Ni déu, ni dimoni. Ja n’hi ha prou! Wagner era un geni humà, massa humà.

Jadaísmo Rosa

Portada manipuladora i tendenciosa

Aquest rex-rotllet prové del blog amic:

anchaesmicasa→

on es pot llegir la intervenció que l’ha provocat.

Dª Rosa:

Sóc Regí, l’autor dels escrits sobre el seu treball a partir de “Das Judenthum in die Musik”. Primer que res dir-li que hauria d’haver evitat paraules com “mentir”, que no són gens cordials, encara que vosté ha fet servir “Falso” en alguna cosa que jo considere que no ho és. M’he entretingut documentant-me i l’única cosa que llevaria, a banda d’alguna paraula com la citada, és que vosté és d’ascendència germano-jueva. Li puc assegurar que no és un invent meu. Vaig trobar-ho a Internet però malauradament no en guardí copia ni puc trobar la web. Així, que rectifique ja que vosté ha deixat clara la cosa.

Richard+Wagner+wagner_willich_1862_sandig 5Fora d’això, no em desdic ni de una coma. Hi ha coses que no compartisc i d’altres que crec que no m’ha entés. Però primer, les meues credencials per evitar malentesos. Considere que Wagner és un dels majors genis de la humanitat, com creuen persones poc sospitoses com ara S.Fry, jueu no antisemita, wagnerià, homosexual i d’esquerres. No sóc cap fanàtic ni, menys encara, filonazi. Ans al contrari. He segut insultat i menaçat per neonazis i semblants per donar opinions en contra del que em sembla que té Wagner de negatiu o la seua família, que és la que enllaça amb el nazime i no pas ell, que va morir uns anys abans del naixement de Hitler i mig segle abans de l’Holocaust. Se m’ha titlat de “criminal aniwagneriano” i he rebut numerets tipus 12/88 que vosté coneix perfectament. Conec el seu “Diccionari” sobre aquests símbols i em consta que la seua especialitat és el nazisme, a jutjar pels llibres que ha publicat i conferències que ha donat.

Fetes les presentacions, anem per feina. Arribí a conéixer el seu llibre a través d’una web musical on vaig presentar-me com a wagnerià (encara que també m’agrada Puccini, Strauss, Korngold, Weill Ullmann i molts altres). De bones a primeres el clixé que declaracions i llibres com el seu fomenten voluntàriament o involuntària, van i em solten que si el llibret de Meistersinger és “racista”, que si el final d’aquesta obra té “antisemitisme”, que si Wagner era poc menys que el dimoni en persona, que si jo “professava una religió amb devoció i n’era un creient exemplar” i llocs comuns tan habituals com falsos. Si arribe a dir que era puccinià, ningú no m’haguera recordat que Puccini i Mascagni eren feixistes, el segon amb carnet, i els dos admiradors de Mussolini. Si haguera dit alguna cosa de Verdi ningú m’haguera recordat que les seues obres més nacionalistes, com ara “Nabucco” amb el “Va, pensiero” foren instrumentalitzades a favor de la dictadura feixista. Per què amb Wagner sí? Dius “Wagner” i es pensa “Hilter”, “Holocaust”, etc. Això no és casual. I ja dic, vosté està contribuint a perpetuar el fals clixé. Quevedo li guany a Wagner en aquest sentit. Si vol pot llegir el seu pamflet. Ací sí que podem parlar d’antisemitisme pur i dur: “Cualquier mal que se les haga a los judíos, poco será”.

Ja se què deu estar pensant que una cosa que excusa l’altra. Però vosté s’oblida que fer comprendre un autor, hem d’analitzar el context i la situació, així com els antecedents i els fets anteriors.

S’enganya vosté quan assegura alegrement en l’entrevista radiofònica que el més dolent del cas no era “què” havia escrit, sinó que Wagner era una persona influent i molt coneguda. Entenc que vosté es pensa que justament abans no van haver-hi altres persones encara més influents que Wagner amb discursos molt més virulent. Sent germanista, sense dubte coneix Fichte, filòsof i polític nacionalista pare de la pàtria alemanya. Aquest senyor va dir que els jueus eren “no-alemanys” i coses molt més greus. L’altre referent nacional alemany és Luter, o solament reformador religiós sinó pare de la pàtria – com vosté sap millor que jo, la llengua estandard alemanya es construí partir de la seua traducció de la Bíblia – i autor de durs escrits anti- jueus i antisemites. Aquest és el sustrat on es mou Wagner i aqueste són les idees que dominaven en un context de nacionalisme que donà lloc a les revolucions de 1948-49. El pamflet de Wagner de 1850 és d’aquesta època precisament.

Sobre el tem vaig escriure en un altre lloc:

Lutero trató de convertir a los judíos, pero fracasó y se manifestó abiertamente antisemita. Escribió un libro en el que les ataca sin piedad: “Sobre los judíos y sus mentiras” donde fomenta el odio hacia ellos:

“Había decidido no escribir nunca más, ni de los judíos ni contra los judíos. Sin embargo, como quiera que esta malvada y miserable gente no cesa de tratar de destruir a los cristianos, he permitido que este pequeño libro salga adelante para todos aquellos que han resistido tan venenosa acometida de los judíos y así advertir a los cristianos para que permanezcan en guardia contra ellos. “
“Tamaña disparatada, diabólica y venenosa cosa son los judíos que durante 1.400 años han sido y todavía son nuestra plaga e infortunio.”

“En mi opinión las cosas ocurrirían así: si hemos de permanecer limpios de las blasfemias judías y no convertirnos en participes de ellas debemos separarnos, y ellos deben dejar nuestra nación. Entonces no tendrían que mentir y gritar a Dios que nosotros los mantenemos cautivos y nosotros no nos quejaríamos de que son nuestra plaga con su usura y blasfemia.”

Sobre los judíos y sus mentiras. Lutero.→

El escrito de Lutero es mucho más agresivo que el de Wagner y , a diferencia del de Wagner, influyó de manera profunda en los alemanes. Lutero es considerado un héroe nacional. En “Mein Kampf”, Hitler no lo cita, como tampoco el de Wagner, pero hizo reimprimir los dos para su propaganda antisemita.

Conclusión:

Lo que realmente sucede con su panfleto es que Wagner generalizó su animosidad personal contra ciertos compositores judíos, Meyerbeer y Mendelsshon, que triunfaban mientras él no conseguía hacerlo, movido por la envidia y por un rechazo a su música, alejada de sus principios estéticos. Este repudio lo hace principio general alentado por el antisemitismo prevaleciente en la Alemania del siglo XIX, movido por un cierto oportunismo.

Segur que pensarà que Luter quedava massa lluny – que no és de veres – així que anem a filòsofs coneguts i influents, als que Wagner va seguir:

Como sabemos, Wagner fue seguidor de Feuerbach hasta que lo sustituyó por Schopenhauer, ambos son antisemitas. Feuerbach, además de predicar el evangelio de la felicidad del hombre sobre la tierra, era antisemita, y también escribió sobre el judaísmo en la música. El fundador del ateísmo moderno, gran admirador de los griegos – como Wagner – contraponía la música helena a la judía. Afirmaba que mientras los primeros eran capaces de gozar de la música celestial, los judíos estaba sordos a ella y solo la podían percibir “con los sentidos del vientre”, ya que que comer es “su acto más solemne”. (La esencia del cristianismo). Está documentado que Wagner leyó este libro, publicado en 1841, es decir, casi una década antes de su panfleto antisemita.

Tanto Schopenhauer como Lutero – figuras admiradas por Wagner – concedían un valor transcendental a la música. Ambos fueron antisemitas.

Unos aforismos de Schopenhauer:

“En la música todos los sentimientos vuelven a su estado puro y el mundo no es sino música hecha realidad”.
(Parábolas, aforismos y comparaciones)

“Consideramos pues, a la religión de los judíos como la más inferior entre las doctrinas religiosas de los pueblos civilizados, lo cual concuerda perfectamente con el hecho de que también es la única que, en absoluto, no tiene ninguna huella de inmortalidad”.
(Parábolas, aforismos y comparaciones)

“El buen Dios, previendo en su sabiduría que su pueblo elegido sería disperso por el mundo entero, dio a todos sus miembros un olor especial que les permitiese reconocerse y encontrarse en todas partes: es el faetus judaicus”.
(El amor, las mujeres y la muerte)

Como vemos, el antisemitismo del filósofo no es solo religioso, sino racial.

I si ens referim a altres filòsofs o polítics influents, antisemites i contemporranis de Wagner, li puc citar Bakunin – company de barricades – Proudhon i Marx, qui va dir que “El déu dels jueus són els diners”.

Jo crec que és evident. Si necessita textos de Fichte, en tinc.

El pamflet de Wagner no té ni de lluny la importància que vosté li’n dóna. En absolut. Hiter no el conegué, com la immensa majoria dels alemanys. El primer de 1850 va tenir un tiratge molt curt. Solament va aparéixer una persona queixant-se. Wagner estava en l’exili. A més, no és cert que Wagner fora molt conegut en eixa data. Era Kapellmeister de la cort de Saxònia a Dresden i encara es trobava a la fase de les òperes romàntiques, entre Tannhaüser i Lohengrin, que hagué d’estrenar Liszt ja que ell es robava a l’exili a Suïssa.

La segona publicació és de 1869. Ara sí que era molt més conegut i, a diferència de la primera, que va ser firmada amb el nick de “Lliurepensador”, aquesta la va signar amb el seu nom. Hi hagué enrenou “mediàtic”, especialment entre la premsa jueva, queixes, contraescrits, polèmiques, etc. Però tot va ser una tempesta en un got d’aigua. No tingué la repercussió que si li atribueix, precisament en una època de guerres per a la unificació alemanya amb enfrontaments entre Àustria i Prússia, i Prússia i França, més els aliats. Aquestes coses no se saben perquè no es té en compte el context. La guerra acabà en 1871 amb la proclamació del II Reich a la Plaça dels Espills de Verailles. No era qüestió de si un ha dit que si els jueus tal o qual, o si Hanslick era millor o pitjor crític musical, que si tal compositor… No li sembla? A més, la majoria de la gent no tenia accés als diaris perquè era analfabeta i no existia ni la TV ni la ràdio.

La tercera i darrera entrega en temps de Wagner va ser en la dècada del 70 amb el formidable i extensíssim totxo de les “Obre reunides”. Sobre el minúscul pamflet no hi va reparar ningú. Eixa és la veritat.

Podria entrar en el contingut sense problema, perquè el conec i ja ho he fet en altres ocasions. Solament alguna pinzellada. Quan jo vaig dir que realment era una disquisició sobre la música i l’art amb implicacions antisemites vosté mostrà el seu estranyament i va animar-me a llegir-lo o em preguntà si l’havia llegit, i tant, i traduït també, i comentat.

Anem a pams. Quan es diu que Wagner era la pitjor persona del món – just el contrari que va dir Levi – s’oblida una cosa. Tots tenim aspectes positius i de negatius. Ja sabem totes les coses terribles que era i feia Wagner, però no oblidem que en 1849, Wagner tenia un càrrec vitalici que li permetia una vida segura per a sempre, cosa que la seua primera dona apreciava molt, ja que havien patit fa i viscut de la caritat. Doncs bé, mogut per ideals utòpics s’ho jugà tot desinteressadament a una carta al costat de Bakunin, Röckel i la “Jove Alemanya”, organització nacionalista d’esquerres. Els canons i les baionetes dels exèrcits saxons i prussians acabaren amb el somni en que Wagner s’havia deixat literalment la pell. Salvà la vida gràcies a Liszt que li ajudà a fugir i refugiar-se a Suïssa. Els seus companys foren empresonats o condemnats a mort. És de deu anys d’exili li va costar la seua acció noble. Qui, com jo mateix, ha tingut familiars exiliats, sap què significa això.

En aquest context, Wagner va dedicar-se a escriure les seues obres teòriques sobre la música i l’òpera que canviarien la historia del gènere i de la música mateixa. Qui ha llegit, com jo a Wagner no en alemany, però sí en castellà, català, francés i anglés sap que no és tan horrible la seua prosa com vosté i altres volen fer creure encara que es troba molt lluny dels seus poemes dramàtics, els llibrets, dels que en parlaré. Com és habitual en Wagner, tendeix a dispersar-se, és a dir, que parlart de música, passa a tocar temes filosòfic, polítics, etc. Em aquest context parla sobre el judaisme. “L’obra d’art del futur” (1849), “El judaisme en la música” (1850) i “Òpera i Drama” (1851). Com vaig dir-li, en aquesta trilogia explica e seu ideal artístic. Pensa que la música està corrompuda per la mercantilització burgesa que considera l’art un producte per comprar i vendre, i l’òpera, un entreteniment burgés per passar el temps. Qui n’eren els responsables: evidentment els amos de l’or, dels bancs i del capital. En la seua opinió i la dels contemporanis de dretes i d’esquerres, tot incloent-hi Marx, Bakunin o Feuerbach, a qui dedica el primer llibre, doncs sí, els jueus principalment. I això és reconéixer la realitat conforme la percebien en aquella època, no cap atac antisemita, per si se li acut, més quan un dels meus amics és jueu i wagnerià. Per acabar d’adobar la cosa els músics que triomfaven eren Meyerbeer a l’òpera de París i Mendelssohn, de família de banquers.

Aquesta és la causa del pamflet. A la que se sumava la enveja que sentia especialment per Meyerbeer ja que ell no va poder triomfar a parés mentre l’altre s’hi havia fet ric. Dada important. Abans d’aquest pamflet no es coneix cap escrit ni posicionament antisemita de Wagner. Realment va recolzar-se en aquest tema pel fet que el triomfador compositor era jueu. Pur oportunisme, perquè l’antisemitisme era popular tant entre la intel·lectualitat i el poble, com en la enveja i in cert malestar personal que ara explicaré. Un altre factor va ser que els dos músics representaven la música del passat que ell volia superar i renovar, com va fer.

Wagner va tenir abans d’això un bona relació amb el poeta i escriptor Heine, fruit de la qual fou “L’Holandés errant”, basat en una obra de Heine sobre el mite del jueu errant.

Ací sí que he de criticar a Wagner per desagraït, ja que Meyerbeer va ajudar-lo a Paris econòmicament, encara que no aconseguí que estrenara una òpera, però va ser gràcies a la influència del jueu que va obtenir el carrec de Hapellmeise a Desden i va estrenar “Rienzzi” – composada a l’estil de Meyerbeer – i l’”Holandés”. També va ser desconsiderat amb Heine, cosa que és rebutjable, naturalment.

Els aclariments de 1869 els escrigué a petició d’una aristòcrata polonesa. Les paraules que li dedica són especialment de caràcter musical, i quan parla dels jueus es manifesta a favor de la integració, encara que diu que l’expulsió no es possible. És fals que la segona part encara fora pitjor, ans al contrari.

El final del corpus principal, de 1850, no és com malintencionadament pensen i escampen alguns, una “premonició” de l’Holocaust, sinó el de sempre, la integració. De fet Wagner sempre va tenir amics jueus i es fals, ho sent Rosa, que foren vergonyats”, “anisemites” o sentien “autoodi”. Massa jueus conegué perquè tots pensaren així. Després comente el cas de Levi i de Herzl, el fundador del sionisme.

Wagner utilitza expressions com “repugnants” en referir-se a determinats aspectes dels jueus, en consonància amb vox populi i la tradició escrita antisemita anterior i contemporània. El primer pamflets és realment un atac a Meyerbeer i Mendelssohn. En el segon critica al crític vienés Hanslick, que començà escrivint bé de Wagner per acabar atacant-lo despietadament. En aquella època hi havia dues tendències musicals, la conservadora o “pura” representada pels ja citats, Brahms, Schumann… i l a progressista, del “futur” o “programàtica” de Berlioz, Wagner, Liszt. El crític va escriure un pamflet posant pels núvols a Bramhs en contra de Wagner a qui ataca sense pietat quasi en cada pàgina. “Del bell en la música”. Wagner li ataca dient que era jueu – cosa que el negà – i posant-lo en “Meistersinger” en la forma de Beckmesser, que no és jueu, ja que té un càrrec municipal, sinó que representa la música acadèmica, reglada i sense art. Resulta curiós que incloga a Schumann en el judaisme musical, qua era antisemita i no jueu. Això ve a demostrar que realment Wagner pensava més en “judaisme musical” en termes musicals que racials o religiosos, es a dir, com a música conservadora.

EXTRACTOS DEL JUDAISMO EN LA MÚSICA Y ACLARACIONES.

Empiezo con el segundo:

Aclariments sobre El judaisme en la música→

“En 1850 yo publiqué en la Neue Zeitschrift für Musik una disertación sobre El Judaismo en la Música, en la cual me esforzaba de mostrar la importancia de este fenómeno en nuestra vida artística.”

pero de aquel artículo sobre el Judaísmo en la Música no se volvió a ver una sola frase.

al crítico de arte vienés (Hanslick):

oda nueva calamidad a ‘lo Offenbach’, (Nota: era un compositor judío de operetas parisinas intrascendentes)

Puede parecer que los elementos más inteligentes de la cofradía permiten muchas cosas con indulgencia a los judíos sensibles, dado que ellos están dispuestos no solo a vivir junto a nosotros sino a vivir entre nosotros.

Un escritor de origen judío, manifiestamente bien dotado, que parece haber enraizado en la vida popular alemana, y con el que yo he debatido durante muchos años sobre la cuestión judía, conoció con ello mis poemas de El Anillo del Nibelungo y el Tristán e Isolda. Hablaba con una tal admiración e inteligencia tan manifiesta de ellos, que a aquellos de mis amigos con los que se relacionaba encontraron muy natural pedirle que se expresara públicamente sobre lo que pensaba de estos poemas, que nuestros círculos literarios parecían ignorar. ¡¡Eso fue imposible de lograrlo!!.

Pero si en cambio debemos asimilar ese elemento de alguna forma, en una madurez común, podríamos conjuntamente llegar a un desarrollo superior de nuestras aptitudes humanas superiores. Pero para ello es evidente que no será haciendo un secreto de la dificultad de esta asimilación, sino al contrario, reconociéndola de la forma más franca, como podemos actuar mejor para esa causa.

El judaisme en la música→

la repulsión involuntaria

reina y reinará mientras que el dinero siga siendo la potencia contra la cual se estrelle toda nuestra actividad y todos nuestros esfuerzos.

el judío la ha transformado hoy en dinero

el judío hoy en día hace de ello un trafico de arte comercial:

El lenguaje de Bach es el lenguaje de Mozart y el de Beethoven,

si en el campo del arte tuviéramos que brindar el individuo nuestra simpatía, deberíamos  hacerlo  en gran medida  con Mendelssohn,

El público de nuestros  teatros modernos de ópera ha perdido poco a poco y desde hace mucho tiempo, el hábito de ser exigente en cuanto a la obra dramática o a cualquier otra obra de buen gusto en general.

expresión moderna de todas las trivialidades (Nota: Se refiere a Meyerbeer)

Mendelssohn, ese músico extraordinariamente dotado;

Schiller y Goethe .Henri Heine. fue un judío muy dotado poéticamente,

También debemos hablar de otro judío que se produjo entre nosotros como escritor. Salió de su posición particular de judío para buscas la redención entre nosotros; no la encontró y debió confesar que no  podría encontrarla hasta el día en que nosotros también, convertidos en verdaderos hombres, estuviéramos salvados.
Pero convertirse en hombre al mismo tiempo que nosotros, eso significa , en primer lugar para un judío, dejar de ser judío.

Es lo que hizo Boerne. Pero su ejemplo enseña precisamente que esa redención no puede ser conquistada en la quietud y en el bienestar frío e indiferente, y que a contrario, cuesta sudor, miseria, angustias, penas y dolores , como nos sucede a nosotros.
Tome parte sin prevención en esta obra de redención en donde la destrucción regenera, y entonces estaremos unidos y semejantes.
Pero tenga en cuenta que existe un solo medio de conjurar la maldición que pesa sobre ustedes: la redención de Ahasverus, el anonadamiento.”

Qui vulga entendre que entenga. Wagner defensa la INTEGRACIÓ dels jueus, com feu el seu amic el poeta Boerne. Aquesta és la conclusió. La referència a Ahaverus treta de context sense l’al·lusió a Boerne, porta a engany. És el que fan els que volen viliendiar a Wagner. El que diu és que els jueus han de deixar de ser jueus, no suicidar-se, sinó integrar-se en la societat comuna, amb la qual cosa tots eixiran guanyant. Com anava a preconitzar que mataren els seus amics i a més a més anaven a ser tan estúpids de fer-li cas o de brindar-li la seua amistat? Fa riure creure això quan Wagner tingué amics jueus sempre, sempre, fins i tot en la tomba.

Per si no queda clar, en Aclariments (1869) podem llegir:

Sobre els jueus: “Pero si en cambio debemos asimilar ese elemento de alguna forma, en una madurez común, podríamos conjuntamente llegar a un desarrollo superior de nuestras aptitudes humanas superiores.”

No sé com qualificar els que ni que siga insinuen que Wagner preconitza l’Holocaust en aquests escrits. És una mentida monumental i interessada per morbo que proporciona. Els que fan això li ballen l’aigua a Hitler. Els primers a “interpretar” de forma criminal la “redención de Ahasverus” com aniquilament del jueus foren els NAZIS. Ara, alguns progressistes de saló diuen o “deixen caure” una explicació semblant, és a dir, donen per vàlides le interpretacions dels nazis.

El pamflet estava oblidat. No el coneixia ni Hitler, que tampoc sembla coneguera els escrits teórics, sí les óperes i drames, i de memòria, Ni una paraula al Mein Kampf. Quan el trobaren van publicar-lo en dues edicions, però els alemanys ni se n’assabentaren. Això sí, l’apropiació indeguda de Hitler de Wagner sí que calà. Com les mentides de la música de Wagner en els camps de concentració a jutjar pel que diu el president de l’Associació Wagneriana d’Israel i del supervivent d’Auschwich entrevistat el S. Fry. Tot és mentida.

Acabe amb els suposats jueus antisemites que s’autoodiaven: Levi i Herzl.

JUEUS ANTISEMITES?

Theodor Herzl

The book also discusses how the founder of Zionism, Theodor Herzl, was so inspired by Wagner’s opera that he wrote The Jewish State while attending performances of it, and he even had the Second Zionist Congress open to the music of Tannhäuser’s overture.

Consulteu ACÍ per ampliar informació.

A Knight at the Opera examines the remarkable and unknown role that the medieval legend (and Wagner opera) Tannhäuser played in Jewish cultural life in the nineteenth and early twentieth centuries. The book analyzes how three of the greatest Jewish thinkers of that era, Heinrich Heine, Theodor Herzl, and I. L. Peretz, used this central myth of Germany to strengthen Jewish culture and to attack anti-Semitism. Readers will see how Tannhäuser evolves from a medieval knight to Peretz’s pious Jewish scholar in the Land of Israel. The book also discusses how the founder of Zionism, Theodor Herzl, was so inspired by Wagner’s opera that he wrote The Jewish State while attending performances of it. A Knight at the Opera uses Tannhäuser as a way to examine the changing relationship between Jews and the broader world during the advent of the modern era, and to question if any art, even that of a prominent anti-Semite, should be considered taboo.

Jaume Radigales en un libro “Wagner i política: Del Walhalla a Jerusalem”, en el capítulo dedicado a “Wagner i els jueus” afirma que “Das Judenthum in die Musik” es un panfleto insustancial y que el antisemitismo de Wagner era de conveniencia. Y explica por qué. También se refiere a su contenido acerca de a música. Dice que antes que Wagner, otros músicos realizaron declaraciones antisemitas: Beethoven, Rossini y Schumann entre otros. El último califica de “infecta” la ópera de Meyerbeer.

También habla de Theodor Herzl, fervoroso wagneriano y fundador del sionismo, en la página 84. Recordando que en los congresos sionistas se utilizaba música de Wagner – en concreto de Tannhaüser – junto a obras musicales judías. Y que, a pesar de haber leído el panfleto antisemita de Wagner fue uno de los dos judíos que transportaron el féretro del compositor. (El otro judío era Hermann Levi).

Segons Jaume Radigales en entevista a Rosa Sala en CatRadio: A punt estigué de ser l’obertura de Tannhaüser himne oficial jueu.

Qui vulga entendre, que entenga.

INFAME

Segons Rosa Sala el pamflet de Wagner és infame en el fons i en la forma….Bé es pot ser “infame· fins i tot en la coberta del seu llibre. Imagineu: una esvástica nazi sobre una partitura wagneriana. Això a més d’infàmia és una pura carnassa comercial de baixa estopa i un engany per a que compren un llibre. No li sembla, senyora? Wagner no va veure mai eixa repugnat creu, va morir dècades abans que s’inventés. Considere un falta de respecte a la intel·ligència eixa portada tan infame.

Jadaísmo RosaThielemann, un dels millors directors wagnerians dels moment, va ser acusat de dirigir “música nazi” per algun cap-quadrat. Va respondre que no sabia que podia haver-hi de nazi o de feixista entre un “DO” i un “RE”. La seua portada en sembla la contarrèplica: el símbol més menyspreable de tots, la creu dels genocides nazis. L’enhorabona, senyora. Aquesta portada li dona la raó a Hitler i li fa propaganda. “Mentre se senta la música de Wagner es pensarà en mi.” De vergonya.

BICENTENARI

El llibre va ser publicat en 2013, any del bicentenari. Pot negar-ho algú?

“El judaísmo en la música”. Richard Wagner. Hermida Editores, 2013. 102 pp. 16€

Una pena, com deia, ja que hi ha molta literatura wagneriana especialitzada sense traduir i haguera esta important fer-ho amb motiu de bicentenari, com es feu quan l’aniversari de Mozart. Estic convençut que l’editorial va decantar-se per aquest llibre per la carnassa en busca de rendibilitat comercial, no per satisfer una necessitat cultural Crec que s’han enganyat i ja sé quina editorial no em mereix credibilitat.

Per ampliar informació, polseu ACÍ.

En lloc de traduir els diaris de Cósima o la correspondència de Wagner, encara que no fóra més que una selección, s’ha optat pel que s’ha optat:

Aprovechando la celebración del bicentenario del nacimiento de Richard Wagner, en la editorial pensamos que, por su conocimiento en la materia y su actividad investigadora, era la persona más indicada para preparar una edición comentada del panfleto antisemita del compositor “El judaísmo en la música”. Como recuerda Rosa Sala en su introducción,”El judaísmo en la música” es un texto demasiado importante para que dejar que duerma semiolvidado, conocido por unos pocos especialistas y frecuentado sólo de oídas. Estamos ante un clásico del antisemitismo europeo “sin el cual no puede comprenderse algunas de sus derivas ideológicas”, por lo que debe enmarcarse en la historia del pensamiento en Europa.

Rosa Sala Rose

Més carnassa. Sense l’escrit de Wagner no s’explica Hitler, quan no hi ha cap prova que el llegira, ni mai no en parlà.

Presentació del llibre de Rosa Sala→

“Estamos ante un clásico del antisemitismo europeo “sin el cual no puede comprenderse algunas de sus derivas ideológicas”, por lo que debe enmarcarse en la historia del pensamiento en Europa.”

Perdone, però no hi estic d’acord. No és cert. Demostre que el “Mein Kampf” és “una deriva ideològica” del pamfet de Wagner. No podrà

No és el primer cas d’infàmia en aquest sentit. Aprofitant un altre centenari van publicar una sèrie on Richard Burton (Wagner) en lloc del discurs que donà en la revolució de Dresden de signe ben diferent, el guionista de Palmer li fa dir una expressió monstruosa “Nuestra revolución nacionalsocialista”. En la versió anglesa deia el mateix. Això sí que és una infàmia, com les d’Adorno u Osborne, que per a mi han perdut qualsevol credibilitat intel·lectual.

Tot això respon a un odi visceral cap a un senyor que és i ha estat admirat per personalitats de la cultura de prestigi de l’alçada del premi Nobel de Literatura Thomas Mann, l’obra del qual vosté coneix. Es tracta d’un wagnerià demòcrata i d’esquerres que va combatre el nazisme:

SUFRIMIENTO Y GRANDEZA DE RICHARD WAGNER
THOMAS MANN

Thomas Mann escribe un ensayo apasionado sobre el gran compositor alemán Richard Wagner.
«La pasión por la mágica obra de Wagner me ha acompañado toda mi vida,que la descubrí y empecé a asimilarla y a penetrar en ella.» Estas elogiosas palabras de Thomas Mann forman parte del controvertido ensayo escrito en 1933, aplaudido por muchos, y denostado por personalidades de la época como Olaf Gulbransson o Richard Strauss. El autor de La montaña mágica analiza con pasión los claroscuros del carácter y el pensamiento de Richard Wagner, los mismos que dieran vida a una obra extraordinaria, monumental, que compara a la de grandes escritores del s.XIX como Émile Zola o Lev Tolstói.”

També el compara amb Ibsen com a dramaturg. I no és l’únic. Baudelaire, Verlain, Mallarmé i els poetes simbolistes francesos al voltant de la “Révue Wagnerieene” admiraven la poesia de Wagner. Vosté li va dir a Radigales que en aquest terreny literari que no tenia qualitat. Jo conec alemanys que lligen a Wagner i m’han dit que els seus llibrets tenen qualitat literaria. Cosa que és evident. Jo mateix he escrit adaptacions infantils de les seues obres en català, castellà i anglés. Fins i tot he fet una adaptació teatral de Lohengrin que va ser representada en la meua escola. Als pares, als xiquets i a mi mateix ens va agradar molt. Va ser un plaer escriure aquestes versions escolars. Vaig fer-ho de manera desinteressada i amb molt d’amor; per això comentaris com el seu em resulten molestos, però, sap una cosa? Em refie més de Mann o Baudelaire.

Regí

PD. És curiós, però com a wagnerià em veig entre dos camps i un paio graciós. Per una banda la dels filonazis que creuen que Wagner és Déu i Hitler, el seu profeta i la d’aquells que també creuen que és l’origen del genocida criminal i / o un monstre com a persona en tots els sentits possibles, però salven la seua música, que alguns, ni això. Hitler digué: “Mientras se escuche la música de Wagner se pensara en mí”, “Quien no conozca la obra de Wagner no puede entender el nacionalsocialismo”. Woody: “Cuando escucho mucho Wagner me entran ganas de invadir Polonia”, “Recuerda que mañana compre todos los discos de Wager y una motosierra”

A la Índia creuen que la vaca és sagrada. A mi m’agrada molt la vedella en salsa o a la planxa. No sé si m’explique…

MEDIOCRITAT ÈTICA?

Rossini era antisemita. Quan va folrar-se fent òperes on practicava sovint l’autoplagi, si no agradava una obertura d’una òpera, la canviava per una altra que ja havia utilitzat i que quan es feu ric va deixar de composar durant 40 anys donant-se la bona vida, etc.

Per culpa de Beethoven el seu nebot intentà suïcidar-se.

Puccini provocà que una criada intentara suïcidar-se, era feixista, va criticar la democràcia, composà un himne feixista, i demanà al Duce que protegira el seus drets d’autor…

Quevedo va escriure un pamflet antisemita demanant les pitjors coses per als jueus com a excusa e llevar-li el càrrec al valido i ocupar el seu lloc….

I més, i més, i més… Som humans i imperfectes. Wagner també, però no era un dimoni; també tenia les seues virtuts. El seu problema es diu Hitler, la resta es “por añadidura”.

Hermann Levi.

Levi compuso durante su juventud antes de dedicar-se exclusivamente a la dirección. Muchos directores también fueron compositores como Hans von Büllow o Furtwängler, otros grandes directores wagnerianos. Incluso Nietzsche realizó sus incursiones en este campo. No he podido encontrar información acerca de la quema de parituras a las que usted alude por supuestamente sentir autoodio por ser judío y pensar que, de acuerdo con Wagner en su panfleto, un judío no podía ser buen comositor, cosa absurda que Wagner escribió pero que dudo él mismo creyera. De hecho se rodeo de directores y músicos judíos además de Levi.

En este documental podemos ver que sí que nos han llegado partituras de Levi como este concerto de piano que encabeza el documental:

Cualquier persona habituada a escuchar música clásica puede comprobar que la obra – como las de Furtwängler, Nietzche o Büllow no destacan por su calidad. Este conciero para piano fue publicado en París. También compuso una sonata para violín.

Wagner siempre contó con numerosos músicos judíos que le admiraban y que fueron sus amigos como: el prodigioso pianista Carl Tausig; el director de coro Heinrich Porges o el director Hermann Levi. Estos dos últimos cargaron su ataúd cuando murió.

A continuació, la ressenya del llibre:

“En el decurs del segle XX, la música ha estat una de les eines per magnificar la imatge de

el director de “Parsifal”, Hermann Levi; Angelo Neumann, productor de obras de Wagner por toda Europa y Joseph Rubinstein, pianista que vivió con la familia Wagner durante años y se suicidó cuando murió Wagner. No lo hizo, como le oí decir en una entrevista por “autoodio”, sino porque la muerte de Wagner le sumió en una profunda depresión.

En el caso de Levi, siguió dirigiedo “Parsifal” en Batreuth incluso tras la muerte de Wagner, siendo la mano derecha de Cosima hasta la muerte y a pesar de las presiones antisemitas para que abandonara. Cosima era más antisemita que Wagner, lo que no impidió esta estrecha relación.

Directores judíos de prestigio han dirigido a Wagner y siguen haciéndolo, como Mahler, Bruno Walter, Georg Solti y Daniel Barenboim. Destacados cantantes judíos triunfaron en Bayreuth. Tuvieron que emigar a partir de 1933 con la llegada Hitler en el poder.

Regí.

Advertisements

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Llibres, Wagner i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a Ni déu, ni dimoni. Ja n’hi ha prou! Wagner era un geni humà, massa humà.

  1. enriquedeburgos ha dit:

    Hola Rex, te envío un mensaje de prueba para que veas cómo se ve.

    • rexval ha dit:

      Se te ve tan bien como siempre. Sabes que Berlioz me interesa mucho y que he disfrutado un montó de tu libro, ya que es ameno de leer y está muy bien documentado. También eres un excelente traductor y hay mucho Berlioz que traducir y sobre el que leer y hablar. Espero nuevas entregas…. Pienso hacer un apunto sobre la relación Wagner-Berlioz. Ahí me gustaría verte, que eres el máximo experto en Berlioz de España et mon française est très mauvais, que lo estudié de los 10 a los 17 años y, a los 29 empecé con el inglés hasta ahora que tengo más de medio siglo Ai, las!

      Merci bien, mon ami. Vive Berlioz. 😀

  2. Josep Olivé ha dit:

    La portada del llibre és obviament una provocació. La creu de fet no està a sobre de la partitura, amb la cual cosa fins i tot es podria dir que és un “segell” estampat per ideolegs nazis i per tant posterior a la partitura i Wagner quedaria al marge, sino que està per sota amb una mena de joc transparent donant a entendre que en la partitura hi havia el cuc del nazisme. És tota una perversió de la història amb l’única intenció de provocar i vendre més. Wagner era antisemita, això no es cap novetat. El que està per demostrar és que fos ideòleg o rel del nazisme tal i com la portada dona a entendre. Suficient per ni obrir-lo.

  3. rexval ha dit:

    Ets molt observador, Josep. La cosa és pitjor del que pensava. Em resulta “repugnant” i “infame” la portada i alguns comentaris més o menys explícits que duen al mateix camí: Wagner és l’origen de Hitler. Vés per on, això és el que diuen els nazis. La portada mateixa els hi dóna la raó. Una vergonya que no té més finalitat que la pura cobdícia: vendre llibres a costa de, no ja Wagner, que també, sinó de la mateixa música de Wagner. Un atemptat a la cultura. Vergonyós.

    Això sí. Qui compre el llibre quedarà decebut. La portada és, no solament mentidera, sino que du al possible comprador a l’engany i no diu gens bo ni de l’editorial ni de l’autora. És totalment contraproduent des d’un punt de vista comercial. Una y no más, Santo Tomás, pensarà més d’un comprador, i mira que no n’hi ha per traduir de i sobre Wagner: milers de pàgines.

  4. José Luis ha dit:

    Me subo al tren en marcha, que ni inauguración ni nada, que no hay tiempo que perder. Enhorabuena por el blog, que mira por donde, gracias al libelo del libelo tienes blog, gracias al libro de la Rosa, que, por cierto, podrías haber esperado a pasado mañana a inaugurar 🙂

    El asunto ha sido muy instructivo para mí, por lo particular y lo general.

    Enhorabuena de nuevo!

    • rexval ha dit:

      Hombre, mi profe particular. Es que no podía esperar. Soy demasiado impetuoso. Hablando de maestros y burritos, cuando iba al cole tenía un profesor que nos dictaba fragmentos de “Platero y yo”. Desde entonces que me caen bien estos animales. Eso sí Platero era “blaco, peludo y suave como el algodón”, o sea, como Mimosín, y no un “marimandón” como una marrón que yo me sé.:D

      Muchas gracias por todo y te prometo que me aplicaré a ver si me pones nota, que aunque por fuera seas de marrón oscuro, bajo esa capa se esconde un mimosín adorable.

      I love you… en el buen sentido de la palabra.

      Regí

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s