La meva pàtria és la meva llengua.

 

RAIMON I ESPRIU

Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg.

Quanta raó tenia Raimon. Raimon ve d’un silenci i ha estat silenciat al País Valencià durant dècades.

És tan antic com el temps el dolor dels valencians per no poder-lo sentir a casa nostra, vetat com està pertot arreu. Fa quatre anys vaig vaig fer un escrit reflexionant sobre el tema i – Veja’s miracle! – un miraculós concert que va donar al Cap i Casal del Regne amb cançons d’Espriu.

Espriu va dir: “La meva pàtria és la meva llengua”. Estava molt satisfet amb el treball que havia fet amb els seus poemes. Deia que li havia trobat la música justa. La seua cançó favorita era “He mirat aquesta terra” que amb “Veles e vents” són, possiblement, les millors del repertori de Raimon que passa del centenar de cançons.

Quan li preguntaven si la seua poesia era complicada, ell deia que no, que el que passava era que no donava palla. Sobre les virtuts humanes que més apreciava, afirmava que la primera era la bondat seguida per la intel·ligència perquè la intel·ligència sense bondat pot convertir-se en maldat perillosa.

Espriu, a més de poeta, era dramaturg. Un escriptor d’altíssima qualitat mereixedor del Premi Nobel de Literatura. Solament el fet d’escriure en una llengua sense estat i la manca de recolzament oficial expliquen tal injustícia.

Fa uns anys vaig escriure:

Ara bé, si hem de relacionar Espriu amb la música, per a mi, la relació més directa és Raimon. Raimon ha tingut, entre altres coses, el mèrit de fer “accessibles” poetes de difícil comprensió com ara Ausiàs March o Espriu. Sentir “Veles e vents” o “He mirat aquesta terra” és tot un plaer que et du a la posterior lectura dels nostres poetes.

Estic d’acord que per abordar les obres de poetes com els esmentats cal una certa maduresa i preparació, de manera que podria ser contraproduent per a xiquets o joves la lectura obligatòria d’aquests autors en escoles o instituts si no es fa en determinades condicions.

Per a fomentar la lectura, s’ha de partir dels gustos, interessos i nivell dels lectors. Si la lectura no és un plaer, és produeix rebuig. Un jove ha de partir de lectures més senzilles. Ara bé – i tornant a Raimon – puc assegurar-vos que un xiquet o un jove pot gaudir d’aquesta literatura mitjançant la música. Jo mateix he treballat els nostres clàssics del Segle d’Or i posteriors en les versions musicades per Raimon. I ha estat un èxit. El que no faria mai és obligar un xiquet a llegir un autor d’aquests sense una preparació prèvia. Si per a un adult ja és complicat; per a un jove, encara més. Ja tindrà temps de fer-ho més endavant quan el seu grau de maduresa siga l’escaient.

Acabe parlant de Raimon. L’altre dia va cantar al teatre Olympia de València amb motiu del 50é aniversari de la seua primera cançó: “Al vent”. Les entrades van exhaurir-se ràpidament. Feia quasi una dècada que no cantava en aquesta ciutat. La dreta cavernícola que ens governa el té vetat a tots els mitjans públics, com ara el NO-DO oficial, és a dir, Canal 9 i els teatres de la Generalitat. és una vergonya, però és així. Afortunadament, aquesta gent no controla les universitats valencianes. Una d’elles, la UPV li va retre el merescut homenatge – silenciat pels mitjans oficials -. La cloenda era el recital en l’Olympia (que és privat). No hi cabia ni una agulla. Va cantar durant més de dues hores. No van faltar les cançons que va dedicar al seu amic Espriu, poeta que va afirmar que el xativí havia trobat la música que necessitaven els seus poemes.

Passen els anys i les coses segueixen igual. A la porta hi havia un grup de blaveros i feixistes que increpaven als assistents al concert qualificant-los de “traidores catalanistas, renegados y vendidos”.

En fi, vaja el meu homenatge tant a Raimon com a Espriu, dues persones amb qui m’he format com a ser humà. Jo no seria el mateix sense la seua influència. Han estat els meus mestres.

Salutacions des de València.

26 de febrer de 2010

Regí

Avui les coses no van millor. Per no tenir ja no temim ni Canal 9 ni cap mitjà de comunicació en valencià. El vet continua i la indiferència o la ignorància són la tònica habitual d’un poble que no és poble, que està morint llepant l’aspra mà d’aquell que la fermat al fang. Més que quatre barres, el que tenim són quatre gats.

Sentirem primer una entrevista que li feren a Catalunya Ràdio amb motiu d’un recital que estava preparant per a l’Auditori de Barcelona en homenatge a Salvador Espriu. El xativí parla del poeta y comenta la situació política a Catalunya i el País Valencià. “El matí: Raimon canta Espriu”:

 

 

INDESINENTER

Nosaltres sabíem d’un únic senyor
i vèiem com esdevenia gos.

Envilit pel ventre, per l’afalac al ventre,
per la por, s’ajup sota el fuet
amb foll oblit de la raó que té.

Arnat, menjat de plagues,
sense parar llepava
l’aspra mà que l’ha fermat
des de tant temps al fang.

Li hauria estat senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar la gran vergonya mansa
dels lladrucs.

Mai no hem pogut, però, desesperar
del vell vençut i elevem en la nit
un cant a crits, car les paraules vessen
de sentit.

L’aigua, la terra, l’aire, el foc són seus,
si s’arrisca d’un cop a ser qui és.

Caldrà que digui de seguida prou,
que vulgui ara caminar de nou,
alçat, sense repòs, per sempre més
home salvat en poble, contra el vent.

Salvat en poble, ja l’amo de tot,
no gos mesell, sinó l’únic senyor.

EL MEU POBLE I JO

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.

Una tal lliçó
hem hagut d’entendre
el meu poble i jo.

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

DIRÉ DEL VELL FOC I DE L’AIGUA

Diré del vell foc i de l’aigua.
Si crema molt la neu,
glaçava més la flama.

Diré de 1’espasa i de l’aigua.
Si m’ha ferit la font,
em guarirà l’espasa.

Diré de l’ocell i de l’aigua.
Si llum de cims al riu,
fosca de terra l’ala.

Diré de la rosa i de l’aigua:
la mort de la mar fa
la flor més perdurable.

Diré dels meus ulls i de l’aigua.
Si tot ho mira el llac,
jo tinc les nines blanques.

Dic la pluja, la pluja, la pluja clara
i el plor de l’endinsat
sense retorn per l’aigua.

Dic el nom del no-res
enllà dels fons de l’aigua.

HE MIRAT AQUESTA TERRA

Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s’enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l’aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l’olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre m’envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan l’estiu ajaça per tot l’adormit
camp l’ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l’hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l’aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.