual emana un paorós rugit in crescendo permanent, del cràter del qual s’alcen al cel columnes de fum fosques, prenyades de tempestes i, cobrint-ho tot en entorn amb nit, suren sobre la terra, mentre que, ací i allí, rius de lava, trencant la dura crosta, corren vall a baix, destruint-ho tot, com a missatgers de foc.Sembla com si una força sobrenatural volguera envair el nostre continent, fer-ho saltar del seu vell curs i imposar-li per la força un altre nou.

Sí, ho admetem, el vell món s’enfonsa, un de nou sorgirà, doncs l’augusta deessa de la revolució arriba, rugint, en ales de la tempesta, el cap majestuós circumdat de rajos resplendents, l’espasa en la destra, la torxa en l’esquerra, l’ull de mirar ombrívol, tan delator, tan fred i, no obstant açò, quin foc d’amor puríssim quina plètora de joia irradia fins a aquell que s’atreveix a escrutar amb mirada ferma aquest ull fosc! Ella, mare eternament rejovenidora de la humanitat, arriba rugint i passa, destruint i beneint sobre la terra i davant d’ella, rugeix la tempesta i sacseja tot el compost per l’home amb tal violència que núvols grandiosos omplen els aires enfosquint-ho tot amb la seua pols, i allí on posa el seu peu poderós s’enfonsa, fet ruïnes, el construït en vanitosa bogeria per a milers d’anys, i l’orla de la seua vestidura abat les últimes restes.

I, no obstant açò, darrere d’ella s’obri a nosaltres, il·luminat per amorosos rajos de sol, un paradís d’aquesta mai no imaginat, i allí on es posa el seu peu destructor brollen del solc flors fragants, i joiosos cants de la humanitat alliberada inunden els aires encara carregats pel fragor de la lluita.

Banderes roges en les revolucions del 48

Ara, mireu ací baix, entorn de vosaltres. Vegeu ací a aquest, al poderós príncep, vegeu com, amb el seu cor de poregós batec, amb la respiració entretallada i aparentant, no obstant açò, una expressió serena, freda, intenta ocultar-se a si mateix i a uns altres alguna cosa que ell sap diàfan i inexorable. Vegeu ací a l’altre, amb el rostre de pergamí solcat per tots els vicis, vegeu com mostra i posa en joc amb febril activitat tots els seus petits ardits, ardits que li han proporcionat més d’un tilolet, més d’una creueta, vegeu com, amb expressió misteriosa, somriure diplomàtic, intenta insuflar calma a la dameta que, poregosa, tira mà al seu flascó de perfum i a aqueix senyoret que peta de dents, amb ajuda del comunicat semioficial que les persones en els càrrecs més elevats han accedit a prestar la seua atenció a aquest fenomen estrany, que han partit correus amb reals ordres cap a diferents punts, que fins a l’informe del savi artista de l’administració pública.

Metternich

Metternich, està en camí, procedent de Londres, que les autoritats responsables han rebut instruccions de totes parts i que, en suma, a l’alta societat se li dispensarà la interessant sorpresa de poder contemplar amb els ulls de la cara a aquesta temuda rodamon que és la Revolució -naturalment, en una gàbia de ferro i carregada de cadenes en el pròxim ball de palau. Vegeu allí al tercer, vegeu com, especulant, contempla la proximitat del fenomen, corre a la borsa, sospesa i calcula la pujada i baixada dels paperets, regateja i ofereix, i tracta per tots els mitjans d’obtenir encara un petit percentatge, fins que, de sobte, tota la seua quincalla salta per l’aire. Vegeu ací, darrere de la taula escriptori coberta de pols com ha quedat arraconada una de les rodes resseques, oxidades de la nostra actual màquina estatal, com esquinça amb la seua vella, esmussada i persisteix en la seua obstinació d’augmentar el vell munt de l’ordre mundial burocràtic. Com plantes seques jauen, entre aquests feixos de documents i contractes, els cors de la humanitat viva i es converteixen en pols dins d’aquesta càmera de suplicis moderns. Allí reina febril activitat, doncs la xarxa tendida sobre les nacions presenta bastants trencaments, i les sorpreses aranyes , vegeu com es regiren i teixeixen i entreteixeixen nous fils per a atrapar de nou al que ha caigut en el seu parany. Allí no penetra raig de llum algun, allí regna nit i foscor eternes i, en nit i en foscor, desapareixerà tot sense deixar petjada.

L’exèrcit contra el poble

Però d’aquell costat, d’allí ve clara música de guerra, resplendeixen espases i baionetes, pesats canons es mouen d’un costat a un altre amb estrèpit, i les files dels exèrcits, denses i compactes, es van acostant. La legió de braus herois s’ha desplegat per a donar la batalla a la Revolució. El general en cap ordena que es dirigisquen cap a la dreta i l’esquerra, i col·loca ací als caçadors, allí la cavalleria, i distribueix, d’acord amb un savi pla, les llargues columnes de l’exèrcit i l’aniquiladora artilleria; i la Revolució, el cap a la part alta dels núvols, ve corrent, i ells no la veuen i esperen a l’enemic; i es troba ja enmig d’ells, i ni encara així la veuen, i segueixen esperant a l’enemic; i els ha atrapat en el seu violent remolí i ha dissolt les fileres i convertit en pols la força acumulada artificialment, i el general en cap, assegut ací, examina el mapa i calcula per què costat va a venir l’enemic i quin és la seua força i quan es presentarà.

Però, vegeu allí un rostre vençut per por: és un ciutadà honest, laboriós. Ha lluitat amb afany i produït durant tota la seua vida, ha mirat honestament pel benestar de tots fins a on aconseguien les seues forces; cap llàgrima, cap injustícia apareix presa al producte aportat per la seua profitosa activitat. Ell sentia perfectament la proximitat de la tempesta, ell reconeix perfectament que cap força pot protegir-li, però, no obstant açò, el seu cor es lamenta; ell mira cap arrere, a la seua existència prenyada de misèries, l’únic fruit de les quals és lliurat ara a la destrucció. No tenim dret a condemnar-li perquè s’aferra poregós, al seu tresor, perquè s’oposa, en cega febre, amb totes les seues forces -i sense cap èxit- al que irromp. Desgraciat de tu! Alça els ulls, mira cap allí on, sobre els pujols, congregats milers i milers, esperen amb joiosa tensió el nou sol! Contempla’ls; són els teus germans, germanes teues, són les multituds d’aqueixos pobres, d’aqueixos necessitats que, fins al moment, no han conegut gens de la vida que no siga el dolor, que eren estranys en aquesta terra d’alegria; tots ells esperen la Revolució, que a tu t’espanta, com la seua alliberadora d’aquest món de plor, com la creadora d’un món nou joiós per a tots. Mira cap a allí: de les fàbriques ixen gentades; han treballat i creat matèries meravelloses, ells i els seus fills estan nus, tremolen de fred i pateixen fam, doncs el fruit del seu treball no els pertany a ells, sinó al ric i al poderós que crida seus als éssers humans i a la terra.

Obrers eixint d’una fàbrica

Mira, allí es congreguen, vénen dels llogarets i caserius; ells són els que han conreat la terra i convertit en alegre jardí, i l’abundància de fruit, suficient per a tots els que viuen ací, va recompensar els seus esforços; i, no obstant açò, són pobres i estan nus i pateixen fam, doncs la benedicció de la terra no és per a ells i per als altres que estan necessitats; la terra pertany únicament al ric i al poderós, que crida seus als homes i a la terra. Tots ells, els centenars de milers, els milions acampen en les altures i miren cap a la llunyania, on el núvol creixent denuncia la proximitat de la Revolució alliberadora, i tots ells, als quals ja no queda gens a lamentar, als quals els han robat fins i tot els fills per a convertir-los, mitjançant oportuna formació, en braus carcellers dels seus pares, les filles dels quals recorren, carregades de vergonya, els carrers de les ciutats, víctimes de les baixes passions del ric i del poderós, tots ells amb els rostres demacrats, marcats pel dolor, els membres torturats per la fam i el fred, tots aquells que mai van conéixer l’alegria, acampen allí, en les altures i, tremolant en angoixant espera, contemplen amb atenta mirada el fenomen que es va aproximant i escolten en silenciós recolliment el rumor de la tempesta que avança portant a la seua oïda la salutació de la Revolució.

«Jo sóc l’eternament rejovenidora, l’eternament creadora vida! On no estic jo, allí està la mort! Jo sóc el somni, el consol, l’esperança del dolent! Jo destruïsc el que subsisteix i on jo vaig, nova vida brolla de la roca morta. Vinc a vosaltres per a trencar les cadenes que us empresonen, per a salvar-vos de l’abraçada de la mort i insuflar vida jove als vostres membres. Tot el que existeix ha de desaparéixer; aquesta és l’eterna llei de la naturalesa, aquesta és la condició de la vida, i jo, l’eternament destructora, duc a terme la llei i cree la vida eternament jove. Jo vull destruir, des dels seus fonaments, l’ordre de les coses en el qual viviu, doncs aquest ordre ha sorgit del pecat, la seua flor és la misèria i el seu fruit el delicte; però la sembra està madura i jo sóc el segador. Jo vull destruir tota bogeria que té poder sobre els homes. Jo vull destruir el domini d’un sobre els altres, dels morts sobre els vius, de la matèria sobre l’esperit; vull acabar amb el poder dels poderosos, de la llei i de la propietat. Que siga la pròpia voluntat el senyor de l’home, el propi plaure la seua única llei, la pròpia força la seua propietat tota, doncs l’única cosa sagrada que hi ha és l’home lliure, i no hi ha gens més elevat que ell. Que siga destruïda la bogeria que confereix a un potestat sobre milions, la bogeria que converteix a milions en vassalls de la voluntat d’un solament, la bogeria que ací ensenya: un té el poder de fer feliços als altres. L’igual no ha de dominar sobre l’igual, l’igual no té superior força l’igual no té superior força que l’igual, i atés que vosaltres tots sou iguals, vull destruir tota potestat d’un sobre uns altres.

Que siga destruïda la bogeria que atorga a la mort potestat sobre la vida, al passat sobre el futur. La llei dels morts és la seua pròpia llei, comparteix la destinació d’ells i mor amb ells, no ha de dominar la vida. La vida és llei de si mateixa. I per ser llei per als vius i no per als morts i per ser vosaltres vius i no haver-hi ningú per sobre de vosaltres, vosaltres mateixos sou la llei, la vostra pròpia lliure voluntat l’única llei suprema, i jo vull destruir la potestat de la mort sobre la vida.

Piràmide del sistema capitalista

Que siga destruïda la bogeria que fa l’home vassall de la seua pròpia obra, de la propietat. El suprem ben de l’home és la seua força creadora, és la font de la qual brolla eternament tota felicitat, i el vostre autèntic, suprem gaudi no radica en el produït, sinó en el mateix produir, a posar a prova la vostra força. L’obra de l’home és inanimada, el que és viu no ha d’unir-se amb l’inanimat, no ha de fer-se súbdit seu. Per açò cal destruir la bogeria que frena el plaer, que frena la força lliure, que crea propietat fora de l’home i li converteix en serf de la seua pròpia obra.

Mireu, desventurats, aqueixos camps beneïts que ara creueu com a serfs, com a estranys. Heu de vagar lliurement per ells, lliures del jou dels vius, lliures de les lligadures dels morts. El que la naturalesa ha creat, els homes conreat i convertit en jardins fructífers pertany als homes, als necessitats, i ningú té dret a dir: «A mi solament pertany tot açò, i vosaltres, tots els altres, sou únicament hostes, que jo suporte en tant em done la gana i em proporcioneu beneficis, i als quals llance d’ací quan em ve en gust. Em pertany el que la naturalesa ha creat, l’home executa i el viu necessita!». Que siga arrasada aquesta mentida, només a la necessitat pertany el que satisfà, i la naturalesa i la vostra pròpia força ofereixen suficients satisfaccions. Vegeu allí les cases en les ciutats i tot el que diverteix i alegra a l’home, per on heu de passar com a estranys; l’esperit i la força de l’home ho ha creat, i per açò pertany als homes, als vius, i ningú té dret a dir: «A mi em pertany tot el que els homes creen amb el seu laboriositat. Jo solament tinc dret sobre açò, i els altres ho gaudeixen únicament mentre jo vull i em proporcionen beneficis». Que siga destruïda la mentida, el frau als altres: doncs el que ha sigut creat per la força de la humanitat, açò pertany a la humanitat per al seu lliure, il·limitat gaudi, com tot la resta que hi ha sobre la terra.

Vull destruir l’existent ordre de les coses, un ordre que divideix a la humanitat en pobles rivals, en poderosos i febles, en homes amb drets i homes sense drets, en rics i pobres,doncs l’única cosa que fa amb tots ells és convertir-los en desgraciats. Vull destruir l’ordre de les coses que converteix a milions en esclaus d’uns pocs i a aquests pocs en esclaus del seu propi poder, de la seua pròpia riquesa. Vull destruir l’ordre de les coses que separa el gaudi del treball, que converteix el treball en càrrega, el gaudi en vici, que converteix a un home en miserable bé per excés o per defecte. Destruïm aquest ordre de les coses, que consumeix les forces de l’home al servei de l’imperi dels morts, de la matèria inanimada, que manté a la meitat dels homes en la inactivitat o en estèril activitat, que força a centenars de milers a lliurar la seua robusta joventut a la lucrativa ociositat del soldat, del funcionari estatal, de l’especulador i del fabricador de diners, per a mantenir aquestes rebutjables condicions, mentre l’altra meitat ha de mantenir tot l’edifici de la vergonya amb l’esforç excessiu de les seues forces i la renúncia a tot gaudi de la vida. Vull destruir fins al record de tota petjada d’aquest absurd ordre de les coses, fet de violència, mentida, dolor, hipocresia, misèria, plor, sofriment, llàgrimes, engany i delicte, i del que brolla, només rares vegades, un corrent d’aire impur, però quasi mai un raig d’alegria pura.

Esclau maltractat

Que siga destruït tot el que us oprimeix i fa patir i que de les ruïnes d’aquest món vell sorgisca un de nou, ple de felicitat mai imaginada. Que no hi haja entre vosaltres, en endavant, ni odi, ni enveja, ni animositat i enemistat; com a germans us heu de reconèixer tots els que ací viviu, i lliures, lliures a voler, lliures a fer, lliures a gaudir, heu de descobrir el valor de la vida. Per açò, a dalt, pobles de la Terra! A dalt, vosaltres els que us lamenteu, els oprimits, els pobres! A dalt, també vosaltres, els que preteneu encobrir en va la penúria interior del vostre cor amb la lluentor vanitosa del poder i de la riquesa! Seguiu de manera multitudinària i diversa la meua petjada, doncs jo no faig distincions entre els quals em segueixen. A partir d’ara, només hi haurà dos pobles: un que em segueix, un altre que està contra mi. A l’un li’l porte la felicitat, a l’altre la destrucció, doncs jo sóc la Revolució, sóc la vida eternament creadora, sóc l’únic déu, al que tots els éssers reconeixen, que abasta, anima i fa feliç a tot quant és.

I vegeu les multituds sobre els pujols; estan agenollades en silenci; escolten en mut gaudi, com el sòl abrasat pel sol absorbeix les refrescants gotes d’aigua que porta la pluja, així vosaltres arreplegueu en el vostre cor endurit pel plor abrasador el so de la tempesta que rugeix, i nova vida flueix per les vostres venes. La tempesta -en les seues ales la Revolució- s’acosta cada vegada més; els cors reanimats dels retornats a la vida s’obrin de bat a bat i la Revolució penetra, victoriosa, en els seus cervells, en els seus ossos, en la seua carn, i els inunda per complet. En diví entusiasme s’eleven de la terra; ja no són els pobres, els famolencs, els abatuts per la misèria; orgullosa s’eleva la seua figura, el seu rostre ennoblit irradia entusiasme, dels seus ulls emana una lluentor enlluernadora, i al crit de « Jo sóc un ésser humà!», que commou al cel, es precipiten els milions d’éssers, la Revolució vivent, l’home esdevingut déu, sobre valls i planes, i anuncien a tothom el nou evangeli de la felicitat.

COMENTARI DEL TRADUCTOR

La Revolució

Aquest escrit anònim de Wagner va ser publicat a Dresde el 8 de abril de 1849 pel seu amic Röckel que junt a Bukunin participaren en la Revolució de Desden d’aquell any.  

Wagner canta a la Deessa Revolució d’una manera poètica. Defensa la destrucció de l’orde establert i ataca el poder, la propietat i la religió prometent el paradís terrenal per a tota la humanitat. Un cant utòpic i llibertari que contrasta amb la imatge que molts tenen de Wagner. Fins i tot, podem trobar semblances amb “La internacional” quan crida al pobres a alçar-se com es fa amb la famèlica legió.

Podem observar cert paral·lelismes amb “El Manifest Comunista” (1848) de Marx i Engels. En ambdós es fa esment a un fenomen que s’escampa per tota Europa, ja siga el fantasma de la Revolució o la Deessa Revolució que vénen per a destruir l’ordre imperant i substituir-lo per un altre de millor, ja siga l’evangeli de la felicitat o el comunisme. També apareix el nom de l’enemic, l’austríac Metternich o el prussià Bismarck, figures de dominaren la política al seu temps. Els dos pertanyien a la noblesa i eren reaccionaris i enemics de les idees revolucionaries que sacsejarien tot el continent.

Feuerbach, filòsof del Wagner revolucionari

Segons l’especialista wagnerià Gregor-Dellin, no hi ha proves que ens hagen arribat en el sentit que Wagner coneguera l’obra de Marx, però especula que no és possible que una persona tan interessada en tot el que succeïa en el seu entorn no estiguera informat. De fet, el seu escrit “Die Revolution” recorda al “Manifest”. A més, els dos són contemporanis i alemanys. Els dos foren seguidors de Feuerbach, fundador de l’ateisme contemporani. A més, Wagner tingué amics marxistes, como ara Herwegh, que mantenia correspondència amb Marx i que compartí amistat i exili a Zurich, on Wagner va passar dotze anys. No és possible que aquest poeta i revolucionari que participà a la Revolució de Baden-Baden (1848) no li parlara de Marx. El que sí està demostrat és que en 1854 li va fer arribar un llibre que marcaria a Wagner per a la resta de la seua vida: “El món com a voluntat i representació” de Schopenhauer. A la inversa sí que sabem que Marx – Engels coneixia l’obra de Wagner. De fet en el llibre “L’origen de la família, l’estat i la propietat privada” se cita la Walkiria a propòsit de l’incest dels welsung i la moral burgesa. Com a anècdota contar que en una ocasió que Marx era a Bayreuth va haver de passar la nit a la serena perquè era època de festival i tots els hotels estaven ocupats. Sobre el compositor va escriure: “Tothom pregunta com una plaga: ‘Què opina vosté de Richard Wagner’. Això sí, Wagner no va ser marxista, sinó anarquista seguint Proudhon: “La propietat és el robatori.”, Feuerbach: “No és Déu qui va crear l’home, sinó l’home qui va crear Déu.” i Bakunin, amb qui feu amistat a Dresden i amb qui participà en la Revolució.

Proudhon, anarquista

L’escrit que ens ocupa és de la mateixa època que “Das Judenthum in die Musik” (1850), de manera que algun tipus de connexió deu haver-hi entre els dos. No és possible que en mesos Wagner passara de ser un revolucionari que participà en les barricades, fabricacions de bombes, arengues al pobles perquè s’alçaren en armes, etc. I tinguera uns ideals tan elevats mentre que després i de cop i volta es convertira en un reaccionari antisemita. Pensar això és absurd i fruit de la desinformació, Wagner veia el capitalisme com una obra dels jueus, que eren banquers, dominaven la premsa i les finances i tenien gran influència en la política. En aquest sentit, cal dir que aquesta idea la trobem en els pensadors esquerrans tan poc sospitosos con ara Marx, Proudhon, Feuerbach o Bakunin, que tant van influir en Wagner. Cal posar-se en el context històric per comprendre un fenomen, cosa difícil ja que mentre “Die Revolution” passa desapercebut i va ser acallat ja en època de Wagner, al segon se li dona – una volta descontextualitzat – una publicitat basada en el morbo acompanya’t d’esvàstiques coma portada de llibres. En aquest cas, crec que la meua és la primera traducció al català normatiu del pamflet. Si li posara una portada, li col·locaria una “A” d’anarquia ben gran que contrarestara la vergonyat creu gammada que li han posat altres.

Bakunin, anarquista

Una cosa a remarcar és que Wagner, per damunt de tot, és artista que que veia en la revolució una manera de constituir el públic que seria capaç de gaudir de la seua obra. El sea amic, el poeta Herwegh opinava el mateix en el sentit que la poesia i la revolució estaven relacionades. És curiós que Wagner, en ple ambient revolucionari, redactara un escrit titulat “Sobre l’organització d’un Teatre Nacional Alemany per al Regne de Saxònia.” (1848) on detallava les seues idees sobre el tema. Per a Wagner, la revolució i l’art es donen la mà.

Cal dir que la Revolució de Dresden forma par de l’onada revolucionària de 1848-49, coneguda com “La primavera de les nacions” o “El despertar dels pobles”. Es tracta de revolucions burgeses que van més enllà del liberalisme, ja que recullen des de les aspiracions dels demòcrates radicals, al nacionalisme o el moviment obrer. Per primera vegada, la bandera roja va fer acte de presència.

Wagner, que gaudia d’un lloc de treball estable i vitalici, s’ho va jugar tot per un ideal participant de manera activa en l’alçament que va ser sufocat pels exèrcits saxons i prusians en una lluita desigual on els revolucionaris no tenien cap possibilitat d’èxit. Tots començà quan el rei de Saxònia es negà a signar una nova constitució que contemplava els drets democràtic i nacionals del poble. El teatre de Dresden va ser cremat com si fora una premonició de l’incendi del Walhalla. Röckel i Bakunin van ser detesos, Wagner pogué fugir primer a París i després a Zurich, gràcies al seu amic Liszt. Dotze anys d’exili suís on va escriure les seues obres fonamentals com a teòric de la música i l’òpera: “L’obra d’art del futur” (1849), dedicada a Feuerbach i “Òpera i Drama” (1851) que són la base teòrica del seu treball més important, “Der Ring das Nibelungen”, que comença a redactar a partir de 1848 i que li ocuparia més d’un quart de segle. El que va escriure en “Die Revolution” i els fets de Dresden es poden trobar en aquesta obra magna. No és difícil topar-se amb Feuerbach, Proudhon o Bakunin en el llibret, que acabaria en 1852. B. Shaw en “The Perfect Wagnerian” diu que “Der Ring” és el Manifest Comunista de la música i veu en Siegfried a l’anarquista a imatge i semblança de Bakunin. En 1874 acabarà de composar la música, quan la lectura de Schopenhauer i el desengany per la desfeta revolucionària li fan canviar de pensament, encara que hi ha qui afirma que realment no va canviar d’ideologia, sinó que es va adaptar a les circumstàncies. Curiós és el cas de qui afirma que en “Der Ring” hi ha influència del filòsof del pessimisme. Això no és possible, encara que el mateix en Wagner donara peu. Com he dit, el llibret va ser acabat en 1852 i Wagner es converteix al schopenhaurisme a partir de 1854. La raó és ben ximple. Wagner es deixa dur per les seues intuïcions artístiques més que per les seues lectures filosòfiques o polítiques, que també. Per això, el personatge de Wotan sembla tan schopenhauerià. La renúncia a la voluntat de viure que trobem en Wotan, fruit de la intuïció wagneriana, la troben intel·lectualitzada en “El món com a voluntat i representació”, cosa que entusiasmà a Wagner, que va llegir el voluminós llibre en diverses ocasions i li va dedicar el llibret al filòsof, a qui li agradava Rossini i no la música de Wagner,

Donat que Feuerbach era el filòsof de l’optimisme utòpic i revolucionari, militant del Partit Socialdemòcrata Alemany; mentre que Schopenhauer, filòsof del pessimisme, mantenia idees polítiques reaccionàries i antidemocràtiques, podem observar que, generalment, que té una ideologia retrògrada o identifica a Wagner amb el nazisme, tendeix a llevar importància al component revolucionari de Wagner i arriba a afirmar que en “Der Ring” hi ha influència de Schopenhauer i que la seua relació amb l’anarquista Bakunin va ser puntual i que no compartien idees – cosa que es falsa – mentre que des de l’altre costat s’arriba a afirmar que trobem Feuerbach fins i tot en Parsifal. Per rematar la faena, Wagner va escriure diversos finals a al tetralogia:  feuerbachià,  bakunià i  schopenhauerià entre d’altres. Finalment, va suprimir tots els finals i deixà que fora la música sola la que portara el drama. En això, sí que hi ha influència de Schopenhauer, ja que per a ell, la música és l’art més important i està relacionada amb el seu concepte de “Voluntat”.