Tirant lo Blanc.

El primer llibre que vaig llegir jo en valencià va ser “Tirant lo Blanc” en una edició de Barcino que es deia: Els nostres clàssics. Va encisar-me i m’aficioní a llegir la nostra literatura medieval i del Segle d’Or: les Cròniques de Jaume I i Bernat Desclot; L’Espill o Llibre de les dones de Bernat Metge, Curial e Güelfa, poemes d’Ausiàs March, Joan Roís de Corella, Jordi de sant Jordi… I ho feia per plaer, no per obligació, ja que en l’escola solament s’estudiava el i en castellà. Aquest llibre és molt entranyable per a mi. Tirant, la princesa Carmesina, Plaerdemavida, la Vídua Reposada, Diafebus, Hipòlit… són personatges que formen part de mi.

També m’agradà molt llegir literatura medieval i els clàssics castellans i d’altres llengües i cultures, però els meus, que no són ni millor ni pitjors, sinó meus, tenen un valor afegit per a mi. Sempre m’ha atret l’ Edat Mitjana, com a Wagner i els romàntics del XIX i mot prompte comencí a llegir literatura artúrica: el rei Artús, Ginebra, Lancelot, Merlí, Morgana…

No crec que vaja massa errat si afirme que la majoria del meus paisans no es que no s’hagen llegit cap d’aquest llibres en valencià, sinó que, ni que siga coneixen ni els autors ni les obres. Com a molt, alguna cosa d’oïdes perquè no s’estimen ni la seua llengua ni el seu poble. Levante Feliz.

La celebració del cinqué centenari de la primera edició del Tirant lo Blanc va ser l’any 1990. La data té menys importància que el que va passar a València. Una vergonya i un ridícul immens que fan fer els que se suposa són el nostres representants. Ni pruna en valencià, com ve sent habitual en questa gent.

Es comprén que Vargas Llosa parle en castellà, però que en plena commemoració de l’any Tirant, el “moderador” no faça ús del valencià en una ocasió com aquesta és un insult. Vergonya per a molts valencians que un peruà llegira el llibre en valencià en la seua joventut sense conéixer la llengua i es convertira en el millor difusor que ha tingut el llibre a nivell internacional i no internacional.

Jo estava desitjant llegir-lo perquè havia sentit la seua lectura dramatitzada i amb “efectes especials” per la ràdio al programa de Toni Mestre, “De dalt a baix”, un gran divulgador del valencià, amb qui el PP la mamprengué quan arribà al poder local. Mon pare me’l regalà quan vaig fer 15 anys, crec que publicat per “Barcino”, de Barcelona. Preciosa l’edició, amb lletra que recordava la gòtica medieval. A València, cap editorial no havia tingut interés en la seua publicació. Vergonyós. M’encisà. Li’l llegia a ma mare dret en la cuina mentre ella escurava els plats. El guarde com un tresor. M’uneix amb mon pare, ma mare – que era d’Úbeda (Jaén) i no tenia cap problema amb el valencià – i amb allò amb què m’identifique. Encara seguisc rellegint algun capítol de quan en quan.

Qui l’haja llegit no tindrà dubte de la seua importància en la literatura universal, truncada per no tenir un Estat darrere de la llengua amb què fou escrit. Ací tenim el cas de Vargas Llosa, que és el més internacional dels seus divulgadors. El peruà el qualifica de “gran novel.la”, que li ha marcat la vida, al nivell de les millors escrites mai al món, una de les primeres de la modernitat.

Llàstima que la pel·lícula que va filmar un català precisament es diguera “Tirante el Blanco”. Ben poc li costava triar el nom valencià original quan tenim films, i de tot, en anglés directament, fins i tot, anuncis de la tele o pelis com ara “West Side Story” – sense traduir – . A ressaltar el vocabulari i el llenguatge acurat i fidel del doblatge valencià a partir d’especialistes en la matèria.

Bieito, també català, el destrossà en un muntatge que fa ganes de vomitar a l’ ambaixada catalana a Alemanya a la Fira de Frankfurt, crec recordar.

Vargas Llosa elogia el valor literari de la novel·la a nivell universal, “orgull per als valencians” i recomana la seua lectura a tothom. “Gran literatura que trenca les fronteres”, diu el peruà.

Llàstima que els valencians en general no tinguen la passió del peruà pel que és nostre. La majoria ha sentit parlar – que no, llegit, el “Quijote” – i és ben probable que no tinga ni idea què el nostre poble haja creat un llibre tan imprescindible com aquest. Vergonya per a aquells valencians que se senten més pròxims al Cid o Alfonso X el Sabio que a Jaume I i el “Tirant”.

Com digué Raimon: “qui perd els orígens, perd la identitat.” Una de les vingudes més important de València-ciutat es diu “del Cid”. Desconec si Jaume I, Joanot Martorell o Tirant lo Blanc hi tenen algun carrer. Un dels premis més important de la Comunitat es diu Jaime I (sic) literalment. Em sembla de vergonya.

    

Argument.

Tirant és un jove que vol armar-se cavaller i rebre l’Orde de Cavalleria a Anglaterra. Després dels combats i de les festes cortesanes, Tirant va a Constantinoble per ajudar l´Emperador a combatre als moros i es converteix en capità general dels exèrcits que defensen l’imperi grec i desfan l’assetjament dels turcs sobre Rodes guanyant totes les batalles. Tirant s’enamora de la princesa Carmesina i la Viuda Reposada fa tot el possible per impedir aquest amor mentre que Plaerdemavida ajuda a Tirant a conquistar el cor de la Carmesina. D’allà, es llancen a una llarga campanya al nord d’Àfrica, i, finalment, torna a Constantinoble victoriós, es casa amb Carmesina i emmalalteix molt greument d’un refredat i mor. Carmesina mor veient que el seu estimat Tirant és mort.

Aquesta seria una síntesi del llibre. Podríem dir que el final és wagnerià en el sentit que mort l’heroi, mor l’heroïna, com passa amb Brünnhilde o Isolda.

Anàlisi.

La novel·la no és de cavalleries a l’estil medieval, sinó cavalleresca, moderna, amb realisme i versemblança, basada en fets reals, amb sentit de l’humor i erotisme. Els seus personatges tenen una psicologia ben marcada i definida. Es considera la primera novel·la moderna i el model de les que vindrien després. Està escrita en valenciana prosa o, com diu Martorell, en vulgar llengua valenciana. Que es el nom que rebia al Regner de València el català en el segle XV, quan l’hegemonia de Barcelona va passar a València. Molt prompte va ser traduïda a diverses llengües i va ser coneguda fora de la nostra terra. Alabada per Cervantes, no deixa de ser curiós que un dels dels seus màxims especialistes siga el peruà Mario Vargas Llosa.

Una mostra:

Declaració d’amor de Tirant a Carmesina amb l’ajut d’un espill:

-Senyora, ja que l’altesa vostra em força a dir-ho, no puc dir res més sinó que ame.

I no digué res més, sinó que abaixà els ulls cap a les faldes de la princesa.

-Digueu-me, Tirant -digué la princesa-, per Déu, que us deixe obtenir el que desitgeu, digueu-me qui és la senyora que tant de mal us fa passar, perquè, si us puc ajudar en res, ho faré de molt bona voluntat, car estic impacient de saber-ho.

Tirant es posà la mà a la mànega i tragué l’espill, i digué:

-Senyora, la imatge que hi veureu em pot donar mort o vida. Mane-li, vostra altesa que em tinga pietat.

La princesa prengué de seguida l’espill i, amb cuitats passos, entrà a la cambra pensant que hi trobaria alguna dona pintada, però no hi veié res sinó la seua cara. Llavors ella comprengué perfectament que per ella es feia la festa i s’admirà molt que hom pogués requerir d’amors una dama sense parlar.

El triomf de Tirant (1992)

A més de nombroses adaptacions de tot tipus – com ara per a titelles – ha segut portada al cinema i se n’ha fet una òpera.

El triomf de Tirant és una òpera en dos actes del compositor valencià Amando Blanquer sobre un llibret en valencià dels germans Sirera basat en la novel·la Tirant lo Blanc. Va ser estrenada alTeatre Principal de València en 1992 sota la direcció musical de Manuel Galduf.

Repartiment de l’estrena:

Carmesina(soprano) María José Martos

Agnès (mezzosoprano), Itxaro Mentxaka

Plaerdemavida (soprano), Isabel Monar

Tirant lo Blanc (tenor),Vicene Ombueba

Guillem de Vàroic (bariton), Vicenç Sardinero

Rei d’Anglaterra / Emperador (baix),Francisco Valls

Diafebus (tenor), Joan Cabero

 

El llibret està publicat, i – segons sembla – l’òpera no ha estat enregistrada que jo sàpiga. Falta d’interés per les nostres coses.

Tirante el Blanco (2006)

Amb el títol en castellà i rodada en anglés, Vicente Aranda filmà la pel·lícula, que se basa en la part final de la novel·la. Està ben ambientada i el vestuari és molt luxós. A destacar l’excel·lent doblatge al valencià.

Repartiment:

Casper Zafer: Tirant lo Blanc

Esther Nubiola: Carmesina

Victoria Abril: la Vídua Reposada

Leonor Watling: Plaerdemavida.

Ingrid Rubio: Estefània de Macedònia

Charlie Cox: Diafebus

Giancarlo Giannini: l’Emperador

Jane Asher: l’Emperadriu

Sid Mitchel: Hipòlit

Rafael Amargo: el gran Soldà

 

Ací la tenim en versió valenciana:

Fa molt anys vaig preparar una versió per a xiquets amb dibuixos i tot. Lamentablement, era abans de l’era informàtica i els papers han desaparegut.